Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Martínez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Martínez. Mostrar todas las entradas

CREACIÓN: JOAN MONTANYÈS "MONTI", MARTÍ TORRAS MAYNERIS y JORDI MARTÍNEZ
DIRECCIÓN: MARTÍ TORRAS MAYNERIS
INTÉRPRETES: GUILLEM ALBÀ, JOAN ARQUÉ, ROGER JULIÀ, JORDI MARTÍNEZ, PEP PASCUAL i la voz de la inconsciencia en off JOAN MONTANYÈS MARTÍNEZ "MONTI"
DURACIÓN: 1h 25min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS y GREC 2014 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Puedo comenzar diciendo que tengo fobia a los payasos, a aquellos de cara blanca. Ejem, cinco por uno que dicen. Protegida por una sala dispuesta a reírse sin parar, entre la oscuridad las luces se abren, empieza el espectáculo. Sin fobia a reírme, con sigilo empiezo a entrar en el juego. En menos de diez minutos me tienen ganada, dejo de ver caras blancas para dejarme entretener sin miedo, no hace falta protección porque estoy enganchada.

La sala llena de un público familiar deseoso que le hagan soñar, olvidar los problemas que dejaron en la puerta y durante noventa minutos olvidar quiénes son para convertirse quién les gustaría ser. Un mundo lleno de posibilidades, de personajes inventados, de sonidos, de gestos y de movimientos imposibles. Mil y un sueños encima del escenario, no parpadees que te lo pierdes.

Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual y Jordi Martínez son los hacedores de un inconmensurable trabajo. El rodaje del último año de bolo en bolo hacen que el espectáculo funcione con precisión milimétrica y que el público vaya de sorpresa en sorpresa. Nos quedamos maravillados como es posible con muy poco, se consiga tanto.

No entiendo de circo, ni de payasos, sólo de sonrisas, y la sala a la par reímos con ganas de cada una de las situaciones surrealistas que se nos presentan ante nuestros ojos. Volvimos a ser niños, volvimos a tener ilusión, de aquella que hacía tiempo que no sentíamos. Fuimos el payaso bueno y he destapado la caja de los truenos y aunque una sesión no es suficiente para conseguir que mi fobia desaparezca. Hoy he sido payaso, mañana ya veremos con qué cara me levanto. 

RHUM

by on 18:33
CREACIÓN: JOAN MONTANYÈS "MONTI", MARTÍ TORRAS MAYNERIS y JORDI MARTÍNEZ DIRECCIÓN: MARTÍ TORRAS MAYNERIS INTÉRPRETES: GUI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Ramon Vinyes és un d'aquells personatges la història del qual ha quedat enterrada per la Història en majúscules. Va néixer a Berga el 1882 però la vida d'aquest escriptor va ser un exili continu, primer per motius professionals i després polítics. El 1913 va viatjar per primer cop a Barranquilla (Colòmbia) fart de les escomeses dels crítics i els companys d'ofici. Allà va fundar una llibreria que es convertiria en centre intel·lectual i de divulgació dels corrents europeus. Els intents de retorn a l'escena catalana topen tant amb un teatre encallat en la comèdia de bulevard com amb una situació política nefasta per a un home avançat als temps, que llegia Brecht i defensava un teatre antiburgès i modern. En canvi, a Colòmbia va formar part del Grup de Barranquilla, on va coincidir, entre d'altres, amb Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a Cien años de soledad retratant-lo com el "savi català", "l'home que ho havia llegit tot", "presoner de dues nostàlgies".
Malgrat una trajectòria tan extraordinària com sorprenent, des del 1939 no s'havia representat cap obra seva al teatre professional català. El director del TNC, Sergi Belbel, ha volgut saldar comptes amb la memòria de Vinyes abans d'acabar el mandat. Aquest dijous s'estrena al Nacional Ball de titelles, una de les millors obres de l'autor, escrita el 1930, i la més crítica amb els poders fàctics. Una elecció a consciència per dialogar amb el context actual.
Del teatre popular a l'ideològic
És nit de Nadal en un bordell d'un poblet de muntanya. Les forces vives hi fan cap: polítics, notables, notaris, poetes, periodistes, capellans, científics, representants d'esquerres i de dretes. "Vinyes intenta apropar els gèneres populars, la comèdia, la farsa, a un teatre d'idees antiburgès i anarquitzant: barreja la crítica social amb un teatre popular", explica el director de Ball de titelles , Ramon Simó. Per això aprofita el bordell per fer-hi desfilar un fresc de tota la societat i dedicar-li "una carícia". No queda canya dreta: "Denuncia la demagògia, els abusos del poder, el menyspreu de la cultura, l'oportunisme, la corrupció, la veritat oficial... Aprofundeix en una Catalunya republicana que ens resulta molt propera. Les seves idees i discurs són molt actuals", diu Simó.
A prop de ca la Remei, la madam del bordell, hi cau aquella nit una bomba que distorsionarà la pau del poble: un jove amb ales és caçat pel guardabosc. "És un símbol modernista, com Ícar, l'emblema de la llibertat". Vinyes inaugura "una mena de realisme màgic", perquè els personatges de seguida prenen per possible i real aquell ésser. Tots els parroquians del bordell se'l volen apropiar: "A casa nostra cada cop que apareixen dues ales hi ha deu mil tisores disposades a tallar-les", critica Simó. El noi "representa la nova vida, l'esperança, una nova manera de fer" que, a més, se situa en plena República; la pèrdua de les ales "es pot interpretar com la ideologia, la capacitat de fer el bé, el proïsme...", apunta el director. L'amor és l'únic redemptor de l'ambició, l'individualisme i l'engany. Però mentrestant, Vinyes llança dards a tort i a dret: "Tot és lícit mentre no ho denunciï l'escàndol comprovable", diu. O bé: "La veritat és de dretes".
Dinou intèrprets s'encabiran a l'escenari de la Sala Petita en una "macrofesta" d'estètica burtoniana que Ramon Simó ha inventat a partir del joc estètic que ja proposava Ramon Vinyes. Mercè Pons, Nao Albet, Jordi Banacolochoa, Rosa Cadafalch, Francesc Lucchetti o Jordi Martínez formen un repartiment de luxe d'una obra coral que reivindica en el fons un món més just.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


