Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Ja fa anys que l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) han unit les seves tradicionals lectures reivindicatives del Manifest Internacional i l'autòcton amb les altres accions que organitza l'Associacio d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca) i el suport de Teatres Públics. Enguany la celebració, que s'escau avui mateix, ha sortit reforçada amb altres accions com l'estrena del monòleg El tiempo es un sueñod'Asunción Balaguer, actriu artísticament activa als seus 89 anys. Ella diu que si visqués 1.000 anys, seguiria sent actriu. O el que és el mateix, que si tornés a viure, “tornaria a ser actriu”. El muntatge, amb supervisió de Rafael Álvarez El Brujo, fa repàs de la seva relació amb el teatre. Història i emoció viva garantida.
La voluntat de mantenir viu el Dia Mundial del Teatre s'allarga fins a Setmana Santa, perquè es vol impulsar una política de preus atractiva per fer més accessible l'assistència a espectacles per a la gent que es queda a Barcelona aquestes vacances. La celebració, de fet, arrenca amb l'entrega del Premi Anita-Memorial Anna Lizaran. A la tarda, Asunción Balaguer (19 h) estrenarà el muntatge al CCCB, l'espai que es vol instituir per als pròxims anys on celebrar les accions del Dia Mudial del Teatre (Balaguer repetirà actuació dissabte a les sis de la tarda). A les 8 del vespre, Abel Folk llegirà el manifest internacional, que aquest any l'ha redactat el director polonès Krzystof Warlikowski. L'AADPC, en comptes de convidar un artista que escrigui el manifest en clau local, ha optat per consensuar un text i gravar-lo en un videomanifest en què intervenen més de 55 companyies independents i professionals individuals de teatre d'arreu de Catalunya.
Els teatres de Barcelona que fan programació familiar les matinals de diumenge s'han proposat un repte que respon al lema Cap butaca buida. Això implica una campanya de promocions per deixar el preu de les entrades a 6 euros per garantir que cap butaca de la platea no quedi sense espectador. De fet, coincideix amb la promoció que les taquilles de tots els teatres i els web ofereixen des d'avui i fins diumenge: tots els que comprin localitats per a funcions d'avui fins al 6 d'abril tindran una rebaixa del 50% del preu real (subjecte a disponibilitat). La professió tindrà dues cites més: una festa que convoca l'AADPC a partir de les 23 hores al hall del CCCB divendres i el debat El teatre en plena transformació de la societat catalana, demà a les 12 del migdia al CCCB. Es tracta d'un debat en què l'equip de cultura de la nova coalició electoral Barcelona en Comú presentarà els seus projectes per al sector.
Aquesta setmana, l'actual president d'Adetca, Xavier Marcé, ha posat un termòmetre del que va de temporada. Si el 2012/13 va haver-hi una caiguda terrible d'ocupació, el 2013/14 es va recuperar amb un petit 3%. Per ara, a l'ocupació respecte els 13/14 hi ha un altre increment del 4%. És una tendència que s'ha de confirmar en tancar l'any i que encara quedarà lluny dels resultats del 2011/12, els millors de la història. Tot i que la recaptació sigui un 8% superior respecte de la temporada 13/14, Marcé matisa els resultats: el gruix de recaptació i ocupació ha estat per als tres grans musicals. Tot i que en nombres absoluts les xifres són positives, els teatres de mitjà format es mantenen sota mínims amb el risc de no poder reinvertir l'any vinent en noves produccions. Els artistes, però, no renuncien a seguir actuant. L'art, per sobre de la misèria.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

Font: EFE via ara.cat | Foto: Ros Ribas
Rosa Maria Sardà (1941) ha estat guardonada avui amb el Premi Max d'Honor 2015 "per ser una figura clau" de les arts escèniques, segons el veredicte unànime del comitè organitzador, que donarà a conèixer la resta de guanyadors en una gala el 18 de maig a Barcelona. L'actriu barcelonina rebrà el guardó en la cerimònia en què es coneixeran els 22 premiats de la XVIII edició dels Max de les Arts Escèniques, que organitza la Fundació SGAE des del 1998. 
Sardà es una actriu vocacional i autodidacte que amb 24 anys va decidir no tornar a baixar-se de l'escenari després de debutar a l'obra 'Cena de matrimonios', d'Alfonso Passo. El desig d'explorar territoris nous l'ha portat a alternar la televisió, el cinema i el teatre. El director Ventura Pons li va donar el seu primer paper protagonista el 1969 a 'Knack'. A Barcelona va protagonitzar 'Sopa de pollastre amb oli' i 'Rosa i Maria' i a Madrid 'Esperando a Godot' i 'Madre Coraje y sus hijos' .
Entre molts altres, ha participat a obres com 'Love for Shakespeare', de Lluís Pascual, 'El caballero de Olmedo', de Lope de Vega, 'Dubte', de John Patrick Shanley, o 'Sagarra dit per Rosa Maria Sardà', de Carme Canè. Encara que va començar com una actriu còmica amb La Trinca en els anys 70, Rosa María Sardà ha interpretat papers de tall dramàtic, com "Wit", obra per la qual va obtenir el Max a la Millor Actriu Protagonista, el Fotogrames de Plata i el Premi Ercilla, o el de "La casa de Bernarda Alba", pel qual va guanyar el Premi de la Unió d'Actors.
En la dècada dels 80 va saltar al cel·luloide sota la batuta de Fernando Trueba, Fernando Colomo, Ventura Pons i Pedro Almodóvar. La seva llarga carrera cinematogràfica ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen dos Goya com a Millor Actriu de Repartiment per 'Sin vergüenza', de Joaquim Oristrell i '¿Por qué le llaman amor cuando quieren decir sexo?', de Manuel Gómez Pereira, i la Medalla d'Or de l'Acadèmia de Cinema. A la televisió també ha tingut un gran èxit com a presentadora des dels seus començaments a "Festa amb Rosa Maria Sardà' i 'Las noches de la tía Rosa', fins a 'Vídeos de primera' i 'Ahí te quiero ver'.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Font: Reuters via ara.cat
Broadway tindrà per primera vegada en la seva història una protagonista lesbiana gràcies a 'Fun home', un premiat musical sobre la família, la sexualitat i l'acceptació que s'estrena el pròxim mes. L'obra està basada en la novel·la gràfica homònima d'Alison Bechdel (publicada en català per La Magrana), una història de iniciació a l'edat adulta en què l'autora examina la seva família disfuncional i la relació amb el pare, un home gai sense sortir de l'armari que dirigia una funerària i ensenyava anglès en un poblet de Pennsylvania.
El musical, finalista per al premi Pulitzer 2014 al millor drama, comença les seves funcions al Cercle al Teatre Plaza el 19 d'abril després d'un ple total en les seves funcions a l'Off Broadway. "És el primer personatge principal lesbià en la història del teatre musical i és una història que necessita ser explicada", ha declarat el director Sam Gold. "Sembla un bon moment en la nostra cultura per donar veu a aquest personatge."
La múltiple nominada al Tony Lisa Kron va adaptar el llibre i va escriure les líriques a partir de la música de Jeanine Tesori. Tres actrius interpreten Bechdel –de nena, d'universitària i d'adulta– en l'obra, que no té una estructura lineal. Bet Malone és la Bechdel adulta i Emily Skeggs i Sydney Lucas interpreten versions més joves de l'autora quan ella revisa la seva infància i fa les paus amb la seva pròpia sexualitat i la tensa relació amb el pare. "Aquestes coses serveixen a 'Fun home' per parlar de l'alt preu de la culpa i de la redempció que s'aconsegueix a través del perdó i vivint en la veritat", ha afirmat Malone.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El que avui es coneix com el Quartier des Spectacles de Mont-real, el bulliciós barri cultural on la gent pren els carrers per celebrar festivals com el Montréal en Lumière -fins i tot en ple febrer i amb temperatures polars dissuasòries-, fa poques dècades era l’inhòspit Barri Vermell. A prop dels teatres i cinemes que s’hi havien fundat a principis de segle, entre els anys 20 i 60 hi van obrir desenes de locals de nit i cabarets. La llei seca nord-americana (1920-1933) va ajudar a donar a Mont-real la reputació de ciutat festiva. Però amb això hi van anar de regal la prostitució, les cases d’apostes il·legals i el crim organitzat. L’efecte va ser la degradació i finalment l’empobriment i la desertització del centre de la ciutat. “La revitalització va passar per buscar un projecte de consens que donés orgull i identitat a la zona, i el vam trobar en la cultura”, explica Manon Gauthier, membre del comitè executiu de l’Ajuntament de Mont-real. I per demostrar-ho als escèptics, xifres reals: el Quartier des Spectacles ha generat 1.800 milions de dòlars des que es va crear fa més d’una dècada, i en un quilòmetre quadrat concentra 450 negocis culturals, 7.000 llocs de treball, 80 esdeveniments anuals i 5 milions de visitants. “És un lloc de trobada, de negoci i de turisme cultural”, assegura Gauthier. 
