LA TORRE DE LA DÉFENSE



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: COPI
DIRECCIÓ: MARCIAL DI FONZO BO
INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Ruben Ametllé, Joan Carreras, Tony Corvillo, Julio Manrique i Andrew Tarbet
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE





Una parella homosexual i els seus veïns celebren la nit de cap d'any entre atacs de nervis, grans amors i insults devastadors. Una comèdia de gran guinyol, èxit destacat al Festival d'Avinyó 2006, que Marcial di Fonzo Bo (l'aclamat Ricard III al mític muntatge de Mathias Langhoff) torna a dirigir aquest cop amb actors de la companyia del Lliure.

Copi és lúcid, precursor, divertit, fins i tot hilarant, terrorista, chic, negre i eficaç a cada rèplica. Té una visió del món moderna i alliberada. La seva passió per reunir el pensament únic és essencial per a tots els artistes. La seva simplicitat i franquesa continuen molestant, avui encara més que fa trenta anys. La seva poesia és profundament política, sense moral ni lliçons. El seu sentit de l’humor corrosiu segueix demostrant que l’home pot ser mestre del seu propi destí i no la seva conseqüència fatal. Interpretant aquests textos rius i aquests riures són bons perquè darrera l’aparent frivolitat riem de nosaltres mateixos, del nostre patiment, de la nostra por de viure, dels nostres tabús. La seva llibertat és bona per a nosaltres. Ens fa pensar.

Els personatges de Copi són greus perquè rient d’ells tenim la possibilitat de riure de nosaltres mateixos, que és potser la forma més elevada de la gravetat. Per això qualsevol decisió presa queda sense objecte, qualsevol situació es transforma de seguida en el seu contrari; qui vol sortir es quedarà tancat, qui vol menjar serà menjat, la que s’ha convertit en home tornarà a ser una dona, la conjuració d’un perill és un perill nou que irromp.

És una obra mig vodevil mig drama policíac que barreja la comèdia amb el drama i em moltes circumstàncies et dóna un no sé què riure’t perquè encara que et faci riure el diàleg i l’escena, el que els hi passa als protagonistes de l’obra. Amb un escenari espectacular, ple d’efectes especials, amb un bon joc de llums i sorolls, l’obra al que potser li posaríem un però si parlem de diàleg, que no destaca massa, a part de comptar les vegades que es poden arribar a dir “vaig de tripi”.

Del l’equip artístic del Lliure, destaca el Ruben Ametllé fent de travelo, divertidíssim des de la primera aparició fins al final. I per una obra a la vida, poso bona nota a la Chantal Aimée, que crec que està genial en el seu paper.

Si més no ho que més destaca a part de l’escenografia i del equip artístic és la gran afició pel nudisme que normalment tenen les obres darrerament representades en el Teatre Lliure. Que no és cap queixa, de vegades ajuda a ficar-te més en el paper veure segons qui com la seva mare li va portar al món.

“De vegades, Déu arriba tan de sobte!”

2 comentarios: