Font: Laura Serra (ara.cat)
Daniel Martínez es retira de la patronal del teatre Adetca (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) després de 22 anys, 17 dels quals com a president. Considera que el més important del seu llegat és el consens i la cohesió del sector. Seguirà capitanejant Focus, la productora teatral més gran de l’Estat, però té al cap un relleu a mitjà termini. Assegura que seguirà vinculat a l’empresa que va cofundar i al teatre mentre les forces l’hi permetin.
Per què deixa Adetca?
És l’hora de saba nova, jove, preparada. Faig un pas enrere voluntàriament i amb alegria. Hi ha un esgotament, la sospita que fas de tap i quan tens la sensació que pots actuar com si allò fos teu, has de retirar-te. La sensació patrimonial és negativa i poc democràtica. Ha arribat l’hora de no fer cap nosa.
El substitueix Xavier Marcé, el vicepresident de Focus. Això diu molt de l’empresa: és la més important o la que té més poder? O totes dues coses?
Van votar-lo. Normalment ja passa en tots els gremis perquè l’empresa més important és la que té més capacitat de lideratge i fàcil interlocució amb les administracions.
Fa dues dècades des que es va fundar Adetca. Quins són els tres canvis essencials que ha viscut el sector?
Que ara és un sector organitzat; de la lluita individual s’ha passat a la visió global, i s’ha viscut un creixement ininterromput que només ha estroncat l’augment de l’IVA. Veníem de 713.000 espectadors el 1993 i hem passat als prop dels 3 milions d’espectadors el 2012. A més, la consideració del teatre ha passat a ocupar un lloc preferent en el lleure del ciutadà. És una de les coses que van bé i de les que se sent orgullós. Ara bé, el creixement ha quedat tocat, en un 64% per culpa de l’IVA i la resta per culpa de la caiguda del consum, però es recuperarà.
Sempre que es rebaixi l’IVA. ¿Té esperances que passi aviat?
Sí, m’han donat indicacions que es farà aviat. Però no està fet. Aquesta temporada ja hem frenat la caiguda del sector. Fins i tot hi ha un lleu repunt del 4%. Però fins que l’IVA no canviï, és un greu atac a la línia de flotació de les empreses del sector cultural. Esgotaran les reserves i es quedaran sense pulmó per poder encarar la recuperació.
L’he vist emocionar-se explicant com pateixen les companyies i empreses per aquest motiu.
Ha sigut una autèntica punyalada, sense justificació i amb unes motivacions que no m’atreveixo ni a pensar perquè participo en les negociacions. Costa de creure que es fes, tal com es va fer i que no s’hagi rectificat. Està fora de lloc. Fins i tot el president de França ha dit que és un error! No recordo, i sóc un gran lector de política i història, que mai un president d’un país hagi cridat l’atenció a un altre país per un fet tan concret.
L’aterratge de les productores en el sector, que fins llavors havia sigut gestionat bàsicament per l’administració, es va veure com una ingerència.
Sens dubte. L’acció pública va salvar l’activitat teatral entesa com un bé públic, no com un camp d’entreteniment, juntament amb unes companyies històriques, que també tenien vocació de servei públic. I les productores es van veure com una ingerència en aquest escenari que tenien apamat. Des de Focus ens va costar que es comprengués. Van anar desapareixent les reticències amb el progrés del sector. La praxi es va carregar el tòpic i va demostrar la possibilitat de convivència.
A vegades ha passat al revés: els privats han criticat que el teatre públic fes obres massa comercials.
Jo sempre he pensat que no creixeríem per atacar el teatre públic. El teatre privat ha de ser model d’optimització i el públic ha de ser model d’excel·lència artística.
Esmentava la vocació de servei.
Aquesta és una de les grans virtuts i diferències del teatre que es fa a Catalunya: empreses i companyies surten del propi sector i entenen el teatre de manera vocacional. Fer negoci és imprescindible però alhora es pot fer pensar la gent, fer millors ciutadans. Tots aspirem a crear la gran obra teatral i no la que hagi recaptat més diners. Tenim un mercat domesticat, educat, i això ha creat un sistema teatral consensuat. Això és nou, únic i el meu principal orgull d’aquests anys.
El teatre privat també obté ajuts públics.
La nostra activitat té incidència en la formació cívica del ciutadà i una clara transcendència en el sector econòmic. Això justifica i exigeix l’aportació de recursos públics, en la mesura que correspongui, per promoure el creixement del sector. Per això defenso que no es poden retallar més recursos per l’activitat teatral -no parlo d’estructures.
¿Barcelona i Madrid són dues capitals teatrals que viuen d’esquena?
Radicalment fals. La sensació la va propiciar que els grans diaris estatals fessin un quadern separat per a Catalunya i Madrid. La distància va ser informativa. Amb els nous mitjans, això ha canviat, i la relació empresarial i creativa s’ha consolidat. És que el comportament del públic és el mateix! Un èxit a Madrid és un èxit a Barcelona, i al revés. El que ens diferencia és l’escola artística perquè Catalunya va prendre un camí al marge de les grans figures estatals i va potenciar el valor de companyia. Allà s’hi anava a veure la gran estrella i aquí una obra d’un gran grup. Això ens ha afavorit i ens ha donat un gran prestigi a l’Estat. Ara és fàcil que vinguin les estrelles.
¿Ens podem emmirallar amb altres capitals? Buenos Aires, Nova York, París, Londres...
Són una altra dimensió. De la nostra mida, no hem d’envejar cap ciutat del món... excepte Viena, que és inabastable, amb set teatres d’òpera oberts cada dia.
Què cal fer per créixer més?
Recuperar l’IVA i recuperar els recursos públics, no per reforçar només les empreses i teatres sinó també les xarxes territorials. Tot això presidit per una raó que mouria el món teatral, escènic i cultural: que la cultura ocupés el lloc que li correspon en l’acció de govern. La cultura ha de ser central, no l’últim pressupost d’un país o un estat. Si fos així, el sector té una capacitat, un talent i una voluntat que el farien imparable.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Fuente: EFE via lavanguardia.com

La 25 edición de la Fira de Titelles de Lleida, que se celebrará del 2 al 4 de mayo, incluirá este año 76 actuaciones de 21 compañías, que presentarán un total de 25 espectáculos, de los cuales 15 son estrenos totales.

Según ha informado la organización, las compañías que participarán en la feria son Auments, de les Illes Balears; Baychimo Teatro, de Castilla y León; Blick Théâtre de Francia; el Centre de Titelles de Lleida; Dudu & Cia, de Cataluña; Efimer, también de Cataluña; El Retrete de Dorian Gray, de Galicia; y Errabundo Pelele, Compañía de Titeres Errantes, de Castilla y León.

También participarán Etienne Borgers, de Holanda; Guillem Albà y Guillem Albà & The All In Orchestra, de Cataluña; las catalanas Jam y L'animé; la francesa Le Montreur; Mimaia Teatre, de Múrcia; Pelele, de Madrid; Pigmalião Escultura que Mexe, de Brasil, Ponten Pie, de Cataluña; Teatre Animal, también de Cataluña; Teatro Paraíso, del País Vasco; Théâtre Du Rugissant, de Francia y Trukitrek & Otto Panzer, de Italia.

Como es tradición, durante la celebración de la Fira diferentes espacios de la ciudad se llenarán de títeres: la Seu Vella, el Eix Comercial, los escaparates de la Zona Alta y la plaza Ricard Viñes.

Además, gracias a la colaboración con la IEI-Diputación de Lleida, los títeres también llegarán hasta las poblaciones de Camarasa y La Granja d'Escarp, en el marco del proyecte Títeres en el territorio.

Por otro lado, la feria también ofrecerá múltiples actividades paralelas dirigidas a todas las franjas de edad.

Para los adolescentes, por ejemplo, se organizará un taller de periodismo para jóvenes de 14 a 17 años. También para los jóvenes y adultos, y por primera vez, se acercará a profesionales y público cortometrajes protagonizados por el teatro de títeres.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui, 1, 2, 3)
És un clàssic que es repeteix en aquest punt de la temporada: els partits de la Champions buiden els teatres. Dimecres al vespre, mentre l'Atlético de Madrid aparcava el Barça de la cursa per la Champions, al Tantarantana només hi havia un onze espectadors per veure un intrigant Barbablava: Exceptuant el que us parla, tot el públic era femení. Una xicota, que hi anava amb el company, el va deixar a la porta. Anava a veure el Barça? No, aparentment, perquè havia quedat amb un amic que havia arribat de Londres. Tot i que en teatre, totes les fórmules que intenten raonar els èxits i els fracassos d'una funció, sembla que la màxima d'Héctor Fernández (cap de sala i responsable de taquilla del Tantarantana) rebla el clau: “El futbol? És una bona excusa per als espectacles que no porten gent.”
El Punt Avui ha consultat a diversos teatres (vegeu el gràfic) per estudiar possibles varietats respecte dels partits d'entre setmana o dels de lliga i també en sales de molt diversa programació. La tesi també estesa, però que no confirma aquesta recollida puntual de dades, és que hi ha un tipus d'espectador que, els dies de partit, prefereix la tranquil·litat del pati de butaques per estalviar-se nervis (cas de ser un patidor de mena) o sorolls i petards dels veïns (cas dels que ja s'han atipat d'aquesta saturació d'oferta). Tot i que efectivament hi ha un públic que opta per aquesta fórmula (sovint molt relacionat amb el sector teatral), no sembla que sigui prou determinant per equilibrar la balança, sigui en sales petites o (encara més difícil per la seva capacitat) en les sales grans.
César Martínez, cap de màrqueting i comunicació de Focus, té comprovat estadísticament que disminueix menys la demanda al teatre si el partit s'ha convocat en poc temps, que si fa mesos que ja hi ha data fixada (com serà el cas, per exemple de la final de la copa del Rei, dimecres vinent). La raó és molt simple: la prevenda. Per compensar aquesta davallada de públic s'obra més la línia de promocions amb entrades a millors preus.
No sembla que variï si el partit es juga a casa o a fora.O que sigui televisat en obert o per canals de pagament, perquè tothom té un amic amb el canal adequat o baixa al bar per seguir-lo en grup.
De totes maneres, mirant l'explotació d'un espectacle al llarg d'una setmana en què hi ha hagut un partit crucial, es comprova que no varia gaire el nombre d'espectadors: “Si no s'hi ha anat dimecres, s'hi va dijous”, argumenta Martínez. També és cert que la caiguda d'ocupació del partit queda atenuada si es contempla des de tota l'explotació setmanal. Sí que variarà, en la recaptació perquè la campanya per atenuar la platea buida el dia de partit juga en contra de la sostenibilitat econòmica de la producció.
El teatre contemporani busca temes comuns que puguin interessar el públic d'avui, com ho pot ser l'esport. Per què es parla tan poc de futbol a escena? Iban Beltran, director de Pep talk, lamenta que es mantingui una distància entre la cultura i l'esport: Sembla insòlit “que un jugador de futbol llegeixi o que Pinto sigui un productor musical”. De fet, si Guardiola ha estat tant magnètic és perquè ”va fer que la gent que no li agradava el futbol, s'hi interessés”. Se sap que Bobby Robson motivava els seus jugadors amb rèpliques de Shakespeare en les prèvies del partits.
Tot i que puntuals, sí que hi ha espectacles amb el futbol més o menys protagonista: És el cas de PPP(Espai Lliure, 2005), una dramatúrgia sobre Pasolini; Mequinensa (TNC, 2012), a partir de la dramatúrgia dels contes de Jesús Moncada, o Els nostres tigres beuen llet (TNC, 2012), d'Albert Espinosa. En aquesta obra, els actors arrencaven l'espectacle amb un partit a l'escenari de la Sala Gran. No més ni menys. De segrestaments es compta Vamos a por Guti (Versus 2011), del Projectye Nisu, o Beckenbauer (Premi Ciutat d'Alcoi, 2003), de Jordi Casanovas. Cristina Clemente també fa una clara referència al món del futbol a La nostra Champions particular (T. Alta, 2011) tot i que, en realitat, aquest campionat es refereix al complicat joc de ser i exercir de pares. Al llunyà 1996, Miquel Cors feia el monòleg El Culékulé a l'Arnau. Dues últimes perles: Dia de partit (Espai Lliure, 2008), de David Plana, en què situava a la llotja d'un camp de primera divisió una lluita negra de corrupció, o Goya (Espai Lliure, 2005), en què Rodrigo García descobria que l'home que vestia la mascota de l'Atlético de Madrid en realitat era un personatge il·lustrat amb ganes de regalar-se una nit al Museu del Prado i un viatge amb taxi amb un filòsof de conductor. El futbol genera passions; el teatre convoca emocions i raons.

Un Pep Guardiola, a La Seca

Pep talk (del 24 d'abril a l'11 de maig a La Seca) s'estrena per fi a Barcelona. Es tracta d'un espectacle que imagina una conferència de Pep Guardiola sobre el món de l'empresa per a un públic privat. En realitat, tot és una aventura de l'actor Pep Garcia-Pascual que va saber contagiar a Iban Beltran (també culé de mena) i al dramaturg (el menys futboler de tots tres) Alberto Ramos.
Tot i que en cap moment l'obra procuri imitar l'exentrenador del Barça, sí que s'insisteix en la forma que té de motivar els jugadors en cada partit. Guardiola posa exemples com ara els castellers o alguns capítols de la historia de Catalunya. I és que aquesta peça també està pensada per representar-la arreu i fer campanya en favor del país. L'obra es va estrenar a Dublín i també va fer funcions l'estiu passat a Nova York, evidentment en anglès. Pep talk se serveix de diapositives que estan en alemany (!). Representa que Guardiola tenia previst fer la xerrada a Dormund i els del Bayern li ho prohibeixen. Casualment, sorgeix l'oportunitat de La Seca.

JORDI BANACOLOCHA
ACTOR

“Només Serrat va anul·lar per la Champions”

L'actor es confessa. Un dia fent de figuració (un paper sense text) a L'inspector (TNC,2009) estava escoltant el Barça entre caixes: quan tocava sortir va guardar auriculars i mòbil a la butxaca del seu abric. De sobte, va rebre un SMS perquè el fill l'avisava que el Barça havia marcat gol. Està convençut que el so només el van notar els seus companys d'escena. Però temia que, com altres vegades, el fill li truqués entusiasmat per explicar-li la jugada. No podia apagar el mòbil de cap manera. Ho va passar tan malament que ara opta per no saber res d'un partit fins acabar la funció.
És molt diferent veure el futbol a casa, llavors “no em poso nerviós”. Ara, a vegades, juga a endevinar el resultat mirant l'actitud dels viatgers de metro, quan torna cap a casa.
La seva pega és que, habitualment, la feina coincideix amb el futbol. I no és gens habitual anul·lar funcions de dies crucials perquè ja hi ha entrades venudes per endavant. L'excepció, recorda, és el cantant Joan Manuel Serrat, que “no va programar funció al TNC el dia de la final de la Champions, confiant que el Barça s'hi classificaria! S'ha de ser Serrat per poder fer això”, diu irònic.
Coneix gent que vagi al teatre un dia de partit per no patir? “No m'estranyaria: en sé d'un que es tanca al lavabo!”D'anècdotes, un cabàs. Com quan Pep Pla, fent-li una abraçada en una funció a escena un dia que el Barça anava guanyant, “em va dir que havia perdut, a cau d'orella”. O quan va anar a veure El mètode Grönholm amb uns amics en un dia de partit crucial: l'actor Jordi Díaz li va dir que si sortia a la darrera escena amb el maletí a la dreta, volia dir que el Barça havia guanyat el partit. Va patir més que mai. També recorda que, a la mitja part de Colometa la gitana, en una funció els anys 90 al Romea, el públic no entrava quan tocava. Els actors es preguntaven per què. Es veu que en la pausa es va saber que el Barça havia guanyat el partit i faltava confirmar que el Dépor no guanyés el seu. El públic no va entrar fins que es va consumar la lliga pel Barça.

IMMA LLORACH
ESPECTADORA

“El futbol serveix per empatitzar”

Imma Llorach és una de tantes espectadores de teatre i cinema que sovintegen els patis de butaques. Al gremi, se'ls coneix com a “espectadors professionals”. Tot i que en aquest grup hi ha els que s'han cansat de l'empatx de programes de futbol a la televisió, cosa que els convida a sortir a fora i seguir la cartellera, Llorach considera una certa compensació saber l'actualitat futbolística. Ella és metgessa i ha comprovat que “el Barça va molt bé per empatitzar amb els pacients”, siguin culers o d'algun altre equip rival.
Ella forma part del grup d'espectadors que aprofiten els dies de partit perquè saben que hi haurà més bon lloc a les platees. Sovint, a més, els partits cauen en dimecres, que és el dia de l'espectador. Per ser un assidu teatral, cal estar ben assabentat de les campanyes que moderen preus. Però no s'espera a comprar l'entrada el dia del partit –quan l'oferta serà, previsiblement, més agressiva–. Ho fa abans, per garantir que no els situaran al darrere del pati de butaques. Com que té un arsenal de carnets dels teatres, com ara el del club de cultura TR3SC i el de les biblioteques, ja obté un estalvi suficient.
Ha sentit mai cantar un gol en una funció? El tòpic diu que el marit resignat a perdre's el partit per culpa del teatre que ha triat la dona assisteix a la platea amb un auricular a l'orella i que la passió li pot fer oblidar l'entorn i celebrar el gol. Llorach explica que ara els impacients van seguint el futbol a partir dels resultats que consulten a la pantalla del mòbil, ja sigui al Liceu o, “els més incívics, al cinema”. No està d'acord que els gustos se separin per sexes: dona, teatre; home, futbol: “Ja és caduc, a un home pot ser que no li interessi un partit, i sí una obra de teatre.” Admet que, en cas de discussió, la dona sempre portarà l'home al teatre, tot i que cedirà en partits excepcionals “com ara un Barça-Madrid”, per exemple. Quants cops va al cinema o al teatre? “Uns vuit cops al mes. Ara encara tinc pendent El caballero de Olmedo, i veig que quasi no queden entrades...”

El futbol, l'excusa

by on 16:10
Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui, 1 , 2 , 3 ) És un clàssic que es repeteix en aquest punt de la temporada: els partits de la Champio...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:

Fuente: Enrique Müller (elpais.com)
El exquisito mundo de la danza en Alemania ha vivido este jueves en Berlín un breve y significativo paréntesis español, cuando el Staatsballet, el grupo más importante del país ha presentado al coreógrafo español Nacho Duato como su nuevo director. Aunque la designación de Duato había sido hecha pública en febrero del año pasado, la llegada del coreógrafo a Berlín ha despertado la curiosidad y el interés de la crítica, interesada en conocer los planes del exbailarín de 57 años.
“Este podría llegar a ser el mejor lugar para mi carrera. Para mí, es un sueño estar en Berlín, porque el Staatsballet es una gran compañía”, ha dicho Duato durante una concurrida rueda de prensa realizada en las dependencias que tiene el Ballet en la Deutsche Oper. “Después de haber trabajado durante tres años en Rusia [en el Mijailovski de San Petersburgo], estoy preparado para dirigir este ballet”, ha añadido.
Duato, que reemplaza en el cargo al bailarín Vladímir Malájov, quien dirigió el ballet en los últimos 10 años, ha admitido que su trabajo no sería superar la labor realizada por el ucranio, quien cosechó grandes éxitos y también muchas críticas negativas, y ha destacado que su meta era otra. “Yo soy coreógrafo y, como tal, tengo muchos admiradores, sobre todo entre los bailarines. Tengo la suerte de que mi trabajo llega al público y llena las salas. Eso es lo importante”, ha dicho Duato.
Aunque la presentación ha sido este jueves en la capital alemana, su trabajo como director se iniciará en el mes de agosto próximo y su primer estreno tendrá lugar en febrero de 2015 cuando presente el ballet La Bella Durmiente, cuya coreografía y escenificación fueron ideadas por el propio Duato.
Ante el desafío de dirigir uno de los ballets más importantes de Europa, Duato renunció al cargo que tenía en el Teatro Mijailovski de San Petersburgo, aunque tenía la oferta de combinar ambos trabajos. Optó por pulir su repertorio en la capital alemana donde tiene el desafío de dirigir una compañía integrada por 80 bailarines.
“La diferencia entre San Petersburgo y Berlín es muy simple. Aquí yo seré el director y también el coreógrafo, lo que implica grandes cambios”, ha asegurado Duato, quien ha hablado en inglés para dar a conocer sus planes y responder a las preguntas. “Los bailarines saben ahora desde un comienzo que el jefe de cocina está en la cocina”.
Hace un año, el coreógrafo valenciano fue presentado por el propio alcalde de Berlín, Klaus Wowereit, como el nuevo responsable del Staatsballet, quizás el conjunto de danza clásica más prestigioso de Alemania. "Es uno de los coreógrafos de mayor reconocimiento internacional”, ha señalado el político socialdemócrata, orgulloso de haber obtenido el consentimiento de Duato para dirigir el Ballet, una oferta que ya había rechazado en el año 2002. “Nunca pude imaginar que un día podría ocupar el cargo de director de una compañía tan maravillosa”, apuntó entonces el coreógrafo, feliz del nombramiento y encantado con la idea de vivir en Berlín.
A pesar de las palabras elogiosas de Klaus Wowereit y de un coro de reacciones positivas que saludaron el nombramiento de Duato, también hubo una agria polémica sobre el futuro del Staatsballet bajo su dirección. Un año después, el coreógrafo ya dejó de estar preocupado por esas críticas, aunque admitió que siempre le había acompañado un grado de hostilidad hacia su persona cuando iniciaba una nueva etapa.
“Yo no sé de donde viene la hostilidad, pero lo que sí sé, es que todo se va calmando cuando ven el trabajo que hago”, ha dicho Duato. Con respecto a su futuro al frente del Staatsballet, el coreógrafo ha añadido que desea enriquecer el repertorio de la compañía con ballet moderno. “Esta compañía baila muy bien los dos estilos, el moderno y el clásico”. El artista ha admitido asimismo durante una breve conversación con periodistas españoles que ya tiene digerida su amarga partida de Madrid.
“Me duele mucho lo que está pasando en España. El ballet español se ve como el desierto de Sáhara. Hay un parón considerable y en este momento nadie sabe lo que está haciendo la Compañía Nacional de Danza”, ha declarado. “Aún no logro entender porque siempre en España tienen que atacar a alguien que comienza a destacar. Puede que sea por envidia”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: ACN via ara.cat
La Mostra d'Igualada -la Fira de teatre infantil i juvenil del municipi- ha programat 48 espectacles per a la seva 25a edició, dels quals una dotzena seran estrenes i oferiran un total de 105 representacions. La fira se celebrarà entre el 24 i 27 d'abril a la capital d'Anoia. Enguany compta amb un pressupost de 278.333 euros, lleugerament més alt que el de l' any passat.
Les novetats de la 25a edició
Per celebrar les seves 'noces d'argent', la Mostra ha escollit l'eslògan '25 anys portant pares al teatre'. A més, enguany incorpora el nou Espai paral·lel de l' Associació de Narradors Professionals de Catalunya i renova totalment la Llotja professional, que s'ubicarà a l'auditori de l'Ateneu Igualadí.
El gerent de La Mostra, Òscar Balcells, ha explicat que aquest nou espai pretén ser "una finestra més perquè els artistes puguin participar del festival" i que serà "un espai gestionat per les mateixes entitats o sectors que hi vulguin participar". En aquesta edició, sis narradors presentaran un total de nou espectacles.
Una altra de les novetats d'enguany és la programació d'espectacles pensats especialment per a un públic jove, amb propostes com les del mag Antonio Díaz ('Ilusión') o la performance al carrer de Roger Bernat ('Domini Públic DIWO'). Per als més petits també hi ha diferents propostes com les de Ángeles de Trapo ('Viajeros del Carrusel') o Samfaina de Colors ('Cabaret Patufet').
El programa oficial, una pluja d'espectacles
Les funcions es podran veure en dotze espais diferents -set de tancats i cinc a l'aire lliure-, a més dels recorreguts dels espectacles itinerants. Entre els espais d'actuació enguany s'incorpora per primer cop el complex de la Igualadina Cotonera, un antiga factoria tèxtil en procés de rehabilitació.
El director artístic del festival, Òscar Rodríguez, ha destacat que s'han tingut en compte criteris de "novetat, qualitat, innovació, risc i diversitat de gèneres" a l'hora d'escollir els espectacles de la programació oficial.
La majoria de companyies que formen part de la programació són catalanes, però també hi ha artistes de fora del Principat com els valencians Maduixa i La Trócola Circo, els andalusos Ángeles de Trapo i els italians Teatro Necessario.
La fira arriba al seu primer quart de segle
La companyia de circ Cap i Cua serà l'encarregada d'inaugurar la 25a Mostra d'Igualada amb 'Entredos', un espectacle sense paraules que submergeix a l'espectador en el seu "món màgic, poètic i còmic, fent-lo dubtar de si està despert o somniant". Pel que fa a l'espectacle de cloenda, hi seran els veterans Rah-mon Roma i Cia amb l'espectacle 'Ràdio Europa', que enguany compleixen trenta anys dalt de l'escenari i, a més, és una dels dotze propostes que s'estrenen a La Mostra.
D'entre les activitats que s'han organitzat per als professionals, destaca el cinquè Mercat de projectes d'espectacles, una iniciativa que pretén facilitar la producció de nous espectacles, i la jornada 'La programació per a tots els públics 25 anys després', que comptarà amb la participació de Joan Ollé i Joan Barril també dels diferents directors artístics que ha tingut el festival. A més, s'organitzaran per primer cop els 'speed datings', amb l'objectiu de posar en contacte professionals del sector de les arts escèniques.
Les noces d'argent
La celebració dels 25 anys de La Mostra s'ha concebut com un "aniversari col·lectiu" que vol implicar el públic i els diversos professionals que l'han fet possible al llarg de la seva història. Per això, s'ha fet una crida a través de les xarxes socials a joves que enguany fan 25 anys perquè participin explicant els seus records de La Mostra d'Igualada.
Les companyies que han actuat a la fira també han estat convidades a felicitar La Mostra fent els seus propis vídeos, que es difondran a través de les xarxes socials. A més, s'han programat dues exposicions: '25 anys de La Mostra', amb cartells, materials i imatges projectades de les diferents edicions i, una altra, de fotografies de Mingo Vallès titulada 'Mostra mirades'.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Fuente: Clara Morales (elpais.com)
Eduardo Velasco (Santa Coloma de Gramenet, 1968) ha pasado de ser padre de la política española a hijo de Dios. El actor acaba de abandonar su personaje de Santiago Carrillo en El encuentro, que ha representado durante seis semanas en el Teatro Español una larga conversación nocturna entre el líder comunista y Adolfo Suárez. El próximo 11 de abril estrena en Madrid El profeta loco,donde encarna a un Cristo que baja de la cruz para pedir cuentas a la Iglesia por sus tropelías, y a su padre por no impedirlas. Una inmersión, involuntaria o no, en la provocación que el actor explica con una palabra: compromiso. 
Santiago Carrillo y Jesucristo, dos figuras históricas que deben pesar para el actor.
Mucho. Te pone en el punto de mira: “¿Cómo has tenido la poca vergüenza de hacer eso?”. Con El encuentro estaba más tranquilo, con El profeta loco tuve que implicarme mucho con el dramaturgo [Paco Bernal], tanto que al final hemos firmado juntos la autoría del texto. Porque interpretando a Jesucristo no puedes perder el norte: yo salgo del espectáculo y me ducho para quitarme el maquillaje y el personaje. Tengo que recordarme: “Eres un tío normal”.
Ha tomado los dos temas que no se pueden tocar en la mesa: la política y la religión. ¿Cómo se ha metido en ese berenjenal?
Hacen falta discursos grandilocuentes. Tanto Carrillo y Suárez como Jesucristo son grandes personajes para este país, de una tradición política bastante conservadora y un Estado… ¿aconfesional, seguro? Usarlos para hacer referencia al discurso de necesaria transformación social es apuntar al centro de la diana. Puedo no acertar, pero si lo consigo estoy metiendo el dedo en la llaga. La cultura tiene que comprometerse.
¿A qué se debe el auge del teatro político, donde parece enmarcarse El encuentro?
Estamos aprendiendo desde la cultura. A mí no me gusta el teatro panfletario, por eso el reto es cómo hacer de un texto duro algo entretenido. A mí el teatro político me interesa: el teatro brechtiano, o incluso las tragedias de Shakespeare, que tienen una gran carga social.
¿Y la religión, cómo se lleva a los escenarios?
La liturgia es una puesta en escena, la Semana Santa es una fiesta, la mayor representación de teatro de calle. Si ellos entretienen, por qué no nosotros.
En El profeta loco toca la fe de una población de mayoría católica, y en El encuentro trata la memoria política de varias generaciones. ¿Cree que parte del público puede ofenderse?
Para mí también puede ser una ofensa la Semana Santa. O un Consejo de Ministros donde anuncian una batería de recortes que va a destrozar a la población civil. O que soltemos 38.000 millones de euros para rescatar a la banca. Si yo estoy en mi espacio, en el escenario, con mi dinero, ¿quién eres tú para decirme de qué puedo hablar?
Pero habrán tomado precauciones.
En El encuentro la consigna era el equilibrio entre ambas ideologías, y enEl profeta era respetar a la figura. No puedo atacar un dogma de fe, aunque quiera remover consciencias, pero me puedo cagar en el Vaticano.
En el momento en que transcurre El encuentro usted tenía nueve años. ¿Guarda algún recuerdo de la situación política?
Sí recuerdo la muerte de Franco. Tenía siete años y vivía todavía en Santa Coloma de Gramenet. Estaba con mi padre en un bar en la plaza del pueblo cuando salió en el televisor Arias Navarro: “Españoles, Franco ha muerto”. Mi padre empezó a dar botes e invitó a todos a un chato de vino. Yo los miraba con los ojos muy abiertos sin comprender del todo esa alegría.
El encuentro ha coincidido con la muerte de Suárez. ¿Cómo ha afectado eso a las representaciones?
Ya teníamos un gran respeto por el personaje, no hemos derramado lágrimas de cocodrilo, como otros. Nos han tachado de oportunistas, incluso, pero llevábamos cuatro años y medio con la investigación para la pieza y teníamos fijada la fecha del Español desde hace un año.
¿No ha cambiado vuestra perspectiva?
Ahora somos más conscientes de que nadie que tenga menos de 51 años ha votado la Constitución que nos rige. Y los chavales ni siquiera estudian la Transición en los institutos. Es una situación dramática, seguramente culpable de muchos de nuestros problemas.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,