Mostrando entradas con la etiqueta Berta Giraut. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Berta Giraut. Mostrar todas las entradas


TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL
INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA ALCAÑIZ, ALBERT BARÓ, BERTA GIRAUT y PEP MUNNÉ
DURACIÓN: 1h 35min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRES EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

No puedo negar que era el montaje que más ganas tenía que se estrenase antes de marchar a Nueva York, pero los malos augurios se cumplieron, y aunque no quise oírlos, una vez sentada en la butaca del TNC vinieron a buscarme en masa. Durante el verano leí un par de veces la obra original, que por una vez dista bastante de la representada. El menos Sagarra de sus Sagarra, según dicen, un gusto de lectura.

La ansiada vuelta de la Laura Conejero al TNC, cabeza de cartel, un personaje que parece hecho a su medida, pero que la dirección entorpece que salga de la sala queriendo volver a entrar. Jordi Prat i Coll ha decidido eliminar toda la carga cómica del personaje de Emilia (Muntsa Alcañiz), su magnífica intervención en el primer acto, donde la socarronería se alterna con las formas y el saber estar ha desaparecido, sólo se atisba en la intervención final. Las buenas maneras y la pulcritud ha ganado peso y lo que hubiera sido una conversación natural se convierte en una impostura difícil de sostener.

Precisamente es la falta de naturalidad la que mejor describe todo el montaje, desde la primera interpretación del jovencísimo Albert Baró que parece salido de la escuela madrileña de finales de los sesenta, un excesivo Pep Munné, que el montaje ha recuperado para el teatro catalán y que no baja del histrionismo en ningún momento. Quizás rescatar la escena entre madre e hija, Sílvia i Diana, Laura Conejero y Anna Alarcón, que ocupa buena parte del segundo acto, pero incluso allá, se echa de menos la media sonrisa con la que leía las réplicas este verano. 

La limpieza ha hecho demasiado daño y el ritmo se resiente. Ni las proyecciones de Alfonso Ferro que sirven para contextualizar la obra, ni el homenaje a Mondrain donde se representan consiguen remontar la obra. Brillante, magnífico y mucho me temo que La Fortuna de Sílvia será recordada por su vestuario, Míriam Compte, ha hecho que esperemos con deleite cada cambio de vestuario de las actrices. Bibiana Puigdefàbregas firma una escenografía que deja ciego al público, dependiendo de donde hayas escogido sentarte podrás ver más o menos la función, yo estuve más de media hora observando la espalda de sus protagonistas. Por desgracia la pasarela central no es nada afortunada.

El público ha ido de cara a buscar fortuna y el resultado es que tenga todas las entradas agotadas casi antes de estrenarse, yo prefiero seguir leyendo. A ver qué pasa.

LA FORTUNA DE SÍLVIA

by on 20:13
TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA AL...

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: David Ruano

Todos hemos sido niños, algunos lo recordarán más cerca que otros, y este es para su dramaturgo, Ferran Joanmiquel, el espectáculo ideal para sacar el niño o niña que llevamos dentro.  Toni Casares, director de la Sala Beckett, afirma que es un texto difícil de catalogar navega entre el drama y la comedia. Y navegando nos encontramos al inicio del espectáculo, antes de que estalle la tragedia.

Blau pretende poner sobre la mesa nuestros miedos infantiles para mostrarnos como la no superación conlleva consecuencias en el futuro. Los tres personajes de la historia nos relataran ese viaje, ellos son los que lo sufrirán en escena y a los que veremos como tres inútiles cuando sus miedos condicionen su existencia.

Una de las dificultades añadidas a una historia bastante surrealista desde el inicio, es que como explica Berta Giraut: "Los personajes se hablan, pero no se encuentran, no se miran a los ojos en ningún momento". Para Manel Barceló este pequeño detalle comporta que la función sea más agotadora que lo habitual (teniendo en cuenta su duración, tan sólo 65 minutos).

No sólo es una obra complicada a nivel actoral, también como destaca su autor fue complicada escribirla: "Tardé seis meses en escribirla, porque no tenía escaleta, de ahora pasa esto, ahora pasa lo otro, no hay límites temporales, los personajes cambian, me tuve que dejar llevar por la obra, como lo tendrán que hacer los espectadores".

Para su director, Jordi Prat i Coll, Blau es una obra surrealista que compara con los cuadros de Dalí: "Sería absurdo plantearse si lo que viven los personajes es un sueño o no, para mi es teatro del teatro." Además Prat i Coll ha incluido un personaje que no estaba en la obra original de Ferran Joanmiquel, "B" interpretado por Pau Gómez, una especie de nexo de ayuda entre los personajes, que les da voz y cuerpo y que aporta lenguajes diferentes al espectáculo, movimiento con pinceladas de danza.

La puesta en escena a la italiana con los personajes mirando al público, que a su vez se encontrará con una cámara negra con extraños objetos, donde el surrealismo parece hacer un guiño a algunas películas de los años 80, aunque a algunos les puede retrotraer a series de sci-fi como Lost o Fringe.

Al ser un espectáculo con un alta carga de surrealismo todo el equipo afirma que a cada espectador le sugerirá una cosa diferente. Blau se estrena mañana miércoles 8 de abril y estará en cartel hasta el 30 de mayo. Paralelamente, la Sala Beckett también estrenará en Barcelona, anteriormente se había estrenado a Sala La Planeta de Girona, el último texto de Ferran Joanmiquel, La Crida, en dos únicas funciones: los sábados 2 y 9 de mayo a las 19h.

Font: ara.cat
'De quan somiava', del director i autor Jordi Prat i Coll, es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 9 al 27 d'octubre, dins el cicle Aixopluc. El repartiment compta amb Màrcia Cisteró, Sara Espígul, Berta Giraut i Fiona Rycroft (i Mireia Piferrer i Tilda Espluga en algunes funcions) com a intèrprets.
Estrenada el maig de l'any passat a l'Atrium, 'De quan somiava' és la història d'una actriu soltera aturada que no la truquen ni per feina. Els espectadors compartiran amb ella una mena de diari que ens farà descobrir les seves vivències, pensaments i escrits. Alhora, la protagonista explica els somnis que tenia i té de feina, d'amor i de futur que no s'adiuen amb la vida que viu. Per fugir de tot aquesta realitat que l'oprimeix canta a viva veu cançons del Festival d'Eurovisión per alliberar‐se. 
Així, en rigorós 'playback', les quatre actrius reviuran, sense nostàlgia, temes eurovisius com ara 'Lady, Lady' –que ha donat nom a la companyia–, 'Quién maneja mi barca', 'En un mundo nuevo' o 'Bandido'. Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) dirigeix l'espectacle, que es va estrenar a la Sala Atrium la temporada passada.


TEXT: JOAN CASAS
DIRECCIÓ: ESTER NADAL i YVETTE VIGATÀ
INTÈRPRETS: MARC GARCÍA COTÉ, BERTA GIRAUT i ELISABETH VALLÉS
COMPANYIA: LES MATEIXES
PRODUCCIÓ: LA TROCA i PROJECTE OBERT DE RECERCA CREATIVA
NAU IVANOW


A l'escola ens van explicar que tota Regla de tres té una incògnita, aquí tenim una amb múltiples variables. Tres són els personatges d'aquesta obra de Joan Casas que ens aniran traslladant el seu amor pel teatre, per trobar una manera de sentir els seus personatges, per saber què els uneix i que els separa.

Tots tres es troben en una arxipèlag, no sempre al mateix temps o si, el temps escènic de vegades ens permet imaginar-nos que tots tres comparteixen espai. Però tot és molt senzill, una història d'actors joves que fan teatre i cinema. En joc el seu paper l'amor, el desig, l'ambició, la por a la solitud i la inacceptable injustícia de la mort.

Marc, Marc García Coté; Berta, Berta Giraut i Elisabet, Elisabet Vallès ens ajudaran a resoldre totes les ics d'aquesta equació. Tots tres deixant la seva empremta personal davant l'escenari, però cal destacar sobre tot la seguretat escènica del Marc García Coté i la destresa a transmetre emocions de Berta Giraut.

Tenim davant una comèdia, amb situacions quotidianes i on la realitat de vegades es confon amb la ficció, i la ficció es pot convertir en realitat. I per resoldre totes les incògnites proposades ho millor es convertir-se en espectador.

REGLA DE TRES

by on 12:43
TEXT: JOAN CASAS DIRECCIÓ: ESTER NADAL i YVETTE VIGATÀ INTÈRPRETS: MARC GARCÍA COTÉ, BERTA GIRAUT i ELISABETH VALLÉS COMPANYIA: LE...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: TONI CABRÉ
DIRECCIÓ: EVER BLANCHET
INTÈRPRETS: ANNA PRATS, ANNA SABATÉ, MARIA CLAUSÓ, BERTA GIRAUT i MIREIA GONÁLEZ
PRODUCCIÓ : TEATRE GAUDÍ
TEATRE GAUDÍ



Un tema actual, el mobbing, una executiva que es veu arraconada en la seva empresa quan torna de fer la seva baixa maternal. Però no tot està perdut, ella és més intel·ligent que els seus caps i s'ho vol demostrar. Les seves còmplices, tres dones, una netejadora, una secretària i una becaria.

Malgrat que l'argument pot semblar de drama, aquesta obra és una comèdia, àcida, ironia i malgrat que tingui un final força previsible, una vegada vists els primers trenta minuts de representació, sorprenent.

La Sala Gran del Teatre Gaudí s'obra amb un quadrilàter, estil green de boxa, per acollir una escenografia sense gaires pretensions, que només accentua la solitud en la que es veu immersa l'executiva quan torna a la feina. Un despatx amb una taula, una cadira i un sofà, sense personal, sense ordinador, sense res.

Acceptable repartiment per aquest muntatge poc ambiciós, que en alguns punts flaqueja però que deixa entre els espectadors un bon gust de boca.