FITXA ARTÍSTICA
TEXT: ALAN BENNETT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaime Ulled i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA





“Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa –un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”



Els nois d’història és un dels millors textos d’Alan Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l’educació. Per a què serveix tot allò que ens ensenyen a l’escola? Realment són coneixements profitosos quan surtis i t’enfrontis al món? O només ens serveixen per a aprovar un examen?

Amb un gran Josep Maria Pou que broda el seu paper tan en la direcció com damunt de l’escenari. En Pou representa el cap més visible de la cartellera, però tots i cadascú dels actors es mereixen un deu per la seva interpretació. Els nois, no tan nois, la majoria d’ells, ens demostren la seva capacitat actoral de principi a fi. Canten, ballen, interpreten dintre de la mateixa interpretació i es mouen per l’escenari com peixos a l’aigua.

Per aconseguir un resultat final impecable cal que la resta d’elements estiguin a l’altura. I sense dubte ho estan. Una gran escenografia acompanya als actors. Un passadís i un aula d’institut amb piano inclòs. Taules, cadires i taquilles i l’escenari ple com si estiguéssim al metro en hora punta la majoria del temps.
I el temps, malgrat les dues hores i mitja de durada, passa a la velocitat de la llum. Un entreacte trenca l’estat de màxima atenció amb que la majoria dels espectadors es fiquen a dintre de l’obra. I quan menys t’ho esperes torna a caure el teló i els aplaudiments no es fan esperar. I no un, ni dos, sinó fins a set bisos, d’un públic com poques vegades entregat fins al darrer segon.

No podia obrir d’una altra manera la remodelació del Teatre Goya. Amb un gran muntatge. Un muntatge dels que deixen el cos per voler veure’l un altre cop, per gaudir-lo amb més plenitud. Amb tot el seu engranatge, el Goya obre una nova etapa amb forces renovades i amb ganes de seguir sorprenent-nos.

ELS NOIS D'HISTÒRIA

by on 0:31
FITXA ARTÍSTICA TEXT: ALAN BENNETT TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, ...
Posted by at 2 comentarios:
Labels: , ,

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: TOM STOPPARD
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart , Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Alba Pujol, Rosa Renom, Santi Ricart, Pep Torrents i Mar Ulldemolins.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

“Per un cop a la vida, aquest país va trobar el millor de sí mateix. Hem estat putejats durant segles per països grans i poderosos, però aquest cop vam plantar cara al destí”

Ideals, polítiques i rock’n’roll, tres paraules que defineixen a la perfecció l’esperit de l’obra. Si Tom Stoppard ja va sorprendre al públic barceloní fa dues temporades al TNC amb Arcàdia, ara tampoc deixarà a ningú indiferent.
La companyia Lliure presenta aquesta obra de gairebé tres hores de duració. Rock’n’roll transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlin. Stoppard ens explica la perillositat d’aferrar-se a un mite o a una ideologia com una causa vital.
Posar a Lluís Marco al cartell sol ésser garantía d’èxit. I en aquest cas no decebre. Genial Marco en el seu paper de defensar els seus ideals polítiques per damunt de tot. Comunista als anys seixanta i comunista una pila de decepcions a l’esquena després de la caiguda del mur. Genial també en Jan, un noi jove al que li agrada per damunt de tot la música, la seva forma de comunicar-se amb el món. Una repassada pel món polític i musical d’aquelles dècades.
Al costat d’aquestes dues meravelles de l’escena hi tenim a una emotiva Rosa Renom, que aconsegueix ficar-se al públic a la butxaca des del primer minut. L’únic però de l’obra és la Chantal Aimée que porta anys fent-nos creure que els personatges que representa són diferents, encara que tots semblen el mateix.
El gust que han agafat darrerament els teatres per un escenari al mig segueix en aquesta temporada estan de moda. Seients a dues bandes i una escenografia que amaga més d’una sorpresa, barrejada amb un important joc de llum i foscors, completen el que sense dubte serà una de les grans obres de la temporada que només acaba de començar.
Una obra que ens recorda que malgrat que pensem que hem canviat força, encara queden vestigis del passat sense resoldre. De vegades es canvia per seguir igual.
“Estic aqui per ajudar...Doncs que es noti”

