Mostrando entradas con la etiqueta Mingo Ràfols. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mingo Ràfols. Mostrar todas las entradas

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: MIQUEL DESCLOT
DIRECCIÓN: DULGALD BRUCE-LOCKHART
INTÉRPRETES: EMILIÀ CARRILLÀ, ORIOL CASALS, NÚRIA DEULOFEU, JOAN DÍAZ, GUILLEM FERNÁNDEZ-VALLS, SÍLVIA FORNS, IRENE JORDAR, MINGO RÀFOLS, JORDI ROBLES, CAROL ROVIRA y JACOB TORRES.
DURACIÓN: 2h 45 min (con entreacto)
PRODUCCIÓN: TEATRE AKADÈMIA EIX49
TEATRE AKADÈMIA

Ver sentir Shakespeare es lo que podemos hacer desde hace dos temporadas gracias a la asociación de uno de los actores de la compañía británica Propeller, Dulgald Bruce-Lockhart y el Teatro Akadèmia. Si el año pasado degustamos Romeo y Julieta, este año le ha tocado el turno a Com us plagui (Al vostre gust). Romeo y Julieta me gustó, pero Com us plagué me ha encantado. Tiene un dinamismo de entradas y salidas mayor, de tramas y subtramas, hay más vida, y más personajes electrizantes.

Te olvidas que está en catalán, que son actores que has visto otras veces en otros escenarios, son simplemente las palabras de Shakespeare, no hay versos, son emociones, sonidos, gestos, no hay artificio, todo es bello y fluye. Si una de las cosas que más cuesta es el verso y la dicción, aquí las voces de los actores están medidas, son naturales, lo que para el espectador es una especie de magia, donde no es él quien ha hecho el esfuerzo por entender un texto sino que es recibido por sus oídos con total normalidad.

Interpretativamente se nota que el director conoce el texto y el terreno por el que se mueve. El personaje de Rosalinda es un bombón que ha sabido perfectamente moldear y degustar Núria Deulofeu. Sílvia Forns repite con Lockhart que sigue sacando una luz muy viva de la actriz, toda alegría. Emilià Carrila i Mingo Ràfols, a pesar de que el dramatismo de sus personajes es mayor, se han desligado de las cadenas, a menudo interpuestas en algunos personajes de Shakespeare y su interpretación es libre y llena de fuerza.

Uno de los grandes aciertos del montaje es su puesta en escena. Ricard Prat i Coll ha sabido entender la filosofía del Akadèmia, utilizando los dos pisos y toda la magia que allí reside. Espectacular decoración y vestuario, que agilizan la acción, y no dejan que la atención se fije en nada más allá de lo realmente importante.

Desde mi más humilde asiento pido a la Mercè Managuerra y a todo su equipo que haga todos los posibles porque el año que viene haya una tercera asociación, queremos descubrir a Shakespeare de una manera entretenida y sin los esfuerzos por entender lo que se dice. Por una vez los espectadores somos entendidos y queremos más: más electricidad, más vida, más teatro, más Shakespeare vía Dulgald Bruce-Lockhart, PLEASE!

COM US PLAGUI

by on 16:58
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: MIQUEL DESCLOT DIRECCIÓN: DULGALD BRUCE-LOCKHART INTÉRPRETES: EMILIÀ CARRILLÀ, ORIOL CASALS...
Font: Laura Fabregat (ara.cat)

La Ismènia és una víctima, víctima d'un pare gelós que no la deixa sortir del niu perquè, segons defensa l'home, "només té 28 primaveres". La meva Ismènia és l'adaptació teatral de la comèdia del dramaturg francès Eugène Labiche (1815-1888) que relata un conflicte domèstic i quotidià: un pare vidu i protector que no permet que la seva filla es casi. La casa s'omple de pretendents però ell no n'accepta cap. Sempre troba als nois algun però al qual aferrar-se. La germana del pare, una tieta rica que viu amb ells, representa l'altra cara de la moneda. Ella farà costat a la Ismènia i l'ajudarà a trobar el seu pretendent. I, enmig del conflicte, apareix un galant de París que també voldrà pretendre-la.
La meva Ismènia és, segons el seu director, Hermann Bonnín, un mirall de "les petites misèries de l'ésser humà". I també és un vodevil. De fet, Eugène Labiche va ser el creador d'aquest gènere, un dels més populars del segle XIX, que consisteix en un retrat dels homes d'aquella època i també dels de sempre, perquè "la condició humana no ha canviat gens, ni tampoc canviarà", diu Bonnín. El director, d'altra banda, ha volgut ressaltar el valor d'aquest gènere i la seva "arrel popular per excel·lència", ja que va néixer de la veu del poble i de la cançó obscena de França. Es caracteritzava per "recollir l'actualitat del dia a dia" a través de personatges satírics que no deixaven d'interpretar la realitat.
Aquest sainet costumista, a la moda del segle XIX -i que conté un homenatge als espectacles del Paral·lel-, en el qual els actors canten cançons franceses a cappella , com ara La vie en rose i Milord, "reclamava uns comediants en el millor sentit de la paraula", diu el director. Lina Lambert (la tieta), Jaume Pla (el pare), Mingo Ràfols (el pretendent parisenc), Anna Ycobalzeta (Ismènia) i Teresa Urroz (la minyona) són els intèrprets d'aquesta gran comèdia humana. El director ha volgut recordar que a França els comediants no són actors, sinó que són senzillament "comediants" i "són honorats i valorats perquè no són els que fan comèdia, sinó que són aquelles persones capaces de jugar amb el text i sentir-lo des del plaer". Expliquen coses "des de la rialla" i "integren l'espectador", conclou.
La meva Ismènia és el primer text que Hermann Bonnín dirigeix a La Seca. És, també, de les poques vegades que s'atreveix amb la comèdia per "l'accent de vodevil" de l'espectacle, que compta amb vestuari i decoració d'època i il·lustra de ple els costums del segle XIX. L'obra es podrà veure a partir d'aquest dijous i estarà tot un mes en cartellera, fins al 23 de juny. El públic que hi vagi descobrirà que, a la terrassa del teatre, Hoffman hi ha instal·lat un bar-restaurant a l'aire lliure.


Font: L. Fabregat/L. Serra (ara.cat)
Són quatre joves que viuen "tot el que volen viure". Sexe, drogues. Estan lluny de la vida real. "Al límit", explica el director de Shopping & fucking , Oriol Rovira. La primera obra d'èxit que va escriure el dramaturg anglès Mark Ravenhill el 1996 i que va inaugurar el corrent violent, vulgar i xocant anomenat in-yer-facearriba avui al Teatre Tantarantana.
Ravenhill (autor de textos com ara Dispara/Agafa tresor/Repeteix ,Unes polaroids explícites i Product ) va escriure aquesta obra quan la societat passava per "un moment d'opulència i consum", assegura Rovira. "Però el que fa 15 anys era una advertència, ara és una realitat", alerta. Tot i que reconeix que els personatges són "diferents" dels de la societat d'avui, creu que el que Ravenhill retratava de l'era post-Thatcher a Shopping & fucking té punts de contacte amb la situació actual. "Els joves giren l'esquena al món i a la cultura i no són conscients de res", opina. El món s'acaba en ells i les seves tragèdies i il·lusions. Segons Rovira, guanyar diners i gastar-los estava aleshores per sobre dels valors ètics, i això ens ha conduït a la crisi de valors actual.
L'obra mostra "un món on tot es defineix en termes de consum", seguint la dinàmica "vull això, ho compro", assenyala Rovira. I l'impuls consumista arriba al sexe i les drogues. L'argument se centra en les situacions límit lligades a les drogues, el sexe i la violència que viuen els quatre protagonistes. El Mark està enganxat a l'heroïna, el Robbie comença a traficar amb èxtasi i el Gary es prostitueix. El buit existencial, el malestar, la desorientació i la soledat els fan allunyar-se de la vida de carn i ossos per entrar en una dimensió paral·lela. L'obra ensenya "com els personatges topen de cara amb la seva moralitat i immoralitat", explica Rovira.
El repartiment del Tantarantana, molt jove, està format per Ferran Vilajosana, David Marcé, Quim Àvila i la popular actriu de cinema madrilenya Clara Lago. Al costat d'ells, Mingo Ràfols encarna la veu de la moralitat i intentarà redreçar i portar a bon port la vida dels joves. Segons Lago, Shopping & fucking vol ser "una crítica a la deshumanització" que impera avui dia i cita com a exemple que encara existeixi "la violència de gènere".
El text original transcorria al Londres dels 90. Rovira ho ha traslladat a Barcelona amb els mínims retocs possibles perquè, en el fons, passava el mateix en qualsevol ciutat europea. Shopping & fucking és també una crítica al poder, que imposa com s'ha de pensar i no deixa lloc a dissentir.
Aquest projecte teatral -una "il·lusió" de la nova companyia formada per l'actor Ferran Vilajosana i el director Oriol Rovira per aixecar una obra teatral cabdal de la dramatúrgia contemporània- té més de dos anys de feina al darrere. Segons el director del Teatre Tantarantana, Julio Álvarez, és un projecte "que ha fet xup-xup lentament" per "suplir el mal moment econòmic". És una obra que lliga amb la filosofia del teatre: autoria contemporània, una companyia jove però professional i "una visió de la professió que té a veure amb l'artesania, amb el teatre pur", defensa el director de la sala. L'obra estarà en cartell només tres setmanes, fins al 19 de maig. L'espectacle, amb disset anys d'història, s'ha estrenat en més de quaranta països. A Barcelona, Shopping & fucking ja es va poder veure en la versió de Thomas Ostermeier, al Grec del 2003.


Font: Laura Serra (ara.cat)
Encarnar el vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil de Les amistats perilloses no requereix només distinció i dots de seducció. Quan es tracta de la versió de Heiner Müller demana concentració, precisió, exigència, rigor. El director alemany Konrad Zschiedrich, de fet, està convençut que el seu col·lega Müller ni tan sols devia llegir més enllà de la introducció del llibre de Choderlos de Laclos del 1782 per fer Quartet. "No és una crítica dels llibertins del segle XVIII. Això és només una màscara. Són llibertins, però sobretot són humans. Els crims passionals no passen només entre nobles", afirmava ahir Zschiedrich hores abans de l'estrena de Quartet al Teatre Akadèmia.
Müller utilitza els prototips dels personatges per cargolar la seva perversió i la seva maldat fins a l'extrem. "És un joc escènic però no lúdic, sinó malèfic. És una partida criminal d'escacs", deia Muntsa Alcañiz, que protagonitza el muntatge amb Mingo Ràfols. També per als actors és un text infernal, perquè és críptic i antinatural, de manera que els obliga a "canviar la manera de pensar". "No et deixa fer servir l'experiència del que saps fer", explicava Ràfols. Els personatges, més que flirtejar amb la seducció, juguen constantment amb la destrucció.
Serà el quart Quartet que arriba al teatre català. El primer va ser el 1987, interpretat per Ferran Audí i Anna Güell i dirigit per Joan Ollé. Després va venir el mític, el 1993, amb Anna Lizaran i Lluís Homar a les ordres d'Ariel García Valdés, al Lliure de Gràcia. I el més recent el va dirigir Jordi Prat i Coll a l'Atrium amb Marta Domingo i Raimon Molins.
Una experiència sensorial
El director del muntatge, també alemany -de la RDA-, va ser amic de Müller, un dramaturg vetat al seu país durant els anys 60 i 70 i després reconegut com un dels grans del segle XX. Per Zschiedrich, Müller va aconseguir anar més enllà del mestre. "Brecht és la base, però ell no volia donar un sentit al teatre, sinó oferir una experiència al públic", diu.
Quartet va acompanyar Müller tota la vida. La va començar a escriure quan tenia 20 anys i la va acabar de gran. Fins i tot en l'última frase de l'obra confessa que pateix càncer -la causa de la seva mort el 1995-. " Les amistats perilloses són l'excusa per vehicular la seva visió de l'eros i el tànatos", resumeix Alcañiz. Però no només hi concentra experiències pròpies, sinó també referents culturals, filosòfics, bíblics. "És un gran poema dramàtic, líric, èpic -deia Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia-. És com un huracà que t'arrossega encara que no sàpigues d'on ve el vent, sense que a vegades ho acabis d'entendre".
TEXT: MARC CAMOLETTI
VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, MARTA VALVERDE, OSCAR KAPOYA
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PINKERTON PRODUCCIONS
TEATRE CONDAL

Feia molt que no veia un vodevil i com estem en crisi hi ha teatres que s'han d'especialitzar en aquest tipus de muntatge. Sense retreure res al gènere i deixant ben clares les cartes amb les que juguem No et vesteixes per sopar ofereix diversió, riures i entreteniment per a tots els públics durant gairebé dos hores.

La història és ben senzilla una sopar que es converteix en un malson pels constants embolics que protagonitzen els seus comensals. Parelles, amants, cuinares es donen cita en la sala d'estar d'una segona residència i fan que el públic no pari de riure amb les situacions més esperpèntiques.

El text no dóna més de sí, la història tampoc. La resta ho hauran de posar els actors. Els millors, els tres protagonistes, l'Àngels Bassas, el Mingo Ràfols i el Jordi Díaz. A gairebé el mateix nivell es troba la Mònica Graenzel. Molt per sota la Marta Valverde i l'Òscar Kapoya, que en moltes ocasions semblaven que passen per l'escenari sense voler deixar rastre.

Escenografia típica de vodevil amb un munt d'amagatalls que permeten entrar i sortir als seus personatges en innombrables ocasions i que dóna el toc de comicitat que en alguns punts li manca al text. L'únic però de l'obra és la durada excessiva en comparació a la història explicada, amb vint minuts menys hagués estat perfecta.

NO ET VESTEIXIS PER SOPAR

by on 18:38
TEXT: MARC CAMOLETTI VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, M...