Font: Marta Cervera (elperiodico.cat) | Foto: Ros Ribas
El repte era gran. Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes, va rebre l'encàrrec de fer un muntatge en el qual havien de participar tant els seus actors com els de la Kompanyia del Lliure, integrada per joves valors del teatre. Davant la dificultat de trobar una obra on tots ells tinguessin el mateix protagonisme, Tarrasón va optar per crear un nou text, Somni americà. Aquesta obra coral que demà s'estrena al Lliure de Gràcia posa en qüestió la validesa d'aquell model de felicitat del somni americà. El marc escollit per l'autor són els anys 30 dels Estats Units, en plena gran depressió, una època que en opinió de Tarrasón manté molts punts en comú amb la crisi actual.
L'acció transcorre en un drugstore situat enmig del desert, on coincideixen tota mena de personatges extrets de la literatura nord-americana. Una dona embarassada, una soldat, una prostituta, un venedor de diaris, un home amb pinta d'inspector, un artista amb ganes de triomfar i un vagabund, entre altres, confrontaran les seves pors i els seus somnis i esperances. «El text està construït a partir d'estereotips de personatges de llibres d'Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams», explica Tarrasón. «També inclou un text del músic Woody Guthrie que parla de la falta de terres per a la gent i de com aquestes estan en mans dels bancs. Ho hauria pogut escriure jo, de tan actual que arriba a ser», va afegir.
Qualifica de «patchwork» la feina de seleccionar i donar nova forma a idees extretes de 18 obres i novel·les centrades en la dura crisi que els EUA van travessar entre els anys 30 i 40 del segle passat. Annabel Castán, per exemple, interpreta Blanche, un homenatge al personatge de Blanche Dubois, la protagonista d'Un tramvia anomenat desig. Però no tots els personatges són tan reconeixibles, sinó al contrari. «Els actors utilitzem els universos dels personatges que interpretem per crear-ne un de nou», va destacar Laura Aubert, que encarna Harry, una actriu còmica que toca el violí.

Missatge esperançador

«¿Què passa amb tots aquells que queden al marge del somni americà, que reneguen de l'èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu?» es pregunta Tarrasón en el programa de mà. Malgrat el descoratjador panorama en el qual viuen els protagonistes de Somni americà, l'obra intenta transmetre un missatge d'esperança. «No volia parlar d'una forma depressiva, l'obra parla d'amor i de fraternitat», comenta el director. «Si tots ens cuidéssim més els uns als altres, com diu un personatge, estaríem més protegits davant d'un món exterior hostil».
L'obra, «que ha posat damunt de l'escenari sis premis Pulitzer i dos premis Nobel de Literatura», recorda Tarrasón, oscil·la entre la comèdia i el drama. «No és naïf, té una part amarga forta. És una obra amable però no pas tendra»,precisa David Verdaguer (10.000 KM). Ell interpreta Joe, un irlandès que fa grans reflexions.
Tant per a Verdaguer com per a la resta d'actors, estar en escena durant tota la funció interactuant els uns amb els altres ha estat tota una experiència. El director volia amb això «crear una energia molt especial i directa», afirma, tot i que admet que és impossible fixar-se en tots ells. Assegura que fins i tot ell, que ha vist tots els assajos, encara segueix descobrint coses noves cada dia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
La Madeleine i la Frances són dues dones madures que durant un dia i una nit parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys, una com a amant i l’altra com a esposa, i que les ha deixat per anar-se’n amb una de més jove. Aquesta és l’estructura argumental de L’alè de la vida, l’obra del dramaturg britànic David Hare que han adaptat Magda Puyo i Mònica Bofill i que es pot veure a la Sala Muntaner de Barcelona fins al 7 de març. “És alta comèdia britànica”, diu Puyo sobre una obra estrenada l’any 2002 a Londres amb Judi Dench i Maggie Smith com a protagonistes i basada en un diàleg en què la ironia més esmolada i els retrets conviuen amb la tendresa.
En l’adaptació catalana de L’alè de la vidales protagonistessón les actrius Mercè Arànega i Anna Güell, que, segons Puyo, interpreten “dues maneres de viure molt representatives de finals del segle XX”. La Madeleine, l’amant, és una dona alliberada, independent i compromesa políticament que viu sola. La Frances és una dona que ha dedicat la vida a ser esposa i mare i que fins a la maduresa no ha descobert que tenia la possibilitat de triar un altre camí. “L’obra mostra dues maneres d’entendre el món, dues cares d’una mateixa moneda que en trobar-se esclaten. Totes dues han lluitat per aconseguir la felicitat perseguint l’amor, i ara s’adonen que potser aquest no era el camí”, diu Puyo. Tot i el decencís de totes dues, Hare organitza el diàleg des d’una perspectiva “irònica, divertida”, amb moments de molta tensió però també amb tendresa. 
Arànega descriu la Madeleine com una dona que “amaga les veritats” sota una capa de cinisme, que defensa amb rotunditat els ideals polítics però que no sap expressar les emocions més íntimes. Davant hi té la Frances, que, segons Güell, es deixa emportar per “la curiositat” de conèixer la dona que ha sigut l’amant del seu marit.
L’acció L’alè de la vida transcorre en un embarcador a l’illa de White, un territori que va acollir un festival de música en els temps més lliures de la revolta hippy però que avui s’ha convertit en parada i fonda per a jubilats. Segons l’escenògrafa Montse Amenós, l’embarcador és “un espai de trànsit que uneix l’illa i un altre lloc, dos espais metafòrics”. 
Homenatge a Mercè Anglès
L’alè de la vida, que es va estrenar al Teatre Alegria de Terrassa el 25 de gener, és un projecte de la companyia Q-Ars Teatre, fundada per Anna Güell i Mercè Anglès, que va morir l’agost passat a causa d’un càncer als 53 anys. En la seva memòria, Güell va decidir tirar endavant el muntatge en què Anglès havia de fer d’ajudant de direcció. També tindrà continuïtat la companyia Q-Ars Teatre.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,

Font: Ana Maestre (ara.cat)
Limbo és la història de l’Albert, que abans era la Berta. Les vicissituds d’un trànsit que comença amb la prohibició de pujar a l’avió que l’ha de dur a operar-se perquè al seu carnet d’identitat hi apareixen el rostre i el nom d’una noia. Aquesta terra de ningú és el punt de partida des d’on la companyia L’Era de les Impuxibles, que aterra al Teatre Gaudí del 5 de febrer al 3 de març, planteja els reptes, personals i socials, que suposa enfrontar-se a un canvi de sexe.
L’espectacle, dirigit per Míriam Escurriola, s’endinsa en el territori de la dansa-teatre a través de la música en directe de la pianista Clara Peya que pretén que el públic entri en els mateixos llimbs en què es troba el protagonista. “Volíem remoure el cor de tothom. Però no des d’un vessant discursiu ni adoctrinant, sinó suggeridor”, explica la pianista. A més, el muntatge s’ha nodrit dels textos de Miguel Missé i Pol Galofré, dos nois que han viscut en primera persona la realitat de la transsexualitat, reelaborats pel dramaturg Marc Rosich. “La transsexualitat és un tema desconegut i fa plantejar molts dubtes. A més, el Miguel i el Pol tenen una visió molt particular dins la particularitat”, diu Rosich sobre la decisió dels dos de no sotmetre’s a cap operació.
Però l’espectacle no només parla de la transsexualitat, sinó que també planteja com la societat topa amb els seus propis prejudicis. “Ho portem a un lloc que aborda la insatisfacció que tots podem tenir en algun moment. Què passa si estic en un lloc que no es pot etiquetar i què passa si tu no ho entens?”, planteja Mariona Castillo, que dóna vida a l’Albert. També hi actuen Tatiana Monells i la coreògrafa Ariadna Peya. Tot i que hi predomina la crítica i la reflexió, Limbo també està esquitxat d’humor i ironia. La companyia vol que aquesta petita història sigui universal. Un relat que podria començar amb la pregunta: ¿si tu estàs convençut, a qui has de convèncer?
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Bernat Salvà (elpuntavui.cat)

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va presentar ahir les línies mestres del pressupost del 2015 per al seu departament, que ascendeix a 241,7 milions. Això suposa un “magnífic” increment del 7,1% respecte al 2014, segons el conseller, que permet enfilar el camí de “retorn a una situació de progressiva normalitat” després dels “estralls de la crisi”. “Hem presentat un pressupost que estabilitza i que serveix de palanca per a la cultura del país”, va concloure.
Les esmenes a la totalitat de la secció pressupostària de Cultura es van rebutjar per onze vots a favor (CiU i ERC) i deu en contra, en un debat encès a la comissió de Cultura i Llengua en què l'oposició va qualificar les xifres de raquítiques, fictícies i pobres. L'aprovació del pressupost de la Generalitat en el ple del Parlament es preveu per al mes que ve.
Les prioritats de la despesa del pressupost de Cultura del 2015 són fomentar la creativitat i les empreses culturals, donar suport al sector i els ajuts als grans equipaments culturals. Mascarell considera que els comptes posen l'accent en els elements que han de servir per “donar valor social al sector”.
El conseller de Cultura va explicar que la partida principal del pressupost, de 67 milions d'euros, es destinarà a la creació i a les empreses culturals, i suposa un creixement del 18,3% respecte a l'any anterior. Els recursos per a subvencions de foment de la cultura passen de 37,7 milions el 2014 a 53,1 el 2015, fet que suposa un increment del 40,7%. Hi haurà 48,1 milions més que seran per a grans equipaments i 44,1 aniran a patrimoni (una altra de les partides que més creix, el 17,6%). Les quantitats destinades a la llengua seran de 23,5 milions; per a internacionalització de la cultura, 8,3 milions; en associacionisme, s'hi invertiran 5,1 milions, i la resta, 45,6 milions, seran per a l'administració.
Les xifres per als grans equipaments culturals pràcticament es mantenen. Els més beneficiats són el Liceu, amb 9,9 milions; el TNC, amb 7,5 milions; la Biblioteca de Catalunya, amb 6,9 milions, i el MNAC, amb 6,1 milions.
Crítiques enceses
La portaveu d'ICV a la comissió, Dolors Camats, va ser una de les més crítiques amb el pressupost, que va definir com “la pròrroga agònica” d'una legislatura que acaba al setembre i “la gestió de les engrunes”. El diputat de la CUP David Fernàndez va contraposar els 1.200 euros que, segons calcula, el pressupost destina al deute amb els 32 per a la cultura, i va afirmar que la crisi ha portat a un “paisatge devastat”. “La postcrisi és més fonda del que ens imaginàvem, i això afecta la cultura”, va dir., però deixem el pessimisme per a temps millors i obrim un debat sobre com podem canviar aquesta cultura de la desigualtat.
La diputada Teresa Vallverdú, d'ERC, que va anunciar la retirada de l'esmena a la totalitat a l'inici de la sessió, va dir que és un pressupost “molt més baix” del que voldrien, que manté la cultura com “la germana pobra”. Alícia Alegret, del PP, va afirmar que les partides del pressupost estan “desquadrades” i són un “ball de xifres”.

El pressupost de l'audiovisual puja un 141%

Un dels elements destacats del pressupost és la inclusió de la taxa a l'ADSL, amb la qual es preveu ingressar 10 milions d'euros, tot i que s'havia parlat de 20,5 milions anuals. Mascarell ho ha atribuït a la “prudència”, ja que, quan es va elaborar el pressupost, la llei per a la nova taxa encara no estava aprovada. Però els operadors d'internet ja han anunciat que no pensen pagar aquest nou impost i que hi recorreran als tribunals. El diputat del PSC Xavier Sabaté va acusar el conseller de tenir el “miratge de la taxa” per dir que el pressupost creix. En qualsevol cas, les subvencions de l'audiovisual són les que tenen previst més creixement, un 141%. Als 7,1 milions del 2014, s'hi afegeix gairebé la mateixa suma d'ingressos prevista amb la taxa ADSL: 10,1 milions.

Més diners en cultura

by on 16:20
Font: Bernat Salvà ( elpuntavui.cat ) El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va presentar ahir les línies mestres del pressupos...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:

Fuente: EFE vía abc.es
El actor estadounidense Bradley Cooper, nominado a un Oscar por su papel en «American Sniper», dará vida al Hombre Elefante en los escenarios del West End londinense tras el éxito que ha logrado con ese mismo papel en Broadway, informó ayer la cadena británica BBC. El actor, de 40 años, encarnará a partir de mayo en el Teatro Real Haymarket de Londres el papel principal en la producción sobre la vida de Joseph Merrick, el hombre que se hizo famoso por sus malformaciones.
«Nunca pensamos que tendríamos el privilegio de realizar esta obra en Broadway y mucho menos en Londres. Me siento honrado de que Alessandro Nivola, Patricia Clarkson y toda la compañía tengamos la oportunidad de seguir contando esta historia», dijo Cooper. El estadounidense ha sido elogiado por los críticos neoyorquinospor su actuación en «El hombre elefante», dirigida por Scott Ellis, en la que aparece sin maquillaje, con el torso desnudo y en ocasiones ataviado con un chaleco de lana.
La historia de Merrick, que vivió en Londres durante el siglo XIX, se retrató en la gran pantalla en el filme de David Lynch de 1980, que estuvo nominado a los Oscar como mejor película. En la obra teatral, en lugar de utilizar una prótesis, como hizo el actor inglés John Hurt en la película de Lynch, Cooper contorsiona el cuerpo sobre el escenario con el fin de evocar las deformidades del Hombre Elefante. La obra escrita por Bernard Pomerance, que ya debutó en el Teatro Booth de Londres en 1979, se estrena el 19 de mayo en la capital británica y finalizará el 8 de agosto.
Bradley Cooper fue dos veces candidato a los Oscar, como mejor actor por su papel en «El lado bueno de las cosas» (2012) y como mejor actor de reparto por «La gran estafa americana» (2013), y está este año nominado como mejor actor por «El francotirador», de Clint Eastwood.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Fuente: Clara Morales Fernández (elpais.com)

“Tranquilidad”. Los cuatro autores teatrales reunidos en la sala repiten la misma palabra. Durante los próximos meses, una productora va a pagar un sueldo a estos artistas emergentes, va a cederles un espacio y a financiar sus espectáculos. Sin condiciones. O solo con una: que se dediquen a investigar en su propia línea de trabajo. Este proyecto de Lazonakubik (nueva denominación de la sala Kubik Fabrik, en Usera) alivia la incertidumbre en el que era hasta ahora un terreno baldío en esta clase de residencias artísticas. En otro punto de la ciudad, tres grandes directores de la escena española (Miguel del Arco, Andrés Lima y Alfredo Sanzol) presentan su propio laboratorio, el Teatro de la Ciudad, nacido con el mismo planteamiento que su hermano de Usera: demostrar que otra forma de producir y crear es posible, y proponerla como modelo.

Los dos grupos de creadores se encuentran en momentos de su carrera muy distintos. Los cuatro autores apadrinados por Lazonakubik (Carlota Ferrer, Julián Fuentes Reta, Antonio Ruz y Lucía Miranda) son talentos emergentes. Son conocidos a un cierto nivel y han representado ya en grandes salas. Los artífices del Teatro de la Ciudad son los reyes del teatro español contemporáneo. Sin embargo, ambos grupos tienen la misma queja, que explica Del Arco: “Los 45 días de ensayos [los que se pagan en un montaje convencional] no dan suficiente espacio a la imaginación, al error, al descarte”. Las residencias pretenden ser un nido en el que los creadores puedan refugiarse de las condiciones de la producción (endurecidas durante la crisis) y disponer de tiempo, espacio y un dinero fijo.
Para Julián Fuentes Reta, esto ha supuesto una diferencia sustancial en su vida. “En este mundo parece que está feo hablar de dinero”, dice ante el caldo caliente y el pincho de tortilla que le han servido amorosamente en el bar Barajas, cercano a Lazonakubik. En esta sala ensaya Hard Candy, una versión de la película hollywoodiense. Su último montaje, Cuando deje de llover, fue producido y estrenado en las Naves del Español, y ni siquiera eso le aportó una estabilidad económica. “Lo que haces es pedir el dinero por adelantado a amigos, familiares, prometiendo que lo devolverás cuando puedas”, cuenta, resignado. El colchón de lo ganado entonces (la obra estuvo en cartel hasta el 21 de diciembre) estaba empezando a agotarse. Ahora tiene asegurado un sustento hasta abril.

De Antígona al gato de la suerte

Estos son los proyectos que acogen las nuevas residencias:
Teatro de la Ciudad: Antígona, por Miguel del Arco, versión libre de la obra de Sófocles.
Medea, dirigida por Andrés Lima, basado en el texto de Séneca.
Edipo Rey, dirigido por Alfredo Sanzol, basado en textos de Sófocles.
Entusiasmo, dirigido por los tres autores, un espectáculo que cambiará cada día de representación.
Lazonakubik: Fortune cookie, escrito por José Manuel Mora y dirigido por Carlota Ferrer. Una investigación sobre la comunidad china en Usera.
Hard Candy, versión de la pieza de Brian Nelson, dirigido por Julián Fuentes Reta. Un taller en torno a los mitos del cazador y la presa.
Beautiful beach, una pieza coreográfica de Antonio Ruz.
Nora, 1959, dirigido por Lucía Miranda a partir de un trabajo sobre Casa de muñecas, de Ibsen.
“Lo que hay que hacer es apostar de una vez por la gente que está currando. Como estás en un caos con esta precariedad en el off, y también en lo público, es imposible consolidar tu carrera”, asegura Fernando Sánchez-Cabezudo, gestor de la antigua sala Kubik Fabrik. Lo que ha hecho que esta nave de la periferia cambie de nombre es lo mismo que le ha permitido subvencionar estos procesos de investigación. La productora La Zona (que está detrás de Ocho apellidos vascos en cine, y Toc-toc y La piedra oscura en teatro) ha decidido correr con los gastos de un proyecto que Sánchez-Cabezudo ya propuso en su candidatura a la dirección de los teatros municipales el pasado julio. “No interesaba. Porque lo que interesa es producir y enseñar, y no generar tejido cultural, que es lo que debería hacer el sector público”, denuncia.
La iniciativa más parecida al nuevo modelo de residencias que ha surgido en la ciudad es el laboratorio Rivas Cherif, del Centro Dramático Nacional. Nacido en 2012, con la llegada de Ernesto Caballero a la dirección, ofrece formación constante a sus miembros (seleccionados mediante un proceso público), pero no un sueldo ni la seguridad de participar en un montaje. “Es algo que este equipo quería hacer, esto no puede ser un contenedor de espectáculos, sino una casa de teatro. Pero nos hace falta independencia. Ni siquiera se nos permite tener un coordinador para esto”, explica Caballero. En los Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid, que acogen a 40 compañías de danza, la respuesta es similar: “Nuestra prioridad era establecer un sistema de residencias artísticas. Por el momento, no podemos ofrecer más que el espacio, aunque ya nos gustaría”, explica Marcial Rodríguez, responsable del Centro Danza Canal.
El sector protesta ante la idea de que “ahora no es posible”. “Es una cuestión de discurso. No es que no haya dinero, es que la apuesta es otra”, ruge Fernando Sánchez-Cabezudo. José Luis Gómez, que ha acogido en La Abadía (de titularidad privada con subvención pública) al Teatro de la Ciudad hasta que consiga casa propia, coincide: “Lo que necesita una institución para apoyar un proyecto así es margen de maniobra y voluntad para hacerlo”.
El Teatro de la Ciudad ha nacido, en parte, para incentivar esa voluntad. “Las iniciativas privadas acostumbran a ser más rápidas que las públicas. Como el movimiento se demuestra andando, pensábamos que arrancando seríamos capaces de conseguir más cosas”, explica Gonzalo Salazar-Simpson, que con su productora La Zona está tanto en este proyecto como en el de la Kubik. Con un presupuesto de más de 500.000 euros para producir tres espectáculos en cuyo proceso de montaje participan 80 personas, los productores no esperan tener una rentabilidad económica inmediata. Pero sí a largo plazo. “Sobre todo, queríamos demostrar que es sostenible artísticamente”, cuentan Joseba Gil y Aitor Tejada, también en la producción.
El movimiento empieza a surtir efecto. El CDN ha anunciado que apoyará a Lazonakubik, probablemente en la exhibición de las obras. El Teatro de la Ciudad asegura que varias instituciones públicas se muestran interesadas en el proyecto, y que podrían tener un espacio propio (privado) para la siguiente edición. En su casa, en mitad de la investigación para su proyecto en Lazonakubik, la directora Carlota Ferrer cruza los dedos: “Si esto funciona, otros adoptarán esta forma de producción. Hay mucho talento y mucha gente yendo a verlo. Lo ideal sería que lo copiaran desde las instituciones, y yo confío en que van a saber verlo”. Lo que queda cuando cuelga el teléfono es una ligera sensación de esperanza.

Una casa en el 'off'

Las grandes productoras llegan, con sus medios, a completar un trabajo que las nuevas salas alternativas llevan elaborando desde su nacimiento. En la presentación del Teatro de la Ciudad, Aitor Tejada, productor habitual de Miguel del Arco, reconoció la labor de espacios como La casa de la portera, la Cuarta pared o la desaparecida Sol de York.
Allí se han producido (con poco espacio, poco dinero, y en ocasiones hasta poco tiempo) algunas de las obras más señaladas de las últimas temporadas. Autores como José Padilla, Pablo Messiez, Alberto Conejero o Denise Despeyroux han pasado por ellas y ahora se mueven, con más o menos comodidad, en la esfera de los grandes teatros.

El teatro busca cobijo

by on 15:54
Fuente: Clara Morales Fernández ( elpais.com ) “Tranquilidad”. Los cuatro autores teatrales reunidos en la sala repiten la misma pal...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,