Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Els actors de Teatre Nu s'atreveixen a això, a sortir sense quasi res, per explicar un conte de Pere Calders (de dues planes) en un espectacle de prop d'una hora de durada. Poc més que una maleta, alguna andròmina i un raspall. Són només dos actors però durant l'estona que s'allarga l'acció (que sembla trepidant i tot) hi ha lladres, pare i mare, fill, gos jardiner i retalls d'informatius que revelen la campanya de robatoris pel barri d'Antaviana. El codi és tan simple com eficaç. La canalla l'entén quasi abans que els pares. Hi ha un ADN en entendre i explicar una història que no està escrita però que circula més ràpidament que l'ADSL. Senzill i perfecte. Exportable més enllà dels Pirineus.
En el Festival Grec també s'han vist dues peces més adreçades al públic familiar i, per contra, la tecnologia hi tenia un paper predominant. Els italians de TPO mostren una Islàndia tota natura, però amb un joc interactiu que convida a moure mans i braços des de la butaca i pujar a l'escena per als privilegiats més menuts. Els actors donen la sensibilitat que les màquines (que capten moviments i reaccionen davant d'uns cors de llana amb un comandament intern). La nota negativa d'aquest Grec familiar és el treball benintencionat de La Nana Bunilda menja malsons. Lloable que unes filles recuperin un univers màgic del seu pare, Agustí Asensio (mort massa d'hora). Que pretenguin vincular l'atenció dels nens ingressats en hospitals perquè ajudin a resoldre el conflicte que es planteja a escena. Però tot i l'èxit de la connexió digital, no es produeix cap interacció entre els espectadors dels dos espais. Probablement, més que tecnologia, calia un treball a l'hospital per fer actius els espectadors més llunyans. Transformats en una imatge quasi estàtica, es revela la pitjor de les aparicions: la peça no roda. Cal revisar-la. I és que, abans d'embolicar-se en tecnologia, cal tenir clar que, d'entrada, és bona la màxima: menys és més. Tot i l'interès a incorporar públic familiar al Grec li cal oferir més funcions de caps de setmana (no tots els pares tenen vacances ni, sobretot, tots els nens van sols a teatre). No es pot penalitzar per culpa de la concentració del festival en dies i espai. Si s'acompanya a les propostes, els resultats són exponencialment millors.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,
Encara que semblava que no arribaríem vius a aquest punt després de totes les propostes que formaven part de la programació d'enguany del Festival Grec 2012, hem sobreviscut i podem fer una ullada enrera per salvar o no tot allò que hem vist. 

Davant de l'allau de propostes, jo m'he limitat a l'àmbit de teatre, no he assistit a cap espectacle de dansa ni de Circ, llavors res puc dir de la resta de àmbits.

Per això, puc afirmar que hi havia moltes expectatives al principi que arribat aquest punt no s'ha complert. La programació era molt ambiciosa, i aquells espectacles que en teoria feien pensar que podia ser grans, amb la pràctica s'han vist minvats. De fet, una cosa que caldria millor o potenciar per futurs anys seria ampliar els espectacles internacionals, ja que durant la temporada els teatres del nostre país, no consideren o no poden (pel motius que siguin) obri-nos una finestra amb el que s'està fent fora, un festival com el Grec hauria de poder potenciar aquest àmbit i oferir-nos alguna cosa més uns quants contats. 

Reconec que no sóc partidària de fer només un mes de festival i no mes i mig com fins ara. Es poden fer molts més espectacles, de dos o tres dies de duració, però no són operatius, més aviat sembla una mostra de teatre que un festival. I després vas de sala en sala i una i l'altra no tenen allò que han de tenir, públic.

Però a banda de les reflexions, es troben les obres:

Pedalejant cap al cel: Interessant la proposta d'inaugurar el festival amb una festa popular. No tinc gaire clar que la meitat de les persones que van assistir tingués clar qui organitzava tot plegat. Però com intent d'apropar el festival al públic és interessant. Ara tocaria analitzar l'impacte què ha tingut en els resultats finals, però aixì ja és un altre tema.

