Mostrando entradas con la etiqueta Marcel Borràs. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marcel Borràs. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA
CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO BACCETTI, DALLAS BAYLEY, MARCEL BORRÀS, MICHAEL DILIGENT y KRISTINA WESTAD
COMPOSICIÓN MUSICAL: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS  a partir de las composiciones de BADBADNOTGOOD
DURACIÓN: 50min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, LA BRUTAL, TEMPORADA ALTA y CCCB
TEATRE CCCB

En su búsqueda por acercarnos a nuevos mundos, nuevos lenguajes, nuevas maneras de contarlo lo mismo pero diferente, el dúo Nao Albet y Marcel Borràs han combinado el pensamiento ilustrado con el mundo del Skater. Diferentes, sí, no hay duda pero que al menos por 50 minutos parecen tener más cosas en común de las que parecía a simple vista.

El telón de fondo es la libertad definida a través de un sinfín de frases de escritores y filósofos como Platón, Molière... monólogos sobre qué papel juega la universidad en el aprendizaje humano y el eterno dilema si es el conocimiento quien otorga al hombre la libertad.

Pero la parte más sorprendente es la coreografía dancística de los cuatro 'esqueiters', que no sólo actúan si no que ellos y sus tablas se mueven rítmicamente al compás de la música y junto con el juego de luces, protagonizan la que es sin duda la imagen más preciosista del espectáculo.

El humor y la multiplicidad de idiomas: castellano, inglés, francés, italiano y noruego es otra de las señas de identidad habituales en los montajes de Nao Albet y Marcel Borràs que no pueden faltar. Y, aunque Los Esqueiters no van en la onda de Mammon, uno de los mejores montajes de la temporada y que ha dejado el listón creativo muy alto, Los Esqueiters es un agradable entretenimiento para las calurosas tardes de verano.

LOS ESQUITERS

by on 18:00
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO B...

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...
Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia La Brutal, que codirigeixen David Selvas i Julio Manrique, ha fet un Occupy Espai Lliure. Durant els pròxims tres mesos, tres espectacles de la seva factoria ocuparan la sala petita de Montjuïc. Es tracta d’un projecte insòlit, no només perquè Tot pels diners és un tríptic que aborda una mateixa temàtica des de tres mirades diferents -i això ja implica que s’han produït de cop tres espectacles de nova creació amb textos de dramaturgs catalans-, sinó perquè és una companyia privada la que ha projectat tot el cicle sencer que després acull i coprodueix un teatre públic. Nous temps, noves fórmules. 
La voluntat de trencar inèrcies i connectar amb nous temes i públics són precisament els puntals filosòfics de La Brutal. “Volem parlar del que està passant a la societat, de coses que ens toquen, i donar joc a veus que ens agraden i interessen. Volem teixir complicitats amb els públics que estan mirant les sèries de la HBO i els fa mandra anar al teatre, amb els quals ens sentim identificats”, explicava ahir Selvas. 
Tot pels diners La Brutal han fet la funció de comissaris d’exposició. Van buscar un tema actual i provocador (els diners en relació amb l’art, amb l’estructura social i les relacions personals), van optar per llenguatges i formats diferents però sempre contemporanis (i d’aquí l’elecció dels tres autors a qui van encarregar les peces) i van imaginar maneres per fer que el públic visqui “una experiència” total: per això hi haurà videoinstal·lacions de Mürfila, activitats paral·leles i fins i tot estudien programar el tríptic sencer, com si fos una temporada sencera de House of cards (el Lliure ha creat un abonament especial de 12 euros per espectacle). 
Les obres són del tot independents en estètiques i arguments, però comparteixen un nexe temàtic, una caixa escenogràfica i un personatge que les creua totes tres, interpretat per l’actor Manel Sans. La resta d’actors són diferents en nombre i noms a cada peça. “Ell és com Batman, que a la història ha tingut diferents dibuixants però al final és el mateix personatge amb els mateixos poders”, deia Marcel Borràs. “Per a mi és un personatge que encarna la cultura del pelotazo però des del punt de vista del perdedor”, afegia Iván Morales. 
Una paràbola de la guerra a Síria
El tàndem creatiu de Marcel Borràs i Nao Albet encetarà el cicle amb Mammón -del 10 al 26 d’abril-, un títol que prové, diuen, d’“un mite fenici que significa riquesa i prosperitat”. En la història que Borràs assegura que li va explicar un arqueòleg quan va visitar Síria el 2011, Mammón és una divinitat que descendeix del cel i acaba portant pel pedregar tot el poble d’una vall que estava plena de riqueses naturals sense explotar i on no hi havia ni rastre d’odis, enveges i mals pensaments entre els habitants. “El mite té forts paral·lelismes amb la situació del país i es pot extrapolar a la condició de l’home en relació amb els diners, amb l’avarícia”, deia Albet. Alhora, a la ficció hi sumen la suposada creació d’una tragèdia teatral que té problemes de finançament. A Albet, Borràs i Sans els acompanyen en escena Javier Beltrán, Paula Blanco i Mima Riera. 
Dominar el món des del Poble-sec
Iván Morales també beu d’un mite antic, Cleòpatra -del 6 al 24 de maig a l’Espai Lliure-, per abordar diverses problemàtiques socials d’actualitat (la prostitució, la transformació de barris com el Poble-sec, el 15-M, la participació política) a través d’una història “de personatges que ens importen, perquè són els nostres veïns”, diu. Els interpreten Sans, Clàudia Benito i Anna Azcona. 
Rates per a un sistema podrit
L’onzena plaga, de Victoria Szpunberg -del 4 al 21 de juny-, hi ha una veritable plaga de rates a casa d’una parella tan precària que no es poden ni separar per culpa dels diners, però les rates en el fons són símbol “d’una plaga sistèmica, invisible, que ho converteix tot en mercaderia”, diu l’autora. Els sis actors de la Kompanyia Lliure, Selvas i Sans viuran la “decadència de la burgesia, que s’ha d’acostumar a viure sense diners i a deixar activitats diàries com comprar”.
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Hi ha col·legues que per matar el temps se’n van de festa, xategen amb altres col·legues, es desafien a la Wii, organitzen un partidet de futbol o surten a córrer. Però també n’hi ha, com el Nao Albet i el Marcel Borràs, que decideixen muntar una obra de teatre, la qual cosa, en el seu cas, implica filosofar sobre què és la llibertat, treure profit del grau d’estudis literaris que cursen actualment (tots dos són a segon), confrontar la intel·lectualitat amb la dimensió més física de l’ésser humà i arriscar-se portant a escena actors no professionals. 
Poseu-hi soroll de patinets, música en viu, dansa contemporània i vestuari del Segle d’Or i captareu una mica el perfum de Los esqueiters -“Un procés obert de creació”, el defineix el Marcel Borràs-, que estrenen avui al festival Temporada Alta en el marc de la Setmana de la Creació Contemporània, una programació basada en talents trencadors i l’ús de llenguatges contemporanis. 
“Ens vénen al cap moltes idees”, diu el Marcel. “I aquest cop teníem ganes de fer coses que no sabíem fer, és com una manera de dir que no passa res per atrevir-s’hi”, afegeix el Marcel. O potser és el Nao qui parla, perquè la sintonia que hi ha entre ells els porta a anar-se interrompent per explicar a dues veus una mateixa idea: la d’afavorir sobre l’escenari una trobada impossible entre uns intel·lectuals i un grup de skaters, posar-se i posar-los en tensió. “Intentant fer coses que no sabem fer”, diuen. Els dos creadors expliquen per què els skaters van ser el punt de partida de la peça: “Simplement perquè ens agraden”. I d’una manera també “molt lliure” han anat donant forma a un espectacle de fronteres flexibles entre diversos gèneres, però que s’apropa més a la performance que no pas al muntatge teatral convencional. 
I és que el Marcel Borràs i el Nao Albet tenien moltes ganes de desmarcar-se de la seva anterior trobada escènica, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una obra canònica en el sentit que partia d’una dramatúrgia molt tancada i uns personatges molt definits. L’experiència els va provocar patiment per un excés de responsabilitat. “El text era nostre i teníem la sensació que la creació depenia només de nosaltres”, recorda el Nao. Per tant, van decidir fer un treball de creació col·lectiva en què ells juguessin el paper de dinamitzadors (malgrat que també hagin acabat consignant la dramatúrgia i que signin la direcció de la peça) i la interpretació estigués en mans d’actors no professionals. 
Van fer treball de camp per escollir els companys d’aquest viatge, que, de moment, està resultant “menys estressant, més divertit”, que el seu anterior projecte. A la plaça del Macba i en altres llocs especialment estimats pels skaters de tot el món van reclutar els tres nois i la noia (del Canadà, els Estats Units, Noruega i Itàlia) que hi participen, cadascú en la seva llengua materna, amb sobretítols en català i anglès. Van haver de descartar altres candidats que no tenien cap interès a actuar en un teatre. I tot i que estan convençuts d’haver fet “un bon càsting” perquè han trobat “tipus i energies molt diferents”, han hagut de tenir molta paciència amb els finalment escollits. Perquè la sensació de llibertat que sovint reivindiquen els skaters per explicar la seva passió per la taula amb rodes pot comportar una certa anarquia i al·lèrgia al compromís. 
“Podien arribar una hora o dues hores tard als assajos, o directament podien no aparèixer i l’endemà donar-te tota mena d’excuses”, diu el Nao. I no hi havia manera de reemplaçar-los perquè tots han posat molt d’ells mateixos en un espectacle en què patinen molt poc. El que més fan és ballar. Estimulats per uns filòsofs occidentals del Segle d’Or (interpretats per Borràs i Albet, vestits amb robes de l’època), decideixen provar de sentir-se lliures no amb la taula, la zona de confort a què estan acostumats, sinó amb el ball, que és nou per a ells. 
I amb una caracterització d’època que contrasta clarament amb les robes actuals i desenfadades dels skaters, Borràs (a la bateria, amb una tècnica que ha millorat molt des dels inicis dels assajos) i Albet (al piano) serveixen en directe la banda sonora de l’espectacle. “Fem versions dels temes del grup canadenc BadBadNotGood”, expliquen els creadors, que voldrien poder comptar amb els músics de la banda original en alguna de les funcions de Los esqueiters. Confien que n’hi haurà moltes. A l’estiu seran al Grec (“Com que es tracta d’un espectacle viu, potser aleshores serà molt diferent de com és ara, també ho seria si en comptes d’avui l’estrenéssim d’aquí una setmana”), i esperen poder viatjar molt amb la peça i, fins i tot, anar-la adaptant al lloc on es faci amb skaters locals.
‘Los esqueiters’  (Setmana de la Creació Contemporània. Temporada Alta). Dir.: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Michael Diligent, Dallas Bailey El Canal (Salt) Dv. 21. 18 h. 12 €

CREACIÓN y DIRECCIÓN: IVAN MORALES
DRAMATURGIA y COACH: ANNA ALARCON
INTÉRPRETES: MARCEL BORRÀS, LAURA CABELLO, ÀLEX MONNER, ORIOL PLA i XAVI SÁEZ
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA, CCCB, BITÓ PRODUCCIONS, CAET y COMPANYIA PRISAMATA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Entré con miedo a el Lliure de Gràcia. Tenía demasiado presente el recuerdo de Sé de un lugar, los comentarios de amigos y conocidos nos habían sido demasiado halagüeños y algunos incluso me disuadían a no ir: "No es tu tipo de obra" (me encantaría saber cuál es mi tipo de obra). Pero pese a todo me decidí a entrar en una sala donde el 80% del público era adolescente. 

No habían pasado ni diez minutos y ya me había olvidado de Sé de un lugar, de que no era mi tipo de obra y me había dejado llevar por la trama y los personajes. ¡Y qué enganche! No sabia si estaba en el 2014 o a principios de los 90, la atmósfera me trasladaba de una época a otra. Referencias actuales pero teñidas de aquellos noventa del siglo pasado.

Héroes desdichados, sueños rotos, ansias por triunfar y cada personaje con una historia por contar, nada aburrida. Una Jam o un concierto. El público en gradas, pero presente, alusiones a no ser una pared, sino a involucrarse en la historia. Personajes dispares pero con coincidencias, historias de vida pero no necesariamente urdidas para atrapar a la jauría de adolescentes que poblaban la sala. Jo Mai habla de adolescencia pero va más allá, a los que ya la hemos pasado hace años, no nos es indiferente, nos toca y nos hace pensar en los "ninis" actuales.

Disposición a tres bandas del Lliure de Gràcia, escenario vacío en el medio, solamente los instrumentos, guitarras y batería  forman parte de una escenografía que no necesita muebles sino palabras y actores creíbles que las llenen. La banda comienza a tocar, Jo mai os diré cuál es mi tipo de obra porque Jo Mai lo sabré. Pero si sé, que he salido de Jo Mai hipnotizada, así que quizás esté en el buen camino. 

JO MAI

by on 19:21
CREACIÓN y DIRECCIÓN: IVAN MORALES DRAMATURGIA y COACH: ANNA ALARCON INTÉRPRETES: MARCEL BORRÀS, LAURA CABELLO, ÀLEX MONNER, ORIOL P...