Carles Sans, Joan Gràcia y Paco Mir, artífices del grupo teatral Tricicle, que ahora cumple treinta años, conmemorarán la efeméride con un número especial "trepidante" de unos 300 segundos en el que repasarán su trayectoria, a la vez que publicarán una enciclopedia con el "ABC" de la compañía.

En la penumbra del pequeño café-teatro Llantiol, lugar en el que empezaron a dar sus primeros pasos en 1979, los miembros del grupo han explicado hoy que por primera vez actuarán dos temporadas seguidas en el mismo teatro, el Poliorama de Barcelona, para volver a ofrecer Garrick, que ya han visto más de 360.000 espectadores, con una pequeña sorpresa final en forma de gag recordatorio de sus números más conocidos. En unos 5 minutos, aunque Joan Gràcia ha reconocido que quizá se alargue un poco más, el público que acuda a ver el espectáculo a partir del día 7 de octubre podrá volver a saborear aquellos éxitos incluidos en espectáculos como Manicòmic, Exit, Slastic, Terrific o Sit.

Durante su comparecencia de este mediodía, los tres miembros del grupo han querido rememorar sus inicios, cuando ganaban mil pesetas por sesión en el Llantiol, y cómo fue en este pequeño escenario donde aprendieron "el sentido del ritmo y que nunca el público puede distraerse". Asimismo, han recordado la capital catalana de los ochenta, con pocas salas y pocos teatros abiertos, aunque "si miramos hacia atrás vemos cómo la ciudad despegó espectacularmente en esa época". Con la advertencia de que también están preparando "un gran evento" para celebrar los 50 años del grupo, los tres actores han coincidido en que siguen pasándolo bien juntos, tienen ganas de trabajar en nuevos proyectos y, en palabras de Mir, continúan "cautivados" por "oír reír al público. Es como una droga". Carles Sans ha precisado que entre ellos, por otra parte, existe un "gran" respeto y "no hay ningún liderazgo. Cada uno sabemos de nuestras limitaciones. Miradnos porque somos un caso raro", ha apostillado.

En cuanto a la "enciclopedia Tricicle" que están preparando, han indicado que ya pueden consultarse unas 400 entradas por Internet, que sirven para que el público pueda conocer desde las manías personales de los actores, a bromas particulares u opiniones teatrales de cada uno de ellos. Para poner un ejemplo, han comentado que la descripción de gag queda como "unidad mínima de humor", mientras que "gran gag" se refiere a un número que prueban y que no hace reír a nadie del público. "Gagito es un "gag que produce una sonrisita", mientras que "cang, cang, cang! es una onomatopeya clásica de la compañía, y "gans" surge después de que Lina Morgan les fuera a ver al acabar una función y les dijera que les iba a robar el "gans de la gabardina".

La intención del grupo ahora es convertir estas entradas en un libro, con ilustraciones y con más de un centenar de páginas. En este año de conmemoración, el grupo catalán recupera la idea de hacer una falsa serie documental y está preparando Catalans universals, siete miniprogramas en los que demostrarán que en casi todo lo que se ha inventado y descubierto hay siempre un catalán por en medio. Aquellos tres estudiantes del Instituto del Teatro que fueron conocidos por el gran público en 1982 gracias a una particular representación en televisión de la mítica canción de Julio Iglesias Soy un truhán, soy un señor, hoy peinan canas y pueden decir que han participado en unos Juegos Olímpicos, han producido 18 espectáculos de teatro y han dado la vuelta al mundo sin apenas pronunciar palabra.

Fuente: EFE (www.elpais.com)

Felicidades Tricicle

by on 0:12
Carles Sans, Joan Gràcia y Paco Mir, artífices del grupo teatral Tricicle , que ahora cumple treinta años, conmemorarán la efeméride con un ...


TEXT: PETER MORGAN
TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BAQUÉ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, LLUÍS MARCO, JOSÉ NOVOA, JORDI PUIG MARPONS, ÓSCAR RABADAN, SANTI RICART, NINA UYÀ i NEUS BALLBÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE



Un duel de caire cinematogràfic obre la temporada del Teatre Lliure. Però no ens obliden que això és teatre i que no ens hem de fixar en els primers plans. En un imaginari ring es troben a Joan Carreras o David Frost i a Lluís Marco o Richard Nixon. L'objectiu, aconseguir que el ex president dels Estats Units s'esfonsi davant la càmera i admeti els errors comesos durant el seu mandat.

Amb un precedent cinematogràfic encara recent per a molts, Àlex Rigola gossa a enfrontar-se a un text que guanya punts acompanyat d'una impressionant escenografia de Max Graenzel i dels vídeos que van passant en una pantalla gegant damunt dels caps dels protagonistes.

Lluís Marco aconsegueix recrear un Richard Nixon incapaç de controlar la relació entre ell i els mitjans de comunicació, com ja havia quedat demostrat en els debats que havien mantingut amb Kennedy durant les presidencial. Un Nixon imponent, de pocs gestos i que basa tota la seva força en mantenir-se inalterable a les preguntes de Frost fins al final. Joan Carreras es mostra menys espontani que el seu interlocutor, però aconsegueix mantenir-se a l'altura del seu partenaire. La resta de repartiment es manté discretament en un segon pla.

Gairebé dues hores d'espera, de preparatius de quatre entrevistes, on només és vol aconseguir el gran assalt final que Nixon admeti la seva culpabilitat en el cas Watergate. Una proposta molt visual, on es combinin diferents espais escènics i amb un gran protagonisme de l'il·luminació i els elements visuals i sonors.

No estem davant d'una obra política, ni tan sols busca remoure les consciencia dels espectadors sinó més bé és un exercici per veure els inicis de l'opinió pública, el màrketing i l'importància dels mitjans de comunicació de masses, sobre tot de l'imatge, en la política i en la societat.

Un excel·lent muntatge, dels millors que es poden veure a la cartellera teatral barcelonina actual. Val la pena no perdre's aquest duel de titans. I no s'adormin que només hi són fins al 18 d'octubre.

NIXON-FROST

by on 19:55
TEXT: PETER MORGAN TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BA...



Des de fa uns dies és oberta la votació dels Premis Butaca que aquest any conmemoren els 15 anys des del seu naixement. Durant aquest anys s’han convertit en els guardons de referència dintre del món del teatre i el cinema a Catalunya. Aquests premis van nèixer a l’any 1995 amb l’objectiu de que fossin els espectadors els que poguéssin escollir any rere any als guanyadors. Els Butaca són lliures, no pertanyen a cap institució i la seva votació és pública. A l’any 1995 van votar 150 espectadors i a la darrera votació 8.500.


Els nominats a cada categoria són escollits per una comissió formada per espectadors que s’han compromés a veure al menys 36 muntatges cada temporada i la meitat de la producció catalana de cinema. Aquests espectadors no poden tenir cap mena de relació directa o indirecta amb el món de l’espectacle per així mantenir l’independència.


Des de l’any 2006 la nit de lliurament dels premis és un acte itinerant. A aquesta festa asisteixen una mitjana de 700 persones i més de la meitat pertanyen al món de l’espectacle. La resta de localitats són posades a la venda per al públic en general. Aquest any els guardons s’entregaran a Barcelona el 2 de novembre al Museu Marítim de Barcelona.


Per més informació o per votar en aquesta edició:

http://www.premisbutaca.cat/



FICHA ARTÍSTICA
TEXTO: DAVID MAMET
DIRECCIÓN: JOSÉ PASCUAL
INTÉRPRETES: SANTIAGO RAMOS, ANA LABORDETA, CIPRIANO LODOSA, JESÚS ALCAIDE y RODRIGO POISÓN
PRODUCCIÓN: ANTONIO RESINES, GLOBOMEDIA y PENTACIÓN ESPECTÁCULOS
TEATRO GOYA


Señores y señoras David Mamet ha vuelto a la ciudad condal. Después de poder disfrutar con obras como Glengarry Glen Ross o Un matrimonio de Boston, se ha estrenado Noviembre, toda una sátira de la forma de hacer política en Estados Unidos. La acción transcurre en el despacho oval de la Casa Blanca donde el presidente se encuentra contra las cuerdas, después de un mandato nefasto, todas las encuestas pronostican un batacazo en las urnas. Para evitarlo todo será permitido, venderse al mejor postor para conseguir el dinero suficiente y así inundar al pueblo americano con anuncios televisivos.

