FITXA ARTÍTICA

TEXT: SANTIAGO RUSIÑOL

DIRECCIÓ: JORDI PONS-RIBOT

INTÈRPRETS: Santi Ricart, Antoni Badia, Joaquim Dotras, Lluïsa Sala, Gemma Sangerman, Andreu Banús, Claudi Domingo, Francesc Casanovas, Vanesa Vidaurrazaga i Pep Ribas.

PRODUCCIÓ: FÈNIX TEATRE

SALA MUNTANER



La classe neutra és una versió lliure de la novel·la L’auca del senyor Esteve del Santiago Rusiñol, on ens presenten els darrers moments de la vida del senyor Esteve, els seus somnis, els seus desigs, les seves pors, les seves frustracions... El què va a ser i el què no va gosar ser. Una aproximació crítica entre la crueltat i la tendresa, d’un dels arquetips més representatius de la societat catalana de sempre.

En la novel·la, ben al contrari de la peça dramàtica, trobem un Rusiñol més incisiu, més agut, més mordaç... lluny de l’anècdota, sovint intranscendent de l’obra teatral.

Una versió correcta, acurada, sense gaires artificis, amb només un espai, una habitació que dona amb una petita saleta amb una finestra. Tots els personatges entren i surten d’escena, una escena compartida entre els actors i els espectadors.

El que més caldria destacar són els jocs de llums que ens permeten situar-nos, o fer-nos imaginar més bé, les diferents llocs en que es desenvolupa l’obra. Poca música només en alguns moments per trencar la paraula omnipresent dels intèrprets.

Dels actors hi destaquen en Santi Ricart, que porta sobre la seva esquena el paper principal, l’Esteve, i que encara que hi ha moments una miqueta fluixos, manté el tipus fins al final de la representació. I l’Antoni Badia, com l’avi Esteve, fa una interpretació bona del botiguer de tota la vida que viu només per treballar i per seguir el decurs de la història. Perquè ha de ser i serà. Hi ha coses que no es poden canviar.

La classe neutra és una obra per aquells que els hi agrada el teatre clàssic, sense gaire artificis i que gaudeixen amb un bon text dramàtic amb punts de somriure contingut.


LA CLASSE NEUTRA

by on 8:54
FITXA ARTÍTICA TEXT: SANTIAGO RUSIÑOL DIRECCIÓ: JORDI PONS-RIBOT INTÈRPRETS: Santi Ricart, Antoni Badia, Joaquim...

FITXA ARTÍTICA
TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT
DIRECCIÓ: CHRISTOPHE LIDON
INTÈRPRETS: Ricard Borràs i Nacho Fresneda
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE VILLARROEL


“A qui s’estima quan s’estima?”


Aquesta pregunta marca l’inici i també el final de l’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt. Autor fetitxe per a molts que aquesta temporada està començant a envair les cartelleres teatrals barcelonines. Després de El Llibertí, ens arriba Variacions Enigmàtiques.

El periodista Erik Larsen, Nacho Fresneda, visita el premi Nobel de literatura Abel Znorko, Ricard Borràs, a la seva casa en una illa perduda al mar de Noruega. Amb l’excusa d’una entrevista, l’inaccessible escriptor i el seu interlocutor lluiten en un joc de veritats cruel i sinuós. Una dona els uneix en un passat que tots dos aniran revelant al ritme d’un suspens sàviament traçat. Variacions enigmàtiques ens parla, en definitiva, de l’amor en totes les seves possibilitats i en totes les seves impossibilitats.

És una obra que representa un camí, et dóna petites píndoles d’informació en el moment just per trencar una situació, si estiguessin al cinema, trencaríem una escena i passaríem a viure un altra, de diferent. Però com diu el Borràs, “Van sorgint altres interrogants a mesura que s'avança en la trama, però no es donen respostes. L'important és el camí que es va seguint, no el final”.

Una dona, coneguda pels dos, els uneix en un passat que van revelant a ritme de suspens. Els dos la coneixen de manera diferent, i aquí és on descobrirem que una mateixa persona pot ser vista i coneguda de maneres molt diverses. Aquesta dona realment es converteix en la gran protagonista de l’obra, una dona que s’esmenta, però que l’espectador no veu en cap moment.

Un Ricard Borràs esplèndid i un Nacho Fresneda, en algú moment massa preocupat per una bona dicció catalana i al que se li troba al faltar una manca d’experiència teatral composen el repartiment d’aquest drama-comèdia-diàleg filosòfic amb un cert punt d’ironia. Veiem a un Fresneda, i comproven que, al menys, en aquesta obra és un actor més aviat limitadet, que es queda moltes vegades en la superfície del personatge i no provoca que realment l’espectador s’ho acabi de creure.

El text bascula perfectament entre l’ humor i el drama, la transcendència i la banalitat, i evita caure en el discursisme per entrar en una dinàmica ràpida de rèplica i contrarèplica. Hi ha lloc per al somriure, per a l'emoció i per a la reflexió. És una obra que sempre es pot estar d'acord amb les dues visions dels personatges protagonistes, que de tant antagòniques esdevenen complementàries.

Quan surts del teatre potser tinguis la sensació de tenir més preguntes sense respostes, a les que seguir donant vida en el teu cap. Al mateix que la vida, no sempre hi ha respostes per a totes les preguntes.

VARIACIONS ENIMÀTIQUES

by on 21:22
FITXA ARTÍTICA TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT DIRECCIÓ: CHRISTOPHE LIDON INTÈRPRETS: Ricard Borràs i Nacho Fresneda PRODUCCIÓ: FOCUS ...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: COPI
DIRECCIÓ: MARCIAL DI FONZO BO
INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Ruben Ametllé, Joan Carreras, Tony Corvillo, Julio Manrique i Andrew Tarbet
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE





Una parella homosexual i els seus veïns celebren la nit de cap d'any entre atacs de nervis, grans amors i insults devastadors. Una comèdia de gran guinyol, èxit destacat al Festival d'Avinyó 2006, que Marcial di Fonzo Bo (l'aclamat Ricard III al mític muntatge de Mathias Langhoff) torna a dirigir aquest cop amb actors de la companyia del Lliure.

Copi és lúcid, precursor, divertit, fins i tot hilarant, terrorista, chic, negre i eficaç a cada rèplica. Té una visió del món moderna i alliberada. La seva passió per reunir el pensament únic és essencial per a tots els artistes. La seva simplicitat i franquesa continuen molestant, avui encara més que fa trenta anys. La seva poesia és profundament política, sense moral ni lliçons. El seu sentit de l’humor corrosiu segueix demostrant que l’home pot ser mestre del seu propi destí i no la seva conseqüència fatal. Interpretant aquests textos rius i aquests riures són bons perquè darrera l’aparent frivolitat riem de nosaltres mateixos, del nostre patiment, de la nostra por de viure, dels nostres tabús. La seva llibertat és bona per a nosaltres. Ens fa pensar.

Els personatges de Copi són greus perquè rient d’ells tenim la possibilitat de riure de nosaltres mateixos, que és potser la forma més elevada de la gravetat. Per això qualsevol decisió presa queda sense objecte, qualsevol situació es transforma de seguida en el seu contrari; qui vol sortir es quedarà tancat, qui vol menjar serà menjat, la que s’ha convertit en home tornarà a ser una dona, la conjuració d’un perill és un perill nou que irromp.

És una obra mig vodevil mig drama policíac que barreja la comèdia amb el drama i em moltes circumstàncies et dóna un no sé què riure’t perquè encara que et faci riure el diàleg i l’escena, el que els hi passa als protagonistes de l’obra. Amb un escenari espectacular, ple d’efectes especials, amb un bon joc de llums i sorolls, l’obra al que potser li posaríem un però si parlem de diàleg, que no destaca massa, a part de comptar les vegades que es poden arribar a dir “vaig de tripi”.

Del l’equip artístic del Lliure, destaca el Ruben Ametllé fent de travelo, divertidíssim des de la primera aparició fins al final. I per una obra a la vida, poso bona nota a la Chantal Aimée, que crec que està genial en el seu paper.

Si més no ho que més destaca a part de l’escenografia i del equip artístic és la gran afició pel nudisme que normalment tenen les obres darrerament representades en el Teatre Lliure. Que no és cap queixa, de vegades ajuda a ficar-te més en el paper veure segons qui com la seva mare li va portar al món.

“De vegades, Déu arriba tan de sobte!”

LA TORRE DE LA DÉFENSE

by on 1:53
FITXA ARTÍSTICA TEXT: COPI DIRECCIÓ: MARCIAL DI FONZO BO INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Ruben Ametllé, Joan Carreras, Tony Corvillo, J...


Nou Teatre Gaudí

Neix un nou teatre a Barcelona, el Teatre Gaudí que començará a programar teatre a partir del 12 de febrer en una de les seves sales amb una antologia de temes dels musicals de Sondheim. El teatre està ubicat en el carrer Sant Antoni Maria Claret, núm 120 i el seu director artístic és l'Ever Blanchet, del Versus Teatre.

La proposta va més enllà del simple idea de programar teatre ja que l'espai té un ampli vestíbul on el seu director vol aprofitar per exposicions temàtiques. El nou teatre té una capacitat de 230 butaques. L'escenari serà al mig, res d'escenogràfia segons el propi Ever, només llums, vestuaris i actors.

La sala petita, intimista i amb distribució a la italiana, s’inaugura el 14 de febrer amb una obra de Simone de Beauvoir. Hi caben 54 persones, que es poden allargar fins a 68 i sobre tot està pensada per fer titelles.

La sala gran acollirà majoritàriament musicals però insistint en el musical autòcton i/o en català. De fet com l'Ever avança que en Manu Guix ja està treballant, juntament amb l'Àngel Llàtzer, en un nou musical que es representarà en el teatre. L'Ever diu que no serà una sala alternativa com la Versus, només és representaran èxits.

Una nova aposta per la cultura del nostre país. De vegades, diuen que arriscar-se és la millor opció per aconseguir l'èxit.



Neix un nou teatre

by on 17:03
Nou Teatre Gaudí Neix un nou teatre a Barcelona, el Teatre Gaudí que començará a programar teatre a partir del 12 de febrer en una de les se...

Tocarnos la cara

Belen Gopegui

Ed. Anagrama, Barcelona, 1995

231 págs.




“Mirar lo que son, mirar quién dice y cómo se dice lo que se quiere decir”



Un conocido profesor de teatro, llamado Simón Cátero, embarca en un proyecto a cuatro alumnos suyos. Se trata de crear un espejo de carne y hueso. Los cuatro tienen la impresión de ser usurpadores, habitantes privilegiados de la ciudad; ninguno se atreve a merecer su futuro; los cuatro desean, cada uno a su modo, que el proyecto dé sentido a sus existencias individuales. Cuando, un día, el proyecto fracase, se verán obligados a afrontar la decisión de construir sus vidas


Tocarnos la cara nace de la suma de dos voces y cuenta que ningún sentido puede encontrarse en privado. La primera voz, Sandra, oída en solitario, narra la historia del esfuerzo y de los sueños que de repente se desploman; esa historia se debate con el fracaso del intento, con la angustia de no haber alcanzado un triunfo que sería la única simulación posible del sentido. Pero ante esta voz surge la otra, Simón, capaz de romper los perfiles más obvios de ese fracaso personal al que la historia parecía apuntar. Una voz dura y, sin embargo, generosa. Más allá de las preguntas, la novela propone una respuesta.



“Los actores somos lo que hacemos”



Porque el teatro no sólo se ve, se lee sino que también como es el caso de esta novela sirve para dar sentido a cuatro vidas individuales que intentan hacer del teatro no sólo una profesión sino una manera diferente de vivir.


Con una prosa fácil de leer se van entretejiendo la vida de estos cuatro personajes. De lectura fácil pero de contenido intenso, descripciones sintéticas y pocos escenarios donde se mueven los protagonistas.



“ La vida es igual que el teatro: nada se repite”


Tocarnos la cara

by on 15:55
Tocarnos la cara Belen Gopegui Ed. Anagrama, Barcelona, 1995 231 págs. “Mirar lo que son, mirar quién dice y cómo se dice lo que ...