El principi d'Arquimedes: Sense dubte la millor obra de teatre del Grec 2012 i una de les millors de la temporada. Dramatúrgia catalana contemporània amb un estil que barreja gèneres i que deixa a l'espectador amb un munt de preguntes que serveixen per fer una estupenda #postfunció.

Metamorphosis: La primera obra internacional del meu llistat amb decepció inclosa. Impressionant escenografia que va omplir la Sala Puigserver el Teatre Lliure i impressionants també els moviments de circ del seu protagonista. Però més enllà faltava una mica més d'emoció. La companyia irlandesa Vesturpont ha escollit centrar-se en el drama familiar, fugint de l'angoixa que pateix Gregor Samsa al veure's convertit en un escarabat. També el fet de que la llengua materna dels intèrprets no sigui l'anglès sinó l'irlandés resta ritme a la funció. Malgrat tot, s'agraeix veure que hi ha fora de les fronteres peninsulars.


Senyoreta Júlia: Una proposta a la que li falta risc. Un text al que li ha fet una mala jugada la traducció, perquè hi ha certs vocables que no s'haurien dit en l'època en que està escrit i que el tret de gràcia s'ho donen els seus intèrprets. Aquesta vegada la fórmula Genebat-Manrique, no és suficient per treure'l tot el suc que se l'hauria pogut treure. 


Zero: Una de les sorpreses d'aquest any. Un muntatge que al principi semblava més aviat un experiment (que per una altra banda és pel que hauria de servir el Grec) i que en menys de vint minuts aconsegueix tota l'atenció de l'espectador, que es comença a qüestionar tota allò que està passant davant dels seus ulls. Sense dubte es mereix alguna cosa més enllà que els dos dies que es va representar a l'Espai Lliure.


El dubte: Sense veure la pel·lícula per deixar-me sorprendre pel text. I el cert, és que poques sorpreses, un Ramon Madaula esplèndid, s'ha d'aprofitar ara que porta uns anys regalant-nos grans interpretacions. I la criticada per uns i admirada per altres, Rosa Maria Sardà domina el seu personatge i encara que continguda, perquè el seu paper ho requereix, domina com ningú el savoir faire teatral un cop més. 


Viatges: Vaig escriure un #postfunció que deia: "Llàstima que el meu avió no va volar gaire". Doncs això el muntatge no despega, no té cap ni peus, i és fa pesat i avorrit. S'ha volgut fer teatre i barrejar-lo amb les xarxes socials, però hi ha opcions segurs més entretingudes que aquesta. Sense dubte, el més gran #fail del Festival.


À la ville de... Barcelona: Joan Ollé ha sorprés a tothom amb la seva darrera gamberrada, un homenatge a Barcelona des de l'estima. Ens trobem amb tots els principals fets històrics des del segle XIX fins ara. À la ville de... Barcelona emociona als autòctons i també a qui no ho som, però portem a la Ciutat Comtal al nostre cor. Un muntatge musical amb un ritme que no et dóna temps de passar de fet a fet.


The master and Margarita: Proposta final pel tancament del festival amb molta expectació després del seu pas pel Festival de Otoño de Madrid i per la bona rebuda també en el Festival d'Avinyó. I les expectatives s'han vist complertes. Una lliçó de teatre que poques vegades hem pogut presenciar i de les que ens agradaria tenir més oportunitats de gaudir-ne. No calen grans escenografies sinó saber com aprofitar els recursos que es tenen. Ni les 3 hores que dura l'espectacle han fet que estiguem davant del millor muntatge internacional que s'han pogut gaudir durant aquest Festival Grec 2012. 


Doncs, això ha estat tot pel que respecta al Grec 2012. Com sempre obres interessants, d'altres passables i algunes ni amb 'calzador'. Però per gustos sempre els colors. El Grec 2012 baixarà el teló el proper 31 de juliol i abans de que el torni a alçar, ens queden molts mesos de temporada convencional. 