Aquest és un dels exemples de com la cultura pot ser un motor social i econòmic que es van exposar a la primera Cimera de la Cultura, celebrada fins divendres a Bilbao i organitzada per la Xarxa Mundial de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), una entitat que té seu a Barcelona. L’objectiu no era només fer una recopilació de casos d’èxit, ni organitzar una trobada festiva, sinó escenificar la postura conjunta de la societat civil i la política perquè la cultura entri de ple en les pròximes negociacions sobre l’Agenda del Desenvolupament Sostenible Post-2015 que les Nacions Unides ratificaran al setembre. 
El quart pilar d’un nou model
Un primer pas ja sembla garantit: quan aquest 2015 les Nacions Unides renovin els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni -que fins ara incloïen vuit reptes, com reduir la pobresa a la meitat-, s’hi incorporaran objectius que tenen a veure amb la cultura. Caldrà negociar quins són els eixos concrets, però l’aprovació suposarà directament que els països membres hagin de respondre amb més recursos i més polítiques a aquests compromisos adquirits. “No és una negociació sobre pressupostos o prioritats nacionals però sí que les Nacions Unides es doten d’un marc de referència que obre la porta a fer que la resta d’actors -els països, les ciutats, la societat civil- reforcin les seves accions en l’àmbit de la cultura”, explica Jordi Pascual, coordinador de cultura de CGLU.
Però l’objectiu és més ambiciós. Que la cultura se situï com la quarta pota de les ciutats del futur: “Creiem que al model de sostenibilitat, que fins ara es creia format només per creixement econòmic, igualtat i equilibri ambiental, s’hi ha d’afegir una dimensió cultural -explica Pascual-. Ja no es pot entendre el desenvolupament sostenible d’una societat sense tenir en compte aquest pilar: la diversitat, el patrimoni, la creativitat..., elements bàsics per a la vida d’una persona i elements bàsics de les polítiques que tenen èxit a les ciutats capdavanteres”. 
Dimensions paral·leles
La llista de les ciutats amb la cultura com a prioritat inclou llocs tan diferents com Belo Horizonte, Mont-real, Barcelona o Medellín. Cadascú aporta la seva experiència a la Xarxa de Ciutats i Governs Locals. 
Al costat de la regidora de Cultura canadenca, en una de les sessions celebrades a la Cimera de la Cultura s’hi asseia Eduardo Vázquez, el secretari de Cultura de la Ciutat de Mèxic. Ell també va donar xifres, però per dibuixar un panorama ben diferent del quebequès, el d’una ciutat que acull durant el dia 15 milions d’habitants que parlen 40 llengües indígenes; el d’un país on hi ha hagut 10.000 morts, 30.000 desapareguts i 300.000 desplaçats per culpa de “la guerra contra les drogues”; i el d’una ciutat que escull el seu cap de govern des del 1997. “Quan sento que Barcelona dedica el 12% del pressupost a la cultura o que Mont-real hi destina el 10% em fa enveja. Nosaltres hi dediquem l’1%. Encara hem de convèncer la mateixa classe política que la cultura és una prioritat”, explicava. “Hem de fer una feina de portes enfora, amb polítiques públiques, però també de portes endins dels gabinets -certificava María Victoria Alcaraz, subsecretària de Patrimoni Cultural del ministeri de Cultura de Buenos Aires-. Només aconseguim posar la cultura a la taula de la política si expliquem el nostre objectiu: fer ciutadans més feliços”. 
Retorn econòmic i social 
Per això també cal modificar el focus de les polítiques: “Els ciutadans no han de ser vistos com a receptors sinó com a agents culturals”, deia el secretari de Cultura de Mèxic. “Hi ha d’haver implicació directa de les persones en producció cultural. Essencialment es tracta que aprenguin a ser més bons ciutadans”, resumeix Pascual. La cultura a la qual s’aspira va més enllà “de la definició de belles arts o alta cultura -diu Ibone Bengoetxea, tinent d’alcalde de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Bilbao-. Inclou diversitat, convivència, valors, exercici de la ciutadania. Són importants els processos, a més dels resultats”. Una teoria que comparteix el tinent d’alcalde de Cultura de Barcelona, Jaume Ciurana: “La cultura ha de ser al centre de les polítiques socials”. Bengoetxea assegura que, a més “de ser una eina de transformació social, és una inversió que pot tenir un important retorn econòmic, com demostra l’experiència de Bilbao”. 
És el doble eix que els agents internacionals coneixen com a culture as a driver (cultura com a motor econòmic) i culture as an enabler (com a facilitadora del desenvolupament). De Bilbao n’ha sortit el document Cultura 21: Accions, una eina que ha de servir de guia als governs locals per promoure bones pràctiques. “La política cultural no ha d’estar només enfocada als professionals del sector ni ha d’estar orientada al creixement econòmic, la creació de marca, l’espectacularització i els esdeveniments. Això és important, però hi ha més elements que la completen. En els últims deu anys hem vist que la bombolla especulativa també va afectar la cultura i hem après que les bones polítiques a llarg termini s’han de centrar en temes soft : inclusió, espais públics, barris, tradició, educació, drets humans. El món llatí ha donat una lliçó al món anglosaxó”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