ROCK'N'ROLL

by on 14:45
FITXA ARTÍSTICA TEXT: TOM STOPPARD TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bar...
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , , , , , ,


FITXA ARTÍTICA
TEXT: JAVIER DAULTE
DIRECCIÓ: JAVIER DAULTE
INTÈRPRETS: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carmen Pla i Àgata Roca.
PRODUCCIÓ: T DE TEATRE i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE POLIORAMA

“Un dia em va dir ‘Com pot ser que t’estimi tant?’ Potser, no s’hauria d’estimar tant a algú”

La sorpresa. Sorprendre a l’espectador que s’asseu a les butaques i què espera veure l’obra típica de les T de teatre. Doncs, no. La innovació, l’intent per no caure en convencionalismes, per mostrar-nos que aquesta companyia pot interpretar molt més que la tradicional guerra entre sexes.
És una comèdia, d’això no hi ha cap dubte, el públic riu. Però és la major part de les vegades un humor negre, un humor que es diverteix de les tragèdies humanes, que per altra banda veiem i patim dia rere dia, bé a casa nostra o a un portal molt proper.
Interpretacions a l’alçada del text i de vegades donant-li un aire nou, refrescant el text. Gran Míriam Iscla, que malgrat el seu desdoblament de personatge, és sense dubte ‘l’ànima mater’ de tota l’obra. Gran Àgata Roca i gran Marta Pérez, que per una vegada ha abandonat els seus crits de boja als que ens té acostumades en altres papers.
I una de les principals sorpreses és l’escenografia. De deu o onze. Impressionant tots els petits amagatalls dels que disposa l’escenari. L’atenció és bàsica en aquest muntatge i més si quan no t’esperes entren i surten les actrius dels llocs més inversemblants. Escenografia que es mou, que sembla fixa però que en un vist i no vist amaga tres escenaris diferents.
I de impressionat en impressionant a l’hora de qualificar la il·luminació i els efectes sonors. Bona part de la sorpresa que pugui provocar l’obra en l’espectador radica en ells. La coordinació de tot l’engranatge és fonamental a l’hora de crear un ambient propici per tenir al públic enganxat a la cadira i no deixar-li temps ni per a que pestanyeig.
Una bona proposta de teatre modern sense caure en el tradicionalisme de la no innovació, amb un text que es suporta per si mateix, però amb unes interpretacions que fa que no deixi de brillar.
“Dir, diu poc, línia, fideuà...”
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , ,

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MERCÈ RODOREDA
ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT
DIRECCIÓ: RICARD SALVAT
INTÈRPRETS: Rosa Novell, Enric Majó, Rosa Vila, Anna Sahun, Daniela Freixas, Ivan Benet, Albert Alemany, Araceli Bruch, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Segú, Carlos Aguilar, Martí Malla, Martí Atance, Georgina Avellaneda, Sofía Jiménez, Guillermo Creuheras i Christian Par Wolder.
PRODUCCIÓ: GRUP BALAÑÀ
TEATRE BORRÀS

