Mostrando entradas con la etiqueta David Bagés. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta David Bagés. Mostrar todas las entradas


AUTORIA: JORDI GALCERÁN
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA
DURACIÓN: 105min
FOTOGRAFIA: IVAN MORENO
PRODUCCIÓN: BITÒ
LA VILLARROEL (GREC 2017)

Hace más o menos una década cuando el boom de la dramaturgia catalana estalló (más de diez años después de que se escribiera Paraules Encadenades) preguntándole a sus protagonista por si escribían sus textos con el afán de que perduraran, la respuesta general era un ‘no’ rotundo. Eran textos para el consumo de hoy, actual, que si cuando pasen veinte años alguien los sacaba del cajón, quizás no entendería nada.

En mayor o menor medida es lo que le pasa a Paraules Encadenades, veintitrés años después hay muchas cosas que chirrían en nuestros oídos, y si eres mujer más. Mientras veía la obra me preguntaba qué sentido tenía haberla recuperado del fondo del cajón, si no hay textos en el mundo para recuperar, de autores catalanes o extranjeros, y no fui capaz de darme respuesta. 

Quizás a mediados de los noventa, cuando fue escrito y estrenado, el discurso machista, misógino y homófobo que desprende el texto no se concibiera como tal, y los oídos de los espectadores de entonces no estuvieran acostumbrados a escuchar las ‘lindezas’ que salen por boca de los protagonistas, sin excepción de género. Pero en el 2017 produce cuanto menos un sentimiento de repulsa y asco.

Lo que sí ha perdurado en el tiempo es el dibujo de la personalidad del psicópata, los libros no engañan y Jordi Galceran siguió en su momento la teoría palabra por palabra: obsesión con la figura de la madre, creerse una persona normal que ha enloquecido momentáneamente a partir de un determinado suceso en la vida… Pero, incluso en este punto el paso del tiempo también ha hecho mella. El paso del tiempo y la cantidad de series de televisión protagonizadas por psicópatas que hemos visto, quien más quien menos, en las últimas dos décadas. 

Gracias a las grandes interpretaciones de Mima Riera, por la que hemos sufrido durante todo el espectáculo y David Bagés, que ya no es la primera vez que borda el personaje de malo malísimo, el espectáculo tiene un bote salvavidas en el que guarecerse del vendaval. La puesta en escena con la escenografía de Max Graenzel, el diseño de iluminación de Kiko Planas nos regala una atmósfera de absoluto thriller. Al igual que el espectacular diseño sonoro de Jordi Bonet, que helará la sangre a más de uno.

Sin haber visto el espectáculo de estreno hace veinte años, tuve la curiosidad de leer el texto hace algunos años y siempre había imaginado que si se volvía a representar habría que modificar algunos aspectos en la dramaturgia. No ha sido el caso, simplemente se ha añadido un par de frases sobre la independencia de Catalunya, de lo más superfluo. Si se hubieran invertido los mismos recursos que se han utilizado en la puesta en escena en la adecuación de la dramaturgia al 2017 estaríamos hablando, probablemente, de uno de los mejores montajes del Grec 2017, pero viendo el resultado final se tendrá que conformar con el aprobado.

PARAULES ENCADENADES

by on 13:16
AUTORIA: JORDI GALCERÁN DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA DURACIÓN: 105min FOTOGRAFIA: IVAN MO...

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...

Font: J. Bordes (ElPunt/Avui)
Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un gir en la seva dramatúrgia. Torna a Barcelona i presenta Ocells i llops. Només aguanta dues funcions. Insisteix, sis mesos més tard, amb Galatea amb un resultat similar. 65 anys després, Xavier Albertí encomana a Lurdes Barba que aixequi Ocells i llops a la Sala Petita. S'estrena avui i estarà en cartell fins al dia 6 d'abril. Amb aquesta peça, amb la qual fa un homenatge a la seva mare (i als ocells amb els quals es devia distreure), té “l'absoluta necessitat de comunicar als seus espectadors el tresor que ha descobert a França”, segons Albertí. La directora reivindica tant l'autor com l'obra i aclareix que serà una fita històrica perquè no caldrà esperar uns altres 65 anys perquè es faci una nova producció.
Carme Conesa interpreta la vídua jove que aspira a mantenir el seu món amable i cordial. És el debut d'aquesta actriu al TNC. L'actriu admet el perill que la prosa poètica i el seu personatge arraconat de la vida sigui distant. Per això advoca per interpretar-lo des de la veritat d'una mare que és una heroïna de l'amor familiar i que ho fa tot pels seus fills. Efectivament, les pulsions dels seus tres fills (amb l'ambició econòmica, l'anunci de l'homosexualitat i la necessitat de practicar un avortament trencaran aquesta) dilapidaran aquest petit racó on pretén protegir les convencions de l'aristocràcia. De fet, a Ocells i llops es reprodueix un tema constant en Sagarra: la fi del seu món, que pot recordar, per exemple, a Mort de dama de Llorenç Villalonga.
Al costat de Conesa, Roser Tàpias (que és el seu primer personatge professional a l'escena), Nausica Bonnín, Llorenç González, Jaume Madaula, Francesc Luchetti, David Bagés i Montse Pérez. Són el contrapunt al desig de la vídua jove de lluitar per un impossible: aconseguir que el seu món sigui com vol i acabar intentant respirar. No és una presència absoluta: “Primer parlen d'ella i al cap de 10 minuts apareix”, quan ja tothom sap què li passarà, el millor recurs per a lluïment d'una primera actriu, recorda Conesa tot citant Amparo Rivelles.
Josep Maria deSagarra havia de ser el continuador de la dramatúrgia d'Àngel Guimerà. Tot un Teatre Romea li feia d'avalador. Va ser així fins a l'esclat de la Guerra Civil. Al 1948, l'obra va passar per la censura, perquè, tot i la convulsió de la trama, no és escabrosa: el que importa són les conseqüències en l'àmbit estrictament familiar. Segons s'ha pogut saber, aquesta peça és la traducció d'una peça escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Caterina Bárcenas: La muñeca sangrienta no va pujar a escena perquè l'actriu va considerar que no seria entesa pel públic. Efectivament, Ocells i llops no va rebre el plàcet del públic. Ara és el moment de revisitar-la i posar-la a lloc, anuncia Albertí.

Nou piular europeu

by on 14:47
Font: J. Bordes ( ElPunt/Avui ) Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un ...

Fuente: EFE via lavanguardia.com

A partir de reflexiones de Manuel Vázquez Montalbán, Albert Boronat y Carme Portaceli ponen en escena en el Grec "TV & misèria de la II Transició", una obra teatral en la que se refleja de una manera delirante y en tono de comedia la situación actual de la crisis cotidiana. 

El espectáculo se representará en el Teatre Romea del 18 al 20 de julio y toma como punto de partida el libro de Vázquez Montalbán "La aznaridad", que se publicó de forma póstuma en 2003. Con ese libro como fondo, se dibuja un retrato de la situación actual en el hogar, en el hospital, en la escuela y también en la televisión, influencia constante en la vida cotidiana. 

Portaceli y Boronat han utilizado para su espectáculo la visión que tuvo Vázquez Montalbán en un momento clave de la democracia y el análisis que hizo del personaje de José María Aznar y del momento histórico en el que llegó al poder, así como de los pactos entre partidos que se materializaron entonces. 

Trasladan esa visión a la actualidad en un espectáculo en el que hacen un guiño a la obra de Bertolt Brecht "Terror y miseria del Tercer Reich", según ha explicado Carme Portaceli. David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores y Albert Pérez, actores habituales de la FEI (Factoría Escénica Internacional), interpretan el montaje con música original de Dani Nel.lo y Jordi Prats, que toca el saxo en escena. 

La voz de Rosa Maria Sardá sirve de unión de los textos, y en el escenario aparecen una serie de fantasmas de los que ya hablaba el creador del detective Carvalho, ha explicado Portaceli, directora del montaje. 

En opinión de Portaceli, "los creadores somos cronistas de nuestro tiempo, y en este caso muy directamente", ya que el espectáculo refleja de "una manera delirante y de comedia la situación en la que vivimos". 

En el escenario, cuatro personajes del mundo actual viven una serie de situaciones fácilmente reconocibles, como la de ser despedidos de sus trabajos, y las llevan a extremos inimaginables, como una embarazada de 36 meses que se encuentra en la lista de espera de un hospital o un enfermo crónico que ayuda en operaciones complicadas. 

Aborda también temas sobre religión y educación, búsqueda de trabajo, sanidad, desahucios, colas en Cáritas, antidisturbios y otros, ha explicado Portaceli. Además de "explicar el delirio total de la situación actual", la obra tiene "momentos poéticos, abordados desde dentro del ser humano", y hace referencia a la televisión aludiendo a un programa del corazón, a una retransmisión futbolística especial y a una tertulia. 

Los personajes están mirando la televisión y se van convirtiendo en lo que miran, ha dicho Portaceli, en un intento, según Albert Boronat, "de reflejar la borrachera que es la televisión, un alud de información que te atonta". Albert Boronat ha añadido de que en este espectáculo "queríamos hablar de la crisis" y de cómo genera más pobres, del incremento del índice de suicidios y de la larga cadena de "barros y lodos" que todo ello genera. 

"Es verdad que hay una crisis global en el mundo, pero aquí es especial debido a la burbuja inmobiliaria", ha añadido. 

"TV & misèria de la II Transició" es uno de los 79 espectáculos, 23 de ellos producciones internacionales, que hasta el 31 de julio presenta el Grec Festival de Barcelona, que este año ya ha llegado al ecuador de su programación, con 40.000 espectadores de pago, más de los que contabilizó el pasado año en estas fechas.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...