Mostrando entradas con la etiqueta Ramon Madaula. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ramon Madaula. Mostrar todas las entradas

autor RAMON MADAULA
dirección JORDI CASANOVAS
intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GUILLEM BALART
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Afirma Ramon Madaula que tenía ganas de escribir una obra sobre una familia normal, en la que no hubiera personajes extraños y que no estuviera desestructurada. La respuesta más obvia es que en todas partes cuecen habas. La familia de Adossats normal, normal no sería, eso sí encontramos pequeñas pinceladas de lo que cada uno tenemos en casa.

Los problemas a los que se enfronta esta familia son claramente reconocibles: la incomunicación entre hermanos y también con el padre, la falta de comprensión entre todos, la soledad, la insatisfacción vital y profesional, etc. La obra pasa en 24h, más concretamente durante el día de Sant Jordi (23 de abril) y casualidad tres de los protagonistas se llaman así (Jordi Bosch es Jordi, Carles Canut es Jordi avi y Guillem Balart es Jordi petit).




La Carme (Rosa Renom) y el Jordi viven en una casa adosada a las afueras de una ciudad del cinturón de Barcelona y reciben a comer a Joan (Ramon Madaula), hermano de Jordi y renombrado escultor; Jordi avi y Deisy (Marieta Sánchez), la cuidadora de Jordi avi. Y como si fuera la comida de Navidad todo estalla. Eso tan catalán de amagar la merda sota la catifa (esconder la mierda debajo de la alfombra) deja de funcionar desde el minuto uno y los platos se pondrán encima la mesa.

Ramon Madaula y la dirección de Jordi Casanovas han optado por forzar los mecanismos de la comedia, y a veces se le va el tiro. Adossats es una de esas comedias de tinte comercial que juega con alargar las anécdotas, por sacar punta al lápiz y aunque en determinados momentos no acaban de cuajar, el conjunto resulta divertido.




El gran acierto de la función está en la elección de sus intérpretes. La aclamada vis cómica de Jordi Bosch, el que dicen que es el mejor actor de comedia de Catalunya. En Adossats vuelve a demostrar el porqué del título. Pero para los que ya llevamos muchas de sus comedias a las espaldas no resulta más que un refuerzo de los ya aprendido. La zona de confort le funciona y su personaje en Adossats parece escrito para él. El traje le sienta de maravilla.

Del resto de intérpretes destaca una sensacional Rosa Renom que funciona estupendamente como el contrapunto ideal a las embestidas léxicas del personaje del Jordi Bosch. Por su parte, Marieta Sánchez, pese a tener un personaje bastante estereotipado consigue sacarle algo de jugo.




La escenografía de Joan Sabaté es funcional y consigue reproducir fielmente el jardín y el living de la casa adosada. También cabe destacar un más que significativo espacio sonoro de Jordi Agut, elemento muy destacado y con cierta importancia durante toda la obra. Se deja notar.

Adossats es una comedia fácil, que entra, que hace reír y de las que tiene un público muy específico, esa burguesía catalana de urbana que busca pasar un buen rato sin darle demasiadas vueltas a la cabeza. En plena Navidad es una buena opción para deleitar después de un abundante ágape navideño ya que dejará la sensación que tu familia tampoco está tan mal. Hay que mirar la vida con optimismo dicen. ¡Sed felices!

ADOSSATS

by on 11:39
autor RAMON MADAULA dirección JORDI CASANOVAS intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GU...


TEXTO: DONALD MARGULIES
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, RAMON MADAULA y MIMA RIERA
DURACIÓN: 1h 45min
FOTO: GUILLERMO A. CHAIA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL, LA VILLARROEL y BITÒ
LA VILLARROEL

Hay pocas historias donde sean las mujeres las que muevan los hilos. Un personaje que parece hecho por y para el lucimiento, una vez más de Clara Segura. La Segura que entra renqueante en escena, pero que al mismo ritmo que su personaje consigue sobreponerse de los varapalos que le otorga un texto irregular y se vuelve a meter al público en el bolsillo. 

La otra delícia de personaje lo interpreta Mima Riera, que como nos quiere la cosa, dibuja una delicada, tierna y cómica Mandy Bloom. Con un punto de naïf que condimenta cada una de sus intervenciones, poco a poco su inocencia se hace estimar y deseas que vuelva a aparecer por la puerta. En La Treva los personajes masculinos son secundarios, están, son presentes, pero al compararlos con los femeninos llevan todas las de perder. 

Cesc Calafell ha construido una escenografia a dos bandas, un precioso loft donde vuelve una derrotada fotoperiodista de guerra después de ser abatida. Un impás, una tregua, en su carrera que le lleva a preguntarse porqué hace lo que hace. No hay respuesta, quien vive con las ganas de aventuras en la sangre poco le puede decir volver a su "aburrida" vida de Brooklyn. 

La Sarah dispara preguntas contra el público, algunas, no sin cierta controversia que desde el principio de los tiempos del fotoperiodismo se repiten, ¿hacer una foto les ayuda a salvarse? ¿Dejar la cámara o continuar disparando? Cuestiones con una cierta pátina ética que contrasta con la distendida comedia que nos había atrapado hasta entonces. Un cierta manera de intentar hacer profunda una historia, que quizás se tenía que haber quedado simplemente en la decidión de abandonar una pasión para hacer lo que la sociedad espera de ti cuando alcanzas cierta edad.

La Treva es una comedia que se digiere muy bien. A veces tan naïf como la Mandy, a veces que busca volar más alto que sus globos, pero se queda a medio camino, porque eso no era su verdadero fin y no le llegan los medios. Teatro comercial para pasar la tarde resguardada del frío o de la lluvia. A la salida, compruebas que la vida sigue su curso.

LA TREVA

by on 20:13
TEXTO: DONALD MARGULIES TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, ...

Font: Belén Ginart (ara.cat)
Jordi Casanovas tenia clar que us volia a tu i al Ramon Madaula com a protagonistes d’ Idiota.
Quan m’ho van proposar, ja d’entrada, la meva predisposició era total justament perquè l’autor és el Jordi i tenia moltes ganes de treballar amb ell. M’agraden molt els seus espectacles i tenia moltes ganes de jugar a les seves propostes.
Què en destacaries?
La barreja de gèneres que fa em sembla un joc molt interessant. En el cas d’aquesta obra no saps si és un thriller o una comèdia. Quan vaig llegir Idiota em va interessar la història i em va atrapar la manera com està escrita.
Vau estrenar a Viladecans i ja heu fet una vintena de bolos. Ara que saps com treballa, repetiries amb el Jordi?
Sí, i tant! És algú molt proper, et posa les coses molt fàcils, si t’encalles en algun lloc intenta resoldre-ho amb tu. Té una gran sensibilitat a l’hora de tractar amb els actors, que som uns bitxets una mica especials.
Idiota parla d’un home endeutat en temps de crisi que es presta a un experiment psicològic molt ben remunerat. Com és la psicòloga que interpretes?
És un personatge interessant, inquietant, que es mou per l’interès professional que té per aconseguir el seu objectiu, el de confirmar una hipòtesi molt important sobre la conducta humana. És molt freda, professional, ambiciosa, i gens empàtica.
Ella dirigeix l’experiment, ¿això vol dir que porta les regnes de l’acció?
Sí, ella és la que mana, el meu personatge reparteix molt joc, és el que acciona els diferents passos per on passarà l’home que participa en l’experiment.
¿T’ha plantejat algun repte?
Més que pel personatge, un dels grans reptes que m’ha plantejat Idiota és interpretar una obra de dos, no ho havia fet mai, i a més és una obra en un sol acte en què no pots abandonar l’escena. Aquest duel, aquesta partida de ping-pong, m’ha exigit aguditzar la concentració a l’escenari.
En quin sentit?
Quan fas obres en què entres i surts, sempre tens l’ on i l’ off : saps que quan surts d’escena tens aquest moment de relax momentani. Aquí no. I hi ha molts factors biològics, com un esternut, que et piqui l’esquena o tenir set, que has d’aprendre a canalitzar allà mateix.
Quin tipus de company és el Ramon Madaula sobre l’escenari?
És molt generós, i això suposa un gran confort perquè sé que si ho necessito em donarà un cop de mà. També és molt exigent, no deixa passar res que no entengui, planteja molta discussió entorn del text. I és algú que juga molt, amb ganes de trobar coses noves cada dia, i això és molt gratificant. M’ho passo molt bé en escena.
Parlaves de barreges de gènere, però quin és el regust principal que deixa aquesta obra?
Al final tot té més regust de comèdia. El Jordi no pretenia que la gent sortís atemorida. Però és una comèdia que es va enfosquint en algun moment, i fins i tot els més predisposats a riure també van caient en l’abisme del personatge. Passes per una muntanya russa, però surts del túnel i veus el sol.
El thriller com el jugueu?
És un thriller psicològic. No hi ha efectes especials. L’obra es pot fer en qualsevol lloc sense necessitat de grans artefactes. L’únic element que utilitzem és una pantalla de fons on passen coses que inquieten, que formen part del vessant més de thriller de l’obra.
Idiota, la crisi és un teló de fons molt important. Tu com has viscut la crisi?
Des d’un lloc molt privilegiat, ho reconec, perquè tinc molts companys que s’ho estan passant malament. El principi de la crisi em va enganxar fent una sèrie de televisió amb el que això representa: un sou fix, una cosa bastant inaudita per a un actor. |
'Idiota'. Autor i director: Jordi Casanovas. Amb Ramon Madaula i Anna Sahun. Sala Muntaner (Barcelona). Més informació: www.salamuntaner.com Fins al 14 de juny

S.M. |Per què vas començar a estudiar interpretació?
R.M. |Per error. Jo em pensava que això de ser actor era una cosa molt bonica i no ho havia fet mai. Vaig començar pel glamur dels actors. Després em vaig adonar de la realitat i ja no vaig poder fer marxa enrere perquè vaig tenir la gran sort de treballar. Va ser més per l'aparença que no pel fet de ser actor, perquè jo no sabia el que era.
¿Si ara poguessis tornar a començar faries el mateix?
No, no faria el mateix. Faria una carrera científica, que penso que realment és la meva vocació, el que no sé és si seria més feliç.
¿T'agrada que et dirigeixi la teva parella?
M'agrada en part, per la complicitat. Perquè un actor sempre busca del director complicitat, i és difícil: normalment al director li costa cedir complicitat en els actors. L'inconvenient seria que hi ha excessiva confiança.
¿Creus que la cultura és una cosa important a la vida?
Potser per mi és més important l'educació que la cultura. Una persona amb coneixement és una persona lliure que pot decidir sobre la seva vida. Esclar que l'educació és cultura i la cultura és educació. Però crec més en una persona preparada que en una persona culta.
Dubtes?
Sí, molt. Buf, 12 de les 24 hores del dia. Dubto cada nit de nou a dos quarts d'onze al teatre Poliorama. Va d'això, de l'important que és dubtar, perquè ens obliguen a tenir certeses, cada vegada més. ¿El que toca és pensar això? Doncs no, dubtaré sobre això, penso que és un exercici sa, que és el que planteja l'obra que estem fent.
Quin moment de plaer has tingut en aquest ofici?
La cervesa de després de la funció. No, a veure... Quan un dia et surt bé la funció, que passa poc, aquell dia és un gran plaer. Diria que això passa un cop a l'any. Jo en la professió d'actor sempre repartiria 50% de plaer i 50 % de patiment.
Per què sempre tens calor al llit?
I tu per què sempre tens fred? Jo crec que tinc el termòstat més ajustat que tu.

Què és el que et preocupa en aquests moments?
Tenir la capacitat de ser lliure i tenir l'autonomia suficient física, psíquica i econòmica per prendre les decisions que jo vulgui: ser lliure. Cada vegada és més complicat això. Primer perquè et vas fent gran, la salut cada vegada està més fotuda i econòmicament tot està molt complicat. Tenir autosuficiència a tots els nivells em preocupa molt perquè per a mi és bàsic.
A banda de ser parella, Ramon Madaula i Sílvia Munt també treballen junts. Per exemple, a Dubte, de John Patrick Shanley, que s'ha pogut tornar a veure recentment al Poliorama (Barcelona)
R.M. |Què sents dirigint la teva parella?
S.M. |És una barreja de molta responsabilitat, perquè per convence't a tu he de tenir encara més arguments que per convèncer els altres actors. Perquè ens coneixem molt, perquè ets una persona que porta molts anys en aquest ofici. Tot i així, tenim una manera d'entendre la interpretació i l'escena que s'assembla molt.

Sincerament, tu creus que Dubte és un bon espectacle?
Penso que sí. És un espectacle molt honrat. No sé si és bo o dolent, crec que això és molt subjectiu. Jo crec que és un espectacle que explica el que m'interessa, que està ben explicat, que és honrat amb el plantejament, amb el que vol explicar l'autor.

Quan et tornarem a veure als escenaris?
Com a actriu no ho sé. És una de les preguntes que em faig contínuament. Fa uns 12 o 13 anys em va interessar molt més i em va ajudar com a persona a sentir-me coherent i lliure, a escriure les coses que jo pensava, a dirigir tant cinema com teatre. Fer allò que saps que tens a dins i que vols transmetre. Sempre que m'oferien alguna cosa com a actriu, sobretot de teatre, que sempre et fa falta molt de temps, doncs sempre tenia una altra cosa que m'interessava més o que m'ho sentia més meu. Però no m'agradaria no tornar mai més al teatre. Ara em fa por, fa molts anys que no faig teatre, hi ha una espècie de gran respecte.

¿T'imagines 21 anys més al meu costat?
Esclar que m'imagino 21 anys més al teu costat.
¿T'agrada més la Barcelona d'ara o la de quan eres petita?
Jo sóc una barcelonina nata. M'agrada molt Barcelona. I quan t'enamores d'algú t'agrada encara que tingui molts defectes. Crec que Barcelona de petita era una cosa, d'adolescent n'era una altra, però jo sempre me la sento molt meva. Em sento molt d'aquí. També la critico molt i crec que és veritat que s'ha venut al turisme. Tot i que en molts aspectes ha millorat, s'ha perdut aquella cosa autèntica que tenia i que hem escombrat massa vegades per fer un disseny i un urbanisme excessivament prefabricats.
Si haguessis de retallar, ¿què seria el primer que retallaries?
Retallaria els sous de la gent dels bancs, que és repugnant el que cobren. Retallaria les seves jubilacions milionàries. Intentaria que Hisenda funcionés amb els rics, que el que han de pagar a Hisenda els rics es recuperés i ràpid. Retallaria privilegis i intentaria tornar a donar tot el que s'ha retallat dels diners públics.