TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS, PABLO LAMMERS i SERGIO MATAMALA
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


La companyia FlyHard ja té espai propi a Barcelona i ho ha inaugurat amb una producció arriscada, però molt fidel al seu estil. Un thriller basat en les aspiracions d'un grup de joves per aconseguir allò que es denomina una fita social. Quatre amics comparteixen les seves inquietuds i aspiracions artístiques per arribar a un èxit fàcil però sense perdre el contingut de les seves obres.

La Laia (Clara Cols) i l'Òscar (Pablo Lammers) es (auto) conviden a sopar a casa de la seva amiga Aina (Roser Blanch) per intentar consolar-la després de la seva ruptura sentimental. Per tal motiu conviden a Marcos (Sergio Matamala), un poeta suposadament famós i que els té enlluernats amb la seva xerrameca. Però Marcos, l'home de les ulleres de pasta, amb tracte afable i educat comença a comportar-se de manera estranya i ha mostrar la seva veritable cara violenta.

Amb un ritme vertiginós, sobre tot durant als minuts finals de la peça, aquesta obra atrapa l'atenció de l'espectador des del primer minut. L'excel·lent interpretació dels actors ajuda a fer creïble tota aquesta farsa. Es nota la complicitat dels quatre, el rodatge de tots ells i l'ajuda de tenir al públic en una mena de saló, molt petit, on les respiracions van de la mà.

A la SALAFlyHard es respira un nou aire de teatre català contemporani. Una aposta segura per petits tasts de qualitat amb un embolcall molt cuidat. Un home amb ulleres de pasta és la gran sorpresa de la temporada, amb un preu per a totes les butxaques (5 o 10 euros) i amb una vida que desitgem sigui molt llarga.



¿Qui és Bashir Lazhar?

És un algerià que emigra al Quebec (Canadà) amb l'esperança d'obtenir l'estatut de refugiat i que la seva família el podrà seguir. L'obra narra els seus esforços per sobreviure, el xoc cultural i el seu coratge davant els prejudicis contra els àrabs.

¿Què el va atrapar de l'obra?

La implicació ideològica de l'autora, és una faula política, un text que va més enllà de les desventures amoroses del personal. El més interessant és que es tracta d'un home corrent, un professor que l'únic que pretén és ser feliç, i no el deixen. Perquè no es tracta d'un futbolista o un artista famós. Aquesta és la qüestió.

Una obra amb missatge.

Parla del respecte al pensament lliure, el rebuig dels fonamentalismes, siguin àrabs o occidentals. Bashir busca aquest respecte. A més, hi ha una reflexió sobre l'educació. L'aula és l'escenari més fort per construir el pensament i el respecte.

Molts creuen que els adolescents han perdut aquest respecte.

Jo sempre defenso que són el que nosaltres hem fet d'ells. Són un producte nostre.

Es veuen molts monòlegs, ¿la crisi els ha posat de moda?

Sí, es nota molt en aquesta professió, el primer que afecta és la cultura i l'educació. Però el format de monòleg et permet molts jocs formals.

¿Quin és el seu en el muntatge?

He convertit el monòleg en un diàleg entre l'actor i un músic que representa el seu àlter ego i punteja les seves emocions amb sons i sorolls d'acordió, d'una cadira arrossegada, de bales, un xiulet... I el muntatge és un puzle amb flash-backs i trasllats a diferents espais escènics.

¿Té algun altre projecte?

Preparo el meu primer Brossa. Un repte grandiós. Era tan modern als 40 i 50 que fins i tot avui ho segueix sent.

Vostè ha dit que la cultura que viu dels clàssics està morta.

Sí, quan el repertori clàssic ocupa el 60% de la programació és una cultura del passat. Es recolza poc l'obra de l'aquí i ara. Tots els grans dramaturgs han parlat dels seus temps, i ara només es mira als clàssics.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)



Diu que era, en la seva joventut, un «seguidor embogit» de Marilyn Monroe. No resulta estrany, doncs, que el director polonès Krystian Lupa (1943) hagi recuperat aquesta icona de la cultura contemporània per a una de les seves ambicioses lliçons teatrals. El gran mestre del teatre europeu, com el defineix el director del Temporada Alta Salvador Sunyer, presentarà diumenge i dilluns al Teatre de Salt Persona. Marilyn, una personalíssima desconstrucció del mite, atret pel desig de transgressió de l'actriu. Serà la seva primera entrega en aquesta edició. El 19 i 20 de novembre arribarà la reposició d'una de les seves obres cabdals -Ritter, Dene, Voss-, que va causar tant impacte fa quatre anys que Sunyer no ha dubtat a recuperar-la.