Continuarà...

FESTIVAL GREC 2012

by on 17:06
Encara que semblava que no arribaríem vius a aquest punt després de totes les propostes que formaven part de la programació d'enguany...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Font: Sílvia Miramon (www.ara.cat)
"Acabem amb l'espectacle de la companyia Motus, que conviden a fer alguna cosa". Amb aquest missatge, el director del Grec, Ramon Simó, va tancar la penúltima roda de premsa d'un festival que s'acomiada dimarts amb un concert d'Els Amics de les Arts. I "alguna cosa", per la companyia italiana Motus, seria emprendre accions. Ells defensen el "terrorisme poètic", perquè el teatre no és només espectacle.
Una Antígona 'indignada'
"Sempre havíem treballat amb autors contemporanis, com Pasolini i Fassbinder, però rellegint Antígona hem trobat coses d'aquí i del present", va explicar Enrico Casagrande, el director de Motus, que porta dues de les obres més combatives del Grec: Too Late! (Antigone) contest #2 i Alexis. Una tragedia greca. Casagrande adapta la versió que Bertolt Brecht va fer de la tragèdia grega de Sòfocles i col·loca Antígona enmig d'un altre drama: les revoltes gregues. Abans d'estrenar l'obra, la companyia va fer un treball sociològic: el 2010 van viatjar a Grècia per parlar amb activistes, anarquistes, artistes i els amics d'Alexis, el jove estudiant de 15 anys que va morir per un tret de la policia grega durant una manifestació.
El resultat és una peça teatral amb un guió impregnat de biografies i experiències personals. A Alexis. Una tragedia greca, qui dialoga amb Antígona és un personatge real, Alexia Sarantopoulou, una amiga de l'estudiant mort. El públic no es limita a seure al pati de butaques, sinó que també se'l convida a pujar a l'escenari per compartir experiències amb els actors.
Alexis. Una tragedia greca havia d'anar al Festival d'Atenes, però l'organització va considerar que podia provocar aldarulls. La mare d'Alexis, però, es va mobilitzar i, al final, Motus portarà la seva peculiar tragèdia a la població grega del Pireu a l'octubre.
Alexis. Una tragedia greca es podrà veure el 29 i el 30 de juliol al Mercat de les Flors. La cita amb Too Late! (Antigone) contest #2 és el 28 i 29 de juliol.
Torres humanes
La companyia francesa XY proposa un viatge aeri molt intens, dels que fan tenir l'ai al cor: Le Grand C. La C vol dir col·lectiu , el que formen els 17 acròbates de la companyia. Tomàs Cardús, un dels integrants, va reivindicar que Le Grand C és un espectacle de circ en estat pur: "Assumim que el circ és circ, nosaltres no ballem ni som actors, sinó que provoquem emocions amb les tècniques de circ". Cardús, que abans de marxar a França havia estat casteller, ha incorporat les torres humanes a l'espectacle. Fins i tot, en algun moment, els artistes es posen la faixa castellera. La cita amb els 17 acròbates, que busquen també la improvisació, és el 28 i el 29 de juliol al Teatre Grec.
Nit de tango
En el 20è aniversari de la mort d'un dels grans artistes del tango i el gran renovador del gènere, Astor Piazzola, el Grec no volia deixar de retre homenatge a la música que va popularitzar Carlos Gardel. Al Teatre Grec es podrà sentir el bandoneó de José Mosalini, un dels músics argentis que van tocar amb Piazzola, i la veu de Sandra Rumolino. A l'escenari ballaran els campions mundials de tango de Buenos Aires. L'espectacle tan sols recalarà a Nova York, París i Milà, després de passar pel Teatre Grec el 30 de juliol, per tancar el II Festival Barcelona Gardel Buenos Aires.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
