Deixant de banda els clàssics Els Pastorets i els espectacles adreçats a mainada, el Teatre Municipal de Banyoles ha programat per aquest trimestre set muntatges, quatre dels quals són produccions locals. La dada il·lustra tant la bona salut de què el gènere gaudeix a la ciutat com la voluntat del consistori de donar sortida a les companyies amateurs o semiprofessionals banyolines, sovint gestades a la fructífera Aula de Teatre municipal. Es dóna la circumstància, a més, que en les companyies professionals que vindran a Banyoles aquest trimestre hi trobem actors de la comarca. És el cas de David Marcé (Cia. Del Furbi) o els germans Albert i Francesc Mora (Egos Teatre).

Entre les produccions locals hi ha dues estrenes. Una és Cançons de la Perduda, a càrrec del Taller Tr3s Qu4rts, una formació nascuda fa 40 anys com a grup musical i que ha anat incorporant altres disciplines, fins a bastir aquest espectacle en què es combinen el teatre de text, la música, la màgia, la dansa i el vídeo. Jordi Coromina dirigeix el muntatge, que té la responsabilitat d'omplir el teatre durant les festes de Sant Martirià. L'altra és Després del somni, d'una companyia nova, Amdonnes Teatre, formada per quatre noies: Diana Bonet, Laia Gausà, Lara Martínez i Natàlia Pagès. El text i la direcció és del dramaturg banyolí Joan Solana.

Les altres dues produccions locals són reposicions. L'una és En la solitud dels camps de cotó, que s'ha seleccionat com a finalista de la Mostra de Teatre de Barcelona. Dirigida per Jesús Bramon, la interpreten Pep Gómez i Salvador Duran. L'altra, Tots som pops, guanyadora del primer premi del concurs de teatre Caixa Manlleu. Sota la direcció d'Albert Olivas, té com a principals intèrprets Clàudia Cedó, Gemma Olivas i Jaume Vicens. En aquesta ocasió, el muntatge estarà dedicat al malaguanyat artista Lluís Vilà.

Les tres obres professionals són Asufre!, Zoo i La casa sota la sorra. La primera és una relectura del cabaret literari en clau d'humor. La interpreta la Cia. Del Furbi dirigida per Gemma Beltran. Zoo és la nova proposta d'Yllana, una companyia que no sol faltar mai un cop a l'any a Banyoles i que aquesta vegada porta una obra guardonada amb el premi Max al millor espectacle infantil de l'any (tot i que està pensat per a tots els públics). Finalment, La casa sota la sorra és un musical amb text de Joaquim Carbó i direcció musical de Francesc Mora.


Font: Ramon Esteban (www.elpunt.cat)
Posted by at No hay comentarios:

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) ha reordenat el seu calendari de festivals. Si fins ara mantenia el TNT de dansa –que era una herència del Tensdansa d'Àngels Margarit– i a l'abril feia un altre cartell amb nova dramatúrgia, des del 30 de setembre i fins al 3 d'octubre ha concentrat esforços. La unió ha permès programar més espectacles que quan es feien dos festivals. Per Pep Pla, director del CAET, és una decisió coherent, tenint en compte que cada cop es tendeix més a la fusió de disciplines. El TNT d'enguany presenta cinc estrenes (dues d'internacionals i dues més que són coproduccions del CAET). Les obres busquen despertar la curiositat del vianant que topi amb una performance, sigui en una plaça o a l'aparador de la botiga Milar Paloma.

Pep Pla també ha volgut recuperar alguns dels espectacles que ja són referència internacional de la dramatúrgia catalana. És el cas de Las tribulaciones de Virginia (dels germans Oligor, que fa quatre anys deien que l'acomiadaven al festival Neo), així com l'acció itinerant dels personatges de la companyia Kamchatka. El llac de les mosques, de Sol Picó, i Flexelf, de Margarit (les dues coproduccions del Mercat de les Flors), constaten que el TNT alterna trajectòries consolidades amb altres d'emergents. És el cas de Roser López (Còncau II), que s'atreveix a ballar l'escultura de Gargallo: un treball de detall i depuració constant.