Lupa va parlar ahir, llargament, a l'Ateneu Barcelonès d'una creació forjada a través d'una minuciosa tasca d'improvisació amb els actors, «d'un exercici de transferència», i no d'un text com el de Thomas Bernhard en el cas de Ritter, Dene, Voss. Aquesta forma de treballar, aquesta recerca, es va inspirar en els films rodats a la Factory d'Andy Warhol en la qual els actors no representaven un paper, sinó que recreaven la realitat.

A Lupa no li interessa una mirada històrica, il·lustrativa, del personatge sinó una fabulació, vorejant la fantasia, fruit d'aquest treball interpretatiu d'improvisació. «Una creació del mite com si fos un cavall de Troia. Em fascina com si estigués davant una casa enigmàtica i hi volgués entrar», va apuntar.

Aquesta fascinació es representa a partir del final de la vida de Marilyn. «Dels dies després de la seva última pel·lícula i durant els quals ningú sap on va estar», va comentar Lupa. El director dibuixa una història en la qual un membre, «mig boig», de l'equip d'aquest film li ofereix un amagatall en un estudi abandonat on gravava Chaplin.

Allà es podrà dedicar a un dels seus somnis incomplerts, com l'obsessió per interpretar el paper de la prostituta Grushenka d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski. Allà es produiran trobades amb altres personatges que hi va haver en la seva vida com Paula, la dona de Lee Strasberg, el seu mestre i admirador. O el seu fotògraf André de Dienes o el psiquiatre Ralph Greenson, «el responsable més directe de la seva mort», va dir Lupa. O fins i tot un acte sexual amb el seu esbojarrat protector.

Aquest viatge de tres hores a la fragilitat de Marilyn, apunta el director polonès, durà el públic a una «visió inesperada, quasi subversiva» del mite. La seva Marilyn està interpretada de forma commovedora per Sandra Korzeniak, en qui ja va veure Lupa en els seus temps d'aspirant a actriu «l'impuls vital» de Norma Jean.


Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

Marilyn desconstruïda

by on 13:18
Diu que era, en la seva joventut, un «seguidor embogit» de Marilyn Monroe. No resulta estrany, doncs, que el director polonès Krystian Lupa ...


Se confiesa nerviosa y expectante, cargada de responsabilidad, deseando que pase la noche del estreno... Pero también impaciente y excitada, con ganas de pisar la sala pequeña del Español, donde a partir del próximo jueves Nuria Espert representará La violación de Lucrecia, una dramatización del poema de Shakespeare, dirigida por Miguel del Arco sobre la versión de José Luis Rivas.

El texto, confiesa la actriz, lleva planeando muchos años sobre ella. Había considerado la posibilidad de hacer una lectura dramatizada. «Después de La casa de Bernarda Alba —explica—, que me dejó muy satisfecha, me llegaban proyectos interesantes pero que podía haber hecho en otro momento o incluso que ya había hecho. Y me volví a acordar del poema. Encontré la versión de José Luis Rivas y al profundizar en ella me di cuenta de que podía ser un espectáculo teatral, para lo que necesitaba la ayuda especial, importantísima, de un director también especial. Y encontrar a Miguel —cuando le llamé no había visto La función por hacer— fue una de las mejores cosas que me han pasado en este espectáculo, porque tiene una forma de trabajar centrada en los actores y en la palabra».
¿Qué le lleva definitivamente a llevar a escena este poema?
Varias cosas; en primer lugar, que no sabía de nadie que lo hubiera hecho antes casualmente, el actor Gerard Logan protagonizó anteayer en Dublin una adaptación similar. Los habrá, porque no puede ser que a nadie se le haya ocurrido dramatizar este poema, pero nosotros no teníamos constancia de ello cuando empezamos el proyecto. La versión española, por otro lado, convertía al poema en una obra teatral de Shakespeare. La narradora se teatraliza; no es fría ni imparcial. Shakespeare toma posición por ella a través de la narradora... O del narrador, que podría ser un hombre. Ésta es una función que podría hacer perfectamente un actor. Está abierta también a muchas interpretaciones, se puede potenciar la parte poética o se puede subrayar, como hemos hecho nosotros, la parte dramática.
¿Por qué no ha querido hacer también la dirección del espectáculo?
Necesitaba una mirada externa. Es muy difícil de interpretar, muy difícil... Y tanto Miguel como yo queremos que no lo parezca. Queremos que no se vean para nada las dificultades técnicas, que las tiene y de primerísima categoría... Como las tenía Las criadas, de Genet... Allí las dos hermanas interpretan también a otros personajes... Planos y planos y planos. Esto es más difícil, porque allí eran ellas que imaginaban que eran otra persona. Pero es que aquí son otra persona: son la narradora, Lucrecia, Tarquino, su hijo... Y tienen que verse los personajes, hay que creer que lo son. Y es un papel muy físico. Hay que entrar en los personajes, no sólo cambiar la voz. Mi trabajo no es el de un ventrílocuo.
Su último monólogo fue Maquillaje. ¿Se siente cómoda en este género?
No me gusta nada... Es un trabajo de una soledad... Imagínese que hacemos setenta, ochenta funciones. ¡Estás tan solo en el escenario! Antes de empezar, toda esa montaña que te espera... No lo piensas en Bernarda Alba; tienes tu parte de responsabilidad pero estás arropada, la compartes con todos y cada uno de los que están contigo en el escenario y te tienes que preocupar de ti y del espectáculo. Aquí me tengo que preocupar de los cinco personajes y del espectáculo. No pensé que volvería a hacer un monólogo, pero surgió.
¿Cuál es su motor como actriz, el afán de superación, de aprendizaje?
No me siento a pensar qué puedo hacer para superarme y que todo el mundo diga lo valiente que soy. Es que a mí esas cosas me excitan. Sé que le voy a dedicar año y medio a este trabajo; tengo 74 años y tiene que estimularme de verdad porque año y medio es mucho tiempo para mí. Yo sigo teniendo vocación de principiante. Esto me sigue excitando y me gusta mucho más que cualquier otra cosa. Además estoy muy agradecida a la profesión. Yo quería ser bailarina, y la vocación de actriz nació cuando ya llevaba varios años en el teatro. Pero se mantiene. Nunca he pensado en dejarlo ni he pensado por qué me he dedicado a esto.
En la sala pequeña del Español va a tener al público muy cerca.
Nunca los he tenido tan cerca, y me da cierto temor. Esta obra requiere una gran concentración. Y supongo que si yo mintiera en algún momento eso se vería mucho más que en un teatro convencional. Si me encuentro mal y hago una mala función, en esa salita será mucho peor.
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es) (y en su blog: http://unabutacaconvistas.blogspot.com/)


Amb estrenes per a tots els gustos, la temporada escènica de Madrid ofereix teatre i dansa en tots els seus escenaris. Entre ells, els Teatros del Canal s'han consolidat com un gran centre d'exhibició i es converteixen en un important reclam cultural.

Sota el lema Madrid a escena. Que voli la imaginació. Vine al teatre, els teatres de la Comunitat acullen una variada oferta escènica de gran qualitat a través del teatre, la dansa, els musicals, el circ, els concerts i la lírica. Entre ells, els Teatros del Canal s'han convertit en una referència escènica nacional i internacional amb un total de 200.000 espectadors des que es van posar en marxa fa poc més d'un any, el març del 2009. Van obrir les portes al públic amb l'espectacle inauguralUna noche en el Canal, un espectacular muntatge del seu director artístic, Albert Boadella, que va permetre als espectadors recórrer els diferents espais de l'edifici. Des d'aleshores fins ara, els Teatros del Canal, a través de les seves dues sales -la Sala Roja i la Sala Verde- i el Centro Danza Canal, acullen una àmplia oferta de qualitat destinada a tots els públics. Així, fins al juny de l'any que ve, les sales Roja i Verde acolliran prop de 80 muntatges entre els quals es podrà veure comèdia, tragèdia i teatre per a nens, dansa clàssica, contempo rània i flamenc, sarsuela, òpera, concerts clàssics, barrocs i contemporanis...

En l'apartat de la dansa, la programació inclou diversos estils amb la intenció de reflectir tot el panorama de la dansa actual. Aquest diumenge finalitza l'íntima i expressiva coreografia de Víctor Ullate, Wonderland. La següent oferta arribarà de la mà del Festival Internacional Madrid en Dansa que celebra el 25è aniversari. En aquest marc, del 8 al 28 de novembre, els Teatres acolliran sis espectacles d'alguns dels millors coreògrafs nacionals i internacionals com Teresa Nieto, el Ballet de l'Òpera de Lió i la Compañía Nacional de Danza, entre altres companyies.

Teatre d'humor

En l'apartat de teatre, La Fura dels Baus proposarà, del 2 al 19 de desembre, el seu últim muntatge,Degustación de Titus Andronicus, basat en La tragèdia de Titus Andrònic, de William Shakespeare. Un arriscat i sorprenent muntatge de Pepe Gatell i l'equip del restaurant Mugaritz, que regenta el xef Andoni Luis Aduritz. El teatre de l'humor està molt present en la programació. El galán fantasma, de Calderón de la Barca i direcció de Mariano de Paco, es presentarà del 23 de desembre al 9 de gener.

Entre els esdeveniments musicals programats destaca, en la segona temporada de sarsuela, l'estrena d'Amadeu. Un espectacle creat i dirigit per Albert Boadella al voltant de la figura del català Amadeu Vives amb direcció musical de Miguel Roa que es podrà veure del 21 de gener al 13 de febrer.

Les arts escèniques semblen passar un dels seus millors moments. Només a Madrid, els teatres de tota la comunitat acullen quatre milions d'espectadors que aquesta temporada disposen d'una àmplia oferta en més de 160 espais escènics. Als Teatros del Canal, per exemple, aquesta heterogènia proposta inclou 80 produccions de teatre, dansa, música i programació infantil.

Font: www.elperiodico.cat


Geografies Salvat, un homenatge a Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009), que es realitzarà durant tot el mes de novembre a Barcelona i La Canonja, pretén treure el personatge de la marginalitat dels últims anys per tornar situar-lo al centre del món teatral. Amics i familiars compten amb el recolzament del Departament de Cultura, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), l'Institut del Teatre, la Universitat de Barcelona, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya i la Fundació Romea. A poc més d'un any de la seva mort, l'actor Enric Majó celebra que aquest cicle els permeti “sentir-nos més confortables després de la seva desaparició”. Salvat va ser un revulsiu del teatre català, que va donar a conèixer autors com Brecht i Camus i va impulsar Espriu a escena.

El programa d'activitats destaca les diferents facetes de Salvat dins del teatre. Dijous vinent hi ha una sessió a l'Institut del Teatre on se'l vindica com a home de recerca, d'acadèmia, de teatre i impulsor de festivals, i, al mateix temps a La Canonja, es donarà una visió local del personatge, situat en el seu context.

Araceli Bruch prepara un espectacle que, partint de frases provocadores i lapidàries de Salvat i de les rèpliques d'Insults al públic de Peter Handke (la peça en què Salvat va aconseguir enfurismar la platea fins a reaccionar responent a les provocacions d'escena, fent una de les posades en escena més sonades) s'aconsegueix integrar a la nòmina d'intèrprets i col·laboradors una setantena de persones. Els tres protagonistes de la sonada posada en escena dels anys 70 seran a escena i també s'inseriran peces com pantomimes del Teatre Viu dels anys 50, teatre brechtià, de revista i titelles. Bruch ha volgut que en comptes de parlar sobre Salvat sigui ell qui parli.

La Universitat de Barcelona recordarà els 50 anys de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, una de les peces cabdals per entendre el teatre actual, juntament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i el Teatre Lliure. La Diputació de Barcelona també presentarà una novetat “de capçalera”, segons el director general de l'Institut el Teatre, Jordi Font: Una mirada al teatre contemporani: Si el primer volum es pregunta si el teatre és una arma, el segon contesta que el teatre respon a una ètica.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)