El director Ramon Simó ha decidit que el festival Grec es concentri com un pinyol a Montjuïc. Hi ha, com en tota bona regla, les excepcions: a part de les programacions estables, tot el mes, en algunes sales del centre de la ciutat, també s'ha fet una expedició als barris. No amb la voluntat de conquerir res, sinó amb l'ànim de persuadir, de demostrar que les banderoles que pengen per les faroles de tota la ciutat conviden a descobrir les accions escèniques a tothom. Aquestes són accions que Simó ja aventura que els resultats sóna mig termini, de caire pedagògic, de gota malaia. En definitiva, una epopeia.
En un festival d'àmplia historia com és el Grec, res és totalment nou perquè , fa quasi una dècada, Borja Sitjà ja va intentar aconseguir que Montjuïc tingués l'ambient de festival que es troba a Tàrrega o a Avinyó. En canvi, Ricardo Szwarcer (i Xavier Albertí, molt abans) van voler donar joc als teatres més enllà dels de referència, s'explorava pels barris. Es buscava teixir complicitats però mai va tenir el resultat esperat. Les actuacions de franc, per facilitar l'accés, són una de les banderes del Dies de dansa. Aquesta activitat continua impertèrrita des de fa un grapat d'anys probablement gràcies a l'èxit inqüestionable de públic (tot i que fent mans i mànigues per intentar que no es noti un programa que es va escurçant irremeiablement). També La Caldera omple els seus programes (de molt curt aforament, també és veritat). En una dècada, ja són companys de viatge de la vida cultural de Gràcia, han deixat de ser artistes importadors de coreografies a les places i ja se'ls considera veïns actius del barri. L'ànima del bus és, probablement, l'expedició més valenta d'aquesta edició. Juguen directament al carrer. La setmana passada el bus número 44 amb destinació a “Enlloc” va provocar molta conversa entre els veïns d'Horta però, encara, poca voluntat de pujar-hi. Els que van asseure-s'hi, cohabitaven amb un centenar de parells de sabates que podien indicar les històries que s'han quedat orfes recolzades en aquelles cadires de fusta, incòmodes. Fora de ciutat, el bus s'atura (els recorreguts varien allà on es faci fins al 28 de juliol). Jordi Martínez, acompanyat del músic Pep Pascual i la ballarina Lola López Luna, narren microhistòries que acaben desgranant en un corpus íntegre, angoixant.
Cap dels tres estalvia energia: la tensió creix i es fa espessa dins del bus. Efectivament, el passatge de l'Odissea en què Ulisses decideix escoltar les sirenes, lligat pels seus propis homes al màstil esdevé un clímax revelador.
IT Dansa és un altre dels bucs insígnia que Simó dirigeix cap als centres cívics. La setmana passada, al Convent de Sant Agustí van posar a prova Kamuyot, una peça d'Ohad Naharin. El públic va agrair la proximitat, la mirada als ulls i el contacte tot participant del quadre. Un nen petit reia amb els moviments de la dansa gaga (rúbrica de Naharin) trencant el silenci. I el glaç d'uns moviments expressivament abstractes. I tothom va implicar-se en allò que demanaven una dotzena de ballarins, aparentment espontanis però amb uns salts, per moments, que semblaven volar, tot jugant.
Els artistes, arrecerats en un centre cívic, troben més fàcil connexió amb el públic, que no pas l'epopeia del bus.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,