#estatutespectador Miércoles 15 de julio
Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)
Filosofies de la participació: l’espectador com a metàfora filosòfica i l’estètica de la recepció. Xavier Antich
>1965. Gadamer. "Sobre l'immudiment del quadre" (Article). Posar un títol a un quadre acabe sent abstracte. Despareix referències concretes entre l'art i la realitat. El mut silenci de l'art d'avui perquè és autoreferencial, no fa referència a la realitat. (art de les advanguardes finsals 60's>art modern). Aquest procès acaba en l'autonomia de l'art, que s'afirma en la seva propia autonomia, enlloc de la realitat que l'envolta.
>Dues autonòmies de Gadamer: 1. Desvinculació amb la realitat. 2. Autonomia respecte dels espectadors: convidats a contemplar l'art des de fora. L'espectador es relaciona amb una obra ja tancada i la pretensió és endinsar-se, contextualizar-la o interpretar-la. Ex: Moma, cub blanc, no permet la relació de les obres amb la seva realitat.
>Gadamer no té en compte a Joseph Beuys (1964). Art espandit, volia trencar l'art autista de l'art modern. Creativitat intrínseca de l'ésser humà, no només els professionals. Inserció dels espectadors com a part constitutiva de l'obra. La practica artística no només és una conversa, és una acció i els espectadors formen part constitutiva i esencial.
>Beys: "Tothom té alguna cosa a dir. Allò que té a dir el fa formar part d'alguna manera de l'obra."
>Primera línia de fuga: sortida de l'art mut, a contaminació de realitat. Segona línia de fuga: reescriure a l'espectador en la realitat i com a coautor de l'obra. Obres i pràctiques artístiques en dispositius. Els públics són l'obra.
>Antoni Muntades: "Atención: La simple percepción requereix participació".
>Els Pantocrator asigna un lloc a l'espectador. Potser el més relevant de l'obra és el que fa amb nosaltres, la nostra disposició a veure l'obra, des de baix com si fossin súbdits. Las Meninas de Velázquez i els seus miralls on eren els Reis i ara són l'especatdors. El més important són els espectadors i no Las Meninas. Totes asignen un lloc a l'espectador.
>La gran mutació a partir dels anys 60 és que les obres són dispositius que no predeterminen el lloc de l'espectador sinó que és variable. Potser també és que no sabem on posar-nos, no només físicament, sinó què hem de fer amb elles. Cada obra reinventa el lloc que ens reclama.
>Anys 80-90 hi ha un desmuntatge del públic. Ja no hi ha públic sinó públics. No es poden contar els públics com si fossin pomes dins d'una caixa como es fa ara, d'una manera obsoleta.
>La recepció de qualsevol obra no és un problema intrínsec sinó que és un problema constituenc de l'obra. A partir de llavors no hi ha obra sense l'espectador.
>Hans Haacke, 1959. Documenta de Kassel. Mostra la diversitat de resgistres de l'espectador. Com els espectadors miren les obres i les seves diferents actituds. No hi ha una bona manera de mirar una obra sinó diferent. Aquí rau a més la riquesa de les obres.
>MICHAEL FOUCAULT, "Què és un autor?"
>JORGE LUIS BORGES. "Pierre Menard, autor del Quijote". Bandera del corrent de l'estètica de la recepció. Reescriptura del Quixot, no pretenia actualitzar-lo, sinó reescribir-lo paraula per paraula. Encara que siguin iguals, signifiquen coses diferents. I segons Borges el de Menard és més ric inclou 4 segles més d'història. Acte de la lectura és una reecreació de l'obra. Cap obra no és res sense el receptor. El llibre sense lector/receptor són experiències incomplertes.
>HANS ROBERT JAUSS, 13 d'abril de 1967. Estètica de la recepció. Els espectadors com a part fonamental de l'obra. Triple ruptura: 1. Obra tancada, autònoma i autosuficient. 2. Receptor passiu que accedeix a una obra ja acabada. 2. Experiència estètica com a simple contemplació.
>Anys 60, una nova compresió del públics, nou paradigma que subratlla la importància dels públics en la configuració de sentit de les obres. Diàleg de les obres amb els seus espectadors.
>Nocions de l'Estètica de la recepció:
1.Horitzó d'expectatives: no hi ha cap obra que aparegui en un desert d'informació. Qualsevol obra s'inscriu en un univers per aquelles coses que es fan. El background dels espectadors condiciona la contemplació d'una obra. Les obres interessants són les que modifiquen l'horitzó d'expectatives. Són les obres que trigaran temps en ser assumides i/o acceptades. Mai no tenim una relació neutra amb l'obra.
2. Estructures interpel·latives: repertori de perspectives existentes en les propies obres quina funció principal es adreçar-se al propi espectador. EX: poema en el que s'escriure el pronom personal de segona persona del singular: TU. No aporta significat però ens posa dins del poema.
3.Receptor ímplícit: qualsevol obra predibuixa els seus receptors. Allò que defineix la riquesa de les obres no és tant allò que diuen sinó com han prefigurat el espectador. L'obra no només és responsable de considerar els espectadors com a part de la pròpia pràctica sinó que configura aquests espectadors. Tots els diferents tipus d'espectadors estan continguts en l'obra.
L'espectador virtual i la democratització del discurs. Rubén Ramos (Teatron)
No hay comentarios:
Publicar un comentario