Marta Gil Polo i Albert Tola fan una peça inspirant-se en el culte al cos de Michael Jackson (Èdip rei del pop). És la primera coproducció del CAET. Nuria Legarda i Laia Cabrera són les responsables de la segona coproducció: es tracta d'una instal·lació que pretén incomodar l'espectador que entri a la Masia Freixa. El treball aprofundeix en la violència, en l'instant que hi ha immediatament després del cop letal. Un buit que marca la vida dels supervivents. L'obra permet fer el trajecte individualment, tot i que també es fa unaperformance puntual amb Legarda en directe.

L'espectacle inaugural és de la companyia Soit, que parteixen de la síndrome d'Estocolm, que causa simpatia dels captius cap als seus segrestadors. David Fernández estrena After forever, un treball amb què sorteja la seva amistat per a tota la vida. Es tracta d'una loteria que farà al parc de Vallparadís. Ell es compromet a ajudar el guanyador en el que pugui, a respondre tots els correus i trucades, fins que el guanyador vulgui. També impacta el treball de Daniel Aschwanden, que ha demanat la participació a una trentena d'espontanis que s'hauran de posar a ballar fins que esclati la bossa de sang que duen al pit. L'acció es realitzarà sense concretar data i lloc. Un dels moments culminants del TNT és la tradicional rua en què intervenen escoles de dansa de Terrassa. Carles Salas i Montse Colomé dissenyen el pas. Quan arribin a la plaça Vella, cada grup ballarà la seva especialitat (hip-hop, flamenc, esbart, etc.).


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)
Posted by at No hay comentarios:
Com a bons argentins, van a contracorrent. En temps de produccions de butxaca, la companyia Voala Project aterra a la Fira de Tàrrega amb un desplegament d'alta volada. Aquesta nit inaugura la 30a edició de la mostra amb Muaré, una proposta multidisciplinària de gran format que utilitza, a manera de mòbil, una enorme estructura cinètica amb efectes òptics. D'aquesta estructura pengen, a 30 metres d'altura, 13 acròbates, als quals acompanyen, des de terra, una banda de rock: The Beautiful Taste.

«Hem integrat les coreografies aèries, que són la nostra base, amb el condiment musical i la imatge. Hi ha elements de circ, teatre, concert, dansa i tecnologies», explica Roberto Strada, el director d'aquesta companyia d'origen argentí establerta des de fa tres anys a Alacant. A Múrcia tenen el seu laboratori escènic: unes immenses naus industrials -amb tallers de ferreria, grues...- on fan realitat els somnis de Leonardo da Vinci. «Inventem maquinàries per poder volar, grans dispositius escènics, com ara mòbils gegants, on es fan les coreografies, i després a partir d'una idea inicial creem els nostres espectacles».

Per a Muaré, coproduït per l'empresa catalana Free Art, van trobar la inspiració en els efectes òptics de Marcel Duchamp. «És un homenatge a l'època del pop art, quan l'art i la ciència anaven plegades i el futur s'entreveia apassionant i espacial», explica el creador. Un món de colors i de psicodèlia a anys llum del fosc horitzó que tenyeix el present. «En els últims temps s'ha venut més el pessimisme, el dramatisme, allò postnuclear, però nosaltres som optimistes». I ho demostren abordant la seva producció més ambiciosa (amb 24 persones entre bastidors) per proposar un viatge psicodèlic pels feliços 60 i 70.

«S'ha de tirar cap endavant i arriscar-se. Volem creure en un futur prometedor», intervé el director musical, Gastón Iungman, l'artífex de la partitura canyera que acompanya les evolucions dels acròbates i que, a part dels projectes escènics, va de gira amb la seva banda. Tots dos, Strada i Iungman, van sortir un dia de Santa Fe, una petita localitat de l'Argentina, i es van fer grans després d'aterrar al continent europeu. Ara fa una dècada que estan amb la companyia, a la qual en el transcurs dels últims anys s'han incorporat artistes espanyols. Muaré és la primera producció que estrenen al país després d'haver recorregut mig món amb els seus muntatges anteriors. «La presència a Tàrrega és molt important per a nosaltres; és un gran aparador i n'estem encantats», postil·la Strada.

88 companyies més, espanyoles i estrangeres, inundaran els carrers, teatres i altres racons de la ciutat fins diumenge, dia 12. Aquesta serà l'última edició sota la direcció de Jordi Colominas, que durant els seus quatre anys de mandat ha apostat per impulsar els espectacles de carrer i exhibir muntatges en espais no convencionals. Aquest any, per exemple, els artistes okuparan una rotonda, aparadors i una casa deshabitada.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)
Posted by at No hay comentarios:

La Sala Trono començarà la nova temporada de tardor amb dues produccions pròpies i una programació estable setmanal de teatre, dansa, música, teatre màgic i espectacles familiars. Pel que fa al teatre, la companyia tarragonina presentarà dotze obres, dues de les quals són d'elaboració pròpia. Es tracta de Killer, un monòleg musical de Guillem Clua i Xavier Mestres, i La marató de Nova York, de l'italià Edoardo Erba. Killer s'estrenarà a la Sala Trono el proper 16 de setembre i s'hi estarà fins el 26, coincidint amb les festes de Santa Tecla. Després passarà per Manresa i Valls i a partir del gener de l'any que ve s'instal·larà a la Sala Muntaner de Barcelona. L'obra, dirigida per Joan Maria Segura, és un thriller musical original amb text de Guillem Clua, un dels dramaturgs catalans més reconeguts i estrenats fora del país. La representen un actor i tres músics. L'altra nova producció de la Sala Trono, La marató de Nova York, ja es va estrenar ahir a la nit al Teatre Villarroel de Barcelona i arribarà a Tarragona els dies 1, 2 i 3 d'octubre. “Ens va arribar de rebot”, va explicar Joan Negrié, membre de la companyia, que va destacar que amb vista a la temporada de tardor d'enguany “s'ha decidit ser molt agosarat”. Els dos protagonistes –el mateix Negrié i Albert Triola– es passen tota l'obra corrent.

L'altra producció pròpia és Mein Zuhaus, dins de la programació infantil “Anima'ls”, que començarà a l'octubre i que s'allargarà fins Nadal, i que enguany es consolida amb deu propostes. De fet, aquesta mateixa es representarà el dia de Sant Esteve i explica les parts d'una casa de manera molt singular. Es tracta d'un passeig per les diferents estances de casa, on cada racó té una singularitat. La dansa i la llum s'ajunten amb la música en un espectacle molt recomanat per a tots els públics.


Més teatre

Les altres propostes del cicle de teatre són Reacció, que narra la violència d'un alumne cap a la seva professora. “Va directament al fetge i a l'estómac de l'espectador”, va resumir Negrié. L'obra és de Lutz Hübner i està dirigida per Òscar Molina. Dins del Festival de Teatre Màgic, es representarà Bogeries balcàniques, amb Odoroff, de l'Argentina, guanyador de dos primers premis del circuit Cafè-Teatre de València amb Los Tangorditos. També es representarà la producció Divertidament; un viatge divertit, sorprenent, inspirador i fascinant a través del potencial de la nostra ment. L'única estrena serà Toc-toc, on es compten les visites que es fan a una casa en un mateix dia. Com si entrés en una pàtria, dins de la Tardor Literària, Mirando a Youkali –una fusió de teatre, dansa i clown–, De Pe a Pa, amb la pallassa vallenca Pepa Plana en el seu retorn a Tarragona, Esperando a G, Lo Cerebro, Los sueños de mi prima Aurelia, Superficial World Tour 2010 i H. i M. completen l'oferta teatral de la temporada de tardor.


Obert de dijous a diumenge

El petit teatre del casc antic tarragoní estarà obert cada setmana de dijous a diumenge. A part de l'oferta teatral, hi ha la recuperació del cicle de concerts, amb el cantautor Jabier Muguruza com a cap de cartell. En dansa, s'apostarà per les formacions contemporànies de qualitat de petit format, amb mostres de diferents tendències i disciplines. D'altra banda, la Trono estrenarà aquesta temporada grades i seients, per millorar la comoditat del públic. Joan Negrié va explicar que continuen esperant una resposta de l'Ajuntament per veure si poden disposar d'un espai amb més capacitat.


Font: S.C. (www.elpunt.cat)
Posted by at No hay comentarios:


El teatro no es sólo un grupo de actores reflexionando gravemente sobre el ser humano o haciendo reír a los espectadores con los disparates y ridiculeces de las personas. Un escenario también puede servir para mostrar las dramáticas cosas reales, no figuradas, que les pasan a los hombres. Para hacerlo no es obligatorio caer en las el buenrollito ni en el panfleto. Al contrario, para que esa obra cale en el público es mejor que tenga sustancia y una buena manera de transmitirla. Como ocurre con Proyecto Youkali, una obra que se creó para representar en junio, con motivo del Día Mundial del Refugiado, que ahora regresa formando parte de la temporada del Teatro Español. El montaje servirá para inaugurara la nueva nave del Matadero de Madrid reconvertida en espacio escénico, donde estará en cartel hasta el 19 de septiembre.

La idea surgió como flor de un día. "A través de una amiga de laComisión Española de Ayuda a los Refugiados (CEAR) me propusieron hacer una obra que hablara sobre los problemas que tienen", recuerda Miguel Del Arco. Al director le pareció una buena idea y comenzó por informarse sobre la situación de aquellos que han debido salir corriendo de su propio país, muchas veces con lo puesto.

Para ello empezó a leer las declaraciones que los demandantes de asilo hacen ante la policía cuando solicitan esa condición. Y ahí empezó el horror. "Me quedé espeluznado con la realidad, no me imaginaba que la situación fuera así", asegura el director, que en ese momento sólo se enfrentaba a un montón de papeles, no a una historia contada cara a cara por una persona.

Pero a pesar de encontrarse frente a unos testimonios fríos Del Arco se quedó estupefacto con unas historias no tan lejanas. "Es verdad que situaciones así no pasan ahora en España pero una de las cosas que me asustó es que basta con que se rompa algo en una sociedad, cambien algunas circunstancias para que aparezcan problemas que se creían inexistentes como hemos podido ver no hace tanto en Yugoslavia".

Otro factor que le asustó fue descubrir el desconocimiento y la indiferencia sobre los refugiados. "¡Un país democrático como España rechaza el 95% de las peticiones!", exclama indignado. Así que molesto por lo que había conocido decidió poner su granito de arena para que la situación de los refugiados pudiera ser conocida por unas personas ajenas a ese mundo para lo que recurrió a su equipo de 'La función por hacer'.

Juntos crearon Proyecto Youkali, un título tomado de una canción de Kurt Weill y que estructurado "como si fuera un programa televisivo del tipo Informe Semanal recoge las historias de cuatro personas como cualquiera que tuvieron que huir de sus países". Los refugiados son un fotógrafo, un cantante, una médica y una jueza a las que las amenazas sufridas en su tierra les llevaron a España. Aunque no todos lo tenían en la cabeza para iniciar una nueva vida.

Así le pasó a uno de los protagonistas de la obra que no es sólo uno de los huidos sino que también es uno de los actores.

Ejercer un derecho básico como el de manifestación contra el gobierno de Joseph Kabila le supuso a Donat Mbuyi la cárcel en su país de la República Democrática del Congo. De la prisión consiguió escapar con la ayuda de un sacerdote pero como su situación peligraba decidió marcharse a Londres para lo que tomó un vuelo que hacía escala en Madrid, donde fue "interceptado" por la policía. Así conoció España y asíconoció el intrincado limbo de los refugiados, condición que pidió y no consiguió tras un largo periplo de papeles, esperas y que el Proyecto Yougali de Del Arco busca sacar a la luz.