Quan estem acabant el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, ens arriba uns dels últims exemples de la celebració. Mirall Trencat és la seva gran obra on la seva autora arriba a la plenitud de la seva escriptura. Un llibre carregat de passió i entrega, cosa que per altra part es troba molt a faltar durant tota la representació.
Rodoreda és la gran escriptora de Catalunya, s’ha convertit en tot un emblema. Les seves obres són prou conegudes pel públic, per això tal vegada o també per la gran profunditat del llibre, aquesta adaptació és només un recull d’escenes. S’ha de conèixer i haver llegit la novel·la abans d’assistir-hi, perquè els salts en el temps requereixen de l’habilitat de l’espectador per retrobar-se escena rere escena.
La història de Teresa Valldaura i dels Valldaura, de tota una vida, mirada des dels ulls de vàries generacions. Una vida plena d’amors, de la recerca de la felicitat, d’amor propi, de voler ser allò que mai es serà. Però com eix central, Teresa Valldaura, interpretat per Rosa Novell en l’edat gran i Anna Sahun als seus primers anys, una dóna vitalista, que marca totes les seves accions amb una passió desmesurada, cosa que no es troba en cap de les actrius que l’interpreten, que de vegades més que vitalistes mostren la seva mandra que els produeix viure.
Un altra dels eixos de la família, les minyones, estan una mica aigualides, els seus personatges les manca la fortalesa de la que em compten al llibre. Amanda, és vitalista, però de sobte a la representació té tocs d’histrionisme que més que ajudar al seu personatge li allunyen de la realitat.
Un altre punt d’incredulitat es troba en qui interpreta a Amadeu Riera, Enric Majó, veure com una Teresa Valldaura jove, Anna Sahun s’embolica amb un senyor de la seva edat, no resulta gaire creïble als ulls del públic.
La resta del repartiment salva el paper sense posar-li gaires floritures, uns amb més sort que d’altres com pot ser Daniela Freixes, Sofia o Albert Alemany, l’Eladi.
Ho millor de l’obra és la part escènica, l’escenografia, que entra i surt de tots els raconets possibles, fins i tot de la part de dalt i la seva combinació amb els llums, els moments de claror, els moments de foscors, la il·luminació de les diferents cambres i raconets de la majestuosa casa dels Valldaura, són els únics moments en que els espectadors reconeixen, de debó, la magnitud d’obra que es troben al davant.
Mirall trencat és una obra massa densa, massa profunda, massa peculiar, que requereix davant de tot paciència, i potser les gairebé tres hores que dura l’adaptació no són suficients per voler abraçar-la tot sencera i més si els personatges principals no posen la suficient cura de les seves interpretacions per intentar arrodonir una obra que tot i això es troba una mica coixa.

UN DIA. MIRALL TRENCAT

by on 22:51
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MERCÈ RODOREDA ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT DIRECCIÓ: RICARD SALVAT INTÈRPRETS: Rosa Novell, En...
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , , , , , ,
FITXA ARTÍTICA
TEXT: HOWARD KORDER
TRADUCCIÓ: LLUC POTRONY JULIÀ
DIRECCIÓ: ROGER PERA
INTÈRPRETS: Roger Pera, Pep Papell, Joan Frank Charansonnet, Estel Solé, Yaneys Cabrera, Gemma Badia, José Bailon i Elsa Anka.
PRODUCCIÓ: SET D’ACCIÓ
TEATRE GAUDÍ DE BARCELONA (TGB)

“Ets de Sarrià?... De Sarrià?... No, sóc de Pedralbes!”

Vaig acabar la temporada passada fa uns dies amb ‘Hay que purgar a Totó’, una obra que no cal la pena ni ressenyar. Aquesta setmana la he tornada a començar. L’obra ‘Quina Vida!’ és una història moderna. És una història jove. I l’espectacle és èpic. És la història d’una generació que ho té tot i no sap què fer-ne, d’una joventut que busca sentit en un món que ells no han creat. Què ens està passant? Què estem fent? Hi ha algú allà dalt prenent notes? Sóc feliç? Qui m’estima? Els somnis es fan realitat? Per què collons se’m cauen els cabells? És la història d’unes persones que, tot i el seu afany, no troben ni tan sols una resposta a cap de les seves preguntes. Però així és la vida. I mare meva... quina vida!
Amb un escenari a tres bandes, dividit en múltiples llocs d’acció transcorre els petits fragments de les vides d’aquestos joves que han arribat i han passat de la trentena però que no han aconseguir passar pàgina i segueixen mentalment vivint als vuitanta. Aquesta època ve reflectida en la selecció musical. Els que als anys vuitanta ens van despertar cada matí per seguir les aventures d’aquell nen que buscava a la seva mare, ens va donar el riure al sentir que l’obra comença amb la cançó de Marco. Després, i posant-nos seriosos canviem el xip i recordem cançons d’U2, Europa, Michael Jackson, entre d’altres.
La interpretació de la majoria dels actors està passable, la que més destaca és la del Roger pera, que broda els papers que barregen bogeria, tonteria i poca maduresa. Però la resta del repartiment passa pels seus personatges sense aprofitar res del que el text per sí mateix els hi podia donar.
Una obra per passar l’estona sense esperar grans frases per a la prosperitat. De vegades veure la vida passar és ho millor que es pot esperar. Quina vida!

