Són anys d'inventar-se. Iniciatives que, fins ara, passaven inadvertides per companyies professionals tenen, cada cop, més predicació entre els grups estables. Un exemple prou evident és la convocatòria dels premis Unnim de Teatre. És el primer cop que el tradicional concurs adreçat a companyies amateurs s'ha obert al grup professional. El 80% de les 125 propostes (64 títols) han vingut del món professional. També la directora de la Fira de Manresa, de cultura tradicional, Tere Almar, ha comprovat que les demandes per sumar-se al seu cartell han augmentat notablement: de les 800 al miler, comenta. També es comencen a posar en marxa projectes de microcrèdit teatral. Marta Galan va fer un primer intent sense èxit, per falta de dedicació, estima. Davant les estretors, es busquen nous refugis de supervivència.

Cor de Teatre presenta divendres Operetta a Calldetenes, un títol que també estarà en cartell al TNC dissabte i diumenge. És el primer candidat als 10.000 euros de premi a què també aspiren El rap de Lady M, de Laura Freijoo (que neix d'un projecte del col·lectiu Vaca); El mal menor, de Loscorderos.sc (una obra representada al Mercat de les Flors); La marca preferida de las hermanas Clausman, text de Victòria Szpúnberg i direcció de Glòria Balañà (produït pel Tantarantana que volta per tot l'Estat a hores d'ara), i Flirt (premiat a Tàrrega amb temporada al SAT!), que fusiona el clown de Guillem Albà i la música de l'Always Drinking Marching Band.

Àlex Rigola ultima la seva direcció la setmana vinent presentant The end, un “divertimento”, en què volia que hi participessin el major nombre d'actors possible que han col·laborat amb ell durant els seus vuit anys de direcció del Teatre Lliure. Rigola, ara, recupera la seva plena capacitat de director artístic, una faceta que, en alguns moments, s'ha vist limitada per la seva labor de gestió. L'últim any de Rigola, en què ha reinaugurat el Lliure de Gràcia, ha aconseguit el millor balanç econòmic de la seva etapa: ha superat per primer cop el milió d'euros en recaptació (quan encara s'han de comptabilitzar els ingressos de Carta blanca i de The end). També té un notable en ocupació: en espera d'aquests dos espectacles, el percentatge és del 75,4% (77.290 espectadors).

Rigola s'imposa, a partir del seu comiat, un silenci respectuós sobre el futur del Lliure. Sí que aportarà la seva visió dins del patronat. Té clar que “la pitjor persona per jutjar la nova direcció és la vella direcció”. Se'n va satisfet del treball i d'haver viscut una època irrepetible (la construcció del Lliure com a segon teatre públic va permetre que aquest projecte es construís amb un equip que no fregava els 35 anys), però “de la mateixa manera” que li passa “amb els espectacles” amb la idea que es podria haver fet més en cada faceta. Fer de director del Lliure no té descans. Sempre hi ha reptes sobre la taula.

No es pot imaginar el futur que li espera al teatre a Catalunya. Tampoc a Europa. Es perceben que hi ha dos sistemes dominants: el mecenatge americà i el fort suport centreeuropeu. Rigola prefereix el sistema europeu (“prefereixo que esculli un que han votat que una multinacional”), però capta que la tendència és la del mecenatge. L'anhelada llei del mecenatge no significarà doblar recursos per a cultura, sinó que, en quedar desgravat dels impostos, baixarà l'aportació pública. Perversos vasos comunicants.

Rigola va voler construir una companyia sòlida. Al cap d'uns anys, s'ha anat desmembrant, perquè els primers actors “no aguanten un any fent un paper secundari, encara que els paguis”. L'alternativa van ser projectes anuals. Un bon exemple és Gata sobre teulada de zinc calenta, que aquest diumenge tanca la gira a Canàries: unes 150 funcions en tot l'any. La fórmula de companyia només funciona en teatres en què es treballa amb teatre de repertori que es va variant cada tres dies. Amb el temps, ha constatat que les complicitats artístiques impliquen retrobades en els viatges passionals individuals.