Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Renom. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Renom. Mostrar todas las entradas

autor RAMON MADAULA
dirección JORDI CASANOVAS
intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GUILLEM BALART
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Afirma Ramon Madaula que tenía ganas de escribir una obra sobre una familia normal, en la que no hubiera personajes extraños y que no estuviera desestructurada. La respuesta más obvia es que en todas partes cuecen habas. La familia de Adossats normal, normal no sería, eso sí encontramos pequeñas pinceladas de lo que cada uno tenemos en casa.

Los problemas a los que se enfronta esta familia son claramente reconocibles: la incomunicación entre hermanos y también con el padre, la falta de comprensión entre todos, la soledad, la insatisfacción vital y profesional, etc. La obra pasa en 24h, más concretamente durante el día de Sant Jordi (23 de abril) y casualidad tres de los protagonistas se llaman así (Jordi Bosch es Jordi, Carles Canut es Jordi avi y Guillem Balart es Jordi petit).




La Carme (Rosa Renom) y el Jordi viven en una casa adosada a las afueras de una ciudad del cinturón de Barcelona y reciben a comer a Joan (Ramon Madaula), hermano de Jordi y renombrado escultor; Jordi avi y Deisy (Marieta Sánchez), la cuidadora de Jordi avi. Y como si fuera la comida de Navidad todo estalla. Eso tan catalán de amagar la merda sota la catifa (esconder la mierda debajo de la alfombra) deja de funcionar desde el minuto uno y los platos se pondrán encima la mesa.

Ramon Madaula y la dirección de Jordi Casanovas han optado por forzar los mecanismos de la comedia, y a veces se le va el tiro. Adossats es una de esas comedias de tinte comercial que juega con alargar las anécdotas, por sacar punta al lápiz y aunque en determinados momentos no acaban de cuajar, el conjunto resulta divertido.




El gran acierto de la función está en la elección de sus intérpretes. La aclamada vis cómica de Jordi Bosch, el que dicen que es el mejor actor de comedia de Catalunya. En Adossats vuelve a demostrar el porqué del título. Pero para los que ya llevamos muchas de sus comedias a las espaldas no resulta más que un refuerzo de los ya aprendido. La zona de confort le funciona y su personaje en Adossats parece escrito para él. El traje le sienta de maravilla.

Del resto de intérpretes destaca una sensacional Rosa Renom que funciona estupendamente como el contrapunto ideal a las embestidas léxicas del personaje del Jordi Bosch. Por su parte, Marieta Sánchez, pese a tener un personaje bastante estereotipado consigue sacarle algo de jugo.




La escenografía de Joan Sabaté es funcional y consigue reproducir fielmente el jardín y el living de la casa adosada. También cabe destacar un más que significativo espacio sonoro de Jordi Agut, elemento muy destacado y con cierta importancia durante toda la obra. Se deja notar.

Adossats es una comedia fácil, que entra, que hace reír y de las que tiene un público muy específico, esa burguesía catalana de urbana que busca pasar un buen rato sin darle demasiadas vueltas a la cabeza. En plena Navidad es una buena opción para deleitar después de un abundante ágape navideño ya que dejará la sensación que tu familia tampoco está tan mal. Hay que mirar la vida con optimismo dicen. ¡Sed felices!

ADOSSATS

by on 11:39
autor RAMON MADAULA dirección JORDI CASANOVAS intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GU...

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdutEls dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerradosAlatristeSoldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de KennedyViejos tiemposUn tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat) | Foto: Jordi Folk
«Si un amic et traeix i tu intentes venjar-te és que la vostra amistat no és verdadera». La màxima, explica Abel Folk, sintetitza L'última trobada, la novel·la de Sándor Márai (1900-1989) que, a partir de l'adaptació teatral de Christopher Hampton, ha portat a escena Folk, també protagonista. «Si féssim cas dels postulats de Márai tots seríem més feliços», postil·la. El muntatge suposa l'emotiu retorn als escenaris de l'actriu Rosa Novell, després d'una «malaltia molt greu», segons les seves pròpies paraules, que l'ha deixat cega. L'actor de doblatge Jordi Brau completa l'elenc d'una obra que relata el retrobament de dos vells amics de joventut, Henrik (Folk) i Konrad (Brau), 41 després de l'esdeveniment que va canviar la seva vida. Konrad va fugir sense donar més explicacions. S'estrena avui al Teatre Romea.
L'escriptor i periodista hongarès dibuixa, segons Abel Folk, un triangle amorós entre tres amics, marcat pel desconcert i el dolor per la traïció, que dóna pas a una reflexió sobre les debilitats de l'ésser humà. L'amistat, la passió, la reconciliació, el perdó, l'honor... apareixen en un text que inclou també un secret, una pregunta vital que Henrik vol resoldre abans de morir i que introdueix un ingredient de thriller molt seductor per al públic.
Márai em recorda Txékhov. Escriu sobre passions sense components melodramàtics però amb una gran precisió i esquivant la part fàcil de les relacions humanes», sosté l'actor i director. Segons la seva opinió, l'obra aborda un conflicte que si s'hagués resolt en el moment hauria acabat en tragèdia. Però el temps, les quatre dècades transcorregudes, permet al protagonista afrontar la cita amb el dolor diluït i les ferides cicatritzades. Des de la calma, encara que amb un pòsit de dolor -«les brases continuen allà després del foc»-, i des de la ironia i el sarcasme. «La distància temporal capacita el protagonista a riure's del seu patiment», afegeix el director, que ha volgut transmetre en la seva adaptació l'«emoció molt serena» que va sentir quan va llegir la novel·la per primera vegada. En el seu muntatge, Abel Folk
trenca la quarta paret i potencia la idea que som «davant d'una representació, no d'una imitació de la realitat».
AMISTAT ENTRE HOMES /«Molt il·lusionada» amb el seu retorn als escenaris, Rosa Novell assumeix el paper de Nini, la majordoma i antiga mainadera de Henrik. A l'actriu, que va protagonitzar La dona justa del mateix autor, la sedueix el retrat que fa Sándor Márai de l'amistat entre homes: «Em sembla fascinant l'amor entre ells i envers la mateixa dona. Dues maneres d'estimar que funcionen i alhora fan mal». També subratlla Novell el context de canvi de «final d'una època i d'una ètica» viscut per l'autor (nascut en una família burgesa, va viure molts anys d'exili i va acabar suïcidant-se a la ciutat de San Diego, als Estats Units) i traslladat a l'obra.
L'acció, que transcorre a Hongria, entre els segles XIX i XX, i amb les dues guerres mundials com a fons, se situa en un decadent castell de caça, que abans va ser escenari d'elegants vetllades. Allà es presenta Konrad i té lloc el duel final a la recerca d'una veritat alliberadora. Un duel carregat, segons Abel Folk, de grans reflexions amb les quals s'identifica totalment. Com la que diu que «val la pena viure intensament una gran passió encara que ens faci patir».

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.