Butaques i somnis: Ricard Borràs

Mostrando entradas con la etiqueta Ricard Borràs. Mostrar todas las entradas

ara.cat

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

P.F. |Quant temps fa que et dediques a aquest noble, valent, insegur, incert, inestable ofici?

R.B. |Vaig ingressar a l'Institut del Teatre el 1974 i vaig debutar com a professional al Grec 1976. Ja fa 37 anys i em sembla que va ser ahir.

I quant fa que no treballaves a Barcelona?

L'última cosa que vaig fer va ser El ángel exterminador al Grec 2008. Durant aquests últims 5 anys he treballat a Madrid.

Per què t'embranques a produir espectacles?

Perquè estic torrat, perquè m'agrada i perquè una sèrie de coincidències m'hi van empènyer. Com deia un amic meu: "Només em penedeixo de tot allò que no em vaig atrevir a fer per culpa de la por".

L'ànima d'aquesta producció és la teva dona, Liza.

Sí, absolutament. És el motor, la benzina, les rodes i el que faci falta. Treballa per alguna cosa més que els diners, i sempre amb un somriure als llavis.

¿Sense la direcció d'en Paco Mir també hauries tirat endavant La banqueta ?

La banqueta va començar a caminar el dia que el Paco es va implicar en el projecte. No només n'és el director artístic, també és el capità del vaixell.

¿Creus que després de compartir escenari durant tant de temps no se'ns farà petit?

Crec que no. Portem moltes hores de vol i compartim uns valors semblants: som treballadors, som sensibles i, per què no dir-ho, som bones persones.

¿Creus que les nostres baralles en escena recorden les de qualsevol matrimoni "consolidat i ben avingut"?

Sens dubte. Amb qui ens barallem? Amb les persones que més estimem i més necessitem. Ens barallem amb la dona, els fills, els pares, els amics.

Saps tocar el piano?

Vaig estudiar solfeig, harmonia, etc. al conservatori del carrer Bruc. Vaig intentar-ho també amb el piano, però era molt dolent i vaig deixar-ho córrer. El meu fill Roger sí que té aptituds. Fa poc va tocar a L'Auditori i em queia la bava.

¿Et costa molt desafinar amb el violoncel?

Gens. Crec que en aquesta disciplina sóc un dels millors. Amb el violoncel, desafino molt bé.

Digue'm el millor actor/actriu amb qui has treballat mai.

Com deia Billy Wilder: "Tu ets un dels dos millors actors amb qui he treballat".

¿Al final d'una actuació infles el pit o respires alleugerit?

Inflo el pit. Però no ho diguis a ningú.

Pep Ferrer entrevista Ricard Borràs

by Elisa Díez on 15:35

ara.cat A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre...

ara.cat

R.B. |Què creus que li falta al teatre català?

P.F. |No res! Només que vingui més gent i que sigui un fet social quotidià, com anar als museus, als concerts, al cinema, a les exposicions... Però per això potser caldria facilitar-ne l'assistència (i no només per una qüestió de preu), no creus?

Què li sobra?

Egos, capelletes, un pèl d'altivesa i el 21% d'IVA, sobretot!

Ara que no ens sent... què opines del Paco Mir?

Director directe, directíssim! Té un clar sentit del ritme i del gag, i no té pietat si una cosa no li agrada. Ho acabem de patir en pròpia pell. De fet, hem col·laborat en tres muntatges de teatre, una pel·lícula i i algunes sèries i sempre és una satisfacció aprendre amb ell.

Què és el que més t'agrada de La banqueta ?

Que parla de les contradiccions de les relacions personals: l'amistat, l'amor, l'odi, la vanitat en l'art, la necessitat de ser estimats, el terror d'estar sols, el plaer d'estar sols, els fantasmes que tenim al cap... i molt més.

Què és el que menys t'agrada de La banqueta ?

Memoritzar-la (com en totes les obres!), però ara ja està. Canviar d'idioma (al castellà...) també serà divertit .

Quines tres coses t'emportaries a Schlern?

Bé, em sembla que a Schlern no m'hi quedaria, però si m'hi hagués d'endur alguna cosa important per a mi, segur que serien els meus fills. Ni que fos per sentir el silenci amb ells.

Què et va moure a fer-te actor?

Suposo (perquè encara no ho tinc clar) que va ser una manera clara i intuïtiva d'explicar-me a la gent, d'entendre-la i també, sobretot, de coneixe'm a mi mateix. I que m'ho passo de conya!

¿Tens alguna anècdota d'escena sobre canvis ràpids de vestuari, oi?

Fent el Dancing vaig treure un cum laude , perquè tenia 17 canvis de vestuari! Però ara amb La banqueta la cosa no sembla més fàcil: l'altre dia em vaig posar els pantalons a l'inrevés. No entenia què passava amb els botons i vam haver d'aturar l'assaig. Cal dir que el canvi és a les fosques i que la meva vista ja comença a fallar.

De tots els personatges que has fet, amb quin et quedes?

He gaudit i he patit amb molts, però em quedo amb l'últim, l'Andrei d'Afterplay , un personatge tendre a mans d'una directora entranyable.

Amb quin personatge públic t'agradaria tenir una xerrada?

Si pogués, demanaria audiència a Shakespeare perquè m'expliqués el perquè de tot plegat!

Ricard Borràs entrevista Pep Ferrer

by Elisa Díez on 15:30

ara.cat A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre...

FITXA ARTÍTICA

TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT

DIRECCIÓ: CHRISTOPHE LIDON

INTÈRPRETS: Ricard Borràs i Nacho Fresneda

PRODUCCIÓ: FOCUS

TEATRE VILLARROEL

“A qui s’estima quan s’estima?”

Aquesta pregunta marca l’inici i també el final de l’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt. Autor fetitxe per a molts que aquesta temporada està començant a envair les cartelleres teatrals barcelonines. Després de El Llibertí, ens arriba Variacions Enigmàtiques.

El periodista Erik Larsen, Nacho Fresneda, visita el premi Nobel de literatura Abel Znorko, Ricard Borràs, a la seva casa en una illa perduda al mar de Noruega. Amb l’excusa d’una entrevista, l’inaccessible escriptor i el seu interlocutor lluiten en un joc de veritats cruel i sinuós. Una dona els uneix en un passat que tots dos aniran revelant al ritme d’un suspens sàviament traçat. Variacions enigmàtiques ens parla, en definitiva, de l’amor en totes les seves possibilitats i en totes les seves impossibilitats.

És una obra que representa un camí, et dóna petites píndoles d’informació en el moment just per trencar una situació, si estiguessin al cinema, trencaríem una escena i passaríem a viure un altra, de diferent. Però com diu el Borràs, “Van sorgint altres interrogants a mesura que s'avança en la trama, però no es donen respostes. L'important és el camí que es va seguint, no el final”.

Una dona, coneguda pels dos, els uneix en un passat que van revelant a ritme de suspens. Els dos la coneixen de manera diferent, i aquí és on descobrirem que una mateixa persona pot ser vista i coneguda de maneres molt diverses. Aquesta dona realment es converteix en la gran protagonista de l’obra, una dona que s’esmenta, però que l’espectador no veu en cap moment.

Un Ricard Borràs esplèndid i un Nacho Fresneda, en algú moment massa preocupat per una bona dicció catalana i al que se li troba al faltar una manca d’experiència teatral composen el repartiment d’aquest drama-comèdia-diàleg filosòfic amb un cert punt d’ironia. Veiem a un Fresneda, i comproven que, al menys, en aquesta obra és un actor més aviat limitadet, que es queda moltes vegades en la superfície del personatge i no provoca que realment l’espectador s’ho acabi de creure.

El text bascula perfectament entre l’ humor i el drama, la transcendència i la banalitat, i evita caure en el discursisme per entrar en una dinàmica ràpida de rèplica i contrarèplica. Hi ha lloc per al somriure, per a l'emoció i per a la reflexió. És una obra que sempre es pot estar d'acord amb les dues visions dels personatges protagonistes, que de tant antagòniques esdevenen complementàries.

Quan surts del teatre potser tinguis la sensació de tenir més preguntes sense respostes, a les que seguir donant vida en el teu cap. Al mateix que la vida, no sempre hi ha respostes per a totes les preguntes.