Abans que el 2012 enceti el seu programa teatral, val la pena posar nom a l'herència que l'any que vam tancar dissabte ha deixat als escenaris catalans. Els pesos pesants, com Oriol Broggi, Anna Lizaran i Pere Arquillué, han tornat a marcar la cartellera, però també s'ha donat veu a nous talents que fa uns mesos emergien de l'anonimat. Què ha estat el millor del 2011?
Dues dones que ballen
Lurdes Barba i Carme Portaceli competeixen amb Oriol Broggi
Si hem de donar una resposta ràpida, Luces de Bohemia d'Oriol Broggi és el millor muntatge nacional del 2011, una potent estrena que referma el futur del seu director i elimina complexos davant d'un text que sustenta el cànon de la literatura castellana. Sense presses, potser caldria considerar altres opcions, unides per una interessant coincidència: la cruesa de la història que dues directores han portat als escenaris. Lurdes Barba amb Pedra de tartera i Carme Portaceli amb La nostra classe dignifiquen l'experiència teatral. Dues mirades valentes sobre el canibalisme moral en temps de guerra, al Pallars i en un poble de Polònia.
Tornen els clàssics
Anna Lizaran i Pere Arquillué segueixen lluint ceptre i corona
Quan toca destacar una actriu i un actor pel seu treball sucumbim a l'evidència: Anna Lizaran i Pere Arquillué són els millors. Tots dos venien del 2010 amb un sòlid preescalfament: Lizaran amb la mare d' Agost i Arquillué amb el talent posat a to amb Primer amor de Beckett. El mèrit que comparteixen és dominar l'escenari des del silenci amb personatges furiosos. Ella a Dues dones que ballen i ell a Qui té por de Virginia Woolf? aconsegueixen la màxima intensitat.
Talent transatlàntic
Veronese arrasa al Temporada Alta amb un altre Txékhov
Importar talent sense entendre l'entorn en el qual prospera sol conduir a experiències frustrants. Una excepció és Daniel Veronese, director argentí que treballa a Buenos Aires amb un cercle d'intèrprets molt compenetrat per llargs períodes d'assaigs. Aquesta complicitat l'ha conduït a un nou èxit, Los hijos se han dormido , una altra incursió en el món de Txékhov i una comunió que ha deixat de sorprendre el públic acostumat a seguir el seu evangeli argentí. Menys previsible era l'èxit assolit amb Qui té por de Virginia Woolf? Amb altres terminis, altres intèrprets i un altre codi de producció, es va apropiar d'un text esclau del magnetisme dels seus protagonistes i va reordenar les prioritats de l'obra per posar-hi el seu propi ritme vital, sense oblidar les tisores.
El relleu de la joventut
Joël Pommerat, Romina Paula i els Chévere: noves promeses
El Grec 2011 va acollir la hipnòtica penombra de Cercles/Fictions de Joël Pommerat. El més gratificant d'aquestes fantasmagories va ser certificar que s'està produint un relleu generacional. Aquest any hem donat fe de la capacitat que Romina Paula té de reformular el teatre des de tradicions assimilades (l'intèrpret com a eix del discurs escènic), gràcies a El tiempo todo entero . I no podem oblidar la companyia mexicana Chévere, i el seu muntatge Citizen .
Esperances locals
'Una història catalana', la gran gosadia de Jordi Casanovas
Situar Jordi Casanovas entre les promeses comença a ser problemàtic. Per edat encara pot assumir aquesta llicència. Podria entrar en la memòria del 2011 per l'agosarada complexitat d' Una història catalana , però s'ha guanyat la distinció per divertir i divertir-se amb el teatre, per impulsar idees com el Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, posar-se un llacet enmig d'un ring i deixar que els dramaturgs competeixin pel favor del públic.
Font: Juan Carlos Sorribes (www.ara.cat)