PREMI GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
Montse Amenós

TEATRE FAMILIAR
Espectacle:  L’endrapasomnis (Teatre al detall)

DANSA
Espectacle Internacional: Vader (Peeping Tom)
Espectacle:  Lo Real (Israel Galván)

TEATRE   
Revelació: Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun (Kyla)
Noves Tendències: A House  in Asia  (Agrupación Señor Serrano) 
Sala: Sala Flyhard 
Espai Sonor: Jaume Manresa (Desde Berlín. Tributo a Lou Reed) 
Disseny de vídeo: Miguel Ángel Raió (Desde Berlín. Tributo a Lou Reed) 
Il·luminació: Lionel Spycher (Doña Rosita la soltera)
Vestuari: Míriam Compte (Doña Rosita la soltera)
Espai Escènic: Jordi Queralt (Informe per a una acadèmia) 
Actor de Repartiment: Oriol Genís (Doña Rosita la soltera)
Actriu de Repartiment: Mercè Arànega (Doña Rosita la soltera)
Musical: Bare. Per sobre de totes les coses. (Madam Teatre)
Adaptació / Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao) 
Text: La Pols (Llàtzer Garcia) 
Actor Principal: Ivan Benet (Informe per a una acadèmia) 
Actriu Principal: Rosa Renom (El president)
Direcció d’Escena: Oriol Broggi  (L’orfe del clan dels Zhao)
Espectacle Internacional: Ubu Roi (Declan Donellan / Cheek by Jowl)
Espectacle: L’orfe del clan dels Zhao (La Perla 29)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Fuente: Javier Yuste (elcultural.es)

Cesc Gay (Barcelona, 1967), director de películas como Krámpack, En la ciudado la coral Una pistola en cada mano, debuta hoy en los escenarios con Los vecinos de arriba, una obra que ha escrito y dirige en el Teatro Romea. La obra una comedia que reflexiona sobre la vida en pareja y la sexualidad a través de dos parejas que viven en un mismo edificio. Un texto en el que Cesc Gay toca con ironía y humor temas como la convivencia, la valentía, el sexo, el amor y la apariencia. El reparto lo completan Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas y Jordi Rico.

