Mostrando entradas con la etiqueta Marta Ossó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marta Ossó. Mostrar todas las entradas

de SARAH KANE
traducción ALBERT ARRIBAS
dirección ALICÍA GORINA
intérpretes PERE ARQUILLUÉ, MARTA OSSÓ y BLAI JUANET
duración 1h 45min
fotografías FELIPE MENA
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA, TEMPORADA ALTA 2017
SALA PETITA (TNC)

Recuerdo como si fuera ayer, la montaña rusa emocional que me produjo la primera lectura de Blasted. Tal impacto que tuve que leérmelo dos veces (tenía en mis manos la versión original en inglés) porque pensaba que no era posible que estuviera leyendo lo que había leído y que lo había entendido mal. La segunda lectura me confirmó que no, que había entendido lo que leía.

Desde entonces se convirtió en una obra que deseaba que alguien tuviera el coraje suficiente para representarla, en catalán, castellano, inglés, me daba igual el idioma. Y todavía recuerdo el bote y el grito que di cuando me enteré que iba a ser representada al TNC y dirigida por una mujer, hecho importante y, en las épocas que corren, hasta trascendente. 



Ya puedo decir que la he visto montada, que he visto una de sus representaciones, aunque el resultado real con el que me había conformado en mi cabeza difieren y las expectativas, quizás excesivas, no se han cumplido.

Blasted es una obra muy complicada, no sólo de digerir que aquí ya cada cuál verá que le pasa por dentro, es una obra muy complicada de montar, de dirigir, de interpretar... 

Unos días después de ver el montaje sigo pensando que peca de conservador. Desde la puesta en escena que protege al espectador de una manera un tanto inexplicable a la dirección de actores demasiado contenida.



El texto sigue siendo maravilloso pero eso ya nos venía de fábrica. No logro entender el porqué de las cortinas, que dependiendo de donde te encuentres sentado dificulta la visibilidad de los personajes entre los pliegues. He llegado a pensar que actúan como pantalla, una especie de filtro que haga que el espectador no se crea todo aquello que ve sino que parezca como una caso más de los que salen en las noticias.

Inseparablemente unidas a las cortinas está la elección del diseño de luces de Raimon Rius, excesivamente naturalista, blanco, sin cambios, una búsqueda demasiado remarcada por hacer bonito algo que no lo es. Falta ese ambiente hipnótico y catastrófico que te deja el texto cuando lo lees.



A la puesta en escena se une un comprensible y a la vez discutible casting de actores. Pere Arquillué es un peso pesado de la interpretación catalana, un nombre que hace cartel y que vende entradas, pero que lo único que consigue transmitir su encarnación de Ian es asco, de todo lo que el texto marca que suelte por la boca. Me falta la angustia existencial que dibuja Kane. Tampoco queda bien definida la turbulencia con la que está descrito el personaje, ese mundo interior con un punto psicótico que en manos de Arquillué se ha visto totalmente desdibujado.



Más compensada está Marta Ossó como Cate pero a la que la batuta de dirección tampoco ha sabido encontrar el punto. No se ha querido hacer sangre de un tema tan delicado como los abusos sexuales y se ha dejado que sean las palabras más que las acciones las que den a entender el que está o va a pasar. Ossó tiene la escena más simbólica hacia el final de la obra, donde sin mediar palabra es una bofetada directamente al estómago y sin duda lo mejor del montaje.

La obra de Sarah Kane es más necesaria que nunca. Veinte años después nos sigue dejando mudos su discurso lleno de machismo, xenofobia, misoginia, egocentrismo y una violencia, que aunque nos asalte todos los días a través del mundo de pantallas en el que vivimos, no deja de removernos bien por dentro.



A pesar de que no haya salido convencida de Blasted era tan necesario montarla como el sold out que se ha ganado. Al menos que sea una primera piedra, después de Psicosi de les 4.48, para seguir montando las obras de Kane y para que se hable en femenino desde la silla de dirección en los teatros públicos, ¡que ya va siendo hora!

BLASTED

by on 18:36
de SARAH KANE traducción ALBERT ARRIBAS dirección ALICÍA GORINA intérpretes PERE ARQUILLUÉ, MARTA OSSÓ y BLAI JUANET duración 1h...

Font: Berta Vilanova (ara.cat)
Dedicar-se professionalment al món de la interpretació ha sigut sempre una aposta arriscada i encara ho és més en l’actual situació econòmica i laboral. Tot i així, aquestes sis joves actrius catalanes tenen molt clar que volen actuar i que, malgrat les dificultats, no tiraran la tovallola. Ha sigut aquesta convicció el que els ha permès començar a obrir-se camí en aquesta professió i convertir-se en actrius emergents de l’escena catalana. Algunes prefereixen els escenaris, d’altres, els platós de cinema o de televisió, i fins i tot n’hi ha que opten per crear el seu propi projecte artístic, però totes tenen en comú que no es conformen a fer papers de personatges superficials, sinó que volen posar-se a la pell de dones profundes, valentes i apassionades, i estan disposades a treballar molt per aconseguir-ho.
Bruna Cusí
A l’actriu Bruna Cusí, de 28 anys, li agraden els personatges amb caràcter. “M’agradaria interpretar Joana la Boja, encara que és un paper maleït perquè a moltes de les actrius que l’han fet després els ha costat tornar a treballar”, diu Cusí, a qui també li agradaria posar-se a la pell d’un dels personatges de la sèrie Girls, en especial el que interpreta l’actriu (i creadora de la sèrie) Lena Dunham. “Són personatges femenins molt interessants, ja que són molt contradictoris, a vegades fins i tot una mica odiosos, però desperten empatia i sentit de l’humor. M’identifico amb elles perquè són de la meva generació”, explica Cusí. L’actriu, que és coneguda sobretot pel seu paper a Polseres vermelles -tot i que també ha treballat en diverses obres al TNC i ha fet cinema-, considera que ara és un moment difícil per a les actrius que comencen. “En moltes ocasions els productors i els directors de càsting busquen cares conegudes perquè amb la crisi no es volen arriscar”, explica, i afegeix: “És important anar-te formant contínuament, estar sempre en actiu. Jo estic picant pedra des de fa anys i ara estic molt agraïda perquè puc dir que visc plenament de la interpretació. Però aquesta professió és sempre molt inestable, i un s’ha d’acostumar a viure amb incertesa. Abans ho havia compaginat treballant de cambrera i treballant en un videoclub de Gràcia”.
Actualment Cusí està rodant el film independent Ardara, en què fa el seu primer paper protagonista, i que s’estrenarà el pròxim hivern. Recentment també ha rodat el curtmetratge It girl, que ha guanyat el premi del públic al Festival de Màlaga. I a més, forma part del repartiment de l’obra El llarg dinar de Nadal, que es podrà veure al desembre al Círcol Maldà.
Vicky Luengo
“Quan li pregunto a la meva mare què volia ser jo de petita, em contesta que, des que tenia sis anys i em va apuntar a teatre, volia ser actriu. Ho he volgut ser sempre”, explica Vicky Luengo, de 25 anys. L’actriu treballa actualment a la sèrie televisiva La Riera i a l’obra de teatre Vilafranca, que es podrà veure al Teatre Lliure la temporada que ve. A més, també acaba de rodar el film Barcelona nit d’hivern, que s’estrenarà per Nadal. “Estic molt contenta i agraïda perquè visc de la interpretació des dels 18 anys”, diu l’actriu, que recorda especialment un film francès que va rodar quan en tenia 19. “Vaig anar al càsting sense saber francès. M’havia après el text de memòria. Setmanes després em van trucar per dir-me que m’havien agafat i jo només sabia dir merci. El director se’n va adonar i em va dir que tenia dos mesos per aprendre francès”, explica. Luengo considera que ser actriu és una professió “preciosa” però també molt inestable. “Encara que vagis enllaçant projectes, sempre tens la inseguretat de si tornaràs a treballar, no se sap mai. Treballo intensament i em prenc la professió amb molta seriositat. Penso que s’ha de treballar molt”, diu. 
Segons Luengo, cal constància i confiança per tirar endavant en aquesta professió. “En aquests anys he après que confiar en tu és el més important, sobretot quan vas a un càsting. Portar una feina feta real i la confiança que aquesta feina està ben feta. El meu objectiu és sempre sortir dels càstings pensant que he fet tot el que era a les meves mans. Malauradament, no tot depèn de l’actor”, conclou.
Aida Oset
“El meu primer paper el vaig aconseguir perquè el director d’ El cor de la ciutat em va veure cantant en un bar de Gràcia i una setmana després em va cridar per al càsting”, explica Aida Oset, una actriu i cantant de 31 anys que ha participat en films com Tres dies amb la famíliaForasters i Frontera, entre d’altres. 
“Em fa gràcia perquè jo ja em vaig sentir emergent fa sis anys i ara, després d’un temps sense treballar a la tele, torno a ser una actriu emergent”, diu Oset. L’actriu ha treballat recentment a la sèrie Cites i ara està assajant el musical Molt soroll per no res, que s’estrenarà al TNC la temporada que ve. Oset explica que és molt “feliç” per tenir l’oportunitat de participar en aquest muntatge. “Fer un Shakespeare, posar-me a la pell d’Hero i treballar amb un equip de gent que en sap molt és increïble”, comenta. Oset també explica que no oblidarà mai el càsting que va fer per a aquest musical. “Hi vaig anar vestida amb texans negres, samarreta i vambes i em van dir que semblava un maqui i que la pròxima vegada anés vestida de noia. Però, mira, suposo que van riure una estona i vaig fer que es recordessin de mi sense voler”, diu l’actriu, que tenia pensat marxar a viure a Berlín aquest any. “Amb molt poc temps m’han sortit aquests dos projectes - Cites i l’obra al TNC- i he decidit quedar-me a Barcelona”, diu Oset. “Ser actriu és una cursa de fons, exigent i intermitent, que t’obliga a improvisar constantment. Has de tenir molt clar que ho vols fer. A mi m’ajuda tenir projectes personals que m’omplin”, assegura. “Això que un cop surts a la tele ja et coneixen no és veritat, les sèries són molt efímeres. Com a molt alguna vegada pel carrer una dona gran despistada et diu que et coneix però que no sap si és del barri o de l’aquagym ”, bromeja Oset. 
Elena Martín
“TENIA POR D’ARRISCAR-ME PER RES”
Al contrari del personatge que interpreta al film Les amigues de l’Àgata, en què és més aviat una noia reservada, l’Elena Martín, de 23 anys, assegura que ella parla tota l’estona i que amb els anys ha après a dir el que pensa. “Som molt diferents encara que l’entorn social és similar”, diu l’actriu, que comenta que no s’esperava que aquest film tingués tant èxit. “És un projecte de quatre estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i ja ha guanyat dos premis, com a millor pel·lícula de cinema independent a l’Abycine i el premi del públic al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona”, explica Martín. “Per a mi ha sigut la primera vegada que faig una pel·lícula i també que tinc un paper protagonista”, diu. “El fet de ser un film independent ens ha permès tenir molt temps per rodar. Hem tingut molta llibertat”, recorda. Gràcies a aquest film, ara li ha sortit un nou projecte, Tierras de soledad, una pel·lícula que dirigirà Meritxell Colell i en què l’actriu farà de protagonista. Martín, que a més de formar-se com a actriu ha estudiat comunicació audiovisual, comenta que per ara ha estat