FITXA ARTÍSTICA

TEXT: DAVID PLANA


DIRECCIÓ: RAFEL DURAN


INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Joan Carreras, Julio Manrique, Maria Molins, Fèlix Pons i Bruno Oro (veu en off)


PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE

TEATRE LLIURE

Un partit del Barça serveix d'excusa per analitzar el futbol, la política i els entramats tèrbols que envolten les lleis de la confrontació entre dos bàndols per un bé que no es pot repartir perquè la victòria de l'un és la derrota de l'altre.

Amb un text d’encàrrec poc es pot fer. La pèrdua de la frescor i la falta d’originalitat són la base d’aquesta comèdia que passa per l’espectador sense deixar ni rastre. Pots veure-la o no veure-la perquè només serveix per entretenir momentàniament a un públic que mira atònit a uns personatges que trepitgen l’escenari un darrera l’altre i que perden la poca essència que tenien quan va avançant l’obra.

Malgrat el text pla que ha de defensar, Joan Carreras surt el millor parat de tot la part de dramatúrgia. El seu personatge és l’únic que queda una mica dibuixat als ulls de l’espectador. La resta intenta sense èxit defensar el seu paper amb més pena que glòria. Fredy, paper interpretat pel Julio Manrique, ens recorda al seu mític Àlex de ‘Porca Misèria’ tant que de vegades tens la sensació que per una banda apareixerà de sobte Joel Joan per fer-nos la típica conya.

La resta de personatges neden en un mar sense gaire aigua. Maria Molins ens intenta convèncer de que és una ‘juani’, sense aconseguir-lo; Chantal Aimée ens presenta una dona esposa i universitària brillant com si ens presentés qualsevol altre personatge, perquè als ulls del públic tots els que ha fet darrerament estan tallats pel mateix patró, mancats de vida o de gràcia. Fèlix Pons fa tan increïble el seu personatge de polític que resulta gens versemblant.

L’escenografia a tres bandes, un dels privilegis d’estar a l’Espai Lliure no sorprèn. Unes grades que fan de llotja del Camp Nou, a sota un espai dedicat a ser la botiga del Barça, i en les dues cantonades que queden lliures, el despatx del polític i el saló amb un sofà i una taula. Ben aprofitat però a la mateixa altura que el text no crida l’atenció per la seva originalitat.

La mala ratxa esportiva del Barça sembla que ha tenyit de negre tot el que tingui a veure amb ell. Hi ha moments que no són propicis per a representar segons què. I més si no es té cura dels més mínims detalls.

El rerafons de l’obra, estem disposats a fer qualsevol cosa per arribar a aconseguir els nostres objectius? La pregunta queda en l’aire.

DIA DE PARTIT

by on 1:30
FITXA ARTÍSTICA TEXT: DAVID PLANA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Joan Carreras, Julio Manrique, M...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓ: JUAN MAYORGA
DIRECCIÓ: GERARDO VEGA
INTERPRÈTS: Alfredo Alcón, Chisco Amado, Luis Bermejo, Juanjo Cabrera, Carme Elías, Antonio de la Fuente Arjona, Miryam Gallego, Marc García Cloté, Alberto Huici, Cristina Marcos, Tino Martínez, Ignacio Medina, Pablo Menasanch, Juli Mira, Jesús Noguero, Humerto Orozco, Víctor Pi, Andres Ruiz, Chema Ruiz, Sergio Sánchez, Juan Pedro Schwartz, Albert Triola, Abel Viton.
PRODUCCIÓ: CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

“Rey Lear”, la història d’un sobirà ancià que deixa el govern del seu regne a mans de les seves tres filles i que pateix les conseqüències de la lluita acarnissada pel poder. La tragèdia del Rei Lear és una enciclopèdia de l’humà. Les passions més grans i les més baixes, les formes més lluminoses de l’amor i les més obscures de l’egoisme, tots els nostres desigs i les nostres pors, el que somniem i allò que ens assalta en els malsons, tot l’humà està en el microcosmos que construeix Shakespeare en la més bella i terrible de les seves peces.
Aquesta obra també és una enciclopèdia del teatre, ja que aglutina tot el ventall de gèneres i estils que existeixen. És una barreja de totes les edats de l’art escènic, les que van passar abans de Shakespeare i les de després. Ell tot ho hereta i tot ho anticipa.
Gran muntatge del Centro Dramático Nacional, amb una moderna i acurada escenografia i un gran ventall d’actors damunt de l’escenari. L’obra suposa la reaparició davant del públic d’Alfredo Alarcón, encarnant al Rei Lear. Un gran Rei Lear de principi a fi. També cal destacar la feina de la ja incommensurable Carme Elías, com sempre una interpretació magistral de la primogènita del rei. I Juli Mira, en un dels papers més tràgics de tota la peça, que fa que els espectadors pateixen el seu dolor, de l’abandonament, de la traïció en les seves pròpies carns.
Gran efectes escèniques, per a una gran sala, la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, que ens mostra una vegada més la seva capacitat de reinventar-se a si mateixa. Efectes de llum, que juga perfectament amb un escenari fosc, negre i el qual permet uns moments d’intimitat amb els personatges a mitja llum.
Tot això acompanyat de fum, que permanentment entra pel costat esquerra de l’escenari per carregar més, si encara és possible, la tragèdia.
L’última obra de la temporada del TNC, que tanca així una de les millors temporades de la seva història amb una de les grans obres d’aquest any.

EL REY LEAR

by on 13:16
FITXA ARTÍSTICA TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓ: JUAN MAYORGA DIRECCIÓ: GERARDO VEGA INTERPRÈTS: Alfredo Alcón, Chisco Amado...


FIXTA ARTÍSTICA
TEXT: SÒFOCLES
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Vham, Màrcia Cisteró, Enric Serra, Xavier Serrano, Òscar Muñoz, Marc Serra.
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

La immortal tragèdia d’Antígona, filla d’Èdip. Aquest muntatge aposta per la contemporaneïtat i que ens acosta, un cop més, el dolor d’aquesta dona davant la mort del seu germà, adversari polític de Creont, nou rei de Tebes. Quan Antífona decideix enterrar el difunt, desobeint les ordres del tirà, que volia negar-li sepultura, es condemna sense remei.
Hora i mitjà on la paraula és l’absoluta protagonista. No només importa el què és diu, és clar, però el pes que això suposa és molt més important que el de la resta d’obres que veiem normalment.
L’adaptació de Broggi és austera, conservant el text original, on Antígona, en aquest cas, Clara Segura, té el pes de l’obra sobre la seva esquena. L’escenari conserva l’austeritat de la resta d’elements de la peça, unes quantes cadires distribuïdes per la nau de la Biblioteca i un parell de oliveres, la resta tot sorra i interpretació de les paraules de Sòfocles. Això configura un espai càlid, íntim i malgrat les dimensions amb una excel·lent sonoritat. L’obra té una exquisida il·luminació creada per Pep Barcons
Amb una Clara Segura allunyada de les seves interpretacions còmiques de les que darrerament ens té tant acostumats, signa una brillant Antígona, que des del primer minut se’ns mostra amb una gran autoritat dintre de l’escenari. Pep Cruz ens regala un rei de Tebes ple de matisos i ens permet observar el desenvolupament del seu personatge.
L’obra es tanca amb una emotiva i bellíssima cançó en grec d’interpretació coral. Un magnífic final que ja predisposa a la grandiosa ovació que ofereix el públic nit rere nit.

ANTÍGONA

by on 14:31
FIXTA ARTÍSTICA TEXT: SÒFOCLES DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Vham, Màrcia Cisteró, ...



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL
INTÈRPRETS: Albert Ribalta, Ester Bové, Mireia Aixalà, Quim Dalmau, Jacob Torres y Daniela Feixas.
PRODUCCIÓ: NATALIA MORALES
TEATRE GAUDÍ DE BARCELONA

“Vale, Max, fes-te el graciós si vols però jo diria que tots els que estem asseguts en aquesta taula tenim una història, i no és precisament la que ens venen als anuncis de colònia...”

Una comèdia que ens acosta al drama de les relacions personals; on el sexe esdevé un vehicle que ens permet circular i observar les misèries i alegries de sis personatges que, com tothom, l’únic que volen es trobar el seu lloc, i trobar-se a si mateixos, a través de les relacions entre ells.
Amb un espai escènic minimalista, un saló de qualsevol casa, amb quatre sofàs i una taula central amb calaixos a les bandes. Quatre llums que il·luminen les diferents escenes. Genial el joc de llums d’escena amb els foscos i sobre tot en els canvis d’escena, combinant focus i les llums que formen part de la representació.
Una interpretació general correcta sense gaires estridències, per a una comèdia actual d’uns joves que ens presenten els seus dubtes, preguntes que ens fem nosaltres mateixos. Tot i això destaca la interpretació de Jacob Torres, un actor camaleònic i Ester Bové, que se’ns mostra molt propera, i en certes escenes la mataries.
Nomes sexe és una obra per als que vulguin anar a passar una bona estona al teatre, sense demanar-li gaire excepcionalitat. Només cal portar un somriure.

“-Segur que algun cop te l’han xuclat malament!
-Sóc agraït jo...”


NOMÉS SEXE

by on 21:02
FITXA ARTÍSTICA TEXT: DANIELA FEIXAS DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL INTÈRPRETS: Albert Ribalta, Ester Bové, Mireia Aixalà, Quim...



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JELINEK
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: Manel Barceló, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Carme Gonzàlez, Llorenç Gonzàlez, Carlota Olcina, Albert Pérez, Montse Pérez, Xavi Sàez i Cristina Sirvent.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA Y CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE REUS (CAER)
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Nora se’n va de casa i abandona el seu home i els seus fills. Al carrer es troba amb una Europa on Hitler comença a aparèixer, on el capitalisme més dur comença a instal·lar-se en el món occidental. S’estén un discurs economicista en el qual l’interès i l’intercanvi són els únics objectius que mouen els homes que tenen el poder (entesa la paraula «homes» com el que és, «homes», no «homes i dones»). Podeu imaginar que cap discurs igualitari no té res a fer en aquest món mogut per interessos; cap discurs igualitari pot tenir res a veure amb un discurs economicista pur i dur.
El que Nora tampoc sap és que ella lluita per la llibertat en un món que no la comprèn, i ni es molesta a comprendre-la. Ni ella mateixa sap com n’estan, d’arrelades, certes actituds, certes idees, certs sentiments... I torna a caure en allò de què havia fugit. Quina altra cosa podia fer, si no?
En el seu camí cap a la llibertat impossible es troba amb persones que tenen visions del món totalment diferents, les més lligades als valors socials imposats (treballadores i treballadors); les més lúcides (Eva) i, per tant, escèptiques, i aquelles que sempre han estat de la banda del poder i l’exerceixen: els homes de negocis, que ho maneguen tot.
Aquest duríssim camí d’incomprensió i d’intolerància la durà a la renúncia total de la seva lluita, símbol de la societat burgesa, però no al seu ensorrament. Nora, com tampoc Eva, no s’ensorra; el que passa és que no li queda cap altra opció. Malgrat tot, ella sap, i nosaltres avui també, que la possibilitat de viure encara no és massa a prop, però sí que es troba, sens dubte, bastant més a prop.

«No sóc una dona abandonada pel seu marit. Sóc una dona que ha fugit d’ella mateixa. Jo sóc Nora, la Nora de l’obra d’Ibsen. De moment, em vull refugiar en un ofici per fugir d’un estat d’ànim confús.»

Una de les darrers propostes del TNC d’aquesta temporada i una de les millors. Amb brillants interpretacions, entre les quals brilla amb llum pròpia una meravellosa Lluïsa Castell (Nora) que de bon punt està alegre com plora incompresa per la societat que l’envolta.
Meravellosa proposta escènica amb una escenari- passarel·la que es mou com si d’una cinta mecànica es tractés, per on surten els personatges i els mobles. Escenari al mig amb seients a dues bandes, amb una acollidora sala petita que amb aquesta obra més que mai fa honor al seu nom. Bon ús de les llums, tant les que hi es veuen com les que estan mig amagades entre bambalines.
Un text contemporani en les formes, però que respira pels quatre costats els interrogants que va deixar oberts Ibsen en “Casa de Nines”.