Mamet acostumbrado a presentarnos las acciones, diálogos y situaciones bajo un tamiz de sutil ironía, llega en esta obra a los límites más insospechados, el absurdo al convertir en monigote al presidente más poderoso del mundo. La elegancia y la ironía que destilaba por ejemplo Un matrimonio de Boston quedan reducidas a cero. El objetivo de Noviembre es ser una comedia en sí misma. No importa la historia, quizás de ahí que la mayoría del tiempo sea absurda y sin un peso aparente. Parece únicamente escrita con el objetivo de que la gente ría sin que sea necesario un trasfondo que la soporte.

Santiago Ramos encabeza un reparto de lo más predecible y aburrido. Como si fueran un grupito de amigos que se han unido un fin de semana y han decidido subirse al escenario. Santiago Ramos es Charles Smith, el presidente de la nación más poderosa del mundo, demasiados gestos sin sentido, poco coherentes en su sincronización con el diálogo. Ana Labordeta, Clarice Bernstein, la que les escribe los discursos, más centrada que el resto de sus compañeros de reparto consiguen en algunos momentos que su personaje resulte hasta convincente.

Con una traducción que da qué pensar quizás por eso sea anónima, demasiado cercana a los tópicos del vodevil español, Noviembre pasará con más pena que gloria por la cartelera barcelonesa. El Teatro Goya, que tan magistralmente ha dirigido Josep Maria Pou desde su reapertura el año pasado, se estrella con esta propuesta, después de una gran primera temporada. Bienvenido Mamet sí, pero no a cualquier precio.

NOVIEMBRE

by on 20:02
FICHA ARTÍSTICA TEXTO: DAVID MAMET DIRECCIÓN: JOSÉ PASCUAL INTÉRPRETES: SANTIAGO RAMOS, ANA LABORDETA, CIPRIANO LODOSA, JESÚS ALCA...
La Sala Muntaner presenta nova programació amb l’aval dels 25.000 espectadors que van assistir a les representacions del curs passat. El teatre, que és format per un nombre inferior a dues-centes localitats, ha estat considerat per l’ADETCA com el segon d’aquestes característiques més concorregut, després del Teatre Neu. A més, el director de la Sala Muntaner, Josep Mª Coll, ha afirmat que Les criades i Crònica sentimental d’Espanya, les dues produccions pròpies que van estrenar-s’hi la temporada passada, es troben actualment de gira arreu del món.

Amb aquestes prometedores dades en ment, la Sala Muntaner obre temporada el proper 18 de setembre amb l’obra Un sopar de compromís, de la companyia valenciana Micalet. L’espectacle, dirigit per Joan Peris i Pilar Almeria, és una comèdia que parla de la vida quotidiana de cinc dones que passen dels quaranta anys. Format a partir d’un col•loqui casual i irònic analitzaran temes d’actualitat al voltant d’un sofà, que serà l’únic element escènic que presidirà l’escenari. Un sopar de compromís s’estrenà a València l’abril del 2007 i és la primera obra que la companyia Micalet presenta a Barcelona.

En canvi, del 28 d’octubre al 29 de novembre serà en cartell el tercer espectacle de Les Antonietes Teatre, El Mal de la joventut, de l’autor Ferdinand Brückner. Dirigit per Oriol Tarrason i respectant de forma fidedigna el text original, l’obra s’ambienta a l’Alemanya immediatament posterior a la Guerra Mundial. En aquest context, un grup d’estudiants de medicina intenten trobar un sentit a la seva existència, que els portarà a combatre la desil•lusió i l’avorriment que envolta les seves vides amb recursos que, malgrat tot, faran que s’aboquin a una profunda auto-destrucció sense sortida aparent.

A banda del Festival Red de Teatros Alternativos, del qual la Sala Muntaner acollirà dos espectacles encara per decidir, el teatre també presentarà Figuretes de Vidre, l’obra de Tenesse Williams més autobiogràfica. Produïda pel Teatre Principal d’Arenys de Mar, el seu director, Jordi Pons-Ribot afirma d’ella que "no sols m’interessa la representació escènica sinó també la dramatúrgia de l’obra." Per aquest motiu en el decurs de la mateixa afloraran els records del desaparegut escriptor, i serà a través d’ells com el públic s’anirà endinsant en els aspectes més colpidors de la biografia de Williams.

