Mostrando entradas con la etiqueta Alberto San Juan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alberto San Juan. Mostrar todas las entradas

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
L'esmolat Groucho Marx ja ho va advertir: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Un art, doncs, d'indiscutible teatralitat, que els últims temps s'ha convertit en una mina inesgotable i sorprenent. La ficció ha quedat enrere. Les martingales dels poderosos han inspirat Ruz-Bárcenas, Las guerras correctas, Hendaya, el musical; Confesión de un expresidente... A partir de l'11 de març, al Tantarantana, s'hi veurà el Camargate de la companyia TeatrodeCerca. Jorge-Yamam Serrano, creador de l'estupenda Que vaya bonito, firma la recreació basada en la famosa conversa (gravada per Método 3) del 7 de juliol del 2010 al restaurant La Camarga entre la líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, i Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola.
A partir de la gravació real i d'altres documents verídics que es mostren en una pantalla, l'autor i director ha cuinat una peça de teatre documental que revela «de manera còmica, a vegades esperpèntica», el funcionament de la corrupció i els passadissos del poder. «Són com Les llobes de Wall Street. La realitat no es pot superar. El teatre està en la política», conclou Serrano, que fins i tot ha hagut de posar-hi fre i ordenar el «torrent verbal» de les comensals perquè la platea les entengués. La seva conversa va ser molt més «atropellada i esbojarrada». Les actrius Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, sota els ficticis noms d'Antonia i Bibí, ens ho expliquen.
Camargate comença amb la líder del PP tirant pilotes fora i amenaçant els periodistes al Parlament després del succés i salta en un flash-back a La Camarga. Un individu (igual que l'agent de la Stasi de La vida dels altres) espia les protagonistes. Entre plat i plat, elles destapen els draps bruts i el seu gust pels drapets de Zara i les bosses de pell de cocodril, addicció confessada de la que es diu Antonia. Claven les dents en els poderosos -Prenafeta, cas Pretòria, els Pujol, Artur Mas, Piqué, Moragas, Rubalcaba, el cas Palau, Felip Puig...- i els tèrbols assumptes a Tarragona i Andorra, i es relaxen debatent sobre el bòtox i la cirurgia maxil·lar.
Serrano va somiar dur a escena l'assumpte de La Camarga, d'una «teatralitat extrema, bestial», va investigar profundament què va passar i va prendre com a referents la sèrie House of cards, la pel·lícula El Divo i Maria Estuardo, de Schiller. Alguns espectadors podran seguir molt de prop la conversa, integrats en l'escenografia del restaurant.
Gàmiz, que en l'obra fa servir una pròtesi dental, li ha agafat el gust al seu personatge. «M'encantaria fer un cafè amb Camacho. Adverteixo en ella un dolor i una soledat que tracta d'omplir amb bosses i amb l'aprovació de tothom. Té una necessitat immensa de poder i de dominar les situacions. No és fàcil el paper de la dona en el poder perquè ha d'assumir un rol masculí de força». «Se sent traïda, desemparada i es desfoga», diu Sabaté. «És molt Medea, està ferida i l'olla a pressió explota», intervé l'autor.
RIALLES I INDIGNACIÓ / La intenció és que el públic «es diverteixi i alhora s'indigni», afegeix Serrano. Així passava amb Ruz-Bárcenas, l'obra de Jordi Casanovas que sota la direcció d'Alberto San Juan va aplaudir al desembre. La fidedigna recreació de la declaració de l'extresorer del PP davant el jutge Pablo Ruz, el 15 de juliol del 2013, va deixar perplex el personal. Però la barra del protagonista va disparar més d'una riallada entre la noquejada platea. Casanovas tornarà a la càrrega. Prepara Pujol, president, un projecte fruit de la seva indignació amb el qui «durant 20 anys va dictar la moralitat dels ciutadans de Catalunya». «Tenim dret a passar comptes amb ell», reclama. «Serà una versió de Ciutadà Kane, un recorregut puntejat de ficció des de la seva infància fins a la seva vellesa. Necessitem clavar cops de puny perquè la realitat ha superat la ficció».
TEATRO DEL BARRIO / A Madrid, el Teatro del Barrio fundat per Alberto San Juan bull com a escenari de bregues polítiques. Acaba d'estrenar-s'hi Las guerras secretas, basada en l'entrevista que Iñaki Gabilondo va fer a Felipe González el gener del 1995 sobre els GAL. Una entrevista que, per a l'autor de l'obra teatral, Gabi Ochoa, va suposar «un abans i un després en la relació entre política i periodisme a Espanya». Ochoa ha volgut llançar «preguntes sobre les clavegueres de la democràcia, com molt bé fa el documental Ciutat morta». Deixa via lliure al públic per a la reflexió sobre el que va passar, sense abandonar el vessant d'espectacle. «Com deia Javier Daulte, el teatre hauria de ser compromès i lúdic, tot en un. És el que hem intentat fer amb aquesta obra, que, en ocasions, té un aire de comèdia bufa, i en d'altres, de western de paraules».
«El teatre és una arma carregada de veritat, més reflexiu que les notícies que treballen la immediatesa», dispara el franctirador valencià, que assimila l'auge del teló polític a una crisi que «ha burxat la nostra consciència crítica. Potser impulsada pel 15-M i el ¡Ja n'hi ha prou!». També anuncia que algú afí a l'expresident va veure la funció i l'hi va fer saber. «És la primera vegada que les meves paraules aixequen murs d'indiferència, quan no d'odi». Per ell, només hi ha dues coses que no es poden fer en escena: «Matar i practicar el sexe. Això últim seria pornografia, no teatre». La seva pròxima bala serà per als successos a l'Institut Lluís Vives de Valencia, el febrer del 2012, quan els policies van carregar contra els estudiants.
Un altre González, Ignacio, president de la Comunitat de Madrid, ha inspirat González, la nova obra d'Isaac Rosa que també veurà la llum a la sala de Lavapiés. «Intenta ser una mirada àmplia al saqueig que els ciutadans madrilenys hem patit les últimes dècades». Alberto San Juan protagonitza Confesión de un expresidente que llevó a su país a la crisis, en què l'autor David Carnevalli va buscar paral·lelismes entre l'Argentina del corralito i la Itàlia actual.
Les mirades al poder es multipliquen. Des del sorprenent musical HendayaCuando Adolfo encontró a Paco, fins a un curt de Jorge-Yaman Serrano que s'atreveix a fantasiejar amb un Urdangarín a qui «dos nanos segresten, apallissen i deixen fet un eccehomo».
Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Deia el dramaturg Jordi Casanovas -autor de la trilogia sobre la identitat catalana: Pàtria, Una història catalana Vilafranca, que estrenarà al gener- que en aquests dies tan pel·liculers li resultava «gairebé impossible escriure un teatre versemblant sobre la realitat política quan aquesta realitat ja supera qualsevol límit de versemblança». La ficció es quedava curta, però en la seva recerca va topar amb un filó: la transcripció de la segona declaració de Luis Bárcenas davant el jutge Pablo Ruz a l'Audiència Nacional (el 15 de juliol del 2013), en la qual per primera vegada admetia la comptabilitat B del partit al Govern espanyol. Es va començar a estirar la manta.
Casanovas va reduir les tres hores de compareixença en un text teatral d'una hora i va voler que la dirigís Alberto San Juan, actor i director compromès i impulsor de la cooperativa Teatro del Barrio, que coprodueix el muntatge juntament amb el Teatre Lliure. Ruz-Bárcenas va arribar ahir (i fins diumenge) a l'Espai Lliure amb Pedro Casablanc i Manolo Solo donant veu a les paraules de l'extresorer del PP i del magistrat, respectivament. 
«La gent té fam de realitat, d'entendre què està passant i el teatre et dóna una mirada d'aquesta realitat. Totes les paraules i noms que surten a l'obra es van dir en l'interrogatori. I no és el mateix informar-se del que va passar llegint els mitjans que escoltant les paraules de Bárcenas dins de la veritat del teatre», subratlla el director madrileny, que ha apostat per fer seure els actors cara a cara i deixar-los parlar. Ells i la taula del jutge plena de documents. Els artificis i les disfresses -«vaig pensar a posar-li patilles a Casablanc però no calia»- sobren. Així ho demostra la gran acollida que ha tingut el muntatge, estrenat el 23 de maig al Teatro del Barrio i que, va recordar el director, en el futur quedarà com a document «per mantenir viva la memòria» sobre un passat corrupte.

Rialles i indignació

Diu San Juan que la situació dramàtica que passa desperta indignació i també rialles, per la barra de l'interrogat i l'aparició de noms com José Luis Moreno, Mercadona... L'obra ha despertat l'interès de molts periodistes, com Pedro J. Ramírez, però no se sap si hi ha polítics que l'hagin anat a veure. Sí que li consta que al jutge Ruz li agradaria. «Van venir les seves secretàries però a ell no li deu semblar gaire correcte», argüeix el director, que es va llicenciar en periodisme abans de fer el salt a la interpretació.
Amb el Teatro del Barrio, que dirigeix, pretén «fer política a través de la cultura, unir-se a la lluita». En aquesta línia de teatre polític «gairebé periodístic» prepara noves produccions. Al febrer s'estrenarà Las guerras correctas, de Gabi Ochoa, sobre l'entrevista que Iñaki Gabilondo va fer a Felipe González sobre els GAL el 1995; després una obra sobre el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i una sobre la monarquia. «Totes rigoroses amb la informació, sense frivolitzar però sense tallar-se. És un dret cívic no tallar-se». Els polítics són un filó escènic inesgotable. Com a mostra, San Juan va recordar les «enigmàtiques i intolerables» paraules d'Aznar, que ha dit que«una hiperregulació portarà més corrupció perquè les persones intel·ligents no voldran treballar a l'Administració».

Parla Bárcenas

by on 15:59
Font: Imma Fernández ( elperiodico.cat ) Deia el dramaturg Jordi Casanovas -autor de la trilogia sobre la identitat catalana:  Pàtria, ...


Fuente: EFE via lavanguardia.com

La novena edición del Festival de Artes Escénicas de Sevilla (feSt) acogerá los estrenos absolutos de las funciones teatrales de los actores Alberto San Juan, con "Masacre: una historia de la banca privada española", y de Cristina Medina (Nines en "La Que Se Avecina"), con "A grito pelao".

El feSt, presentado hoy en la sala La Fundición, también contará con la participación de los intérpretes Tristán Ulloa, Miguel Rellán y Pablo Carbonell y se celebrará del 17 de diciembre al 27 enero, con un parón entre el 21 de diciembre y el 8 de enero.

Las salas privadas La Fundición, Cero Teatro, Centro TNT y Teatro Duque-La Imperdible, junto con los espacios públicos Teatro Lope de Vega y Teatro La Alameda, se repartirán los 69 espectáculos teatrales que forman parte del feSt.

El Metro de Sevilla también será parte de la presente edición, con pequeñas representaciones teatrales en sus estaciones.

La asociación de salas privadas Escenarios de Sevilla, con el apoyo del Ayuntamiento de Sevilla, la Diputación, la Junta de Andalucía y el Ministerio de Cultura, ha sido la principal impulsora de este festival, un "ejemplo de la colaboración del sector privado con el sector público", ha destacado José María Roca, presidente de Escenarios de Sevilla.

El certamen del 2013 tuvo más de 6.000 espectadores, con una ocupación de localidades del 86 %, según datos facilitados a Efe por la organización del feSt.

El presupuesto de esta nueva edición del fEst será superior al de la pasada, unos 175.000 euros, con una aportación de 70.000 euros por parte del Ayuntamiento de Sevilla.

Pues sí, quizás sólo Alberto San Juan ha sido capaz de "interpretar" algo así. No os esperéis gran cosa, mínima escenografia, una mesa, una silla y un montón de libros apilados. Ellos son la excusa del monólogo, ellos y la mierda de sociedad que nos rodea.

Habitual de movimientos de rebeldía, ahora San Juan se encuentra perdido entre tanta mentira que no entiende, entre tanta injusticia que le supera y entre tanta palabra vacua y ha decidido explicar lo poco que ha captado de entre las páginas de los libros que decoran la mesa, y que poco a poco en el transcurso de dos horas de función nos va desgranando.

Todo es complicado, ¿pero hacía falta dos horas para concluir que nos llevan engañando desde siempre, que lo que recogemos hoy es el fruto de muchos años de mentiras? Creo que no. 

Para quien me conozca, soy amante de los textos, que a veces se dan dramaturgias y otras veces no. Aquí se juega en exceso con la improvisación, no sería necesario medirlo al 100%, pero le falta cierta estructura, quizás algo más de preparación, de trabajo previo.

No he visto personaje, he visto a Alberto San Juan dar una conferencia a un público que lo mismo se ríe de su interpretación del Rey como de las 100,000 víctimas anónimas que aún descansan en las cunetas españolas. ¿Nos podemos reír de todo? No lo sé, a mi, personalmente, hay cosas que no me hacen gracia.

El público ríe y eso puede ser sinónimo de éxito y de bolos y de largas giras; mientras yo permanezco sentada en la butaca pensando cuánto teatro hay bueno en Madrid que nunca veremos en Barcelona, pero claro no me he parado a pensar que Alberto San Juan sólo hay uno y él sí llena teatros.
Font: Laura Serra (ara.cat)

L'actor Alberto San Juan, integrant de la companyia Animalario, actuarà en solitari al Teatre Barts, en quatre funcions de divendres a diumenge. Ho farà amb un monòleg escrit per ell mateix en què denuncia el sistema capitalista i els seus accionistes: Autorretrato de un joven capitalista español.
Com sorgeix aquest monòleg?
D'una doble necessitat: una necessitat econòmica d'inventar-me la feina perquè no en tenia i una necessitat de participar en el debat que s'està produint en la societat sobre com construir una nova manera d'organitzar-nos per viure junts, ja que l'actual no ens serveix per a la felicitat. Ni tan sols per a la supervivència.
Com deia J.L. Sampedro, ¿creus que estem condemnats a l'extinció?
Absolutament. El sistema capitalista és literalment suïcida. El seu afany d'acumulació no té límits. Això va contra la vida. No pots agafar recursos il·limitadament, ho has de fer proporcionadament al que necessites i al que hi ha.
No tothom està disposat a canviar.
No ho estan les persones que estan al capdavant de les institucions: ni els polítics ni els poders econòmics, els bancs i les grans empreses. I no volen canviar el món perquè l'han construït per al seu benefici particular a costa del patiment dels altres.
¿El monòleg és una confessió o una conferència?
És una barreja de teatre documental i confessió personal, tot això en format de monòleg còmic. A l'espectacle s'hi aporten dades, noms i cognoms, dates, fets, extrets de llibres. El monòleg també sorgeix d'un ignorant que comença a llegir per intentar entendre alguna cosa del que passa. Inevitablement la investigació et porta 40 anys enrere, a la Transició, en què crec que es van tancar alguns acords entre elits que condicionen la nostra vida de manera molt negativa.
Aquest Autorretrato de un joven capitalista , un jove que té un compte en un banc i té una mútua mèdica, ens retrata a tots?
En un sistema capitalista, el valor del que és viu queda desplaçat pel valor de la propietat. I la finalitat és acumular la propietat privada més gran possible. Tot t'hi empeny. I és molt difícil viure aquí dins sense participar-hi. Per canviar-ho, però, has de pensar fins a quin punt participes en aquest sistema de saqueig i què pots canviar: ja pots marxar dels bancs tradicionals i de les grans elèctriques, per exemple. No pots sortir al carrer a protestar i pagar el sopar amb la targeta d'un gran banc.
Això demana un esforç individual.
Sí: canviar les coses demana un esforç, perquè suposa canviar una inèrcia de molts anys. I perquè suposa assumir un risc.
Sortir a fer aquest monòleg és la teva manera de contribuir al canvi?
Sí, però en absolut em poso en to predicador, ni faig un sermó, ni em crec en possessió de la veritat. Definiria el monòleg com la conversa d'un ignorant que es comença a fer preguntes.
Fins a quin punt és humorístic?
Tant com puc. L'humor és un instrument revolucionari, perquè una de les grans victòries de la política de saqueig que està imposant el govern és amargar la gent i enfonsar-la en una depressió.
¿La por de perdre-ho tot és l'únic que ens paralitza?
La por i la ignorància han sigut dues polítiques d'estat en aquest període democràtic.