Font: Laura Serra (ara.cat)
Quan Marcel Gros veia companyies com els Joglars, Comediants o La Fura els ulls li sortien de les òrbites. Va decidir que seria artista fa trenta anys, però no va ser fins que va treballar a Roma amb els Colombaioni i amb deixebles de Lecoq que va aprendre l'ofici de clown de veritat. Ha signat més d'una dotzena de muntatges i segueix investigant. Dijous estrena Paperipècies a la Mostra d'Igualada de teatre infantil i juvenil.
És un pallasso de nas vermell. Per què?
Perquè és una petita màscara que amplifica la humanitat. En comptes d'amagar res, fa sortir les coses autèntiques. I hi ha coses que amb nas es poden dir i arriben al públic d'una manera que, sense nas, quedaria excessiva.
Com ara?
"El món és una caca". Sense nas queda xavacà i amb el nas no. Jo sempre dic que els pallassos no són per als nens: són nens. Nens que juguen, que no tenen vergonya ni de riure, ni de plorar, ni de morir-se, ni de ressuscitar... I tot ho fan davant del seu públic perquè els estimi, com els nens juguen davant de la família per fer-se els simpàtics.
La clau del pallasso és no perdre aquest esperit infantil.
Tant pel nen que portem a dins tots els adults, com per l'adult que porten a dins tots els nens. I si hi ha alguna cosa que el pare no entén, que li demani al nen: li explicarà perfectament.
Quin personatge s'amaga darrere de la màscara?
El meu clown busca la bestiesa sense que sigui animal, busca la sensibilitat sense arribar a ser carrincló, busca el gust pel joc i per comunicar la creació, la inventiva, la imaginació. He vist molts espectacles que, amb el màxim, donen el mínim. Jo intento fer el contrari. Si una cosa la puc fer amb un paper, no la faré amb un portaavions.
La feina d'un clown és ser crític?
És passar la realitat pel sedàs del sentit de l'humor. Agafar la realitat, convertir-la en un acudit, posar-la en un escenari i acabar rient tots plegats de nosaltres mateixos, que és el més sa que es pot fer.
I com hi encaixa en la crisi?
El fet de riure no et fa oblidar la crisi, però te la fa afrontar d'una manera diferent. Quan estàs actuant, en aquell oasi que es diu teatre, on tot és possible, hi ha un moment en què la crisi no hi és. Hi ha un moment de màgia en què el riure ho esborra tot. És una teràpia. Quan la gent riu i no sap per què riu, això és màgia. I quan ho aconsegueixes des de l'escenari et sents the king of he world.
¿En una tragèdia, personal o social, hi pot haver sentit de l'humor?
Sí. Diuen que el sentit de l'humor és el sisè sentit. Jo dic que és el primer, perquè si no tens sentit de l'humor els altres cinc els faràs servir malament, segur. El sentit de l'humor ens connecta directament amb la intel·ligència. Això de riure i pensar només ho fem els humans.
Què li fa gràcia a Marcel Gros?
La poesia, els jocs de paraules amb els objectes. Em fa gràcia la ingenuïtat portada a l'extrem, la innocència. Per això em fan gràcia els nens: quan perden la innocència perden la gràcia. Els pallassos hauríem d'anar a cursets a les llars d'infants!
Sorprèn de la seva trajectòria... que era treballador de banca!
Era saltimbanqui: a la tarda, salti, i al matí, banqui. Hi vaig treballar deu anys, als 80, i només pensava com podia deixar aquell tipus de feina que em tenia lligat a una taula. Vaig ser cantant d'orquestra, feia teatre de carrer…
I com va trobar el seu pallasso?
No saps si tu el trobes o et troba ell. Perquè si no fos pallasso, no sé què seria. El pallasso no és un personatge: sóc jo mateix però amb l'uniforme de feina que és el nas. Amb el meu nom, estava predestinat.
Costa més fer riure ara que abans?
Costa més perquè tenim l'hàbit de rebre molta informació, però cada cop ve més gent a donar-me les gràcies per fer-los riure. Els meus espectacles s'hi han anat adaptant: ja faig zàping jo mateix abans que no ho faci el públic. Miro de fer moltes coses, no paro. Per veure bé algun espectacle meu, vine dos cops.
Quina diferència hi ha entre els espectacles per a adults i els destinats als infants?
Per mi, l'únic que canvia és l'horari. M'agrada que vingui tota la família. Costa que ho facin, però si ho aconsegueixes, mai ningú et torna l'espectacle per defectuós.
Com arrenca un espectacle seu?
El nou, el Paperipècia, va sortir d'un regal. El regal em va agradar, però el paper amb què estava embolicat encara més. I a partir d'aquest paper vaig començar a investigar. Un espectacle em surt amb cinc minuts després d'un any i mig de pensar-hi. El meu procés és empíric. Vaig provant i sempre ensenyo les coses més senzilles. El que és complicat, no s'entén a la primera o s'ha d'explicar, ho descarto.
Catalunya és terra de pallassos. Hi ha fair play entre vosaltres?
Sí, som com planetes que es creuen. Però dos pallassos treballant junts... és complicat, perquè som dos mons. Si anem sols, és per alguna cosa.
