Òmnium va atorgar ahir el 45è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) pel conjunt de la seva obra. La presidenta de l'entitat, Muriel Casals, va destacar la trajectòria intel·lectual sòlida per a la cultura del país i va recordar que fa exactament 50 anys que Benet i Jornet va guanyar el seu primer premi, el Josep Maria de Sagarra, per Una vella, coneguda olor. També va accentuar que se sentien complaguts perquè el guanyador d'aquest any fos un home de teatre. El jurat li ha concedit el premi “per la qualitat i extensió, varietat i coherència de la seva obra amb continuïtat infatigable i fidel al teatre de text que l'ha convertit en referència del patrimoni teatral contemporani”.
Un dels membres del jurat, Joaquim Maria Puyal, va fer una glossa [que publicarem íntegra divendres al suplement Cultura] en què va reivindicar l'obra de Benet i Jornet, que s'ha convertit en una icona del teatre català i del patrimoni teatral contemporani i ha aconseguit abraçar el recorregut del teatre dels últims 50 anys: “Ningú ha estrenat tant, durant tants anys ni de manera tan regular com Benet i Jornet”, va remarcar Puyal, que també va destacar el seu talent natural i la capacitat d'evolucionar al costat de la societat per escriure obres vigents sempre mantenint la complicitat amb el públic.
Puyal tenia raó, perquè Papitu Benet i Jornet s'ha sabut moure des del teatre compromès i social de començament de la dècada dels seixanta cap a la modernitat, i ha estat baula, mestre i deixeble dels autors que han renovat el teatre, com ara Belbel, Batlle, Galceran i companyia, a qui Benet i Jornet no s'ha cansat d'agrair l'empremta que han donat a la seva obra, “la vida i els coneixements nous” que hi han aportat. Com a mostra de la vigència del seu treball, hi ha actualment una peça seva en cartellera, Com dir-ho?, a l'Almeria Teatre, del barri de Gràcia.
Tampoc cal deixar de banda la gran tasca de Benet i Jornet com a guionista de sèries de televisió, primer a Televisió Espanyola i des de fa vint anys a TV3, on ha signat alguns dels èxits amb més audiència de la cadena com ara Poble Nou, Nissaga de poder, Laberint d'ombres i Ventdelplà, per citar les més conegudes.
Fidel al seu estil desinhibit i senzill, Josep Maria Benet i Jornet es va mostrar perplex per la distinció, pel fet que el col·loquessin al costat de figures com ara Joan Oliver i Salvador Espriu. Va voler compartir els mèrits del guardó afirmant que calia recordar que el teatre també és literatura i que Catalunya és present en molts països d'Europa i Amèrica gràcies al nostre teatre.
Somrient i satisfet pel que suposa de reconeixement al teatre català, Benet i Jornet passa a partir d'ara a engrossir una extensa llista amb insignes autors com ara Salvador Espriu, cosa que mai va imaginar, malgrat que des de jove va tenir clar que volia ser escriptor. El dramaturg va evocar els dies en què ell i molts dels seus companys se sabien de memòria Primera història d'Esther.
Com recordava avui el membre del jurat i periodista Joaquim Maria Puyal, el dramaturg es deixa dir Papituperquè significa que així no és “una persona important” i se sent més lliure d'escriure “el que li dóna la gana”.
Autor teatral des del 1964, quan va estrenar Una vella, coneguda olor, l'escriptor va veure com es transformava la seva vida a la Facultat de Filosofia quan va assistir a les classes “fabuloses” de Joaquim Molas: “El considero el meu pare, com el pare de molts dels meus companys. Era un moment esplèndid. Les classes de Molas eren una lliçó de pensament i de vida. A més, era capaç d'ensenyar-te de company a company.” Benet i Jornet també va voler recordar que havien passat moltes nits junts després d'anar al cinema i de conversar fins que sortia el sol. Va ser fonamental la coneixença de les classes de Molas sobre literatura catalana, una persona de qui es considera deixeble i amb el qual va compartir hores de xerrades al costat d'altres amics com ara la desapareguda Montse Roig i Jordi Castellanos. Benet i Jornet explica que li deien Papitu perquè ell mateix s'havia encarregat de col·locar diminutius com ara La Rateta a Montserrat Roig i Quimet al mestre Molas.
També va evocar quan als deixebles de Molas els anomenaven Els Moletes: “El terme provenia dels cercles de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, aleshores dissortadament irreconciliables.” Després de reconèixer que no va estudiar gens a la universitat i que es passava els dies al bar conspirant, es va il·luminar quan va descobrir les classes de l'Institut del Teatre a la cúpula del Coliseum, on va precisar que el van impressionar els escots de la Maria Aurèlia i la figura de joves artistes com ara la després fotògrafa Pilar Aymerich i una Montserrat Roig adolescent. Les classes com a alumne lliure d'Adrià Gual van ser un moment important de la seva vida. Allà va conèixer diverses personalitats que l'han influenciat, com ara Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany.
En el recorregut d'agraïments, no va voler deixar al marge els que el van introduir a la televisió. Benet i Jornet va tenir paraules d'elogi per a Joan Bas i Jaume Banacolocha, de la productora Diagonal TV, que van ser artífexs d'alguns dels serials produïts per TVC, com ara els esmentats Poble Nou, Rosa, Nissaga de poder i Ventdelplà.
Ha estat, però, el conjunt de la seva obra teatral el que l'ha conduït al guardó. Després d'explicar que acabava de llançar dues obres a les escombraries perquè un parell de lectors li havien mostrat dubtes, Benet i Jornet va anunciar que n'estava preparant una altra.
Traduït a divuit idiomes, té peces de gran valor com ara Berenàveu a les fosques (1972), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d'Alí Bei (1985), Desig (1991), E.R. (1994, Premio Nacional de Teatro) i Testament (1997).
