Mostrando entradas con la etiqueta Ángel Corella. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ángel Corella. Mostrar todas las entradas
Font: Ana Sánchez (elperiodico.cat)

L'anomenen Daredevil, com al superheroi de Marvel. Ho és. Ángel per fora, diable temerari per dins. “Quan surto a l'escenari, ni penso, ni sento. Jo m'hi llanço”. Amb 37 anys, a Ángel Corella li queda poc per demostrar. Acumula 2 'emmys', l'Oscar del ballet (el Benois de la Danse), 19 anys com a ballarí principal de l'American Ballet Theatre. Ha rebut aplaudiments de mitja hora i ha arribat a fer 33 girs seguits. Ara s'està deixant el patrimoni per tirar endavant la seva companyia, que ha instal·lat a Barcelona. Ha passat un ERO per falta de subvencions.

En el seu iPhone s'intercalen fotos dels seus dos gossos i posats amb Bill Clinton, Naomy Watts o Meryl Streep. Fa anys que les estrelles deHollywood li demanen autògrafs. Però és ballarí: sap bé on té els peus. La seva fórmula perquè no li pugi al cap: “Tornant a Espanya, amb això n'hi ha prou”, riu. “Et fan: 'Ta, ta, ta, ta. Que estàs a Espanya, i aquí no ets ningú”. Ho diu sense deixar de somriure. Per alguna cosa l'anomenen “el ballarí de l'etern somriure”. És difícil trobar-li alguna aresta.

Ángel Corella estén la mà sense por (després vindran els peus). Ell mateix reconeix que no és fàcil conèixer-lo com la palma de la seva mà. "Hi ha molt poqueta gent que em coneix com sóc", assegura. Com és: "Tossut, familiar, hipocondríac". Fins al punt que obre la porta dels banys amb els colzes. A continuació, quiromància periodística. Entrevista en tres línies: vida, treball i amor.

VIDA

Ja feia girs amb 5 anys.

La meva mare diu que portava xumet i ja ballava.

Com John Travolta.

Com John Travolta, exacte. La meva mare em portava amb les meves germanes a classes de ballet. Diu que un dia em vaig aixecar i vaig començar a fer girs. Li va dir a la professora: “Fixa-t'hi, ha estat veient la classe i ja sap fer els girs”. I la professora li va contestar: “No, si això encara no ho he ensenyat”.

A l'escola només tenia dos amics.

Sí, els marginats [riu].

La grassoneta i el xinès.

Sí. Ara els marginats seríem els espanyols [riu].

Va ser el Billy Elliot de Colmenar Viejo.

Qualsevol ballarí que no hagi començat en una gran ciutat ha passat pel mateix. El meu pare era boxejador, no miner.

Li devia ensenyar a encaixar els cops.

Ho va intentar. Però jo deia: “Deixa, deixa, papa”. Si em trobo en una baralla, jo crec que sortiria corrent. Fujo de la violència.

Els nens de l'escola li tiraven pedres.

Sí.

Li deien “maricon”.

Em deien de tot.

Va dir en una entrevista que gairebé el convencen que ho era.

No, no és que em convencessin. Quan era petitonet ni tan sols entenia què volia dir aquesta paraula.

¿Al final le van convèncer?

Jo crec que és una decisió personal. Sempre m'han dit: “Has de deixar a un costat la teva sexualitat quan estàs a l'escenari”. Has de ser un home. Perquè quan fas de Romeu estàs representant un home.

Però sempre ha sigut un tòpic que els ballarins de ballet són gais.

A la companyia, el 80% estaven casats i molts tenien fills. És una decisió personal. No ha sigut mai una cosa que hagi guiat la meva vida ni m'hagi traumatitzat.

Ha dit que només ha plorat una vegada.

Jo crec que he plorat bastant. Però no sóc de plorar. Ja puc estar a punt d'esclatar. Hi ha molt poquetes coses que m'han fet plorar.

Que la seva germana gran li deixés els cabells vermells fluorescents, per exemple.