A més, el director de la Sala Muntaner, Josep Mª Coll, ha explicat que pretén recuperar els mites del teatre català, i que aquests ideïn l’espectacle que desitgin. Aquesta temporada l’encarregada de traslladar aquests supòsits a escena és la veterana actriu Carme Contreras, que per mitjà de La Veu dels poetes morts, recuperarà els versos que han marcat la seva vida i que li recorden, explica l’actriu a quan era joveneta i anava a recitar al Liceu. Ambientada en la pel•lícula El Club dels Poetes Morts, l’obra recuperarà versos d’Horaci, Shakespeare, Víctor Català, Lord Byron, Martí i Pol, Whitman, Shelley o Sagarra, entre d’altres veus poètiques que han marcat la història de la literatura.

Però els grans noms de la literatura també seran els protagonistes d’altres espectacles, com La Música, obra de l’autora d’expressió francesa Marguerite Duras, i que és una producció de la Sala Muntaner dirigida per Zep Santos. El mateix director, afirma d’ella "que és un intent de recuperar textos arraconats per incorporar-los a l’escena teatral catalana." En canvi, també s’estrenaran noves dramatúrgies que s’encarreguen d’aprofundir en aspectes de la més estricta actualitat. És el cas de Alopexidin, un espectacle dirigit per Xavier Pujolràs que parla de la inestabilitat laboral i la constant paranoia que comporta aquesta als treballadors.

Com a colofó, la Sala Muntaner manté un segon torn d’espectacles de nit, que es representaran de dimecres a dissabte a les 22:45 hores i els diumenges a les 20:30 hores. En el marc d’aquesta referència horària, el teatre acollirà comèdies com Sopar de Nadal, i els espectacles de pallassos Sketchofrenia – segon premi a la Fira de Tàrrega 2008 -, i Infame 2, de Carlo-Mö.

Font: Mercè Pérez Pons (www.teatral.net)

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: VIRGINIA SÁNCHEZ
DIRECCIÓ: ALFRED LUCCHETTI
INTÈRPRETS: MÒNICA LUCCHETTI i VIRGINIA SÁNCHEZ
PRODUCCIÓ: LAIA CIRERA (CIA. LA TARIMA)
VERSUS TEATRE

Dues dones. Una presó. Dues maneres d’entendre la vida. Una meta: conviure. Mònica Lucchetti ha tornat per interpretar a Rosa, un dona d’aparença forta que es troba reclosa en una presó i que rep, de bon principi recelosa a la seva nova companya de cel·la, Mar, Virginia Sánchez, una innocent noia que per confiar en les persones equivocades ha arribat fins allà. Ara hauran de compartir alguna cosa més que un espai físic si volen sobreviure.

Aviat començarem a desemmascarar que res és el que sembla. Rosa no és la més forta de les dues, ni tan sols és una ‘pasota’, sinó que és feble, més feble del que ella mateixa pensa que és. Mar deixa de banda la seva innocència obligada pels cops que la dóna la seva nova vida. Rosa i Mar aniran juntes de la mà, descobrint pas a pas que la realitat sempre supera a la ficció.

Viginia Sánchez es revela com una nova promesa tant en la seva vessant de dramaturga com d’actriu. Amb un text fet a mesura de les dues intèrprets, que no deixa ni un segon perquè el públic agafi aire pel següent assalt, descriu i narra de manera punyent, colpidora i sense escrúpols l’existència i relació de dues dones comdenades a entendre’s.

Mònica Lucchetti, apartada dels escenaris de manera obligada, no sempre portar un gran cognom obre les portes més pesades, de vegades les tanca de cop, ha tornat per reafirmar i convèncer fins i tot als més incréduls amb la seva enorme capacitat interpretativa.

Olor d’ocell es mereix molt més que passar desapercebuda en un mes, setembre, on tots són grans estrenes dels teatres més comercials on l’escena alternativa catalana queda reduïda al mínim possible i on experiències tan grates com aquesta haurien d’estar lluitant en primera divisió enlloc de manternir-se discretament en segona.

OLOR D'OCELL

by on 18:05
FITXA ARTÍSTICA TEXT: VIRGINIA SÁNCHEZ DIRECCIÓ: ALFRED LUCCHETTI INTÈRPRETS: MÒNICA LUCCHETTI i VIRGINIA SÁNCHEZ PRODUCCIÓ: LAIA...