La música, els llibres i el cinema van liderar les propostes de consum cultural dels catalans del 2011. Un 92% de catalans afirmen que escolten música; un 61%, que llegeixen llibres, i un 35,2%, que miren pel·lícules. Els dos primers sectors van créixer, i també ho van fer altres sectors com els videojocs, els espectacles, els concerts i les exposicions. Només el cinema és el camp que l'any passat va patir una davallada del consum a Catalunya d'un 0,9%, una xifra que es considera poc significativa però que indica el canvi en la forma de consum del cinema. La música va pujar un 3% respecte al 2010 i els llibres un 4%, tot i que les vendes de han caigut un 4,5%.
Aquestes són les dades que es desprenen de La dieta cultural dels catalans 2011 , l'estudi que Fundacc ha realitzat a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que va entrevistar 24.683 catalans. Joan Sabaté, director general de la fundació, en va presentar ahir els resultats a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
El perill de la pujada de l'IVA
Paral·lelament a la tendència a l'alça del consum cultural general, també es pot observar un augment del consum cultural gratuït, sobretot de concerts. Tot i que creix en un 11% la gent que va a més de 5 concerts a l'any, l'assistència a recitals de pagament cau un 12% i puja un 21% la de concerts gratuïts respecte al 2008. Aquesta línia es podria veure subratllada per l'augment de l'IVA del setembre. La pujada del 8% al 21% sobre els productes culturals pot tenir, segons va dir Sabaté, "resultats molt negatius en la cultura de pagament". En les exposicions el comportament és similar: les visites a museus de pagament cauen un 10%, que és un percentatge similar al que creix l'assistència a exposicions gratuïtes (12%).
Les xifres del consum editorial també tenen una tendència positiva. El 61% dels catalans llegeixen llibres. Consumeixen una mitjana de 4,1 exemplars a l'any, mig punt més que el 2008, i hi ha un 7% més de lectors que en llegeixen més de 5. Ara com ara, el percentatge de llibres comprats representa el 41% del total, i entre els augments que es troben a l'estudi hi ha el d'un 10,4% dels llibres regalats durant l'últim any. Malgrat que el 2011 el consum de llibres en castellà es va imposar amb un 69%, els catalans van augmentar un 15,5% des del 2008 i el castellà va caure prop d'un 4,7%.
El català guanya terreny
El català, en canvi, sí que és lleugerament majoritari en els espectacles. Les estadístiques el situen en el 52%, un 12% més que el 2008. El boom de la música en català també s'ha notat en el consum a l'alça: va passar d'un 9% a un 11% el 2011 mentre que la música en castellà cau del 55% al 48%. El percentatge del cinema doblat en català encara és d'un hiperreduït 8%, tot i que, com que era un minso 4,5%, representa una pujada d'un 85,5%.
El sector dels videojocs ha experimentat un augment del 50% en els últims quatre anys, però en aquest sector el català encara està molt poc representat, només en un 1%.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:


