El tràngol de portar una obra de teatre a la pantalla gran


Font: Erik Piepenburg (The New York Times via ara.cat)
Tracy Letts sap que la seva obra, August: Osage County -aquí, senzillament, Agost-, és un cavall guanyador. La història mordaçment divertida d'una família trencada d'Oklahoma va guanyar el premi Tony, el Pulitzer i gairebé tots els altres guardons a la millor obra després que s'estrenés a Broadway el 2007. A Catalunya, l'adaptació dirigida per Sergi Belbel, en la qual es va poder veure l'últim gran paper d'Anna Lizaran, va fer rècord de públic al Teatre Nacional i es va endur tres premis Butaca. "Està provada en combat", va dir Letts en una entrevista. "L'obra s'ha posat a prova repetidament, així que no hi ha dubte". Però, ¿com funcionarà en una pel·lícula una història plena d'humor negre sobre gent intractable -especialment la matriarca Violet i les seves tres filles- ficada dins d'una antiga casa de les planúries d'Oklahoma? Letts ho esbrinarà ara que l'adaptació cinematogràfica d'Agost, protagonitzada entre d'altres per Meryl Streep i Julia Roberts -que no eren a la versió teatral-, arriba als cinemes. A les sales catalanes ho farà el 10 de gener.
"Sé que hi ha una dimensió en la pel·lícula que no és en l'obra: el comtat d'Osage", ha dit el dramaturg i actor (ha coprotagonitzat la tercera temporada de la sèrie Homeland ). La posada en escena no podia mostrar el que estava més enllà de les parets de la casa, i el públic probablement no conegui el territori. "Però portar-los a casa meva i mostrar-los el paisatge és com... profund, per a mi, un tipus que no només ha escrit una obra de teatre sinó que ha escrit una obra de teatre que és en certa manera autobiogràfica. El paisatge en si esdevé un personatge", diu Letts.
El camí de l'escena a la pantalla és difícil per als dramaturgs. Una pel·lícula que s'assembla massa a una obra de teatre pot semblar que no tingui vida i visualment pot quedar unidimensional. Però, d'altra banda, dóna a un director massa poder sense barallar-t'hi ni un cop, i ja no serà la teva història -per descomptat, si estàs en això pels diners de Hollywood, llavors tant hi fa-. Aquestes són les lliçons que van aprendre diversos dramaturgs quan les seves obres van passar a la pantalla gran.
ALFRED UHRY
'Tot passejant Miss Daisy' (1989)
Vaig tenir molta sort perquè tenia un director (Bruce Beresford) que havia dirigit diverses obres de teatre convertides en pel·lícules. Em va dir: "Deixa'm veure l'esborrany". I, quan el va veure, va afegir: "Has reescrit la teva obra. No has de parlar tant, en les pel·lícules. No cal dir: "Vaig a buscar el cotxe", ho has d'ensenyar. Enlloc de diàleg, dóna'm només una descripció de com recordes que imaginaves les coses". Així que en part va ser descriure la manera en què la llum del sol entrava a través de les persianes o els Reader's Digest apilats al radiador o com polir la plata amb un vell raspall de dents; eren coses que recordava. Jo diria que la lliçó és: simplement digues la veritat. I no la diguis massa vegades.
JOHN PATRICK SHANLEY
'Dubte' (2008)
Vaig fer Dubte al teatre (2004) i després com a pel·lícula i òpera (estrenada ara fa un any) -a Catalunya es va poder veure primer al cinema i el 2012 al teatre dirigida per Sílvia Munt amb Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà i Nora Navas-. Vaig voler ser-hi per fer servir els nous mitjans que teníem per expressar la història de la manera que requeria. Em vaig adonar que si el sacerdot està oferint un sermó, s'ha de veure la congregació. Així que la pel·lícula va sorgir com una idea fílmica en lloc d'una idea de teatre. No és tan fàcil aconseguir que la gent vagi a veure una pel·lícula i compri crispetes per veure monges i sacerdots discutint. Realment tenia por.
TRACY LETTS
'Bug' (2006)
'Killer Joe' (2012)
'Agost' (2012)
Va ser decisió meva el fet de seguir la Bàrbara [la filla d'Agost interpretada per Julia Roberts al cinema i Emma Vilarasau al TNC] fora de casa al final de la pel·lícula, que és diferent de com acaba l'obra. Bé, em corregeixo. L'obra acaba amb la Violet [Meryl Streep/Anna Lizaran] sola a la casa, amb les seves filles que l'han deixat. Així és com acaba la pel·lícula, també. Però vaig decidir que veuríem el que passa una mica més tard. En el meu guió original, crec que la manera com havia descrit la Bàrbara era una mica més negra, més fosca. El director John Wells va prendre la decisió de no filmar-la així. La interpretació és potestat del director, en la pel·lícula. No es veu exactament com ho vaig posar sobre paper, però sí que vaig escriure que la Bàrbara sortia de casa. Hi ha un punt en el qual aixeques els braços i dius: "És la pel·lícula d'en John". No ets l'última autoritat del muntatge.
JOHN GUARE
'Sis graus de separació' (1993)
Jo vaig ser el que va haver de triar amb qui havia de dirigir-la. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer un munt de directors. Els vaig entrevistar. Em vaig quedar molt sorprès amb el que volien fer amb l'obra, com redreçar la cronologia. En Fred Schepisi va dir que li encantava l'obra i la volia seguir [i va ser l'escollit]. L'única condició dels estudis MGM va ser que havíem de fer una prova a Will Smith. Vaig dir, solemnement: "¿Una estrella de sitcom a la meva obra?" Però en Fred i jo el vam conèixer al backstage d'El príncep de Bel Air i al cap tres minuts em vaig adonar que era el personatge d'en Paul. Imagina't: 35 milions de persones deixaven entrar el paio a casa un cop per setmana! Jo n'estava encantat. Va ser molt gratificant.
NEIL LABUTE
'En companyia d'homes'
(1997)
'La forma de les coses' (2001)
La primera gran lliçó que vaig aprendre, fa força anys, és: sigues pacient. La meva primera obra que tenia com a opció per als cineastes va ser Rounder (un títol que amb el temps es va convertir en l'obra The distance from here ). Vaig esperar un any perquè es fes la pel·lícula, cosa que mai va arribar a passar. Finalment, vaig acabar tan frustrat que vaig fer la meva pròpia pel·lícula, En companyia d'homes. Així que, segons com, la segona gran lliçó hauria de ser: sigues impacient.
AARON SORKIN
'Alguns homes bons'
(1992)
En el que em concentrava, durant l'adaptació del guió, era simplement a fer una reescriptura: escriure-ho millor. Mai he escrit res que no m'agradés tenir l'oportunitat de millorar. Alguns homes bons ha sigut la meva quimera durant 25 anys. Fa uns anys vaig fer un projecte nou per a una producció del West End. Sóc més vell i amb més experiència, i em pensava que ho podria escriure millor... També vaig aprendre que una càmera no era només un dispositiu per gravar interpretacions, que tenia un vocabulari propi. El públic pot no saber parlar aquesta llengua, però l'entén amb fluïdesa. Si fas un zoom in lent cap a un got d'aigua, es converteix en un got d'aigua significatiu, i ja pots tallar aquell text que tant t'agradava de l'obra de teatre sobre com d'important era el got d'aigua.
TERRENCE MCNALLY
'The Ritz' (1976)
'Frankie and Johnny' (1991)
Aconsegueix el millor director que puguis, que comparteixi el teu punt de vista, i lluita pels actors que desitgis. Amb The Ritz vaig tenir ofertes temptadores per fer-ho amb estrelles i directors famosos, però mai m'he penedit de la meva decisió [mantenir la majoria de l'elenc original de Broadway]. El que més em va agradar de les meves dues primeres pel·lícules és que vam preservar grans actuacions. Si et preocupes pel resultat final, has d'estar preparat per no acceptar el primer acord.
CHARLES FULLER
'Història d'un soldat' (1984)
El que no sabia abans de fer el guió d' Història d'un soldat era que escriure per a cinema és com portar un autobús, on cada viatger -i amb raó- té alguna cosa a dir sobre on està anant el teu autobús. Escriure obres de teatre, en canvi, és com anar en moto: tu ets l'únic responsable d'on va a parar el viatge i encara que tinguis algú gaudint del viatge amb tu, has de ser conscient que les motos només poden portar pocs viatgers.
Quan una obra de teatre passa al cinema, gairebé sempre deixa d'existir com a obra de teatre -explica el dramaturg Jordi Galceran, de qui han portat al cine Paraules encadenades i El mètode Grönholm sense que ell en fes el guió-. L'escena és efímera i el cinema roman en el temps. Quan parlem de Sleuth [ La huella ], per exemple, tenim al cap la pel·lícula amb Michael Caine i Laurence Olivier. L'obra d'Anthony Shaffer ha desaparegut. En aquest cas hi va haver sort, però si l'adaptació és dolenta, la teva història per sempre més serà dolenta. Per això és important estar molt a sobre de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les teves obres. Una cosa que jo no he sabut fer mai. Ni ganes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario