El director i dramaturg Xavier Albertí posa música i contrapunt a la fi de l'aristocràcia escrita per Josep Maria de Sagarra en la novel·la Vida privada (Premi Crexells 1932). Des d'aquesta nit i fins al 5 de desembre a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure es podrà veure des del melodrama fins a la farsa musical, des del vodevil fins al drama social. Per Albertí, que aquest cop ha fet la dramatúrgia en solitari, l'escena respecta el llenguatge de Sagarra així com la Barcelona que descriu, una ciutat amb pulsions paradoxals que viatgen de la sexualitat a la mort, com si fossin les dues cares d'una mateixa moneda.

Són quasi tres hores d'espectacle. La primera part dura quasi dues hores. La segona, només 37 minuts. I és que Albertí s'ha abonat amb la peripècia de la família Lloberola, una de les més respectades de la burgesia barcelonina que, després d'anys de prosperitat econòmica, viu temps de decadència fins a fondre's el patrimoni familiar. Albertí reivindica l'obra de Sagarra, un personatge que encara està malvist pel fet de considerar-lo tolerant amb el franquisme. El Sagarra que escriu Vida privada “és un republicà, antimonàrquic i anticlerical convençut”. La novel·la, tot i vendre's a una velocitat i un preu elevat inusual, va aixecar polseguera perquè l'autor delatava les famílies més riques d'aquella Barcelona. Les rèpliques són de Sagarra, excepte tres frases. També escurça el final. Perquè l'autor no es podia imaginar que la República tan engrescadora declinaria amb una Guerra Civil i una llarga dictadura.

La factura de la peça és coral. Hi ha diverses accions que es desencadenen alhora. Però Albertí tranquil·litza: es tracta d'una orquestració. L'actriu Mont Plans remata: el llenguatge “és com una música: no saps quina nota sona, però t'agrada”. El director admet que el públic es pot perdre en la trama però assegura que la peça és per a tot tipus de públic: només cal tenir la capacitat de saber escoltar.

La música hi fa un paper predominant. Albertí tenia un repertori de 300 peces (ho ha deixat en una vintena) per farcir el drama i capgirar-lo. Com el de la parella adinerada que resol la seva crisi sexual convocant el xofer i fent uns trios en què ella té l'home que desitja i ell..., també. Albertí lamenta que només al Lliure es puguin fer peces valentes i de risc com aquesta amb un repartiment de luxe.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

Albertí musica Sagarra

by on 14:07
El director i dramaturg Xavier Albertí posa música i contrapunt a la fi de l'aristocràcia escrita per Josep Maria de Sagarra en la novel...
Posted by at 1 comentario:

El montaje durante ocho días de la carpa del Cirque du Soleil en Barcelona para acoger la representación de Varekai ha sido un verdadero desfile de números: el Grand Chapiteau, donde se celebran las actuaciones, tiene un diámetro de 50 metros y su capacidad es, nada menos, que de 2.500 espectadores. Se han necesitado 70 camiones para transportar las casi 1.000 toneladas que pesa el equipo desde su anterior escala, Zurich, donde ha tenido que programar funciones extraordinarias. Un éxito que en buena parte quizá derive de que Varekai - que en romaní, la lengua de los eternos nómadas, significa en cualquier lugar,y que desde el viernes se podrá ver en Barcelona, en la plataforma del zoo marino, junto al Fòrum- es un homenaje al circo de siempre, con muchos profesionales de las artes bajo carpa a los que han telefoneado para que trabajaran en él.

Un homenaje a la tradición circense con números como el de los juegos de Ícaro o los columpios rusos que, más allá del colorido de los 130 trajes, de la poesía del escenario formado por 300 altísimas varas que evocan a los árboles de un bosque y de la mágica pero leve historia que hila las diferentes actuaciones, dejan al espectador literalmente boquiabierto, con el espíritu maravillado de un niño pequeño ante lo que parece imposible y, aun visto en vivo y en directo a escasos metros, se antoja apenas un sueño. Cierto que la iluminación, la música en directo - mezcla de rituales hawaianos, melodías armenias, gospel y canciones trovadorescas-y el argumento de Dominic Champagne - director del show-,en el que un joven Ícaro cae desde su vuelo a un mundo desconocido y extraordinario, donde vivirá aventuras con criaturas fantásticas e incluso encontrará el amor - y se transformará-,ayudan a la apabullante sensación onírica.

En el interior de la gran familia. Y tras ver el triple trapecio, los increíbles malabares del mexicano Octavio Alegría - capaz de poner a girar en el aire pelotas de ping pong incluso con la boca-,la sorprendente flexibilidad de Irina Naumenko - que logra contorsionarse hasta lo indecible sobre dos bastones-,la prodigiosa danza sobre muletas del discapacitado alemán Dergin Tokmak, las oscilantes evoluciones sobre el escenario de las correas aéreas, la habilidad de los niños chinos con los meteoros de agua o las divertidas dificultades de los payasos, también se antoja entrar a un universo distinto caminar por el interior de algunas de las carpas que conforman este espectáculo que lleva en gira nada menos que ocho años. Además del Grand Chapiteau y de la carpa contigua que sirve de enorme entrada, hay otra carpa, la artística, que parece el gran salón de una familia muy peculiar. En ella los profesionales tienen desde su espacio para ver la televisión hasta conexiones a internet, máquinas de gimnasio o un apartado para el maquillaje que incluye una gran nevera para conservar los productos y por el que hay colgado todo tipo de trajes a los que hay que hacer pequeños arreglos. Y decenas de bobinas de los colores apropiados y una máquina de coser. También tienen una zona central para ensayar. Pero no necesariamente para que los artistas practiquen sus números, que llevan años repitiendo. Cuando los periodistas barceloneses invadimos la privacidad de la carpa artística en Zurich, son unos rusos los que están probando con el número de los juegos de Ícaro, realizado porlos hermanos Santos, que han sufrido unas cuantas lesiones los últimos tiempos, lo que no sorprende viendo su dificultad. A los rusos les queda mucho para imitar a los madrileños, que, tumbados boca abajo sobre un asiento inclinado, hacen girar en el aire a los compañeros usando sus piernas como catapultas. Y provocando el delirio.

Escuela a bordo. Y cerca de donde ensayan los jóvenes rusos están, en una mesa, los niños chinos que protagonizan las acrobacias del número de los meteoros de agua. Tienen sus propios profesores. De hecho, con el espectáculo Varekai viajan tres profesores a tiempo completo y hay 12 alumnos: de las 170 personas en la gira - 56 son artistas-hasta 35 son cónyuges e hijos de los empleados. La casa va a cuestas. Incluso tienen a cuatro cocineros. Por cierto, los artistas cobran de 125 a 1.000 euros por función, dependiendo de su número y de las veces que aparezcan.

En Babel... en ruso. ¿En qué idioma se comunican en este Babel de 20 países? La payasa argentina Mercedes Hernández dice que el idioma decide mucho la composición de los grupos. Hay un gran contingente de artistas que provienen de los países de la ex URSS, donde había una gran tradición circense, y el ruso es uno de los idiomas hegemónicos, aunque hay grupos de muchos otros, de inglés a chino, italiano, portugués o castellano. Hernández es una de las últimas en incorporarse al espectáculo, sólo lleva diez meses, pero con su papel de payasa algo incompetente cautiva al público. La llamaron al verla en el vídeo de un compañero que se postulaba, y cuenta que ha tenido que adaptarse a un papel ya establecido pero que le gusta mucho. La noche anterior sacó a alguien de la audiencia para su número. El hombre, trajeado, parecía actuar cada noche. "No estaba preparado, intento elegir a alguien que vea ni muy tímido ni muy lanzado. Mi papel es que la gente se identifique con la humanidad del payaso frente a las cosas increíbles que hacen los artistas". Una de ellas, la contorsionista Naumenko, ofrece una última clave para comprender que tanta gente se embarque tanto tiempo en una gira por el mundo: "Es difícil gestionar la vida personal porque el Cirque du Soleil es como un gran pueblo más que como una gran familia. Pero amo con suficiente locura el circo como para estar aquí.

Fuente: Justo Barranco (www.lavanguardia.es)
Posted by at No hay comentarios:

Segons l'associació Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) en la passada temporada 2009-2010, el treball dels intèrprets es va reduir en més d'un 40% pel que fa a les actuacions al País Valencià. En aquests moments, asseguren, més del 80% dels actors professionals valencians són a l'atur.

És la conseqüència més directa del desmantellament que ha dut a terme la Generalitat del Circuit Teatral Valencià, una xarxa que assegurava la programació estable de teatre –gran part del qual era de companyies valencianes i en valencià– a 63 municipis de nord a sud del país gràcies a una inversió fixa de l'administració.

A això s'hi suma el fet que el temps d'exhibició i del catxet dels espectacles valencians a les sales públiques de València ciutat s'han reduït dràsticament. A més, s'han tancat sales públiques com l'Altre Espai o el Rialto i s'ha retirat l'ajuda directa a altres sales privades com la Sala l'Horta o el Teatre Micalet.

A les sales públiques gairebé només es programa teatre comercial madrileny i algunes companyies internacionals de dansa neoclàssica, a la vegada que es du a cap una línia de producció i programació que pràcticament ignora els autors i creadors contemporanis valencians.

El govern de Francisco Camps ha reduït en l'últim any un 40% les ajudes al teatre a través de Teatres de la Generalitat Valenciana (TGV), un ens públic que ha dut a cap una nefasta gestió com ha remarcat fins i tot una auditoria de la mateixa Conselleria d'Economia. Un ens, TGV, que té precisament com a objectiu fundacional consolidar el sector de les arts escèniques valencianes i que a més de no aconseguir-lo acumula un deute de més de 10 milions d'euros des que l'actual directora general, Inmaculada Gil Lázaro, va arribar al càrrec el juny del 2005.

Com han anat posant de manifest els informes de la Sindicatura de Comptes o una recent auditoria de la mateixa conselleria, Teatres de la Generalitat ha estat gastant cada any per sobre del que tenia pressupostat, per exemple el 2009, tres milions de més, i sense justificar amb quina finalitat. La mateixa Gil Lázaro preguntada fa uns dies pels mitjans de comunicació per aquest desajustament es va negar a donar explicacions.

Teatres de la Generalitat Valenciana començava la seva deriva econòmica el 2005. Segons la Sindicatura de Comptes en aquell any es va produir un augment del seu passiu del 45%, i es va situar en 6.456.129 euros. D'aquest total destaca sobretot el deute que TGV va adquirir amb les entitats de crèdit, que va ser de 3.916.995 euros, un 423% més del que es va registrar l'exercici anterior amb el seu antecessor, Vicente Martínez Luciano, com a director general, que era de 748.529 euros.

Des del sindicat Comissions Obreres i des de les associacions professionals del sector teatral exigeixen saber on van anar a parar aquells diners tenint en compte que d'un any per l'altre no hi van haver variacions pel que fa a la programació i a la producció de Teatres de la Generalitat. Per exemple, el Teatre Principal va programar les mateixes funcions el 2004 i el 2005, 170 funcions, i el Rialto encara menys, de 184 va passar a 173.

Les mateixes fonts denuncien que s'estiguin malbaratant els diners de teatres en despeses supèrflues i que s'estigui invertint cada any des del 2005 en produccions milionàries de l'actor Pepe Sancho, que sempre surt en defensa del govern de la Generalitat, i en canvi, asseguren, s'estigui ofegant el sector teatral valencià.

Mentre que la gran coproducció del 2004 La pell
en flames de Martínez Luciano va costar a TGV 36.000 euros, la d'un any després, Memorias de Adrianode Pepe Sancho, li sortia per 286.376 euros. Sancho, en la recent presentació del seu cinquè treball en cinc anys per a Teatres de la Generalitat, Los intereses creados, de Jacinto Benavente, sortia a l'atac de les queixes de les companyies valencianes dient que l'administració “no pot ser la vaca de la qual mamen” aquestes companyies.

Però si no són elles, queda per explicar qui ha estat mamant aleshores d'aquests més de deu milions d'euros de deute públic.

Font: Esther Pinter (www.elpunt.cat)

Teatres a la deriva

by on 13:58
Segons l'associació Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) en la passada temporada 2009-2010, el treball dels intèrprets es va...
Posted by at No hay comentarios:

Teatre, performance, música psicodèlica, poesia visual i ara, també, una instal·lació de Jordi Mitjà, són els ingredients del festival A Part d'arts experimentals, que aquest any arriba a la cinquena edició i afegeix un espai nou, la Sala Pati, a l'escenari habitual de Auditori de La Mercè de Girona. Organitzat per l'Associació Cultural A4, amb l'escenògraf Pablo Paz i el dissenyador gràfic Xavi Casadessús al capdavant, aquest petit festival de grans ambicions ha trobat el seu lloc dins la programació escènica de tardor amb unes propostes arriscades que es distribueixen en dues sessions, dijous i divendres de la setmana que ve, a partir de les 9 del vespre, i que aquest any es complementen amb una instal·lació de l'artista figuerenc Jordi Mitjà que s'inaugurarà el dilluns dia 8 a la Sala Pati.

La programació d'aquest any la formen cinc espectacles, tots d'entrada gratuïta. La primera nit, arribarà l'assalt de ritmes frenètics de Les Aus, un duet format per Arnau Sala i Dalmau Boada que reinterpreten la cançó folklòrica a partir de la improvisació psicodèlica. Tot seguit hi haurà el teatre d'objectes Cuerdo, de Karl Stets, un “perfeccionista de l'absurd”, com es defineix a si mateix, que amb elements del circ, la dansa i els titelles planteja una peça minimalista entre el clown i el cinema de terror, un tema, aquest darrer, que enllaça amb la performance sonora que tancarà la jornada, Uuuhhh, yo fui un hombre lobo adolescente inventando horrores, una investigació de Guillem Mont de Palol sobre els elements tòpics de les històries de por, des dels efectes musicals inquietants a la tempesta nocturna i el crim. En la segona sessió, el dia 12, hi haurà la performance Poemas de amor y cuerpo, una reflexió sobre la intimitat de Mònica Muntaner, del col·lectiu de dansa Las Santas, a partir de poemes escrits per la mateixa artista, i l'espectacle d'experimentació audiovisual The space in between, de Nikka i Alba G. Corral.


Font: Eva Vàzquez (www.elpunt.cat)

El risc puja a escena

by on 13:55
Teatre, performance , música psicodèlica, poesia visual i ara, també, una instal·lació de Jordi Mitjà, són els ingredients del festival A Pa...
Posted by at No hay comentarios:


"Después de todo, hay más cosas en el cielo y en la tierra de las que sueña tu filosofía", decía hace algo más de un año la actriz, directora y productora Blanca Portillo metida dentro del shakespeariano personaje de Hamlet, bajo la dirección de Tomaz Pandur. A la luz de los acontecimientos parece casi premonitoria la reflexión ya que mañana por la mañana Portillo será nombrada directora del Festival de Teatro de Mérida, una muestra que nació en 1933 con la interpretación de Medea por parte de Margarita Xirgu, y desde entonces especializada en temática grecolatina, en la que participó por primera y última vez hace un año la actriz madrileña convertida en una Medea del siglo XXI, pero que no imaginó antes que llegaría a dirigir.

Portillo, que sustituye a Francisco Suárez, que deja hoy el cargo de director del festival, en una conversación entre ella y otro icono de este festival, la también actriz, directora y productora Nuria Espert (ha actuado en numerosas ocasiones en Mérida), le dijo a su compañera más experimentada pocos días antes de enfrentarse a su primera actuación en el mágico Teatro Romano: "Hay que tener la capacidad de respetar a esas piedras y estar a la altura. A ver que soy capaz de hacer. Está bien tener miedo". Hoy Portillo debe pensar lo mismo que entonces, que también aseveró: "Este teatro es un espacio que tiene todo lo bueno y lo más peligroso. Su energía está por encima de la de uno", señaló la actriz quien en más de una ocasión ha mostrado su admiración por la Xirgu y la Espert, no sólo como actrices, sino como generadoras de arte escénico, una labor en la que ella se mete ahora de lleno aceptando la dirección del Festival de Mérida, junto con la productora Chusa Martín, una reconocida profesional en el mundo de la escena, a la que tendrá como directora adjunta.

Nacida en 1963 en Madrid, ciudad donde estudia arte dramático (en la RESAD) y donde desarrolla su ya extensa carrera teatral, Portillo crea en 1999 Avance Producciones Teatrales, compañía con la que produce, dirige y actúa en diferentes espectáculos.

Ha trabajado con directores teatrales como José Luis Gómez (Bodas de sangre, de García Lorca; y Lope de Aguirre, traidor, de José Sanchis Sinisterra); José Pascual (Oleanna, de David Mamet; Terror y miseria del Tercer Reich, de Bertold Brecht; El matrimonio de Boston, de David Mamet, y Zumo, de Álvaro del Amo; Miguel Narros (Marat-Sade, de Peter Weiss); Denis Rafter (No hay burlas con el amor, de Calderón de la Barca); Sergi Belbel (Madre, el drama padre, de Enrique Jardiel Poncela); Manel Dueso (Como en las mejores familias, de Agnès Jaoui y Jean Pierre Bacri); Andrés Lima (Hamelin, de Juan Mayorga, con Animalario); Jorge Lavelli (Eslavos, de Tony Kushner; La hija del aire, de Calderón de la Barca; Decadencia, de Steven Berkoff); y José Carlos Plaza (Afterplay, de Brian Fiel), Tomaz Pandur (Barrocco, Hamlet, Medea), entre otros.

En cine ha participado en películas bajo la dirección de Javier Balaguer, José María Goenaga, Manuel Gómez Pereira, Pilar Miró, Fernando Colomo, Mario Camus, Pedro Almodóvar, Marcos Carnevale, Díaz Yanes, Gracia Querejeta, Milos Forman...

En televisión ha participado en numerosas series, como Médico de familia, Compañeros, Periodistas, Más que amigos, La casa de los líos, La otra familia, Buscavidas, Para Elisa, Crónicas urbanas, Acusados y durante seis años ha protagonizado la serie Siete vidas.

Es sabido por la profesión que muchos de los dineros que la actriz gana en estos trabajos los emplea en producir y apoyar espectáculos emergentes de profesionales con menor proyección mediática que ella o enzarzarse en proyectos personales de dirección con producciones menos ambiciosas que aquellas en las que es reclamada como actriz.

Es poseedora de numerosos premios y galardones entre ellos la concha de Plata a la mejor actriz en San Sebastián y el premio conjunto al elenco de Volver en el Festival de Cannes de 2006.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)
Posted by at No hay comentarios:


TEXT: A partir dels escrits de la RACHEL CORRIE
EDITORS: ALAN RICKMAN i KATHARINE VINER
VERSIÓ CATALANA: MARTA MARCO i GERARD-PATRICK FANNON
DIRECCIÓ: MIKEL GÓMEZ DE SEGURA
INTÈRPRET: MARTA MARCO
PRODUCCIÓ: TRASPASOS
TEATRE ROMEA


A tota guerra sempre hi ha dos bàndols, els bons i els dolents. Sempre s'ha dit que els europeus ens posicionem del costat del poble palestí, al seu etern enfrontament amb els israelians. Si aquest argument és cert, Rachel Corrie era més europea que nord-americana, perquè si d'una cosa emmalalteix aquesta obra és de no concebre la imparcialitat com una norma.

Ben és cert, que l'obra, basada en els diaris i correus electrònics que Rachel Corrie va enviar durant la seva estada com cooperant humanitària a Gaza, no podia ser imparcial. Corrie relata l'horror que presencien els seus ulls, la duresa amb la qual l'exèrcit israelià (mal)tracta a la població palestina, i com els esforços d'aquests es veuen com fites impossibles al tenir al davant l'exèrcit més gran del món.

L'escenografia, un quadrilàter sense ring, ple de roba sense cossos, però qual trinxera que suporta els embats dels cos de Marta Marco que lluita durant hora i quart per traslladar un horror poc visible (com element escenogràfic) però força palpable, interpretativament.

Emocionant i necessari record de Rachel Corrie. Un monòleg ple de ràbia, de ganes per canviar el món que desgraciadament poc ho ha fet des de que una excavadora al 2003 la va matar. Però que de ben segur hi haurà més Rachel Corrie per intentar aconseguir-lo.
Posted by at No hay comentarios:
Labels: ,