Fuente: Marta Fernández Maeso (www.elpais.com)
“Nunca iba al teatro, porque no me servía de mucho. No me enteraba, me montaba mi propia historia y luego intentaba contrastar si había acertado”. Isabel Fernández es sorda progresiva desde la infancia, aunque últimamente, a sus 58 años, su discapacidad se ha agudizado. Usa audífono, pero solo oye cuando se le habla de frente. No válido para un patio de butacas. Con humildad y humor reconoce que la trama que se inventaba al ver —sin oír— una obra, tenía poco que ver con la real. Esta semana ha probado por primera vez el teatro con subtítulos. Y ha quedado encantada. “Es una experiencia estupenda”, resume, en contraste con su anterior situación: “Estaba fuera de la accesibilidad, sufriendo”.
Existen desde hace años, pero cada vez más los teatros madrileños incorporan herramientas que permiten el acceso de personas con discapacidad auditiva y visual a sus salas. Entre ellas está UC3M Titling, la última creada por el Instituto de Desarrollo Tecnológico de la Universidad Carlos III en colaboración con el Centro Español de Subtitulado y Audiodescripción (Cesya), dependiente del Real Patronato sobre Discapacidad. “Es una aplicación informática que permite incluir subtítulos o sobretítulos que pueden proyectarse en la sala y recibirse a través de dispositivos como móviles, tabletas y gafas especiales, y audiodescripciones que se reciben en unos receptores y se escuchan a través de un auricular”, explica Ángel García Crespo, director del centro donde se ha gestado la iniciativa.
Hasta ahora, había experiencias de audiodescriptores —la ONCE tiene un programa estable en el que introduce este servicio en diferentes obras— y teatro con subtítulos. La nueva herramienta automatiza el procedimiento y combina las dos opciones: los diálogos con colores por personajes y otros elementos (como las músicas, otros efectos...) para los sordos y los bocadillos con información sobre la escena (la salida de un personaje, qué se ve a través de una ventana...) para los ciegos.
El resultado: un paso más para la integración de las personas con discapacidad en la oferta de ocio. “Nuestra intención es lograr que la industria cultural incorpore este tipo de herramientas como algo habitual”, señala Nieves Ávila, vocal del consejo de la Confederación Estatal de Personas Sordas. Según explica, la programación teatral está poco adaptada a las necesidades de las personas sordas, en su caso, si bien Madrid, al disponer de una oferta más amplia, también cuenta con más propuestas accesibles. “Poco a poco se van dando pasos en ese sentido”.
La última herramienta de Cesya y otras similares desarrolladas por otras empresas —privadas, pero cuyo uso suele estar patrocinado— se han implantado esta temporada en siete salas madrileñas, según fuentes del centro. Guillermo Hermida, responsable del Departamento de Autonomía Personal y Accesibilidad de la ONCE, indica que esta organización lleva trabajando en audiodescripciones para teatro (aparte de su fondo cinematográfico) desde 1990. “Trabajamos con audiodescriptores en directo, que van narrando la obra”, explica. En el caso de UC3M Titling, el proceso es automático a partir de una grabación previa o la sintetización de voz. En ambos casos se trata de narrar lo que el espectador no ve, con diferentes ventajas e inconvenientes (coste, calidad...), pero un mismo objetivo, la integración.
Tanto el Cesya como la ONCE promueven las representaciones accesibles. Son obras en cartel en cualquier teatro, no representaciones específicas para personas con discapacidad, aunque la opción accesible tiende a concentrarse en determinados días. “Intentamos agrupar al público, porque hemos constatado que más días con audiodescripción y subtítulos no garantizan que venga más gente, sino más fragmentada”, señala Belén Ruiz, directora del centro de subtitulado.
Esta semana ha sido el turno, en el caso del Cesya, de Historia de dos,la obra que Jesús Bonilla y Ana Ruiz representan hasta mañana en el Teatro Amaya. Los actores y el productor y autor de la pieza, Eduardo Galán, también están encantados con la iniciativa. “Debería incorporarse por ley a todos los teatros públicos y poco a poco a las salas privadas”, señala Galán. Pero los más satisfechos suelen ser los espectadores, como Isabel Fernández o su amiga María Luisa Peña, también con discapacidad auditiva. Hay muchos aspectos por pulir, como la adaptación de las gafas especiales en las que se proyectan los subtítulos a los audífonos e implantes cocleares, pero para el no acostumbrado algo tan simple como ver a un actor en acción y saber qué está diciendo es, según resume Peña: “Maravilloso”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Fuente: Iago Martínez (www.elpais.com)


