Oscar Wilde torna als petits escenaris. Després que el TNC hagi programat algunes de les seves peces més sonades com El ventall de Lady Windermere (2007) amb una posada en escena ampul·losament victoriana, les alternatives recuperen l'autor maleït irlandès. Si l'Artenbrut es va acomiadar el 2004 ambActes Indecents, els tres judicis d'Oscar Wilde (en què es feia un repàs del judici que marginaria l'escriptor mordaç per la seva homosexualitat), ara el Teatre Raval presenta El retrat de Dorian Gray. En aquesta peça, que s'estrena dijous, es recupera la denúncia de Wilde sobre la obsessió de voler ser eternament joves.

Dorian Gray és un jove de l'alta aristocràcia britànica, hereu d'una gran fortuna i la inspiració del pintor Basil Hallward, que li fa un retrat meravellós. Dorian demana un desig: mantenir-se jove com la figura del retrat. Arriba a desitjar el fet de conservar l'aspecte de joventut més que cap altra cosa, fins al punt que la seva ànima pacta amb el diable per lligar-lo al seu homònim del quadre: ell conserva la seva perfecta bellesa a mesura que el personatge del quadre va envellint.

El retrat... és una reflexió dura sobre el valor de la bellesa i la naturalesa de les passions humanes, base del seu comportament en societat. En l'obra es constata la capacitat de Wilde per analitzar la condició humana, que retrata en les seves obres.

Font: J.B. (www.elpunt.cat)

Poseu-me les ulleres és l'últim vers en què Vicent Andrés Estellés demana com vol que sigui el seu enterrament. Hipocondríac, però amb una entranyable manera d'explicar-se i sempre amb ironia, vol descansar amb les ulleres al fèretre. Pep Tosar feia més de 20 anys que pensava en fer un treball que definís la trajectòria vital i alhora poètica d'Estellés. Necessitava, per respectar el parlar valencià, trobar complicitat amb un grup autòcton. L'any passat, va estrenar amb el grup Teatre Micalet un muntatge que, tot i ser poètic, va aixecar les ires dels valencians que volen trencar qualsevol relació cultural amb el Principat. Uns desaprensius van escriure “Fora catalanistes”, a la façana del teatre d'aquesta companyia. Joan Peris, membre del grup, deia ahir que l'han deixat escrita, orgullosos de l'insult. Des de l'11 i fins al 23 de gener es representa Poseu-me les ulleres al Teatre Romea.

Pep Tosar ja ha fet anteriors treballs d'aproximació a l'obra poètica de poetes com Blai Bonet (Casa en obres) o Damià Huguet (Esquena de ganivet). A la peça sobre Estellés, dramatúrgia que signa amb Evelyn Arévalo, manté l'estructura de la de Blai Bonet. Un actor interpreta el personatge i s'hi reprodueixen entrevistes a familiars i coneguts del personatge que el retraten explicant anècdotes. Peris garanteix que el muntatge emociona i que vénen ganes de comprar tots els llibres d'Estellés “en sortir del teatre”. La pega és que Estellés està molt desaparegut a les llibreries, a excepció del recull Llibre de meravelles. De fet, l'obra s'inspira en la prosa poètica amb què Estellés va escriure la seva autobiografia, uns llibrets que ara són, pràcticament, il·localitzables.

Estellés va ser més reconegut a Barcelona que no pas a València. A Burjassot, el poble on va néixer, han posat el seu nom al carrer que va al cementiri i Tosar hi va trobar una pintada insultant recent. El director té clar que el Principat va reconèixer i respectar més Estellés (va rebre el Premi de les Lletres Catalanes 1978 i abans, la Lletra d'Or (1974) i la Crítica Serra d'Or (1975), que no pas la seva València, “on va viure com a enemic”. Peris reclama a Barcelona que sigui la capital de la cultura catalana, més enllà del Principat. Una labor que no sempre compleix, ignorant la producció cultural de les Balears i del País Valencià. La visita al Romea és una excepció.

Al repartiment, Miquel Gil (fundador d'Al Tall) posa música a versos d''Estellés i en versiona altres. Tosar adverteix que el públic barceloní descobrirà Enric Juezas (interpreta el personatge d'Estellés i ja és molt conegut a València). A més de la música i la projecció a un tul, hi ha dansa, tot i que Tosar es plantejava, d'entrada, una coreografia contemporània. S'ha optat per la clàssica, ja que en fer les primeres entrevistes amb els familiars d'Estellés va conèixer Isabel Anyó Andrés, néta del poeta i amb una sòlida carrera de dansa clàssica.

Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

La discriminació racial, els conflictes entre adolescents i entre pares i fills, les males influències, la intolerància, l'homofòbia, les pors, la vulnerabilitat, la manipulació... De tot això parla una peça concebuda per Tornero a partir d'un parell de crims reals que la van colpir profundament: l'ofegament d'un noi en una piscina a Alemanya i l'assassinat d'una indigent cremada en un caixer de Barcelona. "Quan escric parteixo d'emocions i aquests dos fets van ser com una forta bufetada per a mi», sosté l'autora. I una bufetada, afegeix, és la que rep el públic al final de la representació, quan s'encaixen totes les peces i es resol la trama".

La directora va optar per estructurar l'obra com un puzle, amb 12 escenes curtes a manera de flaixos narratius, que l'espectador ha d'anar component. "Ens agrada aquest tipus de construccions que requereixen l'esforç del públic. Volíem que tingués un ritme dinàmic, cinematogràfic i que fos molt visual", argumenta.

L'acció s'inicia amb el malson d'una mare. El seu fill, Josué; Tomás, un jove manipulador, i Iván, un adolescent acomplexat i vulnerable, són altres dels sis personatges amb els quals Tornero posa en acció l'enfrontament entre mons paral·lels i aparentment destinats a no entendre's.

Martín Scherman introdueix el recurs d'un cor (interpretat pels mateixos actors) que li serveix per apuntalar aspectes dramàtics i que representa la massa social, els desitjos, l'inconscient... Hi ha també moments d'humor negre i algun ball que alleugereixen aquesta atmosfera convulsa que es mastega sobre una escenografia bruta, amb pintades i esquinçalls de cartró.

Font: Imma Ferández (www.elperiodico.cat)

El Versus Teatre estrena el 7 de enero el espectáculo In on it, una de las obras más emblemáticas del dramaturgo canadiense Daniel MacIvor, considerado uno de los más destacados y prolíficos autores de su país.

La obra llega a Barcelona, donde se representará hasta el próximo 27 de febrero, avalada por el éxito que obtuvo en el Festival de Edimburgo y por los múltiples galardones que ha recibido desde su estreno en Canadá, como el reconocido Village Voice OBIE.

El director de la obra, Òscar Molina, ha explicado hoy en la presentación del espectáculo que se trata de "una obra muy peculiar, con dos actores, dos sillas y un espacio vacío, y con todas las indicaciones meticulosamente definidas por el autor".

Para Molina, contar desde el principio con una estructura tan definida apasiona, pero te abre dudas sobre qué se podrá hacer, "pero al final hemos descubierto que hay espacio para la creatividad dentro de una estructura tan marcada".

Advierte Molina que aunque se trata de un espectáculo con pocos actores y un escenario casi vacío, "muy apropiado -ha dicho- para una época de crisis y austeridad", eso no quiere decir que sea un espectáculo de monólogos.

Además, el sonido evoca lo que no se ve: "bares, un parque, interiores, exteriores, un accidente con un Mercedes azul que será el vínculo de todas las historias", enumera el director.

La obra es asimismo "un reto para los actores", que deben atacar un texto "cien por cien teatro", subraya Molina.

Molina, que interpreta estos días en el Teatro Nacional de Cataluña (TNC) Agosto, una obra del norteamericano Tracy Letts, considera que "tanto Letts como MacIvor son dos dramaturgos con una madurez que puede ser muy útil para la joven autoría de aquí".

Se trata de "dos autores que además son actores y eso los hace conectar con el público muy bien y les permite llevar al texto la palpitación del actor y los trucos y las magias".

El actor Xavi Casan define el espectáculo de "magia actoral", una definición con la que coincide el otro actor protagonista, Roger Pera, para quien "en general, interpretar, hacer de actor, es hacer magia".

Pera confiesa que In on it es una obra muy especial para él pues supone su retorno a Barcelona en teatro: "Hace dos años paré mi vida para dedicarme a mí; y en el momento del retorno una de las propuestas fue este texto que me atrapó ya desde la primera lectura".

Fuente: www.lavanguardia.es

Dos nuevas publicaciones de la revista Cuadrante, impulsada por la asociación vilanovesa 'Amigos de Valle-Inclán', recuperan un total de 16 entrevistas "olvidadas" y "desconocidas" sobre el autor prologadas por su nieto, Joaquín del Valle-Inclán, con motivo del 75 aniversario de su fallecimiento este miércoles 5 de enero.

Cuadrante, que acumula ya diez años de trayectoria desde su primer número en el año 2000 y un total de 22 publicaciones, está presente en 27 universidades de España, Europa, Estados Unidos, al tiempo que el Ministerio de Cultura difunde una tirada de 300 ejemplares.

El objetivo de esta obra, según ha señalado en rueda de prensa su director, Francisco Xavier Charlín Pérez, es "divulgar la cultura" de Valle Inclán a través de sus diversos artículos y epígrafes.

De este modo y ante la conmemoración de los 75 años de su muerte, los números 20 y 21 de la publicación incorporan un total de 16 entrevistas que permiten "dibujar con toda claridad" la personalidad e ideología del escritor gallego.

Según ha señalado su nieto, Joaquín del Valle-Inclán, recientemente incorporado al Consejo de redacción de la revista, el autor de Luces de Bohemia se encuentra "sepultado bajo anécdotas', muchas de ellas "inventadas" y "fomentadas" por el propio Valle-Inclán. "Su vida personal es algo que ocultó por completo", ha puntualizado.

Así, esta recopilación de entrevistas incorpora "las grandes líneas centrales" de su figura, tanto política, de opinión y artística, como el "aspecto familiar", que representa el aspecto "más novedoso" sobre la obra.

Ramón María del Valle-Inclán, según explica su nieto, era un intelectual "de derechas", de un pensamiento "antiguo", que optaba por el "duelo" para arreglar los problemas entre "hombres" antes que acudir a la legislación y a la justicia, que consideraba "para mujeres y cobardes".

De este modo, su figura se ve marcada por un pensamiento "absolutista" y que desconfiaba de la democracia parlamentaria, como muchos otros intelectuales de época que creían que el pueblo "no tiene derecho a pensar". De este modo, tras pasar por diferentes etapas, su discurso "es siempre igual", marcado por constantes como el "gran conductor de masas" o "el espíritu de raza".

A pesar de ello, la vida de Valle-Inclán no pasó por la "bohemia", como otros autores, sino que se trataba de una persona "enormemente sociable", participante en tertulias. En su casa, se trataba de un hombre "muy ordenado" y "hogareño" que "llevaba las cuentas" del hogar y demostraba mucho cariño hacia sus hijos, a pesar de necesitar "que se fueran de casa" para poder escribir.

De este modo, Joaquín del Valle-Inclán ha reivindicado el verdadero papel del escritor, frente a los que intentan "envolver al autor" en una nube "anecdótica" y de "bohemia".

Sobre el proceso de recopilación de entrevistas, Joaquín de Valle-Inclán ha asegurado que "tiene que haber más" publicaciones a lo largo de la historia de la prensa del Estado, al tiempo que denuncia la "patética situación de las bibliotecas y archivos de España" y las dificultades para acceder a la información requerida.

"Si quieres prensa de Santander, tienes que viajar a Santander", ha criticado el nieto del escritor, tras lamentar que organismos públicos "no permitan" el acceso a los investigadores de la cultura. Además de las entrevistas al difunto autor, los dos nuevos números de Cuadrante abordan la relación de Valle-Inclán con el cine, la pintura, el discurso escénico e incorporan una reflexión del escritor gallego Xose María Álvarez Cáccamo sobre La pipa de Kif.

Fuente: www.lavanguardia.es