Mostrando entradas con la etiqueta Ernest Villegas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ernest Villegas. Mostrar todas las entradas

texto JORDI CASANOVAS
dirección MARC ANGELET
intérpretes ANNA SAHUN, ERNEST VILLEGAS y ÒSCAR MUÑOZ
duración 85min
fotografías DAVID RUANO
producción VELVET EVENTS
SALA MUNTANER

Cita anual obligatoria con Jordi Casanovas en la Muntaner, si el turrón llega en diciembre, sus obras en abril en la sala teatral de Barcelona. No falla y lleno asegurado hasta la bandera, lo cual es de aplaudir en la temporada que llevamos. 

Mala Broma es una comedia negra, negrísima, estilo 100% Casanovas, un disfrute de principio a fin, pero de esas que te dejan a la salida media sonrisa y pensativa. En los tiempos que corren, hasta la pregunta ya puede ser considerada delito, ¿se puede hacer broma de todo? ¿se puede poner límites al humor? ¡Ni caído del cielo!



Un periodista insatisfecho con su trabajo, Òscar (Muñoz), queda para cenar con un viejo amigo y compañero de batallas que ha conseguido triunfar y llegar a lo más alto, Ernest (Villegas). La tercera en discordia, la mujer de Òscar, Anna (Sahun), médico. 

Las dramaturgias de Jordi Casanovas funcionan como los relojes suizos, milimétricas. Aquí como ya pasaba por ejemplo en L'home amb les ulleres de pasta lo que comienza como una simple broma al más bromista del grupo acaba por enredarse de tal manera que se puede llegar a pensar que a quien le toman el pelo es a los espectadores.



Sin desvelar nada de la trama, para eso mejor compra la entrada, se puede afirmar que la perversidad de la misma unida a una excelente dirección de Marc Angelet no dejan que el espectador parpadee esperando el siguiente giro. Una especie de "ansia viva" invade la platea a la espera de cómo se resolverán todos los frentes abiertos.

Además de cuestionar el humor, Mala Broma se atreve con una sonora crítica al discurso feminista, el monólogo que se marca el personaje femenino, Anna, es de quitarse el sombrero, no sólo a nivel interpretativo sino también de lenguaje y de tono. Sorprende que, en medio de las idas y venidas en tono cómico, la obra adquiera un cierto carácter crítico, pero la incorporación queda perfectamente situada y el público lo incorpora a la broma aunque no lo sea.



Interpretativamente, y aunque en un principio parezca un combate a dos y en masculino, el montaje le reserva el mejor papel para ella, una espléndida Anna Sahun. Aunque el típico combate de quién la tiene más grande persigue a los personajes masculinos, la sombra interpretativa de Anna Sahun es mucho más alargada y consigue que esperemos con mucha más ansia sus réplicas y movimientos que la de sus compañeros. 

Por supuesto, sin desmerecer, Òscar Muñoz está muy acertado en un papel de pobre desgraciado de la vida, quizás excesivamente tocado por el victimismo (pero la parte cómica que destila es insuperable) y Ernest Villegas es el perfecto amigo guaperas con un cierto toque de caradura.



La escenografía de Sergi Corbera funciona a la perfección. Una cocina americana / salón modernista de una piso de la burguesía catalana con detalles minimalistas y funcionales. No es necesario nada más para entrar en el juego.

Mala Broma ha nacido para triunfar. Una dosis, tan necesaria, de risas, un discurso crítico, un tirón de orejas, unas interpretaciones excelentes y una dirección y dramatúrgia que funcionan a la perfección. La factoría Jordi Casanovas está en plena forma.

MALA BROMA

by on 14:35
texto JORDI CASANOVAS dirección MARC ANGELET intérpretes ANNA SAHUN, ERNEST VILLEGAS y ÒSCAR MUÑOZ duración 85min fotografías DA...


TEXTO: WAJDI MOUAWAD
TRADUCCIÓN: RAMON VILA
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET
INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 80min
FOTO: DAVID RUANO / LARA ALONSO
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Volvemos a buscar la gallina de los huevos de oro, Wajdi Mouawad, autor de Incendis, que nos da tanto como nos quita. Hace un tiempo que me repito, al salir de ver sus obras, que no volveré a entrar en una función que lleve su nombre, pero sigo incumpliendo la promesa. Atraída por no sé bien qué, vuelvo a sumergirme en su poesía, esta vez poco condensada. Y no sé si la atmósfera cálida de la Biblioteca o que el discurso ya me suena que no consigo empatizar con lo que se me cuenta.

Volvemos a los temas recurrentes del autor: la muerte, su madre, el dolor, la guerra, una extremada misoginia contra las muejeres... esta vez en formato monólogo, un género extremadamente complicado de dirigir y de interpretar. A Ernest Villegas le falta intensidad, garra, no sé si es culpa de la interpretación o de la dirección pero echo a faltar una serie de recursos que me permitan ver el recorrido del personaje, que por el texto me lo puedo imaginar, pero que hubiese sido conveniente mostrar en escena.

Como ya he afirmado en varias ocasiones, la Biblioteca de Catalunya es un lugar mágico, que no necesita más que de ciertos toques en la iluminación de sus espectáculos para hacerlos espectaculares. En este caso la iluminación firmada por Quim Blancafort, salvo en algun caso, no consigue aproximar la magia, y a veces las sombras entorpecen más que ayudan. 

Un obús al cor no ha conseguido que me remueva en la butaca, más allá de la incomodidad habitual de las sillas de la Biblioteca. Pero, he visto nevar y quizás por ese simple hecho recuerde el montaje. ¿Seré capaz de cumplir la promesa con el próximo Mouawad? 

UN OBÚS AL COR

by on 20:06
TEXTO: WAJDI MOUAWAD TRADUCCIÓN: RAMON VILA DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS DURACI...

DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI
CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, MONTSE VELLVEHÍ, RAMON VILA y ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 1h 50min
FOTO: BITO CELS
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. 

A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.

Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.

Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos.

Hacía casi dos años que no iba a la Biblioteca y desafortunadamente para mi trasero, las matadoras sillas siguen siendo igual, es inaceptable que después de tanto tiempo o bien mi trasero se no haya acostumbrado a ellas, o alguien no haya puesto el grito en el cielo y se haya optado por cambiarlas por un asiento más cómodo. Dos horas de sufrimiento no ayudan nada a hacer sentirse al espectador como en casa, mi sofá ya les aseguro yo que es más cómodo. 

Sea como fuere, Oriol Broggi vuelve a buscar la magia de anteriores espectáculos salidos de la nada, pero esta vez, quizás no sean del gusto de todos. Algo me dice que la alta cultura va en desuso y las adivinanzas sentada en un teatro no me invitan a pensar sino más bien lo contrario. El truco, aquí, es no frustrarse, y dejarse llevar por los personajes, quien quiera que sean.

AL NOSTRE GUST

by on 20:59
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, ...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: David Ruano
Quan el director Ramon Simó ha de parlar de Purga -obra que dirigeix al TNC del 10 d'abril al 3 de maig- comença inevitablement per desgranar l’argument enrevessat, fragmentari i tràgic que ressegueix la vida de la protagonista de l’obra de Sofi Oksanen. La brutal història de l’Aliide és resultat indestriable de l’època que li va tocar viure, l’ocupació russa d’Estònia. La política marcarà la pell d’aquesta dona, que es veu obligada a prendre decisions vitals, qüestionables i censurables, per poder sobreviure i mantenir l’esperança de l’amor.
Les ferides d’una ja vella Aliide es reobren quan apareix al pati de casa seva la Zara, una jove maltractada que fuig de les màfies de proxenetes (Andrea Portella). És el 1992, després de la independència d’Estònia, i resulta que aquella noia que està sent carn de canó és la néta de la germana de l’Aliide. S’obre el bagul dels records. Un gran flash-back conduirà l’espectador als sis anys fatídics que van del 1947 al 1953: de la primera tortura que va patir la dona a mans del poder soviètic -que el 1944 havia envaït, militaritzat i russificat el país després de l’ocupació nazi- fins a la mort de Stalin i les posteriors mesures de desestalinització implantades per Nikita Khrusxov.
Carme Elias interpreta l’Aliide vella que rememora el martiri que va viure en el passat. Maria Molins és aquella Aliide jove que no només va ser torturada i obligada a torturar -unes imatges que apareixeran projectades de manera poètica o bé seran narrades en passat per les víctimes- sinó que va haver de casar-se amb un antic comunista que li garantís la seguretat (Santi Ricart) i, a sobre, la va empènyer a declarar perquè deportessin la seva germana amb la seva filla a Sibèria. Ho va fer per “treure’s el dolor i la vergonya del davant”, explica Simó, per “tornar-se a sentir una persona normal” i perquè “es pensava que l’amor la salvaria”, afegeix. L’Aliide estimava el seu cunyat, un guerriller de la milícia anomenada Germans del Bosc que combatia contra l’Exèrcit Roig i que mantenien ocult en un zulo (Ernest Villegas). Quan la persecució es tornarà més dura, però, la història d’amor també tindrà un final tràgic. I, amb tot això, Molins planteja la gran pregunta: “Com pot sobreviure al dia a dia algú que ha viscut el terror, que té l’infern a dins?”
El mirall de totes les guerres
Sofi Oksanen, de pare finès i mare estoniana, va ficar el dit a totes les llagues, amb Purga, que va ser un text teatral abans de convertir-se en una novel·la de gran èxit a tot Europa a partir del 2008 (aquí editada per La Magrana el 2011), després en pel·lícula i en òpera. L’obra obliga a revisar el passat del continent, però també els fonaments sobre els quals s’ha construït la democràcia actual a Europa. “La Zara arriba a l’únic racó del món on creu que la poden ajudar”, afirma Simó, perquè la persegueixen dos mafiosos que simbolitzen tant la vella Rússia (un veterà agent del KGB interpretat per Jordi Martínez) com els sequaços que pretenen fer negoci amb la democràcia (Pep Ambrós). “El tràfic de persones de l’URSS és una realitat i una metàfora dura de la seva desintegració”, diu el director, que adverteix que l’obra té un final diferent del llibre, per decisió de l’autora. “És més dur i conseqüent, menys efectista i heroic”.
Per Ramon Simó l’obra ha de servir per rellegir “des d’un punt de vista crític la segona meitat del segle XX, perquè hi ha coses que encara no les hem estudiat, i aquest text n’és una interpretació possible”. A tot l’equip de l’obra, el text els ha remès a la situació que han viscut més de prop: la Guerra Civil. “És una obra sobre la violència exercida contra les dones però també és una obra sobre com el poder et fa fer coses que no faries. Hi ha una frase a la peça que diu: «Només qui té el poder et farà sentir segur». Si l’apliquem a la nostra societat, entenem que es voti segons què. La por fa prendre decisions estranyes i que ens acomodem a certes situacions”, adverteix el director.

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».