QUINA VIDA!

by on 23:27
FITXA ARTÍTICA TEXT: HOWARD KORDER TRADUCCIÓ: LLUC POTRONY JULIÀ DIRECCIÓ: ROGER PERA INTÈRPRETS: Roger Pera, Pep Papell, J...
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , ,


Arthur Bicknell aún recuerda ese día de 1983. La noche en que celebraba el estreno de su obra de teatro en el teatro Eugene O'Neill de Nueva York y parecía rozar la cúspide de su carrera. Todo cambió poco antes de medianoche, al llegar las primeras críticas. Los invitados comenzaron a irse, y a Bicknell no le permitían leerlas. No se enteró del veredicto hasta que preguntó a uno de sus amigos más cercanos. Le dijo dos palabras: "Las peores". No hubo una segunda función. Así nació el mito de Moose Murders, el mayor fracaso en la historia de Broadway.
Decir que las críticas eran desfavorables es valerse de un eufemismo. "Insultaría la inteligencia de un público formado por amebas" (The New Yorker). "Si su nombre es Arthur Bicknell, cámbieselo" (CBS). "Moose Murders parece estar dirigida por un hombre constantemente golpeado en la ingle" (The New York Magazine). Frank Rich, entonces crítico de teatro de The New York Times, la calificó como "la peor obra que he visto en Broadway".

La historia, una "farsa de misterio" según el autor, narra las aventuras de un grupo de personas que, atrapado en una casa en la montaña, vive una serie de asesinatos. Una de las secuencias más memorables muestra a una momia atada a una silla de ruedas, que se levanta para golpear en la ingle a un hombre disfrazado de alce.

¿Cómo sobrevive un escritor joven a un fracaso de tal magnitud? "No fue una experiencia feliz, pero tampoco una catástrofe", recuerda Bicknell, ahora de 57 años, en entrevista telefónica. "Fue una época dura y una experiencia que cambió mi vida, pero con el tiempo pude hacer las paces con ello. Tenía 32 años, ¡era un bebé!". Su vida después de Moose Murders lo llevó a la publicidad, el área de la que es director en la editorial Merriam-Webster, en Springfield, Massachusetts. "Y justo cuando habían pasado 25 años de aquella noche y pensaba que lo que quedaba de aquel día había desaparecido, me enteré de lo que estaba haciendo John".

John es John Borek, un artista conceptual de Rochester, Nueva York. Al escuchar la historia del fracaso legendario, y sin haber tenido contacto anterior con Bicknell, se empeñó en "redimir la memoria de Moose Murders". "Hay distintas formas de arte, y pensé que la obra merecía una oportunidad", explica por teléfono. "Mi meta era limpiar la reputación de un artista y lograr que la obra consiguiese su objetivo, que es que la gente lo pase bien".


Para devolver al público Moose Murders, Borek montó una singular -y heterodoxa- "compañía de teatro". El reparto lo formaron nueve personas sin experiencia previa (el papel de la enfermera Dagmar, de origen escandinavo, es interpretado por la española María Córdoba, de 25 años). La escenografía la consiguió entre amigos. "Mi idea era montar la obra sin solemnidad, con sentido del humor".

El estreno fue el día que se cumplieron 25 años de aquella noche aciaga, el 22 de febrero de 2008. La respuesta del público fue tan contundente como sorpresiva. "La gente entendió lo que hacíamos, y les encantó".

La obra, montada en un foro de arte independiente de Rochester -"no precisamente el escenario más importante del mundo", señala Borek con sarcasmo-, ganó notoriedad. Los mismos medios que la destruyeron en 1983 recogieron con gracia la "resurrección" de la obra, convertida ahora en una leyenda en los escenarios neoyorquinos. Y la atención derivó en el regreso a Broadway de Moose Murders, que se presentó este fin de semana en dos únicas funciones -las dos gratuitas- en Nueva York, que agotaron entradas.

FUENTE: Verónica Calderón (El País)
Posted by at No hay comentarios: