Lluís Pasqual: "Vull acabar sent monjo de Poblet"



Font: Carles Capdevilla (ara.cat)

El perfil
Lluís Pasqual (Reus, 1951) ha corregut mig món amb la seva feina de director teatral, i ara torna a ser a casa. El 1976 va participar en la fundació del Teatre Lliure, una de les aventures escèniques més apassionants de la Transició i paradigma de les companyies independents de Catalunya.
Abans de tornar-ne a agafar les regnes, ha fet un llarg periple que l’ha portat, entre d’altres, a la direcció del Centro Dramático Nacional -Teatro María Guerrero de Madrid, l’Odeon- Théâtre de l’Europe de París i el Teatro Arriaga de Bilbao.
Llicenciat en art dramàtic i en filosofia i lletres, es declara amant del silenci i confessa que una de les coses que més li agraden és escoltar, una raresa en un món on tothom sembla rivalitzar per tenir la paraula, i una gran virtut per a la seva feina.
Guardonat amb distincions com la de Cavaller de les Arts i les Lletres de la Legió d’Honor Francesa, als seus 62 anys segueix pensant que la cultura és un servei públic i aplica aquesta filosofia a la seva tasca al capdavant del teatre.
Superades les èpoques convulses que van amenaçar el projecte dels fundadors del Lliure d’establir-se a Montjuïc, el teatre té avui dues seus que sota la direcció de Pasqual semblen estar resistint bé les envestides de la crisi. Ell fa un pas més creant una nova companyia estable.
T'incomoden les entrevistes?
No. Sempre et treuen coses que un no sap que les diria, ni tan sols que les pensaria.
I sabent això com ho afrontes? A la defensiva?
Depèn molt de l'entrevistador. Ara ja t'he passat la responsabilitat a tu. Ets tu qui m'has de burxar i si em burxen ja vaig fent. Fa molts anys que em fan parlar de mi.
T'atreveixes a posar-te nota per aquest curs?
En condicions normals hauríem estat a l'atur fa setmanes. A finals de maig hauríem començat un ERTO, que és un ERO amb una T detemporal. I hem pogut fer el Grec a ple rendiment, o sigui que em posaria almenys un notable, per la gent que ha pogut treballar.
I repetiràs curs, perquè Els feréstecs tornarà.
Sí, Els feréstecs tornarà i també L'Onada, que són les dues obres que van tenir gairebé el cent per cent d'ocupació. La mitjana dels teatres barcelonins en molts casos no ha arribat al cinquanta per cent. I nosaltres des del febrer al juny, i ho dic amb la boca petita, vam omplir. Ja és difícil que la gent surti de casa i si a més surten per anar al teatre i pujar a Montjuïc és per agrair-ho doblement.
Creus que ara ens convé més comèdia?
Quan ens posem transcendents ens agafa per la tragèdia, però en realitat vistos des de fora som una comèdia. Fem riure.
Què busques?
Busco una mirada positiva, amb una mica de llum i no amb tanta foscor. M'agrada confortar la gent, perquè s'ho passa molt malament. Està ple de patologies desconegudes, els hospitals estan més plens. La meva germana, que és pediatra, em diu que hi ha més nens malalts que mai perquè pateixen tota la tensió. I això surt. Si hi ha un lloc on durant una hora i mitja o dues hores d'una manera intel·ligent li podem fer oblidar aquesta tensió, benvingut sigui aquest lloc, carai.
Teatre que cura.
Que algú t'acaroni o et digui: "Tranquil·litza't, calma't, ja sé que tens por, però durant una estona a veure si te la fem passar".
Aquesta etapa de dirigir el Lliure la vas acceptar des d'una mena d'atac de responsabilitat, vas dir que ho feies perquè tocava salvar-lo.
Quan em van proposar tornar al Lliure estava a punt de signar un contracte per dirigir un gran teatre fora d'aquí. Alguna cosa intuïtivament em deia que havia de venir. Aquestes petites intuïcions no m'han fallat mai. El que abans feies en tres hores ara ens costa tres dies fer-ho, tot necessita molt més esforç, no només pels diners. Però jo vaig fer la mili sota el Franco, vaig viure moments infinitament més difícils. No podies anar a protestar davant del ministeri de Cultura perquè no n'hi havia. Ni demanar diners a la Generalitat, perquè no n'hi havia. Ja estic vacunat. Encara que m'angoixi, és una angoixa coneguda.
Aquest sentit de la responsabilitat, d'arremangar-te quan toca, d'on et ve?
Jo tinc un complex de culpa, m'ho va descobrir un terapeuta. I em va dir que em venia de dedicar-me al teatre. Tinc la llibertat de fer el que vull, disfruto, a vegades faig disfrutar la gent, i a sobre em paguen. D'alguna manera ho he de tornar a la societat. Hi ha una part de mi, que és la part de gestor, que li torna a la societat. Em sembla una cosa legítima. El meu pare era forner i quan veia algú amb les mànigues fins a sobre les mans deia: "Així no es pot treballar. Per treballar t'has d'arremangar". I jo m'hi poso i m'arremango.
Aquesta culpa que dius que tens, la gestiones bé?
En una sala d'assaig no en tinc gens. És un lloc ple de llibertat, on hi ha molt poques regles, i on es poden fer coses molt diferents. Sempre he dirigit institucions públiques. Tinc la idea que la cultura és un servei públic o almenys que algun dia realment ho hauria de ser. I això és un camí que no té final.
Has acabat la temporada amb una bona notícia, anunciant una nova companyia estable d'actors joves. L'any de la crisi ho és també dels projectes engrescadors.
Em feia patir la gent de la generació dels meus nebots, per entendre'ns, que tenen vint-i-escaig anys i tres màsters, parlen cinc idiomes, tenen talent i preparació, però no tenen veu. La meva obligació o l'obligació del Lliure, que en aquest cas coincideixen, era donar pas a aquest gent per sota dels 30 anys. Primer vaig tenir la temptació de dir-ne Companyia Jove, però em vaig adonar que quan vam fundar el Lliure, excepte la Carlota i el Favià, tots érem més joves que aquests actors. Per això en diem La Companyia.
Ens la presentes?
Són sis. Tres nois i tres noies, que al final de la temporada aniran augmentant a nou. Vam fer un càsting. Hi ha gent que ja ha passat pel Lliure, com la Laura Aubert i el Pol López. Alguns procedeixen de l'Operació Aixopluc, que ens vam inventar aquest any perquè passessin pel Lliure 15 companyies joves. Ha sorgit d'una manera molt natural. S'estrenaran a Gràcia amb tres textos curts de tres autors contemporanis, de Jordi Casanovas, Pau Miró i Guillem Clua. Boníssims tots tres.
Hi ha dramaturgs joves molt bons.
Molts, i és gent amb talent no només per escriure, sinó per dirigir i muntar la pròpia història. Des del Galceran, que segurament és el més taquiller de tots, fins al Pau Miró, el Jordi Casanovas o el Guillem Clua: creen molt de públic. Fa 10 anys era impensable.
Són més desacomplexats.
Nosaltres estàvem molt condicionats pel que es podia i pel que no es podia dir. Després va venir l'etapa del que era políticament correcte, ens posaven com unes cotilles. Benvingut sigui aquest aire de llibertat.
I la teva feina ara és donar-los oportunitats.
"Només un destraler pot apujar l'IVA de la cultura en un moment de depressió social. No és possible que una ment lògica ho pugui pensar"
Nosaltres no tenim tradició de teatres públics. El Lliure és un teatre amb una trajectòria, es va fer l'any 76, vol dir que fa anys que va néixer, però no en fa tants comparat amb la majoria de teatres europeus, sòlids i que vénen com a mínim del segle XIX. I una de les obligacions del teatre públic és fer el pas generacional, facilitar el canvi. El teatre és molt maco perquè és molt transversal, a Les tres germanes sempre hi ha algú que fa d'Irina que té 20 anys i algú que fa la minyona que en té 80. Posar-los en contacte i donar pas d'una generació a l'altra és emocionant; ho és per a mi, ara que tinc més de 60 anys. Quan en tenia 30 m'estaven donant pas a mi.
L'IVA és el gran problema del teatre?
És un problema. És molt estrafolari que per llegir Hamlet paguis un 4% d'impostos i per anar-lo a veure en paguis 21%. No s'entén. Només un destraler pot apujar l'IVA de la cultura en un moment de depressió social. No és possible que una ment lògica ho pugui pensar. La gent cada cop té menys diners, en tres anys i mig han aconseguit desfer una quantitat de coses que havia costat molt construir.
Estem reculant en els drets dels actors.
Gairebé en tots els drets. Costa imaginar la quantitat de gent que ve cada dia a demanar feina. Abans et deien: "Tens un paper per a mi?" Ara els que vénen et diuen: "Tens feina?" Estem tocant l'os. No podem anar més avall. Recordo un acudit del Roto en què hi havia uns personatges que estaven buidant unes tombes per vendre els ossos. Un deia: "No podemos caer más bajo". I l'altre contestava: "Ya inventaremos algo".
Segueixes molt l'actualitat?
Encara tinc la mania de llegir la premsa. Llegeixo quatre o cinc diaris cada dia perquè necessito saber què passa. La premsa no és el reflex de la realitat, sinó una altra realitat, però aquesta altra realitat informa.
Et va agradar l'homenatge al Flotats?
Fa anys vaig dir una cosa de la qual no em penedeixo: que Catalunya no estima els seus artistes. Els enveja, els pot admirar, els pot tenir mania, però no hem après a estimar-los. L'homenatge al Josep Maria em fa fer mig pas enrere d'això que vaig dir.
Hi ha més gent del teu gremi que s'ho mereix?
Està passant l'any Carmen Amaya gairebé sense pena ni glòria. Fa dos anys, quan el Pep Guardiola era sant Pep Guardiola jo em preguntava: quant durarà? Doncs ja s'ha acabat. Ja no és sant Pep Guardiola. Això no passa per casualitat.
Des del teatre notes que cada cop tenim menys capacitat per concentrar-nos?
Fa 15 anys els capítols de televisió eren de 40 minuts i ara no arriben a 30. Si triomfa tant el microteatre és entre altres coses perquè dura 10 minuts o un quart d'hora. Però aquesta temporada he anat molt al teatre i he vist que, quan enganxes els espectadors, els enganxes.
"Les arrugues que jo tinc m'han costat molt de guanyar i no vull que me les treguin"
Què t'ha enganxat?
Stockmann, un espectacle de la Sala Muntaner, que té l'element de l'autenticitat. En aquests moments les sales petites funcionen més bé que les sales grans perquè la gent demana proximitat.
Portes bé la teva edat, els 62 anys?
No m'agrada la gent que no creix, que no evoluciona. La vida està plena de coses bones, dolentes, de pessigolles, d'hòsties. I això es va acumulant i s'ha de notar. Les arrugues que jo tinc m'han costat molt de guanyar i no vull que me les treguin. No m'agrada Peter Pan i no m'agrada El petit príncep. Són dos llibres que detesto profundament. Tot i així El petit príncep l'he programat perquè sé que hi ha molta gent a qui li agrada. I fet pel Gómez és una altra cosa.
Personalment en quin moment et sents?
De pas. Jo sempre em sento de pas. No em sento que hagi arribat mai enlloc. La vida t'enfronta amb la mort de gent que estimes i això et fa plantejar la teva pròpia. Però això no em fa por. El patiment fa por. Però ni la mort ni el pas del temps m'angoixen.
En què creus?
Com deia Sagarra, crec que a La vida privada: "Sap què li dic? Que ja només m'interessen les bones persones". Doncs a mi em passa una mica igual. Només m'interessen les criatures i els arbres. Que aquest planeta continuï fabricant oxigen per no intoxicar-nos més i el món que deixarem a les criatures. La capacitat de ser bo encara me la crec.
I en trobes, de bones persones?
Sí. De dolentes també.
Cuides les amistats?
Ho faig més ara que abans, perquè la vida m'ha portat a estar moltes hores als aeroports. Tinc molts coneguts, més saludats, però amics pocs. I cada vegada intento cuidar-los més.
Transmets la idea de ser una persona molt perfeccionista i obsessiva, i això no sempre permet ser feliç.
Jo no en dic obsessió, sinó ser responsable. Quan era molt jovenet me'n vaig anar a Polònia uns mesos, i després a Itàlia, on vaig estar treballant uns mesos al Piccolo. Vaig tenir uns mestres que em van posar el llistó aquí dalt i em van dir: "Aquest llistó segurament no el saltaràs mai però te l'has de posar aquí dalt". Si t'encarreguen un fresc has de voler pintar la Sixtina. No la pintaràs mai, però la idea és que has de voler-ho fer. Jo el llistó me'l poso aquí dalt i als altres també els hi poso.
Les possibilitats de frustració són altes.
Sí, però quan l'encertes...
Quantes vegades has tingut la sensació d'encertar-la?
Estic orgullós, i no és mèrit meu, d'haver pogut portar i estrenar dues obres del Lorca que mai s'havien fet. Que et passi això és un regal molt gran. També em fa sentir orgullós haver contribuït amb altres persones a fer el Lliure. I trobar-te algú que et para i et diu: "Vostè és el Lluís Pasqual? Doncs m'ho vaig passar molt bé en tal funció".
L'òpera és la teva gran passió?
Ho ha estat. Ho és menys ara. La meva passió per l'òpera va començar exactament als 12 anys. I va disminuir una mica quan vaig començar a muntar òperes. Ja no tens aquella virginitat del moment. Ja saps com és la joguina per dins.
Les passions convertides en feina perden la màgia.
Sí, però quan acabo el meu assaig d'escena encara queda una hora d'assaig d'orquestra, m'assec a sentir-la i disfruto irracionalment.
Et queda alguna passió en què no hagis entrat professionalment.
Per exemple l'skate. Els esports de risc, aquesta gent que van en moto i fa el triple salt mortal. Si tingués 18 anys estaria aprenent hip-hop, m'agrada.
Saps patinar?
L'esport bàsic dels reusencs és l'hoquei. Tots els nanos anàvem a patinar.
I què et fa feliç que no sigui treballar? Quan deixes de pensar en la feina?
El pensament és difícil de dominar. Però el que més m'agrada és posar-me en una barqueta d'aquestes que s'inflen i ficar-me dins de l'aigua. El mar és el que més em fa desconnectar.
On seràs d'aquí 10 anys si pots triar tu?
Potser riuràs, però si puc, d'aquí 12 o 14 anys seré a Poblet. Sempre he pensat que vull acabar sent monjo de Poblet.
No m'ho crec.
A mi m'agrada el silenci. Segurament el que més m'agrada és escoltar. Dirigir és escoltar i mirar i després triar. I un ha de tenir molta paciència per saber escoltar, Poblet és el lloc del silenci.
Per ser monjo has de tenir fe. Com ho farem?
No cal. Jo no n'estic segur que tots els monjos de Poblet tinguin fe. Ja els demanaré que em deixin estar allà a l'última cel·la.
I et perdonaran els pecats?
Els meus pecats no són gaire grossos. Crec que sóc bona persona. Podria no ser-ho i estar la mar de content. L'Esperanza Aguirre és molt ignorant i està la mar de contenta de ser-ho. Per ser mala persona s'ha d'insistir molt. Hi ha un poema de Brecht que parla d'una màscara oriental que representa l'home dolent i diu, quan la veig a la paret amb aquelles arrugues i aquella tensió a la cara, penso, quina feinada ser dolent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario