Butaques i somnis: Ferran Rañé

Mostrando entradas con la etiqueta Ferran Rañé. Mostrar todas las entradas

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL

MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES

INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PETER VIVES i JOAN VIVES

DURADA: 1h 30min

PRODUCCIÓ: ANEXA i GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA

TEATRE POLIORAMA

Arriba un moment a la temporada que ja no serveix tot, has vist obres dolentes i molt dolentes, i de tant en tan una petita joia. Alguns hem vist més de cent i els nostres ulls, les nostres orelles necessiten experiències noves i no el mateix teatre de sempre. Som al juliol portem tota la temporada al darrera, portem un Grec 2013 força interessant, però acabem d'encallar-nos.

Puc entendre que s'hagi de fer teatre comercial, però si ben no recordo de la sessió d'ahir amb el Simó vol un teatre comercial que faci pensar que plantegi preguntes a la gent. Aquí l'única pregunta que se'm passa pel cap és: "Quan dius què falta?"

D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).

Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.

A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.

Millor no parlem del moments musicals. La veu no es salva però guanya la partida algunes "coreografies" tretes de muntatges d'una altra època. Tots fem comèdia és un muntatge dels que fa quinze haguessin passat amb nota però que en el 2013 i a finals de temporada no arriba ni a l'aprovat.

TOTS FEM COMÈDIA

by Elisa Díez on 23:30

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PET...

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agrada molt riure's d'ells mateixos, “i a nosaltres també... ens agrada riure'ns d'ells”, ironitzava ahir en la roda de premsa. Aquest dissabte comencen les funcions prèvies de Sí, primer ministre, un èxit teatral a Londres que ha estat tres anys en cartell i del qual ara es veurà una adaptació catalana al Condal amb Joan Pera de primer ministre. L'estrena oficial serà el 28 de gener.

L'adaptació teatral britànica va allunyar-se dels capítols de la sèrie per no allargar les anècdotes de la tele. Amb els personatges, van construir un guió nou a partir de les preocupacions actuals. La versió ha tingut tant ressò que s'ha decidit reprendre la sèrie mítica dels vuitanta amb els actors que van donar vida als personatges en el teatre. La temàtica versa sobre l'escalfament global, la crisi econòmica, la necessitat de trobar matèria primera i les dificultats de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Folk, que ha fet l'adaptació catalana, va descartar traslladar-ho al Parlament de Catalunya. En part, perquè els temes són prou globals (“ells ja els han resolt”, comenta amb sarcasme el director de continguts de Focus, Jordi González) i, en part, perquè aquesta distància permet riure sense incomoditats. Però Folk considera que es tracta d'una comèdia seriosa perquè, ja des de la primera lectura (còmica per les rèpliques intel·ligents i lúcidament sarcàstiques), els mateixos actors van tenir una conversa política posterior sobre els temes de què tractava la peça. Per Folk, és necessari que el públic rigui de la intel·ligència de la comèdia però que trobi un moment de conversa interessant entre els que l'han vist sobre les conseqüències de la política: “Els anglesos tenen l'estranya habilitat de parlar de coses tremendes amb humor”, sentencia el director, que ja va debutar amb una comèdia típicament britànica (Mentiders, al Borràs, 2005). I no hi ha cap referència a Catalunya, aprofitant aquests moments de debat identitari i de confrontació amb el govern estatal? El director només insinua que “hi ha un moment en què l'obra abandona gairebé la ficció del tot per esdevenir gairebé realitat del tot.”

Sí, primer ministre era en realitat una sèrie que dinamitava els privilegis d'una burocràcia inamovible que constatava els canvis de primers ministres, de partits, de corrents polítics amb l'única esperança de poder refugiar-se a la Borgonya per a una vellesa daurada, que mai podria somniar un polític professional. Pera admet que el ministre, al qual només li interessa l'educació i la sanitat si li donen vots per sobreviure al seu poder provisional, és el més humà d'aquesta maquinària freda, interessada, sense gaire escrúpols. El primer ministre és tecnòcrata, no es decanta ni pel conservadorisme ni pel laborisme. Paradoxalment, tots aquells personatges evocaven una empatia que convidava a dur-los a casa per compartir-hi un esmorzar d'ous amb bacó.

Repartiment contrastat

El protagonista compta amb Carles Canut (el cínic sir Humphrey), Dafnis Balduz (el secretari privat del ministre), Victòria Pagès (la consellera política del govern) i, com a convidats especials, Ferran Rañé (ambaixador del Kumrasnistan) i Marta Angelat (directora de la BBC). És un repartiment consistent que ha treballat perquè els personatges tant siguin reals i seriosos com paròdics. Folk no ha deixat que s'acomodessin en personatges que ja haguessin treballat. El director entén que els codis de l'humor mediterrani no coincideixen amb els del britànic i per això ha treballat en una fusió. Pera, doncs, no té oportunitat per incloure improvisacions. No té temps, diu. Perquè les desgràcies i les crisis de govern s'acumulen i no hi ha opció al descans, diu exhaust.

Pera, primer ministre

by Elisa Díez on 19:33

Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agr...

Joan Pera i Paco Morán van fer mític el Borràs en presentar el seu primer treball conjunt, La extraña pareja, l'obra més vista a Barcelona. Des de divendres que van començar les prèvies (tot i que l'estrena serà el 5 de març), Pera torna al Borràs, acompanyat per Ferran Rañé, Lloll Bertran i Anna Gras. La comèdia explica com la relació equilibrada d'un trio es desestabilitza quan apareix una jove estudiant de piano que enamora l'amant de la dona. L'obra, de Santiago Moncada, s'interpreta en el castellà original, tot i que Pera matisa que el seu castellà és molt català.

Joan Pera torna al Borràs, aquest cop, per interpretar el paper que va permetre a Paco Morán quedar-se a Barcelona el 1978 quan aquesta era una ciutat amb només quatre teatres oberts.Violines y trompetas va durar quatre anys en cartell a teatre Paco García Soria (anteriorment Talia), poc abans que un incendi el destruís. Es considera la segona obra més vista, just al darrere de La extraña pareja. Època estranya, el 1978, comenta Rañé: per aquelles dates ell marxava l'exili pel cas de La torna que representaven amb els Joglars.Morán sembla que no és gelós de cedir el paper. Li ha donat mil consells, al seu antic company d'escena però tots es resumeixen en un: “lo que hagas, que sea de verdad”.

El director del muntatge és Miquel Gorriz, que ja va començar a treballar amb Pera a Visca els nuvis. La comèdia d'ara és “delirant” (en paraules de Gorriz), no hi ha espai per a la tendresa d'una parella. Lloll Bertran és la pianista, dona del violinista (Pera) i amant del violoncelista (Rañé). És una “apassionada” que xucla la força de tots dos. L'arribada de l'estudiant de piano trencarà una relació pintoresca però assumida.

Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)