més darrere que davant les càmeres. “Ara estic dirigint una pel·lícula amb uns amics i també faig d’ajudant de direcció de la companyia La Virgueria. A més, dirigeixo juntament amb uns companys el grup de teatre jove de la Sala Beckett, Malnascuts, que està tenint molt èxit. Però el que més m’agrada és actuar. Abans que em sortissin aquests projectes, jo ja tenia pensat posar-me a buscar feina d’actriu un cop acabés la carrera, perquè sento que mai hi he dedicat prou temps. Sempre m’ha fet por arriscar-me i no treure’n res. Però ara crec que val la pena aquest risc”, explica Martín.
Júlia Molins
“Tinc amigues que fa molts anys que treballen. I jo pensava: «¿Jo també em podré dedicar al que vull?» Al principi t’angoixa una mica”, diu Júlia Molins, de 22 anys, que en el mateix any l’han agafat per fer d’actriu en dues sèries de televisió, Cites i Seis hermanas. “Ha sigut increïble en tots els sentits. Com que ha arribat tot de cop, crec que encara no ho he assumit. M’he tirat de cap a la piscina i ja està. No havia fet mai una sèrie i al principi el que més em preocupava era no estar a l’altura, però m’he sentit molt acollida”, diu l’actriu, que explica que cal anar a molts càstings abans de poder començar a treballar. “A vegades passa que algú es fixa en tu, confia en tu i et dóna una oportunitat, encara que no siguis una cara coneguda. Però perquè passi això, has de ser a tot arreu”, diu Molins, que anteriorment havia format part de la companyia del Club Super3 i havia participat en diversos projectes de teatre. “Formo part de la companyia La Hydra, amb la qual vam estrenar L’últim dia de febrer a la Nau Ivanow i Utilitat programada al Tantarantana”, explica. L’últim que voldria Molins és que l’encasellessin en papers de “nena bufona i dolça”. “Estic contenta perquè fins ara m’han donat personatges de dones amb una mica de mala llet. A mi m’agraden els personatges amb caràcter i que no són superficials”, assegura l’actriu, a qui li agradaria molt treballar amb el director francès Jean-Pierre Jeunet (Amélie). “M’agrada com són i com pensen els personatges de dones de les seves pel·lícules”, conclou Molins.
Marta Ossó
“Cada vegada que entro al TNC com a espectadora m’acolloneixo i penso: «Estàs boja o què? Com pots estar tranquil·la aquí baix?» Però a l’escenari estàs emparat pel personatge, per la història i els companys, i només sents emoció. Però confesso que la primera vegada que vaig actuar-hi vaig plorar bastant”, diu Marta Ossó, de 26 anys, que assegura que “és molt feliç dalt l’escenari” des dels 7, quan va començar a fer teatre. “M’estimo molt tots els projectes que he fet, però, amb el cor a la mà, em quedo amb La rosa tatuada, pel que va significar per a mi poder estrenar a la Sala Gran del TNC, per les persones que hi vaig conèixer i pel personatge que hi interpretava, que em tenia el cor robat i em donava molta llibertat i vida”, diu l’actriu, que anteriorment ja havia actuat, entre d’altres, a la Sala Beckett i al Teatre Lliure i que confessa que ara té “una mica de ganes de càmera”. 
Ossó començarà al setembre una beca del Goethe Institut per a artistes, amb la qual haurà de passar dos mesos a Alemanya. “És difícil introduir-se al món de la interpretació i també mantenir-s’hi. Requereix esforç, perseverança, paciència i respirar fondo”, diu l’actriu. “Però tinc molts companys valents que han format companyies petites i que estan aconseguint grans coses. Crec que aquesta és la dinàmica actual del teatre aquí a Catalunya i és molt positiva. Que es pugui viure d’aquesta professió amb dignitat ja és un altre tema. Faltaria un canvi en la política i en l’educació”, conclou Ossó.

DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ
INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT PLANS, ORIOL GENÍS, CARLES CANUT, AINA SÁNCHEZ, ANTONI COMAS y RICARD FERRÉ
DURACIÓN: 1h 35min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quien mucho abarca poco aprieta que dicen, Narcís Comadira ha querido hacer una obra épica, la ópera de Catalunya. En ciertos momentos ves que la grandilocuencia de la puesta en escena supera a un texto inconexo, con personajes desdibujados y que ha dejado demasiado en el tintero. Las críticas y comentarios post estrena me habían creado unas expectativas que no se han satisfecho. 

La fórmula de una buena dramaturgia es que todas las piezas encajen y que la partitura suene al unísono. ¡Olvídate! En algún momento escucharás alguna nota discordante. De ópera a opereta grotesca sobre una familia ni catalana ni rusa, del común del mundo. Da igual, no importa donde se sirva la mesa si el ágape ya está frío.

Coral de voces desafinadas. Algunas tiran de oficio y se salvan, como Mercè Arànega más correcta que de costumbre, el papel no la hace brillar. Rubén de Eguia, bastante oscuro durante todo el montaje pero en la última escena la luz se apodera de su cuerpo y protagoniza la que es, sin duda, la mejor escena de toda la obra. Oriol Genís y Mont Plans son dos bufones aceptables dentro del cuadro a medio pintar.

No creo haber presenciado nunca, la Sala Gran tan vacía, aunque es cierto que la escenografía y la iluminación son dos de los aciertos del montaje, porque le otorgan un cierto simbolismo que lamentablemente no se ve compensado con la parte textual y queda un poco cojo, a expensas de que sea la mente del espectador quien logre acabar de encajar las piezas del puzle. Xavier Albertí ha optado por acercar la acción al público, eliminando las primeras filas, pero inexplicablemente después, la escena de la última cena, queda lejana, sumida en la oscuridad.

De Chéjov, a Jesucristo pasando por Shakespeare, están todos mencionados y simbólicamente representados, pero dentro de un cuadro estático, donde la vida está más disecada que los olivos del fondo. La forma se ha olvidado del fondo y la epifanía ha brillado por su ausencia.

L'HORT DE LES OLIVERES

by on 16:30
DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT...

Font: ACN via ara.cat
Mònica Almirall, Oriol Genís i Marta Ossó conformen l'elenc de 'Sala de miralls', l'obra basada en el dietari que porta el mateix nom i amb el poemari 'Centre de brevetat', tots dos del poeta i traductor Feliu Formosa. D'aquesta manera, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) fa un homenatge en el 80è aniversari del poeta, un espectacle que dirigirà Albert Arribas i que només disposarà de tres úniques funcions del 28 al 30 de novembre a la Sala Petita.
El director pensa que 'Sala de miralls' és "una reflexió extraordinària sobre la cultura amb la mirada clavada obsessivament en les portes d'aquell mirall que no sempre reflecteix allò que un vol". Arribas també destaca la importància de la figura de Formosa a la literatura catalana, una mirada de la societat que podia arribar a ser fins i tot incòmoda.
L'obra també inclourà textos dels seus dietaris 'A contratemps' (2005), 'El somriure de l'atzar' (2005) i 'Sense nostàlgia', que el propi Formosa encara no ha acabat d'escriure. L'autor va editar el 2013 'Sala de miralls' (Perifèric Edicions, 2013), un dietari on reflexiona sobre les emocions familiars, però també personals, com la mort o la decisió de deixar el consell assessor del TNC.


Font: ara.cat
El Teatre Lliure prorroga l'obra de teatre 'L'onada' quatre dies més, del 9 al 12 d'abril, al Lliure de Gràcia. 'L'onada', dirigida per Marc Montserrat i basada en l'experiment real d'un professor nord-americà, es va estrenar el 14 de març.
El protagonista és Ron Jones (Eduard Farelo), un professor d'un institut de Califòrnia, als anys 60, que vol ensenyar als seus alumnes com es va poder forjar la societat que va donar peu a l'Alemanya dels anys 30 i 40. Per fer-ho entendre als seus alumnes, fa un experiment: durant unes setmanes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar en primera persona com arriba a ser de fàcil convertir-se en part d'un aparell totalitari.
L'obra, que és una producció del Teatre Lliure, té com a intèrprets Eduard Farelo (Ron Jones), Boris Cartes (Steve), Malcolm McCarthy (Norman), Marta Ossó (Wendy), Alba Ribas (Sherry), Andrea Ros (Aline), Martí Salvat (Robert) i Joan Sureda (Doug).