¿Desde cuándo tenía en la cabeza la idea de estrenar una obra de teatro?
Lo que ocurre es que uno con el tiempo acumula material, texto e ideas para películas. Esta historia, no sé porqué, me pareció que nunca iba a acabar estrenándose en una pantalla de cine. De ahí me vino la idea de desarrollarla para teatro que era algo que siempre había tenido en la cabeza. Además siempre me ha apetecido dirigir teatro, tenía ese gusanillo.

¿Por qué pensaba que no era material para el cine y sí para el teatro?
Los vecinos de arriba tiene un nivel de comedia que no había trabajado en mis películas. Es una comedia pura y dura, muy rápida, muy ácida, muy divertida, con un tempo que no ha sido el que ha formado parte de mi cine de una manera natural. En el fondo me pareció que tenía algo más adecuado para un escenario y de ahí partió la premisa. También es cierto que hacia tiempo que estaba buscando algo para escribir teatro. Y cuando di con esta idea me decidí a dar el salto.

¿Y dónde encontró la idea que dio origen a la obra?
La obra surgió a partir de una anécdota con unos vecinos que hacían ruidos bastante subidos de tono, algo que nos puede pasar a cualquiera. A partir de ahí desarrollé una historia sobre la pareja y sobre los excesivos conflictos, peleas y tensiones que acarrea. En una relación somos capaces de lo mejor y de lo peor y al final, más allá de las broncas, no pasa nada... aunque las peleas hayan sido monumentales. Es una forma de funcionar que tienen todas las parejas y que creo que es necesaria. La anécdota de los vecinos es solo la espoleta o la chispa que enciende la discusión de esta pareja.

¿Cuál es la clave de la obra?
El humor, que se construye a partir de la perplejidad y que genera a su vez la pausa, que genera a su vez el silencio... Me gusta mucho el humor que genera cierta seriedad en las personajes. En este sentido hay mucha ironía. La obra está muy interpretada desde la perplejidad que genera ese humor. También es una obra verbalmente muy agresiva. Pero yo me he divertido mucho. El teatro te permite volar un poco más allá del cine, esta en un lugar menos realista y en ese cambio de marcha he disfrutado.

¿Cómo se han desarrollado los ensayos? ¿Ha sido muy diferente del proceso que sigue en sus películas?
Sí. Las películas requieren, más que ensayos, una puesta a punto que consiste en encontrar y entender entre el actor y el director lo que se quiere hacer. Se trata de colocarnos bien en la parrilla de salida pero es en el rodaje donde uno prueba todo tipo de cosas. En cambio en el teatro el proceso de ensayo es más intenso. En este caso hemos estado cinco o seis semanas dándole forma a la obra entre todos. Ahora yo ya me voy y dejo el teatro en sus manos.

¿Cómo cree que va a llevar las representaciones cuando está acostumbrado a tenerlo todos marcado delante de la cámara?
Pues lo llevo fatal, la verdad. No creo que vea muchas, te pone en una tensión muy curiosa. También lo disfrutas mucho porque cada día es distinto. Una comedia necesita la interacción del público y cada público y cada pase es distinto... Es ciertamente una tensión diferente a lo que significa ver tu material en el cine.

Está estos días inmerso en la post-producción de una película, Truman. ¿Qué podemos esperar de ella?
Es una película que se va a estrenar después del verano y está protagonizada por Ricardo Darín y Javier Cámara. Estoy empezando a poder hablar de Truman ahora que terminó el rodaje y es una película sobre la amistad en tiempos difíciles porque el personaje de Ricardo padece una enfermedad. Son cuatro días entre dos amigos y una forma de abordar situaciones dramáticas de la vida desde una perspectiva distinta, con humor incluso. Nos ha salido una película muy emotiva y estamos muy contentos.

¿Cómo ves la situación de la cultura?
Hay que apretarse el cinturón. Nos ponen las cosa difíciles pero, para bien o para mal, los que nos dedicamos a esto ni sabemos dedicarnos a otra cosa ni queremos. Espero que esto termine pronto y se acabe toda esta absurda e ilógica política cultural que hay en este país.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,