La temporada 2010-2011, per fi, podrà comptar amb dues inauguracions de sales llargament esperades: per una banda, el Lliure de Gràcia tornar a aixecar el teló. El director del Teatre Lliure, Àlex Rigola (que el va tancar el 2003 per les irregularitats de seguretat però que no es podia imaginar l'epopeia que passaria per tornar-lo a obrir) l'anuncia com el millor de la ciutat. Perquè manté aquella olor de teatre de la sala de Fabià Puigserver (“és l'única sala en què els muntatges milloren quan pugen a escena després de la sala d'assaig”) però, ara, amb totes les modernitats possibles. També s'ha fet esperar, i molt, l'Artèria Paral·lel. Ara, aquesta sala municipal que té la gestió de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) reobre amb unes instal·lacions que li permeten ser molt versàtil: es pot transformar de teatre a la italiana en sala per a sopars espectacle. Ahir al vespre es va presentar el gruix de la temporada a la tradicional gala Barcelona, aixeca el teló. S'hi va veure una mostra representativa, tot i que la creació és més àmplia. La temporada passada es van comptabilitzar fins a 800 funcions diferents en les sales de Barcelona.

Si es parla d'espectacles d'èxit que reposen cal parlar d'El mètode Grönholm, el fenomen de Jordi Galceran estrenat el 2004 i que ja han vist 2,5 milions de persones arreu del món. També serà ben rebuda Garrick, de Tricicle, que acomiada el seu espectacle al Poliorama. També té una llarga tradició a Barcelona (tot i que varia el repartiment) la comèdia Pel davant i pel darrere. Es farà, en breu, al Teatre Borràs i pretén fer-hi una estada llarga. De petit format hi ha prevista la reposició de Natale in casa Cupiello, una comèdia àcida nadalenca a la Biblioteca de Catalunya. Amb 9.027 persones, va ser el títol més taquiller de les sales de menys de 200 espectadors.

Ahir, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va pronunciar la conferència d'obertura del curs teatral. L'autor de Soterrani o Dues dones que ballen (i que va treure per Sant Jordi un llibre de desmemòria prou il·lustratiu, Material d'enderroc) va fer una xerrada amb perspectiva. Va decidir fer un buidat de les cartelleres dels últims 50 anys a través de la premsa. No es va deixar influenciar per la crítica. El seu camp de recerca van ser les cartelleres. I, ciència inexacta, va comprovar com les 13 sales de teatre del 1959, en una època que es deia que el teatre estava agonitzant (i encara seria pitjor el 1963, amb només nou sales obertes i una programació comercial, generalment deplorable) han passat a ser 47 aquest curs. El públic va començar a renéixer als anys 70, gràcies a la labor del teatre independent. Al matí, Daniel Martínez, president d'Adetca, també aplaudia el creixement teatral a la ciutat. El 2000 hi havia 37 sales, i avui s'arrenca amb 10 més, modernes i amb un cartell que atrau, sigui per la novetat o sigui pel seu contrastat reclam, si són reposicions.

Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

Més teatres i més espectacles han permès aguantar, pràcticament, la xifra rècord de l'any passat. Si la temporada 2007-2008 es va produir una gran empenta en la recaptació i en l'assistència als teatres de Barcelona gràcies als musicals, el 2008-2009 i l'anterior, el 2009-2010, les xifres es van aguantar gràcies al creixement dels espectacles dramàtics i de la dansa. El públic segueix creixent, escampant les seves preferències. La diagnosi del president de l'Associació d'Empresaris de Teatres de Catalunya (Adetca), Daniel Martínez, segueix sent prou optimista: si en l'inici de la crisi econòmica les sales de Barcelona van continuar creixent, la temporada passada es van perdre 47.244 espectadors, una xifra prou bona si es té en compte que la quantitat absoluta és de 2.629.088 espectadors i que van desaparèixer de la cartellera els espectacles de gran format (principalment, musicals) i les llargues temporades.

S'ha aguantat. Una dada prou reveladora si es té en compte que, fa pocs mesos, es deia que els últims mesos del 2009 la xifra d'assistència seguia pujant. No, ara ja no hi ha aquella fortalesa, però no s'abandona el projecte d'arribar als tres milions. De fet, per Martínez, és molt saludable que els espectadors que han perdut els musicals, els hagin captat les altres disciplines. Aquest any hi ha un cert ressorgiment dels musicals amb tres estrenes de gran format en breu (40, el musical, La nit de Sant Joan i Hoy no me puedo levantar) i una quarta al desembre (Hair). Si aconsegueixen trobar nou públic, amb tota probabilitat marcarà un creixement per al 2010-2011. Encara que sigui gota a gota, els teatres de menys de 200 localitats van augmentant la seva assistència. Són els petits oasis que, al costat de les grans comèdies, fan de graner estable per assegurar una xifra de rècord.