Después de Vicent Andrés Estellés le llega el turno a Josep Pla. Casualidades, o no, de la programación han hecho que el Romea haya abierto sus puestas de forma consecutiva a dos grandes autores de la lengua catalana que no cultivaron el teatro, o lo hicieron de forma menor como fue el caso del poeta valenciano. De Pla vuelve a Barcelona El quadern gris, presentado con éxito en el Grec del 2009 con apenas cuatro funciones en el Espai Lliure. Llega ahora durante tres semanas, a partir de hoy, con una reposición imprescindible y que se hacía esperar.

De las más de 500 páginas del libro a poco más de 30 folios de teatro. Esa es la exigente adaptación de Joan Ollé, también director, y de Carles Guillén de este dietario de juventud del insigne ampurdanés, del que está publicada su versión reescrita en la madurez. Recorre solo dos años en la vida del autor: 1918, en su pueblo, Palafrugell, con sus paisajes y gastronomía; y 1919, cuando viaja a una Barcelona convulsa y aprende el oficio siguiendo a sus maestros.

«Hasta 10 versiones fotocopiadas pasaron por la mesa de trabajo», recordó ayer el actor Joan Anguera, intérprete del montaje junto a Montserrat Carulla e Ivan Benet. Anguera es el Pla veterano; Benet, el joven; y Carulla, «la palabra», especificó Ollé, como una narradora externa. El director elogió, citando a Pla, a un elenco que ya le ha acompañado en otras adaptaciones de textos no teatrales. «Con amigos tan sabios es difícil pelearse».

Ollé se felicitó de la reposición de esta producción del festival Grec y de El Canal de Salt/Girona de forma tajante. «Me gustaría que El quadern gris fuera como Pel davant i pel darrera, que volviera con frecuencia porque lo pide el público». Carulla, mientras, recordó su amor por la escena y su ilusión por volver a un teatro que fue su casa «muchos años» y que llevaba «mucho tiempo» sin pisar. «Lo mío es una enfermedad y me tendrán que retirar a empujones». Así será con directores que la admiran tanto como Ollé. «Es la Jeanne Moreau catalana», dijo de ella.

Font: Jose Carlos Sorribes (www.elperiodico.com)


El teatre del Círcol Catòlic ha estrenat teló i una part de la caixa escènica. Això ha estat possible gràcies a la iniciativa Renovem el teló, que l'any passat va aconseguir la complicitat de diversos artistes que van actuar amb l'objectiu de recollir fons per millorar les instal·lacions de la històrica sala del centre de Badalona. Les cinc actuacions programades, que van acostar a la ciutat artistes com ara Joan Pera i Lloll Bertran, van tenir una mitjana de 250 espectadors i van servir per recaptar prop de 7.000 euros, que es van fer servir per renovar el teló, canviar una part de la caixa escènica i comprar tot el material necessari perquè els mateixos socis de l'entitat pintessin la sala. Els artífexs de la idea, Xavier Carreras i Francesc Arpí, han decidit donar continuïtat al projecte i la segona edició del cicle es presenta amb la voluntat de recaptar fons per comprar un equip de so nou, ja que el que hi havia fins ara ha deixat de funcionar.

El nou Aixequem el teló s'enceta avui amb l'actuació del prestigiós violoncel·lista Lluís Claret, que oferirà un concert únic a la ciutat. El seguiran quatre actuacions més, totes el darrer dimarts de cada mes. El pròxim a actuar serà l'actor Toni Albà; al març passaran pel Círcol Jordi Rios i David Olivares, actors del Polònia, que presentaran un tast del nou muntatge que preparen; el badaloní Andreu Solsona serà el protagonista de la proposta d'abril, un espectacle creat per a l'ocasió, i al maig tancarà el cicle l'actriu Rosa Gàmiz. Els artistes que hi participen s'han triat a través de les propostes fetes pels espectadors del primer cicle. “Tenim més artistes disposats a participar si fem un tercer cicle”, explica Xavier Carreras, molt satisfet de la resposta d'artistes i del públic. El preu de les entrades és de 10 euros.

Font: Marta Membrives (www.elpunt.cat)

Una altra operació de dramatúrgia al TNC. Després d'exemples com La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i Mort de dama de Llorenç Villalonga, dijous s'estrena Pedra de tartera, una nova adaptació del TNC d'una novel·la bandera de la literatura catalana. La novel·la de Barbal, editada per primer cop ja fa 25 anys, manté l'esperit d'explicar la vida silenciosa de Conxa, una dona del camp que és víctima de les conseqüències de la Guerra Civil i la postguerra. Però li canvia el temps i l'espai. En comptes de ser un flashback, en què Conxa (Àurea Màrquez) recorda la seva vida fins que acaba a la porteria de Barcelona, l'adaptació de Marc Rosich preveu que sempre es visqui l'acció en present. Això implica que, per exemple, l'actriu Màrquez, que gairebé no surt de l'escena durant els 105 minuts de l'acció, es transforma d'una noia de 16 a una àvia de 60 anys sense més caracterització que la seva habilitat d'interpretació.

L'obra es podrà veure a la Sala Petita fins al 20 de març. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, advertia del ràpid ritme de venda d'entrades, i insinuava que es podria repetir la situació d'Agost de vendre tot el paper dies abans de l'última funció.

Maria Barbal celebrava la versió de Rosich perquè, tot i que en toca l'estructura, “és fidel al sentiment i l'argument de la novel·la”. El 1998 ja es va fer una versió teatral de Pedra de tartera, excessivament lineal. El TNC va apostar per una mirada diferent. Rosich ja va fer l'adaptació de Villalonga. Ell també va defensar que els actors parlin el pallarès d'aquell moment, un llenguatge molt particular (com a Mort de dama amb el mallorquí) però que és entenedor en el context de l'acció. La directora, Lurdes Barba, va mostrar reticència a aquell parlar (pensava que n'hi hauria prou a parlar en català rural occidental), per por que quedés extremament localista. I no: “Li dóna un caràcter universal; es pot identificar en altres punts d'Europa del món rural, del treball de subsistència”. Diu Barbal que aquell parlar dels anys quaranta s'ha quedat arraconat (“és residual”) perquè la zona s'ha despoblat notablement i els treballs han variat tant que “els mots i les expressions es perden”, a la vegada que s'abandonen les feines d'abans. L'actor Eduard Muntada, de Tremp, aclareix que els espectadors no s'esperin una escena “de postaleta”. És una obra dura que trasbalsa.

L'acció de Pedra de tartera se situa en una cuina. Primer, la tieta que ha afillat Conxa (Rosa Cadafalch) d'una germana perquè no la poden alimentar i ells necessiten mans, prepara una escudella. No se la poden prendre perquè comença la Guerra Civil. L'obra acabarà amb una altra escudella, també silenciosa, cinquanta anys després a la cuina de Barcelona.

En el repartiment (el 50% ve de terres lleidatanes) destaca Roger Casamajor, que acaba de guanyar un Gaudí pel seu paper a Pa negre. L'actor interpreta dos personatges: “Primer faig de marit de Conxa, i més tard em toca fer de fill meu”, explica.

Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

Pedra ‘teatrera'

by on 20:23
Una altra operació de dramatúrgia al TNC. Després d'exemples com La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i Mort de dama de Llorenç Villa...

TEXT: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: DANIELA FEIXAS i MONTSE ESTEVE
PRODUCCIÓ: LA TROCA i ESCENA NACIONAL D'ANDORRA
SALA BECKETT


Després de gairebé vint anys sense saber res l'una de l'altre, Judit troba a Adela en una cabanya al bosc. L'Adela és la seva darrera oportunitat per aferrar-se a la vida i no caure en el pou. Sabrem perquè durant la hora i mitja llarga de representació.

El debut de Daniela Feixas com dramaturga a la Sala Beckett barreja la solitud, la feblesa, el desemparament, la por, les necessitats afectives, el rebuig de la societat amb diferents tipus de violència, abusos sexuals, indiferència o la por per de no ser políticament correcte.

En un escenari fosc, sense parets, només portes, l'espectador es transforma en un autèntic voyager al que només li es permés veure i escoltar. L'escenografia dissenyada pel mateix Simó convoca a una mirada total i permanent de tot el que passa a escena i converteix el text en el màxim protagonista de la peça.

Feixas canvia d'estil, les seves anteriors obres (Només Sexe o L'últim cigarrro) tenien diàlegs molt picats, a El Bosc els monòlegs ocupen bona part de la seva durada i de vegades tallen en sec el bon ritme que aporten les converses entre les dues protagonistes fent que la durada global sigui excessiva.

Daniela Feixas, que viu el seu propi personatge de forma força viva i convincent, i Montse Esteve, genial sobre tot durant la primera mitja hora en el seu monòleg per convèncer a la seva germana de les desgràcies que li han passat durant el temps que han estat separades. Quico Gutiérrez signa una il·luminació que acentua amb força l'element escenogràfic i aporta un element de thriller i suspens al desenvolupament de la peça.

Original i agosarada proposta de Daniela Feixas a la Beckett que aporta una mica d'aire fresc entre la nova dramatúrgia catalana i que esperem que tingui una llarga vida dintre i fora de El Bosc.

EL BOSC

by on 20:27
TEXT: DANIELA FEIXAS DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: DANIELA FEIXAS i MONTSE ESTEVE PRODUCCIÓ: LA TROCA i ESCENA NACIONAL D'AND...

Natalia Dicenta, de natural arrolladora e inasible, tiene acelerado el pulso por culpa de Judy Garland. A partir de hoy va a meterse cada noche en la piel y la garganta de la legendaria artista. Al final del arcoiris es el título de la obra del británico Peter Quilter que Natalia protagoniza en el teatro Marquina. Es uno de los grandes éxitos actuales de la cartelera londinense y junto a Natalia intervienen Miguel Rellán, que interpreta a Anthony, el pianista-confidente de Judy Garland (personaje ficticio) y Javier Mora, que encarna al futuro marido de la artista, Mickey Deans. Eduardo Bazo y Jorge de Juan dirigen la función, que cuenta con una banda de cuatro músicos dirigida por Luis Fernández, la escenografía de Ana Garay y el vestuario de Ivonne Blake.
Quilter sitúa la acción de su obra en diciembre de 1968. En esos días, Judy Garland ofreció una serie de conciertos en la sala Talk of the Town de Londres, que reunió en aquellos años a los más destacados nombres de la música de entonces (algunos meses después de Judy Garland actuó Raphael). Esas veladas son el punto de partida que usa el dramaturgo para tratar de mostrar a la mujer más que a la leyenda en una obra en la que Natalia Dicenta canta las canciones más emblemáticas de la estrella estadounidense y también apunta algunos pasos de baile. «Tengo piernas» ríe Natalia mientras observa una grabación del espectáculo. No está, asegura, obsesionada con el personaje. «Judy Garland es una bendición —dice la actriz—; me siento protegida por ella, apoyada por ella, siento su sonrisa como un baño muy luminoso a mi alrededor. Siento que ella me está reforzando como actriz y como persona».
Brillo y glamour
Reconoce Natalia que es una obra con «una gran exigencia física y vocal como corresponde a un musical. Está lleno de brillo y de glamour. Es una montaña rusa de emociones, pero yo estoy bien... Entiendo muy bien a la mujer que hay dentro del mito y me está beneficiando y reforzando en convencimientos, en ideas, en maneras de producirme yo como mujer. Pero sí es verdad que me estoy cuidando como un atleta: comiendo muy bien, descansando todo lo que puedo. Un papel como este requiere de todo ese cuidado y de una gran armonía. Para transitar por las emociones de un personaje que puede estar en sitios tan brillantes y tan arriba que acaricia las estrellas con las yemas de los dedos, y de repente se mete en el volcán más hondo, la sima más honda... Para ello hay que estar muy bien, tranquila y luminosa».
Contar una historia
Coinciden Natalia Dicenta y Miguel Rellán en que la intención de Peter Quilter es «contar una historia»; para ello, sigue la actriz, «elige a un personaje que es un icono mundial, uno de los mayores talentos artísticos que ha dado el siglo XX». «Y que le proporciona —añade Rellán— algo indispensable en cualquier desarrollo dramático: conflicto». En la obra, sigue Natalia, «está la risa, está el pellizco del llanto, está la música... Hay de todo. Lo que va a recibir el público es el brillo, el glamour, y vas a ver a esa mujer en su intimidad. Y sobre todo gozo. Es la palabra que mejor define el espectáculo y mis sensaciones».
«Judy Garland —sigue la actriz— es un colibrí, un chispazo de luz tan intensa, tan llena de emociones... Es como una explosión. No salía a la calle si no iba de punta en blanco, e incluso en sus últimos tiempos, en que estaba ya tan cansada, mantenía la dignidad...» Desde que aceptó encarnarla, Natalia Dicenta ha buceado entre libros, películas e internet para, por un lado, saber más y conocer datos, y, sobre todo, para conocer a la mujer; nos han contado muchas cosas del mito, pero yo quería conocer a Frances Ethel Gumm —el nombre real de Judy Garland—. Según la he ido conociendo he ido comprendiéndola mejor. Yo quería saber dónde estaba ella cuando no se maquillaba, cuando se ponía las gafas porque no veía...» «Esa información —apostilla Rellán— nos da seguridad, aunque luego no la utilicemos. Queda en el disco duro. Es un trabajo que hay que hacer en soledad, y rasgar y arañar y buscar como topos en el personaje».
Mickey y Anthony simbolizan a los hombres de Judy Garland. Unos la explotaron, otros la quisieron. «Mi personaje —dice Rellán— tiene por ella un amor sin condiciones. La admira y la quiere porque sí... Es un homosexual que siente por ella devoción, compasión (porque padece con ella), que la aguanta todo simplemente porque la quiere».
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)

El teatre Shakespeare's Globle, rèplica del teatre de Shakespeare a la vora del Tàmesis que es va cremar el 1613, ha anunciat que la celebració d'un projecte Shakespeare multilingüe sense precedents. Per primera vegada, totes les obres de Shakespare seran representades cadascuna d'elles en una llengua diferents. A partir del 23 d'abril de 2012, i durant sis setmanes, el Shakespeare Globe oferirà un calidoscopi de 38 companyies internacionals de teatre. Segons els organitzadors, el projecte serà, d'altra banda, una celebració de la diversitat ètnica que fa de Londres una capital culturalment vibrant i serà un preludi de l'internacionalisme que omplirà Londres a finals del 2012 durant els Jocs Olímpics.


Dominic Dromgoole, director artístic del Shakespare's Globe ha afirmat que "Shakespeare, també com a un dramaturg genial, s'ha convertit en un llenguatge internacional capaç de transcendir les barreres entre les persones es comuniquen".


Ara com ara, hi ha confirmada la participació de dotze companyies, un d'elles espanyola, i no està descartada la participació d'una companyia catalana:


-Com a representant de Lituània hi participarà el director Eimuntas Nekrosius, considerat com un dels grans directors shakespearians.


-L'estrella de la televisió pakistanesa Nadia Jamil serà l'estrella d'una producció en urdú de L'amansiment de la fura.


-El Teatre Nacional de Grècia representarà una de les "obres mestra mediterrànies" de Shakespeare


-Per primera vegada, el Malthouse Theatre i la Bell Shakespeare Company presentaran una obra de Shakespeare en la llengua dels aborígens australians.


-L'actor neozelandès Rawiri Paratene serà el protagonista d'una versió deTroilus i Crèssida en maori.


-Dos cavallers de Verona serà representada en shona pels actors de Zimbawe Denton Chikura i Tonderai Munyevu.


-La companyia madrilenya Rakata, especialitzada en el Segle d'Or, representarà Enric VIII.


-El Teatre Nacional de Xina representarà una obra de Shakespeare de caràcter històric en mandarí.


-La companyia brasilera Grupo Galpao retornarà a Londres amb un Shakespeare en portuguès.


-El teatre romà Cometa Off presentarà una nova producció de Juli Cèsar.


-En anglès, la companyia Deafinitely Theatre presentarà una nova versió deTreballs d'amor perduts.


-El director de Hong Kong Tang Shu Wing dirigirà una versió de Titus Andrònic en cantonès


-I, per últim, la companyia del Teatre Sabab, establert al Golf Pèrsic, i deutor dels cants de tradició marinera representarà una versió musical de La tempesta.


Font: www.ara.cat