[Riu] Sí, tenia 16 anys. La meva germana és perruquera i treballa amb nosaltres. Ara és una esteticista fantàstica.

Ara.

Sí. Però quan començava, jo tenia 16 anys i ella 20. Em va deixar els cabells com el vermell de l'extintor. Però hi ha hagut altres vegades en què he plorat.

¿Quan?

Molt poquetes vegades per coses que m'hagin passat a mi. Vaig plorar quan es va morir la meva àvia. En... En... Gairebé sempre ploro amb pel·lícules.

¿No és de plorar i plora amb pel·lícules?

Sí. Quan veus una altra persona i no pots fer res per ella. Precisament l'altre dia amb 'Los Miserables'. L'he vist tres vegades.

¿I va plorar les tres vegades?

Dues.

Gairebé munta una ferreteria.

Sí. Vaig estar a punt de deixar de ballar. Passa a tots els ballarins aquí a Espanya: o te'n vas a fora o et dediques a una altra cosa. I la meva decisió era...

La ferreteria.

La ferreteria. M'encanta. A casa ho arreglo tot, parets, faig armaris. Faig de tot, tot.

Així doncs, no és dels que perden cargols.

No [riu]. Ni literalment ni dels altres.

La seva filosofia: donar sense esperar res a canvi.

[Assenteix].

¿De veritat?

Sí, sí. Rarament demano. I si demano, gairebé mai és per a mi, és per a una altra persona.

No li agrada demanar.

No m'agrada demanar ajuda si és per a mi. Si és per a una altra persona, sí.

¿És orgullós?

No, no. Crec que si un pot fer-ho, no ha d'estar constantment demanant als altres.

Perquè s'ho ha buscat tot vostè mateix.

Per això i perquè si tots demanéssim ajuda en tot moment, ningú faria res. Ajudar algú m'alegra tant o més que m'ajudin a mi.

Sembla un Jesucrist.

No, no. És que quan m'ajuden a mi, em sento avergonyit. És una cosa que no he pogut aconseguir per mi mateix.

És autocrític.

Autocrític, exacte.

I hipocondríac.

La meva mare també ho és. En sap més que els metges. Li diem: “Vas al metge per dir-li el que tens” [riu]. Jo no crec que sigui hipocondríac fins a un límit que no pugui ni sortir de casa. Però sí que obro la porta dels banys amb els colzes.

Això és de molt hipocondríac.

Sí. He viscut 19 anys a Nova York. Has de ser hipocondríac. Si no, acabes amb qualsevol malaltia contagiosa [somriu].

¿El lloc més estrany on ha ballat?

A sobre d'una font. Al Four Seasons, a Nova York.

¿Espera que el recordin per passar per la vida de puntetes? 

Nooo. Tot al contrari. Espero que em recordin com algú que va intentar canviar si no la situació de la dansa a Espanya, almenys tenir-se un capítol.

¿Se sent poc reconegut?

Jo crec que... [Sospira]. No necessito tampoc...

Reconeixement.

No.

¿No?

No. Per a mi el que és més important és ser feliç i fer feliç els que tens al voltant. Encara que hagués de treballar a qualsevol lloc, jo crec que estaria content.

¿Sí?

Sí. Sí, sí. Jo a-do-ro [remarca cada síl·laba] ballar. Sempre ho faré, perquè forma part de la meva personalitat. Però seria feliç fent qualsevol altra cosa.

És un felicià.

Sí.

TREBALL

'The New York Times' va titular: “Un Ángel caigut del cel”.

Sí.

¿Va ser dura la caiguda?

Jo crec que vaig aterrar més que caure.

Abans va estar als llimbs de Víctor Ullate.

Vaig estar als llimbs de Víctor Ullate un temps. Però només me'n recordo de la part bona. I quan parlo amb algú que sí que té aquest ressentiment és quan començo a recordar: “Ostres, doncs sí que és veritat que ens cridava i que ens insultava”. Però me n'havia oblidat completament.

Perdona i oblida.

Perdona i ni tan sols recorda. És que se m'oblida al cap d'un segon.

Per alguna cosa li diuen “el ballarí de l'etern somriure”.

Exacte. Sí, sí.

Últimament no li han donat gaires motius per somriure.

No, però segueixo somrient [somriu més]. No perdo l'esperança.

Doncs vostè sí que ha de fer piruetes per arribar a final de mes.

Abans físiques. Ara econòmiques. És molt trist, perquè pràcticament tot el patrimoni que he aconseguit al llarg de tota la meva carrera s'ha esvaït amb l'aposta per la companyia.

La seva companyia, Barcelona Ballet, ha passat un ERO per falta de subvencions.

Exacte. Ara la companyia està una mica en stand by.

Tot i així insisteix a obrir una escola de dansa a Figueres.

Sí, sí.

El 2014.

Si Déu vol, el 2014. Tot depèn de la situació de la companyia.

¿I de què depèn?

Depèn de les institucions públiques, que l'empresa privada també ho recolzi, i sobretot depèn del Liceu. Que s'adonin que és necessari tenir una companyia pròpia, una identitat.

Una marca.

I també per l'economia: portar una companyia 4 o 5 dies té el mateix cost que tenir una companyia tot un any.

S'ha hipotecat “fins a les dents”.

Jo tenia una casa a la Costa Brava.

¿Tenia?

Tenia. Just al costat de la baronessa Thyssen. Tenia un apartament a Nova York. Tenia una casa a La Granja de San Ildefonso. Tenia un apartament a Madrid. Tot això, fiuuuu, ha volat. Tenia un cotxe. També ha volat. [No deixa de somriure].

¿Es penedeix d'haver deixat l'American Ballet Theater?

No. No em penedeixo de res, perquè ho he fet tot amb consciència. I no culpo ningú de res.

¿Ha pensat a tancar?

Tot depèn del que passi aquest any. M'han ofert en moltes ocasions ser director de companyies a l'estranger. I de masoca no ho sóc.

AMOR

Vostè no podrà negar que ha sigut bastant Romeu.

Sí. Sempre he viscut l'amor una mica com Romeu.

¿Algun suïcidi emocional?

Eeeeeeeeeehhhh. Diversos.

¿Sí?

Sí. [Riu. Calla].

¿I ha ressuscitat?

M'ha costat molt. Sobretot el primer. Va ser el que més em va costar. Era molt jove. Però sempre he viscut l'amor d'una forma massa passional.

Si estima algú, l'estima amb bogeria.

Sí, sí. Al 100%, al 200% i no puc viure sense aquella persona. Però conforme han anat passant els anys, m'he anat calmant. Ha sigut l'únic aspecte de la meva vida en què sí que he tingut més desenganys. Però no desenganys amorosos, sinó desenganys personals.

¿Per què?

Perquè no tothom viu l'amor de la mateixa manera.

Perquè vostè es dóna molt.

És clar.

¿Ha fet alguna bogeria per amor?

Eeeeehh. No, realment no.

Sent tan passional.

Sóc més d'abraçades i de petons que de “et faig un regal”. Potser hauria de ser més romàntic en aquest sentit.

¿No és romàntic? Se sap de memòria el guió de Romeu.

Jo no crec que Romeu s'hagués molestat a enviar-li un ram de flors a Julieta. S'hi hauria presentat, li hauria fet un petó i se l'hauria emportat amb ell. Jo sóc més d'aquest estil.

D'impulsos.

Impulsiu més que detallista.

¿I fa poc que ha tingut impulsos d'aquests?

[Somriu] Ja no tants. A la meva edat ja no tants.

“Com a parella és un perill públic”, va escriure 'The New Yorker'. ¿Ho és?

Sí. No sé si un perill públic. El que és graciós és que gairebé tothom que m'ha vist ballar amb alguna ballarina s'ha pensat que o estava casat amb ella o teníem algun tipus de relació.

¿No ha pensat a casar-se?

No, no.

A tenir fills, sí.

Sí, m'encantaria tenir fills.

Però és un solitari.

Sí. Encara que estigui en parella. Tinc molts moments en què m'agrada fiuuuuu [fa el gest d'evaporar-se].

¿No deu ser, vostè, dels que fan ballar el cap?

No, no, no, no. Les meves parelles molt poquetes vegades s'han queixat que hagi sigut distant. Tot al contrari. Sóc escorpí.

¿I això què significa?

Som molt tossuts, però molt passionals. Molt fogosos.

A PEUS JUNTS

A Corella és més fàcil llegir-li els peus que les mans. ¿Que què dirien si parlessin? "Uf". És un home amb peus de plom. El ballarí pot confirmar-ho amb un exemple pràctic: va arribar a estar cinc anys amb un dit trencat sense asonar-se'n. Així que per completar la quiromància periodística, és inevitable mirar-li els peus.Un 42. “Dirien de tot”, confessa ell. Fins i tot han tingut una escena 'Algo pasa con Mary'. (No la dels cabells, la de la llitera). Corella s'acabava de trencar tots els tendons creuats del peu esquerre en un assaig obert de l'American Ballet. “Estaven ficant la llitera a l'ambulància i em donaven cops al peu a la porta”.

¿Vostè de quin peu coixeja?

Jo crec que de cap. Els tinc bastant sòlids tots dos. I si coixejo d'un, em passo a l'altre.

¿Fica molt la pota?

Alguna vegada, sí. A una noia que havia deixat de ballar li vaig dir [riu al recordar-ho]: “Enhorabona, ¿de quants mesos estàs?”. “No, és que m'he engreixat molt”. Jo m'hauria trencat la cara a mi mateix.

¿S'acostuma a llevar amb el peu dret o esquerre?

Amb el peu dret. Gairebé sempre em llevo d'aquest costat del llit.

¿Dorm com un tronc?

No. Dormo increïblement malament. Em desperto moltíssimes vegades. A la nit he de beure i menjar alguna cosa, perquè sembla que tinc un forat a l'estómac. Potser tinc diabetis o Déu sap què [riu].


Font: ACN via ara.cat
Joves promeses de la dansa es reuniran a Reus del 12 al 16 de març per competir en la 6a edició del premi internacional Roseta Mauri. Fins al moment s'han inscrit una vintena de nois i noies, menys que l'any passat, i la participació de joves internacionals també és menor per la crisi. Les empreses del territori continuen apostant fort i fent possible aquest certamen biennal convocat per la Fundació Teatre Fortuny de Reus. El jurat estarà presidit pel ballarí Ángel Corella, exballarí principal de l'American Dance Theatre i director del Barcelona Ballet. A més, el concurs comptarà amb Lucía Lacarra, la ballarina principal del Ballet de l'Òpera de Munic, que actuarà a la gala final del 16 de març.
"La dansa moderna és important, però la clàssica és fonamental i la que mou més públic, i cal mantenir el premi tot i haver-se criticat per tendir massa al classicisme", ha declarat Josep Vila, vicepresident de la Fundació Teatre Fortuny. "He tingut la gran sort d'haver estat en diferents competicions arreu del món i en pocs llocs he sentit aquest amor pel premi i pels joves participants", ha dit Ángel Corella, que també ha destacat l'alt nivell dels ballarins d'enguany. "La dansa clàssica ha de deixar de ser puntual en la programació i esdevenir quelcom normalitzat", ha conclòs el director general de la fundació i consorci del Teatre Fortuny, Ferran Madico.
La competició
20 joves ballarins d'entre 16 a 21 anys ja s'han apuntat al concurs. Són joves promeses que busquen fer-se un nom en el panorama del ballet internacional. La immensa majoria són de l'estat espanyol. La crisi i el fet que cada alumne ha de pagar les despeses d'inscripció i estada ha fet disminuir la participació d'alumnat internacional. L'ajut econòmic per part d'institucions i sobretot empreses fa viable la convocatòria d'aquesta competició, que ofereix una beca d'estudis de la Royal Academy of Dance de Londres, una del Ballet Reial Danès i dues de l'Escola Internacional de Dansa Ángel Corella, a part d'importants premis en metàl·lic: 6.000 euros el primer premi, 2.000 el segon i 1.000 el tercer.
Les eliminatòries del concurs començaran el 13 de març al matí. A la tarda es faran les semifinals a l'escenari del Teatre Fortuny, en una sessió oberta al públic. L'endemà, 14 de març, hi haurà la final a l'escenari del teatre, que també serà oberta al públic. Quan s'acabin les actuacions, el jurat donarà a conèixer el seu veredicte.  
El bailarín y director Ángel Corella reunió ayer a su plantilla en su nueva sede barcelonesa para anunciarles que la compañía está técnicamente en quiebra, que no puede pagar las nóminas y que tampoco puede hacer despidos, pues carece de fondos para pagar las indemnizaciones correspondientes. El artista madrileño se acogerá a una fórmula muy en boga entre las compañías de danza contemporánea, que es contratar a los elementos necesarios directamente cuando tengan funciones, algo que no es estable ni coherente a la mecánica propia del ballet. Mientras tanto, en un esfuerzo por no tirar la toalla, intentará mantener los espaciosos locales que acondicionó en el centro de la ciudad Condal para garantizar el entrenamiento. Era la única verdadera compañía de ballet clásico en el Estado español, habiendo debutado de manera pujante en el Teatro Real de Madrid con La Bayadera en la versión de Natalia Makarova en septiembre de 2008.


La compañía, que acaba de regresar de una gira por varias ciudades de Norteamérica, está prevista en el programa de danza del Festival de Peralada este verano (donde mostrará la pieza Pálpito, de los coreógrafos Ángel Rojas y Carlos Rodríguez), pero las actuaciones previstas son insuficientes para mantener un conjunto de esta envergadura y proporciones.
Corella, que rebautizó a su agrupación como Barcelona Ballet, venía de una frustrante experiencia con la Comunidad de Castilla León, donde se radicó por más de cuatro años al volver de su exitosa carrera norteamericana como primera figura en el American Ballet Theatre de Nueva York, y dio comienzo su ambicioso plan de poner en marcha una compañía de ballet académico de nivel y plantilla internacionales además de una escuela con su propia residencia de estudiantes en paralelo a una fundación que lleva su nombre. Sus primeras declaraciones al instalarse en Barcelona fueron: “Quiero convertir a mi compañía en el Barça de la Danza clásica”.
Actualmente la plantilla se había ido reduciendo progresivamente y no sobrepasaba los 40 bailarines. Entre sus últimas producciones de éxito estuvo El lago de los cisnes, que presentó con notable aceptación de público y crítica en el Teatro Calderón de Valladolid, Teatro Lope de Vega de Madrid y en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona.
A día de hoy, Ángel Corella está aún esperando que el gobierno regional de Castilla y León le abone parte de las subvenciones del último ejercicio; era ese el balón de oxígeno para campear la crisis.
Al llegar Ángel Corella a Barcelona, gran parte del sector de la danza contemporánea local protestó airadamente en los medios y en comunicados sectoriales por la posibilidad de que los fondos de la danza fueran a parar a una agrupación de carácter clásico-académico. También tenía ya muy avanzado el proyecto de su nueva escuela en una localidad de la periferia de Barcelona, una idea que ya fue presentada a la prensa en meses pasados con un lujoso edificio de nueva planta que debía funcionar en dos años. Ahora todo es incertidumbre y en las redes sociales se habla de cierre y estampida de muchos artistas.
Fuente: Carmen del Val / Roger Salas (www.elpais.com)



L'escola de dansa i residència d'estudiants Ángel Corella serà una realitat el setembre de 2014. El centre es construirà en uns terrenys cedits pel consistori a tocar de l'IES Cendrassos i costarà 8,5 milions d'euros. Les administracions aportaran un 30% del pressupost i l'Ajuntament, de la mà de la Fundació Ángel Corella, està buscant inversors privats que paguin el 70% restant. El centre serà privat i acollirà fins a 150 estudiants d'11 a 18 anys que compatibilitzaran els estudis de dansa clàssica amb la formació acadèmica generalista. Per accedir-hi, els alumnes hauran de superar un examen, i els estudiants catalans i de la resta de l'Estat tindran prioritat. Carmen Corella serà la directora d'aquest centre de titularitat privada.
L'Ajuntament de Figueres cedirà una parcel·la de 2.500 metres quadrats, situada en una illa d'equipaments educatius. La cessió és gratuïta i es fa a través de la fórmula de concessió a 50 anys. Al maig es convocarà un concurs públic per tal que els millors despatxos d'arquitectura internacional presentin projectes. L'Ajuntament calcula que a la tardor es podrà rebre el projecte i que durant el 2013 es podran licitar les obres. Pel que fa a la gestió de l'escola, també es convocarà un concurs. "Volem garantir la competència i que s'hi puguin presentar altres fundacions", ha manifestat Vila. Per tant, la Fundació Ángel Corella haurà de presentar un projecte educatiu i artístic abans d'optar a la gestió del centre. Ara bé, Vila ja ha remarcat que "hi ha poques fundacions al nivell de la d'Ángel Corella" i, per tant, és previsible que sigui aquesta la que gestioni el centre.
La construcció de l'equipament costarà 3,7 milions d'euros per a l'escola i 4,9 per a la residència, i les administracions públiques n'aportaran un 30%. A partir d'aquesta aportació, la gestió del centre serà totalment privada i les administracions no faran cap més aportació. Vila ha explicat que la Diputació, el Govern i l'Ajuntament estan a favor del projecte i que també volen implicar-hi l'Estat. La resta, el 70% del cost de la construcció, anirà a càrrec d'empreses privades. La Fundació Corella i l'Ajuntament estan establint contactes per trobar el finançament. "Creiem que és un equilibri raonable", ha afirmat l'alcalde.
Una escola de primer nivell
El ballarí Ángel Corella ha destacat que aquesta escola serà la primera experiència a l'Estat. Corella ha lamentat que la dansa clàssica, a diferència d'altres països com Gran Bretanya, França, Rússia o EUA, no té el mateix reconeixement que d'altres arts. Per això, ha destacat que el centre estarà a la mateixa altura a nivell de formació i professorat que les cinc escoles més importants del món i que serà un atractiu per a alumnes de tot el món.
Al centre hi haurà una desena de professors especialitzats en dansa clàssica, i els alumnes hi hauran d'estar entre quatre i cinc anys formant-se. El mateix Corella també hi impartirà classes. Aquesta escola ha d'esdevenir la pedrera de la companyia que Corella acaba de posar en marxa a Barcelona. El ballarí ha explicat que la companyia, que ha rebatejat amb el nom de Barcelona Ballet, es nodrirà d'aquest centre i, per tant, buscaran l'excel·lència en la formació.
Font: ACN via www.ara.cat

Corella-Figueres-2014

by on 14:10
L'escola de dansa i residència d'estudiants Ángel Corella serà una realitat el setembre de 2014. El centre es construirà en uns...

El bailarín y coreógrafo Ángel Corella ha decidido cambiar el nombre de su compañía, que hasta el pasado mes de diciembre se llamaba Corella Ballet Castilla y León, por el nombre de Barcelona Ballet, y ha anunciado que la Fundación Ángel Corella instalará su sede en Barcelona.
"Queremos que esta compañía sea el Barça de la cultura", ha dicho hoy Corella en rueda de prensa, tras indicar que ya dispone de un local cerca del Palau de la Música de Barcelona y que ha firmado sendos convenios con el Ayuntamiento de Barcelona y la Diputación de Barcelona.
El convenio con el Ayuntamiento incluye la cesión de un local para la Fundación Ángel Corella que "muy probablemente será la antigua sede del periódico La Vanguardia en la calle Pelayo", ha dicho.
El convenio con la Diputación de Barcelona es "un acuerdo económico que anunciaremos próximamente" y falta por concretar un posible convenio con la Generalitat, aunque, según ha indicado Corella, de momento no está cerrado "porque las circunstancias económicas son difíciles".
Fuente: www.lavanguardia.es