Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Lliure. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Lliure. Mostrar todas las entradas
Elisa Díez (Butaques i Somnis)

20 años y se ha vuelto a comprobar que este año tampoco he de jugar a la lotería de navidad porque mis métodos adivinatorios no dan buen resultado. Aquí lo únicos que hacen pleno son la compañía La Perla 29 que año tras año se llevan un puñado de premios para sus estanterías. 

En una gala light tanto por el guión, del cual algunos tuiteros se quejaban de chabacanerías varias, como por la presentación, 19 butacas del tirón, menos mal que el honorífico a Rosa Renom y los merecidísimos a Gemma Brió por Llibert nos dejaban un poco de respiro.

Los gritos de unos y otros y el micrófono al que algunos parecían tenerle miedo y otros ni lo miraron, hicieron que desde platea los presentes tuviéramos que intuir los premios hasta que el afortunado subiera al escenario, o nueva modalidad (la tecnología avanza) subiera en modo iphone telefónico. Como se escuchaba más al del teléfono que al de carne y hueso, el año que viene que todos entren por esta modalidad y ya los fans que se dediquen a gritar.

El que no gritó ni se le oyó fue el señor Mascarell, que llegó tarde para descontento de los gráficos y que descubrió que lejos de dar el premio a mejor montaje teatral, el último de todos, fue reemplazado, por lo que hizo doblete quedándose sin foto y sin video. In extremis alguien le concedió unos minutos después para hablar de cultura.

A parte de premios y premiados, yo propongo que para el año que viene presenten los  Premios Butaca la memorable pareja Albert Triola, Clara Segura, que se vistan de lo que quieran, pero que nos hagan reír como esta noche. No sé si abrir un verkami o una campaña en change.org.

Pocas veces la gran favorita Un aire de família con 7 nominaciones se ha ido a casa con las manos vacías, por contra El clan dels Zhao de sus 6 nominaciones se ha llevado seis, la cara y la cruz de estos Butaca. Eso sí, una tiene sus debilidades y para mí esta es la noche de Llibert, ese pequeño gran espectáculo que no dio de comer a sus creadores pero que a muchos nos llegó al alma y en esta noche al oír doblemente su nombre se nos ha puesto una vez más la piel de gallina. Gracias y mil gracias, Gemma Brió and cía!

Que veinte años no es nada... que dice la canción y el año que viene 21, la mayoría de edad en los EEUU... y vamos creciendo y vamos aprendiendo, pero seguiremos y esperemos que todos los que nos hemos reunido hoy en presencia y en ausencia... con trabajo, ése será nuestro GRAN PREMIO!

Ganadores de los XX Premios Butaca de teatre de catalunya

MUNTAJE TEATRAL
L’orfe del clan dels Zhao (La Perla 29)

PEQUEÑO FORMATO
Llibert (Cia. Les Llibertàries)

DIRECCIÓN
Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao)

MUSICAL
Germans de Sang (Germans de Sang)

DANZA
Capricis (Àngels Margarit/Cia. Mudances/Grec’13)

PARA PÚBLICO FAMILIAR
Moby Dick, un viatge pel teatre (T.Lliure)

ACTOR TEATRAL
Julio Manrique (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ TEATRAL
Clara Segura (La rosa tatuada)

ACTOR DE REPARTO
Pablo Derqui (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ DE REPARTO
Mar Ulldemolins (El joc de l’amor i de l’atzar)

ACTOR DE MUSICAL
Benjamí Conesa (Germans de Sang)

ACTRIZ DE MUSICAL
Mone Teruel (Marry Me a Little)

ESCENOGRAFIA
Jordi Queralt (Informe per a una Acadèmia)

ILUMINACIÓN
Pep Barcons (L’orfe del clan dels Zhao)

VESTUARIO
Berta Riera (L’orfe del clan dels Zhao)

CARACTERIZACIÓN
Núria Llunell (Doña Rosita la Soltera)

DISEÑO ESPACIO SONORO
Roc Mateu (El caballero de Olmedo)

TEXTO TEATRAL
Llibert (Gemma Brió)

COMPOSICIÓN MUSICAL
Sílvia Perez Cruz (Informe per a una Acadèmia)

BUTACA HONORÍFICA ANNA LIZARAN
Rosa Novell
Font: Belén Ginart (ara.cat)
La temporada passada vas ser al TNC, al Romea, al Maldà, al Lliure… En aquesta també se t’acumulen els projectes. ¿Tens la sensació que aquest és el moment de Marc Artigau?
No ho sé. Jo tinc un punt bastant misantrop, i crec que seria molt feliç marxant un any a l’Àfrica o a una illa remota. Potser m’enganyo a mi mateix dient-me que ara no puc marxar, que és un moment important per treballar. I a més, si penso que és el moment, vol dir que ho deixarà de ser. I a mi el que més m’agrada és anar treballant i fer bé la feina.
Ets molt jove, però fa molts anys que t’hi dediques, i tens premis de poesia i de teatre. 
Als 18 anys vaig començar a estudiar a l’Institut del Teatre i també a treballar a la Beckett fent d’ajudant, portant cafès. Em vaig començar a presentar a premis perquè jo volia publicar poesia, i quan tens 20 anys cap editorial et vol publicar. Els premis eren una bona opció per aconseguir-ho. 
Escrius des de sempre?
Sí, és el que em fa més feliç. Sona a tòpic, però la realitat és que per a mi és gairebé una necessitat vital. Em vaig matricular a l’Institut del Teatre perquè era l’únic espai públic on t’ensenyaven a escriure, tot i que després vaig entendre que només et poden ensenyar certes eines, perquè el més important, el batec, l’has de portar a dins. 
Fas molt teatre, però també poesia, narració… Com et defineixes?
Em costa molt dir qui sóc. Quan m’ho pregunten dic que sóc autònom, perquè faig moltes coses: entre d’altres, un conte diari per a Catalunya Ràdio des de fa quatre anys. N’he escrit uns 500. Això m’ha donat molta disciplina. Entenc l’escriptura com una part del meu dia a dia. 
Pots viure d’escriure?
Durant molt temps vaig fer altres coses: he fet de monitor, he donat classes… Ara sí, i toco fusta, tot i que he diversificat molt la feina. Crec que aquesta és la clau per poder viure d’escriure i també per viure del teatre. 
Com t’has diversificat?
Faig els contes a la ràdio, adaptacions, com la de Moby Dick que es reposa al Lliure o El Petit Príncep dirigit per Àngel Llàcer, que s’estrenarà aviat, he fet d’ajudant de direcció de Pau Miró, de Josep Maria Miró, d’Oriol Broggi i aviat de Julio Manrique. 
Com veus el context del teatre?
Les coses estan molt malament, l’IVA és terrible, però també són bons temps perquè hi ha un ressorgiment de companyies i la dramatúrgia d’aquí comença a sedimentar. També és cert que la generació anterior a la meva venia de les vaques grasses. En canvi, nosaltres ens hem trobat que les vaques mai han sigut grasses. No he vist desaparèixer res perquè per a mi no ha existit, suposo que m’he estalviat un trauma. Només ens queda ser optimistes. 
Deies que vas començar als 18 anys ajudant a la Beckett, però no hi havies estrenat mai.
No, és el primer cop i em fa molta il·lusió perquè per a mi té alguna cosa especial. Jo he après molt anant-hi a veure muntatges d’obres de Sanchis Sinisterra, Lluïsa Cunillé... 
Arbres és un encàrrec de la companyia La Virgueria. De què parla? 
És una obra amb tres personatges: el Llorenç queda cec després d’un accident i contracta l’Alba perquè segueixi la Lluna i li expliqui què fa cada dia. L’obra té dos temes de fons, que són la soledat i el desig, i un tema principal, la mentida, i l’ús que tots en fem per sobreviure.
Quin és el to de l’obra?
És com un thriller poètic, si és que això existeix. Jo vinc de la poesia i crec que el teatre és literatura. Els meus grans referents teatrals són Pinter, Koltès i Cunillé. Per a mi és molt important cuidar el llenguatge i la música de les paraules. Diuen que quan la poesia s’allunya de la música deixa de ser poesia. I crec, com deia Lorca, que el teatre és la poesia que surt del llibre, es posa el seu vestit de carn i comença a parlar. 
Ets obsessiu amb alguns temes?
Sí. Me n’he adonat no tant per mi, perquè no tinc autoconsciència, com perquè m’ho ha fet observar el Fabrice Corrons, que ha traduït algunes de les meves peces. Un dels temes que m’obsessionen és la identitat individual, què és el que fa que jo sigui jo i no un altre. I la soledat. I últimament la venjança, que penso que és un motor. 

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Al 2007, Mario Gas va estrenar Homebody/Kabul al Teatro Español, amb Vicky Peña interpretant el monòleg d'una bibliotecària de Kabul que és rescatada i traslladada a Londres per uns anglesos. La producció va fer una breu estada el 2008 al Teatre Romea després de passar pel Teatre Fortuny de Reus. Ara, set anys després, Peña ha traduït al català, de l'anglès, aquell monòleg pensant en la necessitat de poder fer una temporada més àmplia a Barcelona i treballar una gira per Catalunya. Estrenat ahir, es podrà veure fins al 20 d'abril a l'Espai Lliure. Una història que vol commoure però que és decisió del públic de rebel·lar-se a la comoditat d'avui, insinuen Gas i Peña.
El pensament interior de la dona és imparable. Una riuada d'informació i d'emocions que embriaga l'espectador i que l'obliga a repensar la situació i el pensament d'aquest personatge de tornada cap a casa. Ella és orgullosa de la seva cultura, que comprova que ha estat arraconada entre els talibans i també l'Occident. Ella es revela com una mare intel·ligent, compromesa i que es vol fer responsable del futur de la seva filla. Peña tornarà a l'Espai Lliure, on el 2007 ja va representar una peça que també clama contra la poca responsabilitat del Primer Món: Après moi, le deluge, de Lluïsa Cunillé. Tant l'autora de Badalona com “l'incòmode” Kushner (sentencia Gas, que potser per això, l'adora) senten la necessitat de remarcar la responsabilitat del Primer respecte al Tercer Món: “ara la ratlla és tant manifesta a Ceuta i Melilla...” comenta Peña.
L'obra de Kushner, escrita abans de l'11-S, és un díptic que, segons defensa el director, cada peça té entitat per si mateixa. Ara la recuperen en català, pensant que podran fer-la girar per Catalunya. Ho haguessin pogut fer en castellà però els va semblar que seria una demostració de mandra i que, si la producció era catalana, el més lògic seria fer-ho en català. Si més tard es presenta una possible gira en castellà, la traduirien per dur-la a l'Estat.

Remoure per reaccionar

by on 15:12
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Al 2007, Mario Gas va estrenar  Homebody/Kabul  al Teatro Español, amb Vicky Peña interpretant e...


Fuente: EP & Kim Manresa (foto) vía lavanguardia.com

El Teatre Lliure inaugurará este jueves la exposición dedicada a la actriz fallecida Anna Lizaran, que ocupará el 'hall' y el vestíbulo del teatro de Montjuïc, y de la que se instalará una parte en el centro que posee en Gràcia el día 24, todo ello con motivo del primer aniversario de la muerte de la artista el 11 de enero.

La exposición se inaugurará una hora y media antes de que comience la obra Un enemic del poble, de Henrik Ibsen -y con versión de Miguel del Arco en base a la de Juan Mayorga- para que los espectadores puedan verla, aunque tendrán tiempo hasta julio, cuando el Festival Grec pondrá el cierre a la muestra.

La muestra girará en torno a las raíces, trayectoria y personalidad de la actriz Anna Lizaran, y será un recorrido sentimental por la memoria de la actriz, muy implicada en la fundación del Lliure. La exposición es un homenaje a la figura de Lizaran, así como también una forma de difundir su legado artístico.

El bar de la sede del Lliure de Gràcia acogerá la primera parte de la muestra, donde se repasan su nacimiento, familia, los inicios de su pasión por el teatro, la fundación de la compañía Comediants y también del Lliure.

En el Foyer del Lliure de Montjuïc se repasará toda su trayectoria artística, tanto la vinculada al Lliure como la que no, así como su faceta televisiva y cinéfila. También habrá dos espacios que recogen los premios que ha conseguido a lo largo de su trayectoria profesional, así como el vestuario que ha utilizado en algunas de sus obras más características, como La bella Helena, El ball y La Bête, que no llegó a estrenar porque cayó enferma.

La muestra se complementará con un volumen biográfico que recoge la documentación expositiva y recoge escritos del director del Lliure, Lluís Pasqual, del exdirector del TNC Sergi Belbel y del cineasta Ventura Pons, así como de 50 actores, directores y colegas del ámbito teatral. Lizaran fue considerada la gran dama de la escena teatral catalana, en la que brilló durante las últimas cuatro décadas y en la que dejó un vacío destacado.



Font: Belén Ginart (ara.cat)
Va passar com una ventada al Grec del 2012. Però en només quatre funcions, À la ville de... Barcelona , un espectacle teixit i dirigit per Joan Ollé, va aconseguir fer molt soroll. S'ha fet esperar un any (no són bons temps per als muntatges amb una vintena d'intèrprets), però per fi torna a la cartellera. ¿Vols saber per què no te l'hauries de perdre? Aquí en tens cinc motius.
MOSTRA UNA BARCELONA PLURAL
Manuel Vázquez Montalbán deia que no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes. I Joan Ollé va prendre aquesta idea a tall de full de ruta a l'hora d'imaginar l'obra. "Hi ha la Barcelona dels avis i la dels pares, la de la infància i la de l'adolescència, la de les núvies…" Del seu record particular n'ha tret un retrat en què tothom s'hi pot reconèixer. Perquè el que li ha sortit és mosaic calidoscòpic: a cada quart de volta hi veureu una escena diferent, i totes són perfectament reconeixibles. Del Sónar a les floristes de les Rambles liderades per la Monyos, del president Companys a l'alcalde Trias, del Floquet de Neu a la Via Catalana… Els referents són múltiples. També ho són els autors que ha triat com a inspiració per al text: Vázquez Montalbán, per descomptat, però també Jean Genet, Boris Vian, George Orwell, Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda, Joan Maragall, Eduardo Mendoza… Seu és el 50% del material textual de l'espectacle. I l'altra meitat ha sorgit de la ploma del director.
A ANA BOTELLA NO LI AGRADARIA
No, no sigueu malpensats: no té res a veure amb la derrota de la candidatura olímpica de Madrid. És que aquí hi podreu trobar de tot. "Ens havien ensenyat que les peres i les pomes no es poden sumar. Fins que un dia algú es va inventar la macedònia", recorda l'Ollé. Hi cap des de la mirada més tendra a la més reivindicativa. Es tracta d'un homenatge a la ciutat, això queda clar. Però també hi ha espai per al retret, fins i tot per a la queixa. El conjunt és un trencaclosques, o una "gamberrada poètica", com en diu Ollé. Tot relligat en format revista.
TÉ UN REPARTIMENT DE LUXE
D'acord, l'expressió sona a tòpic. Però tot i això és la més afortunada per qualificar un equip d'actors on hi ha, entre d'altres, Joan Anguera, Enric Majó, Victòria Pagès i Ivan Benet. "Hem treballat junts moltes vegades, ens coneixem bé i ens divertim molt. Això es nota en la feina", reconeix Anguera. Cadascun dels actors fa una pila de personatges, "quan comença la funció és com si entréssim en una pista de patinatge, i no parem en gairebé dues hores", explica l'actor. Toquen a uns vuit per barba; Anguera en concret interpreta, entre d'altres, Floquet de neu i Colo. I Ivan Benet té un moment estel·lar en què es transmuta en els alcaldes Maragall, Hereu i Trias. "Gairebé no actuen, es passen la major part de la funció canviant-se de roba", diu Ollé, fent broma, sobre el paper dels actors.
HI HA MÚSICA EN DIRECTE
Què seria una revista sense números musicals? Aquí n'hi ha molts. La banda sonora la posen a mitges els músics del Lisboa Zentral Cafè i els actors, a qui correspon mostrar les capacitats vocals i també ballar les coreografies creades a mida per Andrés Corchero. Però per fer-ho rodó, resulta que la tria de cançons és tota una invitació a la descoberta. De Dean Martin a Juanito Valderrama, de Boris Vian a Manolo Escobar, de Tino Rossi a Jaume Sisa, són multitud els intèrprets que han dedicat alguna cançó a Barcelona i que estan representats a l'obra. "Molts han estat tota una troballa, jo no tenia ni idea que Dean Martin tingués un tema sobre la ciutat i crec que poca gent ho deu saber", il·lustra Ollé. "Ciutats com París han sabut treure profit a les cançons sobre la ciutat, però aquí això no ha passat. Potser en comptes de la invasió de barrets mexicans, a les Rambles es podria vendre la banda sonora de Barcelona".
FA RIURE
En últim lloc, però no per això menys important. Perquè, ¿a qui no li cal posar una mica de comèdia a la seva vida? I si és humor intel·ligent, com aquest, molt millor!
'À LA VILLE DE... BARCELONA'
TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC
Plaça Margarida Xirgu, 1
Del 10 d'octubre al 3 de novembre