Lope de Vega no es sólo el grandilocuente autor de obras como El caballero de Olmedo o Fuenteovejuna, sino también el dramaturgo que escribió alegres comedias de enredo como ¿De cuándo acá nos vino?, que la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) estrenó el viernes por la noche como apertura de la 32ª edición del Festival de Almagro. El comentario era generalizado. "¿De dónde ha salido esta maravilla?", se preguntaban muchos espectadores, entre los que había seguidores lopistas y autoridades varias, aunque los expertos sabían de la existencia de esta joya entre la ingente producción de Lope.

Se trata de un montaje brillante que ha contado con la dirección del canario Rafael Rodríguez y con una versión limpia y clarificadora de Rafael Pérez Sierra, responsable también de la que se utilizó para la película El perro del hortelano,dirigida por Pilar Miró y por la que el citado estudioso del teatro clásico recibió un Goya. Eduardo Vasco, director de la CNTC, recordaba después del estreno que esta obra atípica de capa y espada y de sátira costumbrista, tan desconocida para el público español, ha figurado en el repertorio del Deutsches Theater.

La pugna entre una madre soltera (Pepa Pedroche) y su hija casadera (Eva Rufo) por el amor de un alférez (David Boceta), al que creen sobrino y primo, aparece como el núcleo central de esta comedia, por la que desfila una galería de tipos de la España del XVII y que abarca desde soldados de Flandes a indianos, pasando por criadas de origen morisco. Todo ello con ágiles movimientos en escena, acompañados de una vistosa escenografía móvil, un cuidado vestuario de época y una música de baile tocada en directo por cuatro intérpretes.

¿De cuándo acá nos vino? entusiasmó al público de Almagro. Sin duda alguna, las dos actrices principales estuvieron muy bien secundadas por el resto de la compañía en esta obra que llegará a Madrid, Barcelona y Valencia en los próximos meses.

También se creó un clima muy especial en los estrenos de Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo, de Micomicón Teatro, y Somewhere... La Mancha, una propuesta de la directora anglofrancesa Irina Brook, que confesó haber tenido la carne de gallina durante la representación debido al ambiente mágico de estas tierras del Quijote, personaje a partir del que ha montado su espectáculo. Irina Brook también ofrecerá mañana su conocida versión del shakespeariano El sueño de una noche de verano denominada Attendant le songe (Esperando el sueño). Más allá de Lope, de Cervantes y de Shakespeare, el público del festival aguarda la presencia de profesionales de la talla de Josep Maria Flotats, con El encuentro de Descartes con Pascal joven, o Miguel Narros, con su montaje de Fedra, entre otros. Son algunas de las propuestas de este festival que, junto a incuestionables nombres de la escena, ha incluido en su cartel a excesivos grupos de aficionados de escaso peso dentro del panorama teatral.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)



"El teatro clásico no existe. Tengo claro que una cosa es la literatura dramática y otra el hecho teatral, y quien toma un texto clásico monta un espectáculo contemporáneo". José Carlos Plaza, nacido en Madrid en 1943, lo ha sido todo en el teatro español de las últimas décadas y esta noche recibe el Premio Corral de Comedias en la jornada de inauguración del Festival de Almagro. "Durante un tiempo he pensado", comenta Plaza en vísperas de recibir esa importante distinción, "que la revitalización del teatro que vivimos en los últimos tiempos se debía a la saturación con lo audiovisual. Pero he concluido que este resurgimiento se debe a que el teatro se está convirtiendo en el único espacio de honradez, en el último refugio, porque hoy vivimos en un pueblo corrompido".

Plaza estrenará el próximo día 21 en Granada el montaje de la obra de Federico García Lorca Poema del cante hondo en el Café de Chinitas y demuestra de este modo, una vez más, su pasión por el escritor granadino. Sin ir más lejos, dirigió una versión memorable de La casa de Bernarda Alba. La política surge en la conversación y uno de los directores de escena más aclamados de España comenta que, cuando habla de políticos, se refiere a los del PP. "No soporto esa ambigüedad tan utilizada", afirma, "de meter a todos los políticos en el mismo saco, porque todos no son iguales, ni mucho menos. De hecho el barrizal de basura que está echando el PP es tal que la gente huye a refugiarse en el teatro, donde puede tener en sus manos la honestidad, la verdad". Plaza se indigna y añade: "El capitalismo, la derecha, el PP, han creado esta especie de peste que se ha producido, con el abandono de la sanidad, de la educación... ¡y la mitad del país les sigue votando!".

La profesión teatral considera a José Carlos Plaza el heredero escénico de su gran maestro, William Layton. Pero no sólo estudió con aquel hombre de teatro que marcó toda una época. También se formó con Miguel Narros, Arnold Taraborrelli, Roy Hart, Tamara Shie. Asimismo estudió interpretación en Nueva York con la mítica Stella Adler o con profesionales como Sandford Meisner, Utta Hagen y Geraldine Page, entre otros. Ahora bien, ninguno influyó en Plaza y en su concepción de lo que debe ser el teatro tanto como Layton: "No hay ni un solo día que no me acuerde de él", señala este hombre de teatro que a los 22 años fundó junto con otros profesionales el TEI (Teatro Experimental Independiente), que funcionó de 1965 a 1977, y que dio paso más tarde al TEC (Teatro Estable Castellano), fundado y codirigido con Layton y Narros. Fue Plaza también el responsable del Pequeño Teatro, en Madrid, que alcanzó gran popularidad entre los seguidores del vitalista teatro independiente español. Todo ello sin dejar de colaborar con el Laboratorio William Layton, una escuela privada que funciona desde 1961 y de la que se ha desligado física, pero no sentimentalmente. El premiado con el Corral de Comedias de Almagro puso en pie su propio proyecto, el Programa de Estudios Artísticos del Centro de Estudios Escénicos Profesionales en Andalucía, más conocido como Escénica Artística. Esta dedicación profesional obliga a Plaza a residir a caballo entre Sevilla y Madrid.

La cabeza de Plaza bulle por múltiples proyectos, entre los que se encuentra el Julio César, de Shakespeare, que contará con versión de Luis García Montero, y con el que pretende hacer una reflexión radical sobre el poder actual, la manipulación de las masas, y analizar cómo algunos ciudadanos apoyan actitudes de corrupción. Al margen de sus montajes de Lorca y Shakespeare, piensa estrenar en Sevilla Los calcetines Opus 124, una fábula sobre la amistad de Daniel Colás; en noviembre, Bodas de sangreen el Centro Dramático Nacional; y reponer Fedra en Madrid.

Para la próxima primavera espera llevar a escena un ambicioso proyecto que no es otro que una adaptación teatral de la novela de José Luis Sampedro La sonrisa etrusca. "La crisis me ha traído mucho trabajo", concluye Plaza, un director de ópera y de teatro que no sólo trabaja en España, sino también en Francia, Inglaterra, Italia o Argentina. Esta noche recibirá de nuevo los aplausos del público en un espacio tan simbólico para la historia del teatro como el Corral de Comedias de Almagro.El artista recibe hoy el Premio Corral de Comedias en el Festival de Almagro.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

L’actriu catalana Marta Marco presenta aquest divendres 3 de juliol l’espectacle Me llamo Rachel Corrie sota la direcció de Mikel Gómez de Segura al Cabaret Coluche. Es tracta d’una obra produïda per Traspasos, amb la col·laboració del Govern Basc i l’Ajuntament de Vitoria, estrenada a Vitoria el 6 de febrer d’enguany. El diari íntim i els e-mails d’una dona cooperant morta a Palestina són el punt de partida d’aquesta peça teatral que s’ha representat a mig món en diferents versions i amb gran èxit.

Potser la diferència amb altres milions de desgràcies d’aquell territori és que Rachel Corrie no era una palestina abocada a la mort, sinó una noia d’Estats Units que va viatjar a la zona per defensar la pau amb els seu cos i com a escut humà. Una excavadora israeliana va acabar amb ella.

A Rachel Corrie -la protagonista de l’espectacle- la van matar el 16 de març de 2003. Rachel va avançar per situar-se entre la casa i l’excavadora. L’excavadora, a mida que es girava en aquella direcció, tenia 20 metres o 10 segons abans d’arribar fins on era la Rachel, amb ella directament a la vista per saber on es trobava.

Però va avançar fins a ella a un cert ritme enduent-se un munt d’enderrocs. I quan el munt d’enderrocs va arribar fins la Rachel, ella va sentir que per mantenir l’equilibri, per no perdre’l, havia d’enfilar-se a tot aquell munt d’enderrocs i evitar que se l’emportés per davant.

Així ho va fer, i el seu cap i muscles van quedar clarament per sobre de la pala de l’excavadora i clarament a la vista del conductor; per tant, ell sabia perfectament que ella era allà.

La Rachel va caure de la pila d’enderrocs i va desaparèixer de la vista del conductor; és a dir, que bàsicament ell la va empènyer cap enrere i sota un munt d’enderrocs. Llavors ella va començar a relliscar i, primer un dels seus peus i després l’altre van desaparèixer i ell simplement va continuar fins que la Rachel, o el lloc on estava la Rachel, van quedar directament sota la cabina de l’excavadora. Llavors va esperar uns segons i després es va retirar deixant la pala al terra. Més tard, quan estava molt més lluny del cos de la Rachel, va aixecar la pala.

Vaig córrer cap a l’ambulància, la seva cara estava plena de sang que rajava d’un tall profund a la cara, des del llavi fins la galta. Tenia els símptomes d’estar patint una hemorràgia cerebral. Va morir a l’ambulància uns minuts més tard.

L’espai Coluche pretén ser un espai de reflexió i de debat sobre la figura del pallasso i els éssers humans, que els divendres al vespre acull espectacles de formats ben diferents. Cada actuació va acompanyada d’un debat posterior en què artistes i públic estan convidats a reflexionar sobre el tema social tractat en la sessió. Pau Riba va inaugurar la temporada amb el seu espectacle Ribaibal i durant aquestes setmanes hem pogut veure actuar Pepe Viyuela, Circo de la Sombra o Claret Clown, entre d’altres.

Font: www.teatral.net



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JOSEP PLA
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET i MONTSERRAT CARULLA
PRODUCCIÓ: EL CANAL CENTRE d'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA i GREC '09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE


Ara sí que podem dir que s'ha alçat el teló del Grec'09 i quina millor manera que fer-lo amb un clàssic. Una adaptació d'uns dels dietaris més famosos de la història de la literatura. Josep Pla ha arribat al teatre. Joan Ollé ha muntat aquest espectacle a la seva imatge i semblança. És pur Ollé cent per cent. Els personatges d'aquest director es mantenen estàtics, predomina més la paraula, que els gestos o les passos que hi puguin donar.

S'ha escollit una de les millors sales per representar espectacles amb un cert aire d'intimitat, l'Espai Lliure. Amb una escenografia a tres bandes, i amb la escassa necessitat de fer ús d'utilleria, cadires, alguna taula, un llit i una gran pantalla per anar projectar imatges de la època, records de l'autor. Diapositives acompanyades de a pròpia veu del mateix Josep Pla, en talls de veu d'alguna entrevista, que traslladen al públic a èpoques no tan llunyanes.

Montserrat Carulla, Joan Anguera i Ivan Benet fan de veus en directe de les paraules de Pla, ells són els encarregats de fer ressonar les paraules del gran Pla. Amb les seves brillants interpretacions aconsegueixen fer interessant un text que malgrat que per la gran majoria del públic sigui un referent, encara resulti feisuc de llegir.

Un bona proposta per als que busquem al teatre la no sempre obtinguda barreja entre la qualitat del text, de la dramatúrgia i la representació. Si no van poder gaudir d'aquest espectacle, a la tardor tindran una nova oportunitat per terres gironines.

EL QUADERN GRIS

by on 17:18
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JOSEP PLA ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET ...


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: JULIO MANRIQUE, CARME PLA, RAMON VILA, CARLES MARTÍNEZ, MARC RODRÍGUEZ, AIDA DE LA CRUZ i JORDI RICO
PRODUCCIÓ: LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Quart Hamlet de la temporada, després dels de Diego Botto, Ostermeier, Pandur. Per mi és el primer, aquesta temporada. Així que no puc comparar-lo amb cap. Oriol Broggi ens presenta un Hamlet sense addictius, no intenta recrear-lo, ni posar-li màscares que no li pertanyen, ni modernitzar-lo fins a fer-lo irrecognoscible. Aquest és un Hamlet autèntic.

Oriol Broggi comença amb avantatge. La Biblioteca de Catalunya té un aire màgic, que ja he comentat més d'una vegada. Els seus arcs gòtics i el seu terra ple de sorra fa que totes les obres allà representades són diferents a les que puguem veure en un teatre convencional. Aquesta és una altre meravellós exemple d'això. També juga a cap segur, al triar com traductor, al magnífic Joan Sellent, que un cop més demostra una claretat formal, respectant la pulsació rítmica, les pautes mètriques i les cadències del vers. I tot això sense una gran escenografia, reduint la utilleria al mínim i deixant el protagonisme a la paraula.

Julio Manrique per fi surt del paper de canalla i representa al príncep de Dinamarca apassionat, d'esperit burlesc, intel·ligent, furiós però capaç de controlar la seva fúria donant-la un ingredient de bogeria. Es d'agrair que els seus monòlegs no estiguin declamats, com ho acostumen a fer la resta de Hamlet que he vist al llarg de la meva vida; a Manrique li brollen les paraules directament de la seva boca en aquell mateix moment.

Un altra de les sorpreses, Carme Pla, Gertrudis, potser perquè estem massa acostumats a veure-la fent comèdia i descobrint aquí una magnífica actriu dramàtica. Aida de la Cruz, que emociona fent d'Ofèlia, no només convenç en tot moment sinó que ens mostra la seva fortalesa com actriu, malgrat la seva joventut, de principi a fi. I així podríem seguir nomenant a la resta del repartiment, tots i cadascú demostra que està a l'altura de Shakespeare.

Llums i ombres invaïxen un cop més la Biblioteca de Catalunya amb aquest nou muntatge d'Oriol Broggi. Antígona, El Rei Lear i ara Hamlet, avalen la trajectòria d'aquest jove imparable director. Mentrestant esperem la propera obra, gaudeixen d'aquesta. Si us plau, no se la perdin, no es penediran. Queden avisats.

HAMLET

by on 21:19
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: JULIO MANRIQUE, CARME PLA, RAMON VILA, CARLE...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: IVAN CAMPILLO
DIRECCIÓ: ROBERT TORRES
INTÈRPRETS: NÀTALIA SELLARES, IVAN CAMPILLO, PAU GÓMEZ i CARLA RICART
PRODUCCIÓ: LAZZIGAGS PRODUCCIONS SCCL
VERSUS TEATRE


Sitcom no pretén ser una gran obra. Però amb els pocs recursos dels que disposa ha fet una meravellosa feina. Amb un text, que al començament deixa masses incògnites obertes, que poc a poc es van resolent. Amb uns actors poc coneguts però 'sobradamente preparados', d'aquells que tenen poques oportunitats de mostrar del que són capaços, però quan els hi donen l'oportunitat no la deixen passar.

Sitcom és una comèdia, d'això no hi ha cap dubte. Una mica intenta emular a les comèdies de situació americanes, però no ho aconsegueix, però no per això deixa de ser una bona opció.

Una comèdia sense cognoms, amb uns actors encapçalats per la Nàtalia Sellarés, la millor sense dubte de tot el repartiment, la que més convincent representa el seu paper de principi a fi. Li acompanyen un divertidíssim Pau Gómez, un correcte Ivan Campillo i Carla Ricart que pel meu gust hauria de deixar la majoria dels seus crits de dona histèrica guardats en el calaix del mai més.

El Versus Teatre, una de les sales més conegudes dintre del circuit alternatiu ha representat aquesta obra durant dos mesos, com una de les apostes més arriscades dels últims temps, que segons sembla amb bastant èxit per part del públic barceloní. Aquest any Barcelona es torna coronar com la ciutat que dóna més oportunitats als nous dramaturgs. Una aposta segura de futur.

SITCOM

by on 16:57
FITXA ARTÍSTICA TEXT: IVAN CAMPILLO DIRECCIÓ: ROBERT TORRES INTÈRPRETS: NÀTALIA SELLARES, IVAN CAMPILLO, PAU GÓMEZ i CARLA RICART ...