Fuente: Rafael Esteban (www.elmundo.es)

Los invisibles, a escena

by on 20:43
El teatro no es sólo un grupo de actores reflexionando gravemente sobre el ser humano o haciendo reír a los espectadores con los disparates ...
Posted by at No hay comentarios:

El dramaturgo y centauro de las letras estadounidenses Arthur Miller estuvo a punto de incorporarse a las Brigadas Internacionales que llegaron a España a defender la Segunda República. El arranque antifascista se repetiría durante la II Guerra Mundial, cuando quiso alistarse en el Ejército estadounidense en la cruzada contra el nazismo. Entonces, fue rechazado por razones físicas. Y tuvo que conformarse con trabajar en una fábrica de armamento. De ahí emanó seguramente el germen de una de sus obras más emblemáticas: Todos eran mis hijos. Una pieza que aún, más de 60 años después, sacude al espectador con un debate moral que no ha dejado de tener actualidad desde su estreno en Broadway. Esta disección del obsceno enriquecimiento de los que financian las guerras se estrena mañana en el teatro Español de Madrid en la primera dirección con actores españoles de uno de los hombres de moda en el teatro internacional, el argentino Claudio Tolcachir. Un joven de sobrado talento al que flanquean dos grandes figuras escénicas: Carlos Hipólito y Gloria Muñoz. Encabezan un reparto en el que también intervienen Jorge Bosch, Alberto Castrillo-Ferrer, Fran Perea o Manuela Velasco.

Para hacerse una idea de hasta qué punto Tolcachir ha enmendado la plana a Miller, siempre desde el respeto, no hay más que mirar las diferencias entre el Joe Keller del texto (hombre alto, grande, robusto) y el de la escena. El delgado y enjuto Hipólito fue el primer sorprendido cuando le ofrecieron este papel: "Tolcachir se rió cuando le dije si estaba seguro de lo que hacía y me dijo, 'tú fíate de mí". Interpreta a un hombre que hace fortuna vendiendo piezas de aviones al Gobierno. Aviones como aquel en el que se mata uno de sus hijos, motivo por el cual su mujer está desgarrada. Ella es Kate, Gloria Muñoz.

Ambos cuentan con un estatus profesional envidiable. Alternan cine, televisión, teatro y pueden rechazar lo que no les interesa: "Aceptamos el trabajo cuando nos gusta el texto, el personaje o el proyecto, o cuando se trata de un director fetiche de esos con los que te lanzas a la piscina con los ojos cerrados", comentan ambos. Se pisan las palabras para decir lo mismo y las adornan con risotadas. "Te embarcas en algo cuando tienes la sensación de que eso te va a hacer crecer como ser humano, pero no está claro que hayamos alcanzado una meta porque no sabíamos ni sabemos dónde queríamos llegar. Lo que está claro es que somos unos privilegiados y así nos sentimos, tenemos trabajo y encima en este proyecto". Muñoz añade: "Desde que soy mayor cuenta muchísimo a la hora de aceptar un trabajo la gente que está dentro del proyecto, porque hay que convivir mucho en las giras y durante los ensayos, que es el momento que más me interesa, son apasionantes".

Su compañero asiente y lanza una de las famosas frases que han popularizado el sentido del humor de Hipólito, conocido no solo por su excelencia escénica sino también por sus hilarantes imitaciones con frases y anécdotas de Luis Escobar o José Tamayo: "El corral tiene que ser bueno, pero hay que saber quiénes son las gallinas, y esa es otra de las alegrías de este montaje".

Un montaje que llega en plena crisis, que no afecta al teatro, cada vez más abarrotado, si no fuera porque los Ayuntamientos y programadores cada vez plantean menos días de representaciones, además de pagar peor y más tarde. "Lo cierto es que no hay crisis de público", dice Muñoz. A su lado, su compañero sostiene que el teatro, si bien no sirve para cambiar el mundo, es bueno para reflexionar: "Debe ser un espejo en el que los seres humanos nos veamos reflejados en otros a los que les pasa las mismas cosas..., obras como esta tienen una profunda ideología en la que vemos cómo nuestras acciones repercuten en los demás, donde nos preguntamos si es lícito enriquecerse de manera no honesta, aunque los demás lo hagan..." "Y si es lícito callar que alguien ha delinquido, aunque los demás lo hagan", interviene Muñoz. Y ambos coinciden en que el meollo de la función "es la fragilidad de la familia, tal y como la concebimos hace siglos". El montaje, apenas representado en España, coincide ahora en las carteleras de Londres, Nueva York y Buenos Aires.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)
Posted by at No hay comentarios: