L'any 73 després de Crist, un miler de jueus tancats a la fortalesa de Massada van suïcidar-se per no caure en mans dels romans que els assetjaven. Entre els 960 habitants del recinte emmurallat hi havia una dona, la Miriam, que, davant la histèria col·lectiva, va matar el seu fill, se'n va menjar la meitat i l'altra part la va oferir als soldats.

Miriam, en el muntatge sobre aquesta història que ha fet el director israelià Amos Gitai, tindrà la cara, el cos i la veu de Sílvia Bel. L'espectacle, titulat La guerra dels fills de la llum contra els fills de les tenebres, inaugurarà el Festival d'Avinyó el proper 7 de juliol -vindrà al Grec el 17 de juliol- i serà el primer cop que se sentirà la llengua catalana al certamen teatral més antic d'Europa, ja que Bel interpretarà el seu paper en català.

No pensin que tot plegat ha estat una història de subvencions o pressions polítiques, com de vegades passa en aquest país. Tot ha estat, segons ens explica la mateixa Bel, gràcies a l'interès del director del Grec, Ricardo Szwarcer, que coprodueix aquesta obra juntament amb Avinyó, el Festival d'Atenes-Epidaure, el Festival Internacional de Teatre d'Istanbul i el Théâtre de l'Odéon de París. La bona disposició d'Amos Gitai també ha jugat a favor de l'operació.

L'actriu catalana diu que tot plegat ha estat "una història estranya, que em cau inesperadament". Va fer una prova i, de cop, es va veure dins un repartiment encapçalat per Jeanne Moreau i amb Gitai com a director d'escena. D'entrada, només havia de fer el paper en català a Barcelona. I se l'estava aprenent en francès per participar en la inauguració del Festival d'Avinyó. Però la guionista de Gitai, Marie-Jose Sanselme, anava fent versions noves i al cap de pocs dies havia d'aprendre's un text nou. Un bon dia, amb el director de pel·lícules com Free zone o Berlín-Jerusalem a Barcelona, Szwarcer li proposa que Bel interpreti el text en català. "Gitai se'n va enamorar", apunta el director del Grec. I Bel afegeix que li va semblar una llengua d'una sonoritat molt maca i que, com que hi havia altres idiomes en el muntatge, com l'hebreu i l'anglès, el català hi encaixava perfectament.

"Em fa molta il·lusió aquest projecte, sobretot perquè me'n vaig a Avinyó a parlar en català. M'estimo molt la meva llengua i crec que això és una cosa molt positiva", assegura Bel, que diu que se sent orgullosa de ser la primera actriu que farà servir el català a la Cour d'Honneur, el gran escenari del festival provençal. Tenir de companya de feina Jeanne Moreau tampoc no està gens malament. "És una d'aquestes coses que té aquesta professió d'actriu, que de cop et veus treballant al costat d'una gran dama com ella", afirma Bel.

Un paper "terrible"
En principi, l'actriu només intervindrà en les versions del muntatge que Gitai ha preparat per al Festival d'Avinyó i per al Grec, i no a Atenes, Istanbul i París. Així com estan anant les coses, no ens estranyaria que el director canviés de parer. Ella també se sap el paper de Miriam en francès, per si de cas. Un paper molt dur, el d'una mare que mata el seu fill, però que exemplifica la duresa de qualsevol guerra. "No hi pot haver res més terrible", assenyala Bel.

Julio Manrique, fa set anys, va gaudir de l'oportunitat de treballar a les ordres de Peter Brook al seu Théâtre des Bouffes du Nord de París. El cas de Bel és diferent, perquè la història neix d'una coproducció. Segurament, no serà l'últim actor català que trepitja Avinyó. Ja ho veuran.

Font: Andreu Gomila (www.avui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Ricardo Szwarcer va agafar fa tres anys les regnes del festival Grec, i l'any passat va patir una forta sotragada després que els assistents a l'espectacle inaugural rebessin el final d'Història d'un soldat amb una tremenda xiulada. El 20 de juny comença la cita estival barcelonina per antonomàsia. En parlem.

¿Ja s'ha recuperat de la xiulada de l'any passat?
Sí. Va ser un incident que ens ha portat a una profunda reflexió. I la prova és la programació d'aquest any. He de dir, tanmateix, que no m'he arronsat.

Quina ha estat la reflexió?
Hem analitzat quin va ser el nostre error de partida. Una de les dades que he percebut és que un públic com el de l'obertura no és el millor per a Stravinsky, i una obra molt propera a l'òpera. Era una música difícil, més enllà de la qualitat de l'espectacle.

Amb un cop d'ull, sembla que el programa italià d'enguany és més interessant que l'anglès del 2008.
Sí. Tenim un espectre més ampli d'arts, amb teatre, dansa, circ, música. I veiem que a la gent li interessa, perquè anem molt bé en la venda anticipada d'entrades. Volia que el públic tingués una visió global del que s'està fent a Itàlia ara. I he fet un tall transversal, fugint dels meus gustos personals.

¿Hi ha el millor de Catalunya en aquest Grec?
Tenim una important constel·lació d'estrelles, però he de dir que no els he buscat de manera individual i que m'agradaria haver introduït més elements de la nova dramatúrgia. És bo, per exemple, que Pau Miró pugui mostrar durant el festival l'última part de la seva trilogia. També està bé que Lluís Pasqual faci front a una sarsuela per primer cop a la seva vida al Grec.

També serà el Grec més català dels que ha programat vostè. Tindrem Pla, Vinyoli, Sagarra...
Això és una cosa que em complau. Una de les coses que he detectat des que sóc a Barcelona és l'atracció del públic pel gènere poètic. La poesia és popular i vull aprofitar aquesta relació entre la poesia i el teatre que és tan única de Catalunya.

Té fama de ser un dur negociant, d'haver foragitat alguna patum local.
El primer any em van arribar més de 300 propostes, i la cosa no ha fet més que minvar. Jo miro d'escoltar tothom. No tinc condicionaments de cap mena. No rebo pressions, ni polítiques ni dels programadors. I la gent ja sap cap on anem, quin festival volem.

En els tres anys que porta com a director, però, no hi hagut cap obra de teatre en català al Teatre Grec.
És veritat. És una cosa que no he fet expressament. Aquest any, he de dir que l'Èdip que hi farà Georges Lavaudant s'origina a partir de la relació personal que mantinc amb ell. Nosaltres no podíem produir-lo sols i ens vam acostar al Teatro Español de Madrid, que és on s'estrena, en castellà. Pel que fa al Don Carlos, que dirigeix Calixto Bieito, és una cosa que ens ve en castellà des del Romea. Segur que l'any que ve ho resoldrem. És una assignatura pendent.

Quan començaran a exportar produccions pròpies?
Exportar teatre de producció local, ja sigui en castellà o català, no és fàcil. No obstant, estem treballant en aquesta direcció. I també és veritat que per produir en exclusiva espectacles de gran format, hauria de sacrificar moltes altres coses. A més, no tenim estructura de producció. L'any passat ho vam intentar: vam fer tres produccions i gairebé vam morir en l'intent, ja que volíem utilitzar recursos que no tenim. L'any que ve voldria posar en marxa una plataforma per als nous creadors d'aquí.

Què pot fer el Grec per créixer?
No és cap revelació que per créixer sens dubte seria imprescindible assolir una independència normal, tranquil·la [de l'Ajuntament]. Seria, a més, la millor manera de posicionar-nos respecte als centres creadors de la ciutat.

Enguany, per cert, hi ha més música que el 2008.
Té més pes, sí. La música és una variable d'ajustament. Segons l'ocupació de l'amfiteatre, n'hi pot haver més o menys.

¿Seguirà al seu càrrec més enllà del 2010?
Ja ho veurem. Continuaré els anys que em proposin. Com he dit, no he vingut aquí per promocionar la meva carrera.

Font: Andreu Gomila (www.avui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Según ciertas estadísticas, el tiempo medio que dedica un espectador a ver una obra de arte es de tres segundos y medio. Al artista francés Philippe Parreno le interesan particularmente estas dos nociones: la de exposición y la de tiempo. Por eso involucró al comisario Hans Ulrich Obrist para estructurar una especie de muestra colectiva experimental con los más relevantes artistas de su generación en un experimento escénico titulado Il tempo del postino (El tiempo del cartero), que se representó el miércoles en el teatro de Basilea -en el contexto de la feria Art Basel-. La sala estaba abarrotada de todo tipo de personajes del arte contemporáneo: desde coleccionistas internacionales, hasta artistas, directores de museos y galeristas. Il tempo del postinosólo había sido representado una vez, en Manchester en 2007, y desde entonces se convirtió en un acontecimiento legendario.


La nómina de artistas hacía prever una noche histórica: Matthew Barney, Olafur Eliasson, Fishli & Weiss, Tacita Dean, Doug Aitken, Thomas Demand, Dou-glas Gordon, Carsten Höller, Pierre Huygue, Anri Sala, Rirkrit Tiravanja (con el músico Arto Lindsay en escena), Doug Aitken, Trisha Donnelly, Dominique Gonzalez-Foerster, Tino Sehgal, KooJeong-A y Liam Gillick. Cada uno presentaba su propuesta enlazada con la anterior como una secuencia casi ininterrumpida. La idea era que los artistas dominaran el tiempo que los observadores pasaban ante cada pieza.

La obra empieza con un ventrílocuo con una gran lupa sobre el rostro (pieza de Parreno), que actúa de maestro de ceremonias y explica un poco el concepto y génesis del espectáculo haciendo referencia al utópico proyecto del arquitecto Cedric Price de unaCasa de la diversión. La emocionante danza de las cortinas, de Tino Sehgal permitió abrir boca a una serie de viñetas entre las que cabe resaltar 6 Flutterbyes, de Anri Sala, anagrama de Madama Butterfly, con seis sopranos con quimono y abanicos luminosos, más dos tenores, que descompusieron un aria de la ópera en los cuadrantes de la sala y escenario.

La música tuvo un papel determinante en muchas de las obras. Rirkrit Tiravanja ofició de mayordomo "flambeante" en un banquete con personas del público, amenizadas en directo por la guitarra distorsionada de Arto Lindsay; Douglas Gordon invitó a la cantante June Tabor a transformar en balada el tema pos-punk de Joy Division Love will tear us appart con el teatro en absoluta oscuridad; Doug Aitken consiguió que la letanía de unos subastadores de ganado distribuidos entre el público se convirtiera en una especie de canción con ecos de gospel que simulaba vender a algunos espectadores. La "cuarta pared" quedó abolida con el gran telón de espejo que puso Olafur Eliasson con la orquesta en el foso. Con ello invitaba a que el público se convirtiera en actor, haciendo ruidos (estornudos, silbidos, gritos) que los músicos respondían.

Il tempo del postino estuvo llena de sugerentes intervenciones, aunque quizá la más esperada supo a poco. En Manchester, Matthew Barney acaparó casi toda la segunda parte con la pieza El guardián del velo -una mezcla de masonería, ritos funerarios egipcios y alusiones a la violencia terrorista-, pero en Basilea quedó transformada en una pieza musical compuesta por Jonathan Bepler, que convirtió el intermedio en un ir y venir de músicos entre los asistentes. En todo caso, este formato y la reflexión que conlleva sobre la naturaleza y posibilidades del arte contemporáneo, abre interesantes vías.

Font: Fietta Jarque (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Avui divendres s'ha celebrat la tradicional botifarrada delTeatre Lliure, un acte de final de temporada 2008-09 que permet fer balanç i deixa entreveure també algunes línies de la programació de la temporada que ve.

Durant la temporada 08-09 (i a l'espera de que arribin les dades del Festival Bcn Grec '09) el Lliure ha registrat un percentatge d'ocupació del 70.3% (2.3 punts per sobre de la temporada anterior) i un total de 68.771 espectadors, repartits en 50.595 a la Sala Fabià Puigserver (70.2% d'ocupació) i 18.176 a l'Espai Lliure (70.4% d'ocupació). Cal destacar també l'augment d'abonaments, que aquesta temporada han arribat a 702 (110 més que la temporada 2007-2008).

Pel que fa a la programació, la temporada 2009-2010, s'obrirà amb Nixon-Frost, de Peter Morgan dirigit per Àlex Rigola, un espectacle a la Sala Fabià Puigserver que es presentarà en dos formats escènics (l'habitual i 'l'unplugged'; on el canvi residirà en el format), mentre que l'Espai Lliure acollirà Al cel, un espectacle de Xavier Albertí i Narcís Comadira a partir de la figura i l'obra de Jacint Verdaguer.

També formaran part de la programació vinent Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll dirigit per Carlota Subirós; American Buffalo, de David Mamet, amb direcció de Julio Manrique (que passa a ser director resident per a la temporada vinent i per la 2010/2011), El encuentro de Descartes con Pascal joven dirigit per Josep Mª Flotats, i les estrenes de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigit per Àlex Rigola, de l'últim text d'Albert Espinosa (amb el sexe com a tema principal) i de l'última col•laboració del tandem Cunillé/Albertí: la pajarera catalana. Pel que fa a la dansa, es reposarà un dels muntatges emblemàtics de la Gelabert-Azzopardi Companyia de Dansa, Im (goldenen) Schnitt I (La secció daurada I), una coreografia de Gerhard Bohner de l'any 1989 reconstruïda i interpretada per Cesc Gelabert el 1996 mentre era resident al Hebbel Theatre de Berlín i que es va poder veure al Teatre Lliure el febrer de 1997.

Un altre muntatge emblemàtic de Carles Santos, La pantera imperial, també es podrà tornar a veure a l'escenari de la Sala Fabià Puigserver durant la temporada 09/10.

La plaça Margarida Xirgu tornarà a acollir, de la mateixa manera que durant la temporada 07-08, un nou espectacle del Circ Cric .

La temporada vinent comptarà també amb dues reposicions: Rock'n'roll i 2666 (premi Max al millor espectacle i a la millor escenografia). Aquests dos espectacles junt amb Nixon/Frost permetran al Teatre Lliure intentar mantenir una companyia estable formen amb la que fer gira per Catalunya, l'Estat Espanyol i l'estranger.

Com a clausura, també s'han presentat dos nous volums del DDT. El DDT 14, un monogràfic de les jornades sobre teatre britànic que es van realitzar al Lliure el març passat coincidint amb les funcions de Traïció, de Harold Pinter; i el DDT 15, un recull dels textos generats a l'entorn de tots els espectacles que s'han pogut veure al Lliure la temporada 2008-2009.

Font: www.teatral.net
Publicado por en 1 comentario:
Salvador Sunyer, director d’El Canal (Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona), ha presentat avui els 8 espectacles coproduïts pel Centre que conformen la temporada 2009-2010, amb autors com ara Josep Pla, Homer, Samuel Beckett, Jacint Verdaguer, Josep Maria Benet i Jornet o Harold Pinter, dirigits per Krystian Lupa, Àlex Rigola, Joan Ollé, Xavier Albertí, Xicu Masó o Blai Mateu,i coproduïts amb el Teatro de la Abadía, el Teatre Lliure, el Teatre de Perpinyà, el Mercat de les Flors,els Centres d'Arts Escèniques de Reus, Terrassa i Palma o la cia. catalano-francesa Baro d'Evel, entre d'altres.

Fidelitzar l’espectador
Tal com va fer la temporada passada, El Canal continua programant textos teatrals contemporanis, apostant per l’autoria catalana (amb una especial cura per la presència gironina) i establint col•laboracions amb la gent de fora. A més a més, en tant que teatre públic, Sunyer pensa sempre en“una programació pensada per a un públic bastant ampli”.

I és que xifres, pressupostos, textos, autors, directors i espectadors es combinen al cap d’en Sunyer per aconseguir l’enigmàtic equilibri entre qualitat, missatges clars i comercialitat: “Tal com van les coses, hi ha menys funcions als teatres de fora de Barcelona. Els ajuntaments programaran la meitat del que programen actualment. Hem d’intentar fer produccions menys cares per a que no es programi menys”. Sunyer ho té molt clar: “Si tallem el flux, el públic deixarà de venir al teatre”.

La programació
De les vuit produccions d’El Canal, set són obres de text, de les quals quatre són d’autoria catalana. Dues d’elles per encàrrec a Joan Ollé. La primera proposta es podrà veure a finals de juny al Teatre Lliure dins del Festival Grec. Es tracta d’una versió escenificada d’El Quadern Gris de Josep Pla. Tota una proesa que ha derivat en un muntatge de petit format, amb només tres actors i pensat per encabir “fins i tot a una biblioteca”, apunta Sunyer.

Ollé també dirigirà El Jardí dels Cinc Arbres, l’espectacle inaugural del proper Temporada Alta que reivindicarà a Salvador Espriu amb dramatúrgia d’Iban Beltran i del mateix Ollé. “És injust que Espriu hagi passat de moda”, lamenta Sunyer, que aposta, aquest cop sí, per una producció de gran format (8 actors i música en directe) i amb una visió “absolutament diferent a la de Ricard Salvat”. Després d’estrenar-se al Teatre Municipal de Girona, al novembre visitarà el Teatre Nacional de Catalunya.

Xicu Masó, un altre nom vinculat al clan teatral gironí, ens servirà a La Planeta un espectacle basat en tres peces breus de Pinter, sota el provisional títol d’Alaska i Altres Deserts.

En el terreny del petit format també trobem L’Odissea d’Homer, una lectura dramatitzada de la traducció de Carles Riba, a càrrec de Lluís Soler i dirigida per Antonio Calvo.

Josep Maria Benet i Jornet estrenarà un nou text acabat de sortir de la cuina, Dues dones que ballen, que posarà a Alícia Pérez i a Anna Lizaran a les ordres d’Àlex Rigola. “És un text per a dues dives”, diu Sunyer.

Un altre encàrrec ha anat a parar a l’equip que l’any passat va estrenar Pinsans i Caderneres, l’homenatge a la cançó catalana que van perpetrar Xavier Albertí i Narcís Comadira. Ells dos ara preparen Al Cel (títol provisional), a l’entorn de la figura i l’obra de Jacint Verdaguer.

Beckett i Lupa
I el director polonès Krystian Lupa estrenarà per primer cop fora de les seves fronteres habituals un nou espectacle: Fin de Partida de Samuel Beckett. Serà un espectacle en castellà, en coproducció amb el Teatro de la Abadía. “Els millors espectacles que he vist al món són d’en Lupa”, diu Sunyer emocionat, sense amagar la seva fascinació pel qui ell considera “un dels dos o tres directors més importants del món”.

Circ francès
“El CANAL no es dedicarà al circ”, puntualitza Sunyer, que en cap cas vol trepitjar la tasca d’altres centres com el de Reus. De totes maneres, El Canal coprodueix un espectacle amb els francesos Baro d’evel Cirk Compagnie, amb direcció artística de Camille Decourtye i Blaï Mateu. Le Sort Du Dedans és un espectacle de carpa amb un cavall com a animal protagonista.

Pressupost i espai propi
El pressupost d’El Canal per a aquest 2009 (l’administració treballa amb pressupostos anuals, no per temporades), és de 2.100.000 d’euros, similar al del 2008. D’aquesta quantia se’n desprenen 839.000 euros procedents de la subvenció, 890.000 de les gires i 357.000 de les coproduccions de fora.

Les produccions d’El Canal de l’any 2008 van realitzar 264 funcions i comptaran amb més de 50.000 espectadors (fent càlculs aproximats amb la temporada de La Mort d’Un Viatjant que tot just ha començat l’exhibició al Teatro Español de Madrid). Espectacles com Petó Públic (Mentidera Teatre) i La Revolució(Flyhard) encara faran gira la propera temporada.

Hores d’ara, però, les produccions d’El Canal han de buscar teatre on exhibir-se ja que no compten amb cap espai propi. Sunyer ha anunciat que a partir del proper 15 de juny s’inicien els tràmits legals per reformar la factoria Coma-Cros de Salt i convertir-la en la seu d’El Canal, amb sales d’assajos i magatzems. “Les reformes? Si ens han dit que trigaran dos anys posem que s’enllestiran d’aquí a quatre!”, respon Sunyer.

Font: Christian Machio (www.teatral.net)
Publicado por en No hay comentarios:



FICHA ARTÍSTICA
TEXTO: EVA HIBERNIA
DIRECCIÓN: EVA HIBERNIA
INTÉRPRETES: ALICIA GONZÁLEZ LAÁ y JOAQUIN DANIEL
PRODUCCIÓN: TEATRE DE PONENT, TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (T6) i SALA BECKETT
SALA BECKETT

Doce cuadros. Doce escenas. Seis personajes. Dos actores. Todo listo para que el autor pinte, dibuje y modele. Edward Hopper es poesía, que se destila en cada una de las palabras que pronuncian sus protagonistas. Su labor consiste en retratar pequeños instantes que van configurando vidas. Un mismo lugar visto desde diferentes perspectivas reales o ficticias. Porque según afirma el texto, “todos existimos en algún lugar”.

Eva Hibernia da vida a estos seres, no sólo de su puño y letra cuando los escribió, también en sus hombros recae el peso de la dirección de la obra. Hibernia intenta en su nueva obra ponerle vida a los cuadros de Edward Hopper ayudándose de contrastes de luz, de interiores fríos, mostrando paisajes desolados y figuras humanas con un regusto de incierto drama de fracaso o abandono.

Impresionante escenografía de Jon Berrondo que reproduce los ambientes de Hopper con un cuidado de los colores, verdes fríos, maderas que ven pasados. Un vagón de tren, una habitación que esconde varias, un bar desierto en una noche de lluvia… Un escenario que esconde más de lo que muestra para seguir dejando incógnitas en el aire.

Eva Hibernia ya mostró el año pasado en la Sala Talleres del TNC su gusto por la mezcla de realidad y ficción en sus obras. La América de Edward Hopper sigue esta estela, con un final inesperado que descoloca y sorprende al público.

La América de Edward Hopper es ante todo un gran texto, que nos presenta a una Eva Hibernia más madura, consciente en todo momento de dominar los recursos escénicos, las imágenes conceptuales (muy presentes en el montaje, color rojo, la pecera, la escena del vagón del tren…) y sobre la acertada mezcla de géneros, thriller, drama y comedia.

Pero también hay un gran trabajo de interpretación actoral. Una maravillosa y espléndida Alicia González Laá que mantiene el tono en un nivel muy alto durante las más de dos horas de función. Deslumbrante transformación de esta actriz más acostumbrada a las comedietas que brilla con luz propia en esta obra. Y un desconocido, para muchos, Joaquín Daniel, actor argentino, que no se queda atrás respecto a su compañera de escenario y resulta un interesante descubrimiento.

La América de Edward Hopper conjuga a la perfección el buen saber hacer de su autora/directora con una excelente interpretación y una cuidada puesta en escena. ¡Más Hibernia, por favor!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,