Si aceptase el pésame, tendría que dimitir mañana mismo”, tercia Toño Casais (Cee, 1976) al otro lado del teléfono nada más descorchar la conversación. Acaba de estrenarse como presidente de la Asociación de Actores e Actrices de Galicia (AAAG) en sustitución de Antonio DuránMorrisy sabe que es un momento duro para el gremio. Da igual el palo que se toque. Se mire para donde se mire, el sector tirita. “A pesar de todo, para mí no es una carga. Prefiero que me feliciten. Tengo muchas ganas de coger el timón y continuar el trabajo de Morris, que ha sido espectacular”.
Casais encabeza desde la asamblea general del pasado 8 de julio una directiva parcialmente renovada. Le acompañan Casilda Alfaro como vicepresidenta, Guillermo Carbajo como secretario y nueve profesionales más al frente de otras tantas vocalías: Camila Bossa, Alejandro Carro, Victoria Pérez, Lucía Regueiro, Mónica García, Vicente de Souza, Josito Porto, Déborah Vukusic y el ya expresidente Antonio Durán Morris. La mitad de los miembros se incorpora por primera vez.
“De momento tengo muy pocos enemigos, por no decir ninguno”, bromea el actor. “En parte, eso es lo que se busca en estos casos: una persona de consenso, no demasiado quemada, y un buen equipo como el que tenemos. De las negociaciones y las reivindicaciones siempre se sale con algún enfrentamiento, al fin y al cabo eres la cabeza visible, pero yo soy optimista. Los actores y las actrices somos gente muy civilizada, trabajamos en común y estamos más unidos que antes”.
Casais recuerda que el espíritu crítico y el teatro han sido indisociables a lo largo de la historia, aunque confiesa que la profesión carga aquí y ahora con un equipaje a menudo poco agradecido. “A todos nos gustaría estar menos en los despachos, que es la parte más árida de este mundo, y más en los escenarios, pero no nos dejan”, argumenta. “Sería más fácil si no tuviésemos que estar continuamente en lucha, pero es lo que hay. El teatro es un derecho y nos lo están quitando”.
Queda poco para que Alberto Núñez Feijóo agote su legislatura, voraz en el recorte del gasto público en cultura, y el sector de la interpretación arrastra materias pendientes desde el primer minuto. Casi todas tienen que ver con facturas pendientes de pago, subvenciones bajo sospecha permanente, falta de apoyo institucional y apreturas presupuestarias como las que han dejado el Centro Dramático Galego (CDG) convertido en una caricatura de lo que solía ser.
“Puede parecer que el único problema del teatro es el dinero, pero no es cierto”, apura el actor. “Las dificultades que padecemos se derivan una mala administración política. Antes se regalaba teatro en cualquier pueblo, todo gratis, y ahora queremos cobrar de golpe 10 euros por espectáculo. Nos acordamos de Santa Bárbara cuando truena y esto no funciona así, y menos ahora, con los problemas económicos que tiene la gente. Es una cuestión de educación, más lenta”.
Casais todavía no tiene hoja de ruta, pero sí una filosofía rotunda: “Romperemos cuando lo haga la otra parte; mientras tanto, seguiremos por la vía del diálogo, y no nos vamos a cansar nunca. Manifestarse cada dos por tres puede llegar a ser negativo para nosotros, así que estaremos donde nos corresponde, sea en la plataforma de las artes escénicas, sea en el consejo asesor del CDG”.
La profesión confía en tener un protagonismo especial el próximo año, al calor del Día das Letras Galegas que la Real Academia Galega dedicará al dramaturgo Roberto Vidal Bolaño (1950-2002), pero no tanto como para competir con la “incineradora de fondos públicos” instalada en lo alto del monte Gaiás. “La Cidade da Cultura es obscena, peor que un insulto: hay que cerrarla y listo, cada uno para su casa y que crezca la hierba. No hacen más que dar palos de ciego”.
Ni siquiera el flamante Plan Gaiás, que propone restar espacio al Arquivo de Galicia para dárselo a un nuevo vivero de empresas culturales, convence al presidente de AAAG. “Eso es como alquilar naves en un polígono industrial para ahorrar dinero, no le veo la utilidad”, despacha. “Construir el mamotreto fue caro, y darle sentido también va a serlo. Soy el primer interesado en que acierten, ojo, y me encantaría que este plan fuese la solución definitiva. Fe, eso sí, no tengo ninguna”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,