Mostrando entradas con la etiqueta Laura Aubert. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Laura Aubert. Mostrar todas las entradas

de ÀNGEL GUIMERÀ
versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS
dramaturgista FERRAN DORDAL 
intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, ROGER CASAMAJOR, LAIA DURAN, ORIOL GENÍS, ALBA PUJOL / NIES JAUME y RAMON PUJOL
duración 1h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRE EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

Desde la entrada a la sala ya se intuye la tragedia. Un pianista y un violinista tapan el silencio de los futuros llantos. Sol Solet es la obra más feminista de uno de los mejores dramaturgos de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Y otra mujer, Carlota Subirós la ha sacado del olvido y de paso le ha quitado el polvo acumulado durante años.

En una escenografía minimalista pero de aspecto decadente se reúnen los personajes. Munda, Laura Aubert, eterna enamorada de Hipòlit, Roger Casamajor, espera la vuelta de su primo Bernabé, Ramon Pujol, y de su salvador, Jon, Javier Beltran, junto a su tía Gaetana, Mercè Arànega.



La puesta en escena es hipnótica. El foco central que se desliza a lo largo y ancho de la escenografía de Max Granezel es el encargado de enfatizar las luces y las sombras propuestas en los diálogos de Guimerà. La iluminación de Carlos Marquerie es simplemente exquisita y alcanza su punto máximo en la última escena, de aquellas que te atrapan y no te dejan ir.

Aunque durante los primeros momentos el montaje peca de un estatismo excesivo, éste se acaba rompiendo y el ritmo del montaje acaba por vencerle. Carlota Subirós consigue romper con la narración de esos primeros instantes y transformar el montaje en una especie de "thriller", donde los hechos/acontecimientos toman tanto protagonismo como la psicología de los personajes.



Laura Aubert vuelve al drama y nos traslada el dolor, la culpa y las dudas de una mujer doblemente abandonada, traicionada y que paga con la misma moneda a quien la ama. Aún así, quien se lleva la función de calle es Roger Casamajor, que le tiene pillado el truco a este tipo de personajes. Su Hipòlit es un arma de doble filo que intenta jugar con el espectador pero que acaba ganando la versión menos alentadora de este jugador posesivo y maltratador, que como tantos otros ama "sin medida". 



Uno de los grandes aciertos de la producción es el tratamiento de la figura de la Ombra, en mi caso interpretada por Alba Pujol, una especie de voz de la conciencia de los personajes, un eco que ayuda a situarse al espectador y que a veces, convierte a las escenas en espejismos. La Ombra se fusiona perfectamente en el espacio sonoro creado por Damien Bazin y que en este montaje tiene una importancia crucial a la hora de crear y amplificar las escenas más dramáticas.

Sol Solet es un montaje sugerente, provocador, lleno de simbolismos, una bomba ideológica brutal. Descender al infierno, a veces, tiene su recompensa. Sin duda, el mejor montaje de lo que llevamos de temporada del TNC.

SOL SOLET

by on 19:03
de ÀNGEL GUIMERÀ versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS dramaturgista FERRAN DORDAL  intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,


TEXTO: ABI MORGAN
TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA BENAGES y CARME CAMACHO PÉREZ
DIRECCIÓN: CARME PORTACELI
INTÉRPRETES: MÍRIAM ISCLA, LLUÏSA CASTELL, GABRIELA FLORES y LAURA AUBERT
FOTOGRAFIA: ARNAU ORIOL
DURACIÓN: 1h 45min
PRODUCCIÓ: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA y FEI FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL
TEATRE ROMEA

Inicio el Grec 2016 con una propuesta que sobre paper prometía un teatro de fuerza protagonitzada por mujeres. Cuatro mujeres esperan a un dictador en el salón de la mujer de este, fuera ha estallado la revolución. Cada una parece tener alguna cosa que esconder, diferentes personalidades y una tensión usual en este tipo de reunions comprometidas. 

La estructura dramática de añadidos y llena de flashbacks no ayuda a que el texto tenga una fluidez y el ritmo adecuados para que no caiga en la monotonía. Ya no es culpa de las continuar repeticiones de diálogo más los añadidos que en cada paso nos pueden animar a mantener la atención, sino que estamos a la espera de que pase algo, que de alguna manera resuelva la situación de estatismo dramático a la que nos somete la escena. Alguien podría compararlo con un teatro próximo a Chéjov, pero creo que incluso se podría afirmar sin equivocación que en Chéjov encontraríamos más acción.

Esta temporada hemos visto dos grandes interpretaciones de Míriam Iscla, Només són dones i Dona no reeducable, pero en esta ocasión no la veremos brillar, muy al contrario, está excesivamente sobreactuada y con una clara falta de naturalidad, se puede ser pija pero natural. Ella es la mujer del dictador, una mujer que ha dedicado la vida a acompañar a su marido y que cierra los ojos ante los acontecimientos que suceden de puertas para fuera. Mientras en su pequeño gran refugio todo se mantenga intacto, ella mantendrá las formas. 

Acompañan a Míriam Iscla, una efectiva Lluïsa Castell, no será uno de sus grandes papeles pero, al menos, en algún momento consigue que empatices con su personaje. Pocas pistas llegamos a tener de él pero al llegarnos de otra manera, se nos hace más cercano. Laura Aubert, la traductora de la periodista, tira de recursos cómicos, a veces demasiado remarcados por la dirección, que convierten a su personaje en un monito de feria, pero que lejos de la cercanía su personaje maneja una frialdad que no nos deja entrever si es más víctima o verdugo de la situación. Por último, Gabriela Flores dibuja la que quizás sea la mejor interpretación de la noche, una periodista que ha venido a fotografiar al dictador y que espera su "inminente" llegada. Ella desencadena toda la reunión, y es el punto de "suspense" de la obra. Quizás la más cercana al espectador ya que durante caso toda la obra parece que se mira la acción desde fuera, está en un plano más cercano al público que al resto de los personajes.

Reconozco que llevaba una idea diferente de lo que me encontré. Entré con una idea de un teatro femenino, feminista del que nos tiene acostumbrados Carme Portaceli, con personajes fuertes, luchadores y con un claro discursos que transmitir. Salí con la idea de haber visto cuatro mujeres, que supongo que tendrían una historia que contar pero que me he quedado con las ganas de escuchar. He visto retazos de lo que podría haver sido una buena obra, pero que tanto en discurso, como en interpretación y dirección se me han quedado a medias.

ESPLENDOR (GREC 2016)

by on 16:54
TEXTO: ABI MORGAN TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA BENAGES y CARME CAMACHO PÉREZ DIRECCIÓN: CARME PORTACELI INTÉRPRETES: MÍRIAM I...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI
CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, MONTSE VELLVEHÍ, RAMON VILA y ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 1h 50min
FOTO: BITO CELS
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. 

A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.

Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.

Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos.

Hacía casi dos años que no iba a la Biblioteca y desafortunadamente para mi trasero, las matadoras sillas siguen siendo igual, es inaceptable que después de tanto tiempo o bien mi trasero se no haya acostumbrado a ellas, o alguien no haya puesto el grito en el cielo y se haya optado por cambiarlas por un asiento más cómodo. Dos horas de sufrimiento no ayudan nada a hacer sentirse al espectador como en casa, mi sofá ya les aseguro yo que es más cómodo. 

Sea como fuere, Oriol Broggi vuelve a buscar la magia de anteriores espectáculos salidos de la nada, pero esta vez, quizás no sean del gusto de todos. Algo me dice que la alta cultura va en desuso y las adivinanzas sentada en un teatro no me invitan a pensar sino más bien lo contrario. El truco, aquí, es no frustrarse, y dejarse llevar por los personajes, quien quiera que sean.

AL NOSTRE GUST

by on 20:59
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: ACN
Tercer any de la jove companyia Els Pirates Teatre al capdavant del Círcol Maldà i per fi es veuen amb cor de mutilar-li el nom i rebatejar-lo amb un de simple: El Maldà. El teatre del Gòtic va obrir portes a l’agost amb La Calòrica i el seu celebrat Eddito Bulgaro, però ahir van presentar tota la temporada completa i van convidar a brindar els implicats en les 18 produccions que tindran en cartell. Segons va explicar Laura Aubert, els eixos de l’any són “la literatura catalana i europea i els musicals de creació”. L’actriu va dir que seguiran donant “suport a les companyies estables” i lluitaran per “aconseguir ser un teatre intergeneracional”, perquè la realitat és que joves i veterans difícilment troben oportunitats de coincidir en escena. 
Una de les novetats de l’any serà l’aposta pel cabaret la nit dels dilluns. Els integrants d’Els Pirates protagonitzaran un muntatge diferent cada trimestre sota el títol Balneari Maldà que abordarà des de tots els registres i gèneres temes d’actualitat al voltant de la identitat, l’educació i el poder. Seguiran oferint una programació musical centrada en especial en la música del segle XVIII, en honor al palau que ocupen, del Baró de Maldà. I mantindran el cicle de rondalles mallorquines aplegades per Mn. Alcover. 
De Núria Feliu a Pere Calders 
L’oferta de musicals arrencarà el 10 de setembre amb la reposició de The Feliuettes, el thriller boig i surrealista basat -amb rigor musical i vocal- en les cançons de Núria Feliu. Moisès Maicas dirigirà el divertimento Shaking Shakespeare, un repàs de tots els gèneres amb els quals s’han adaptat els textos del Bard, des de l’època renaixentista fins al musical americà, amb deu cantants i músics a l’escenari. La companyia Bratislava, artífex de La gran duquessa de Gerolstein, s’enfrontarà aquest cop al repte d’adaptar l’opereta còmica La vie parisienne d’Offenbach. La situaran a Barcelona, serà una crítica al turisme de masses i la titularan Oh, my god Bcn. Finalment, Clara Peya i David Pintó aixecaran Homes foscos, un musical a dues veus que parteix de l’univers de Patricia Highsmith. 
En el capítol d’adaptacions literàries destaca La mel, un text de Tonino Guerra (un poeta i narrador italià que ha fet guions com l’ Amarcord de Fellini o Blow-up d’Antonioni) que Xicu Masó va interpretar ben pocs dies al festival Temporada Alta. També Humor humà, l’espectacle que interpreta Carme Pla i dirigeix Marta Pérez (T de Teatre), fet de retalls de fragments humorístics i absurds de Calders, Rusiñol, Moncada i Carner. L’obra de Calders Ronda naval sota la boira també inspirarà la nova producció d’Els Pirates. I la correspondència de Pessoa, l’obra Estranha forma de vida. Un dels imprescindibles de l’any serà el delicat Llarg dinar de Nadal, un espectacle sobre el pas del temps de La Ruta 40 que va omplir el curs passat i tornarà precisament per festes. El prometedor títol Esperant-ho tot serà l’únic espècimen de teatre de gest. 
El Maldà va atreure la temporada passada 13.000 espectadors i va assolir un 75% d’ocupació. Per seguir creixent, ofereixen abonaments com la T-10, que té un 50% de descompte: cada entrada pot valer només 10 euros.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdut, Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerrados, Alatriste, Soldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de Kennedy, Viejos tiempos, Un tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cristina Calderer
Què és L’onzena plaga?
És un text de Victora Szpunberg inserit dins la trilogia Tot pels diners, un cicle on es parla de la relació que tenim amb els diners. Mammón era una reflexió sobre els diners i l’art, Cleòpatra sobre els diners i les relacions, i L’onzena plaga és una reflexió sobre els diners i el model de societat que volem.
En quin context se situa?
És un futurible, podria passar perfectament l’any 2015. La crisi ja s’ha instaurat, i hi ha una parella protagonista que no pot separar-se pels condicionants econòmics.
La plaga del títol és real o metafòrica?
Hi ha una plaga real de rates. Els personatges viuen en una casa de la zona alta que està en decadència i que limita amb diferents parcs. A causa de la crisi, l’Ajuntament ha deixat d’invertir en el manteniment d’aquests espais, i les rates han prosperat.
Quins són els altres personatges?
Hi ha una noia a qui la parella protagonista té rellogada una habitació, i pràcticament viuen del que ella els paga; també el fill dels propietaris, a qui el seu pare ha encarregat que els faci fora però que s’acaba posant de part seva i vivint amb ells; hi ha també una dona d’una empresa privada que vol combatre les plagues, una científica boja que els acaba oferint una cúpula de vidre per tapar el jardí.
I hi ha també el Dylan, el personatge que surt a les tres obres.
Aquí el Dylan treballa dins de l’Ajuntament en el servei antiplagues. El seu personatge permet a la resta entendre que la invasió de rates en el fons és el menys important, que tenim al davant moltes merdes que no volem veure. L’obra parla també de com amb diners es poden comprar coses que semblava impensable poder adquirir.
Ets l’ideòleg del cicle i el vau impulsar amb La Brutal, la productora de la qual ets fundador i codirector amb Julio Manrique. ¿La idea de parlar dels diners també va ser teva?
No, el tema el vam decidir entre tots durant el procés de treball. A mi el que em semblava interessant era reunir uns dramaturgs que són un bon compendi de tres mons diferents. Perquè el món de la Victoria Szpunberg no té res a veure amb el del Nao Albet i el Marcel Borràs (Mammón) ni amb el de l’Iván Morales (autor de Cleòpatra).
Per què volies reunir aquestes veus tan contrastades?
La intenció és apel·lar a un públic jove que s’està a casa veient sèries de la HBO i atreure’l cap al teatre amb una història que li pugui interessar pel tractament i pel tema. I fer-ho amb tres veus completament diferents.
Quin és el to de l’obra?
Té un cert to de faula. I també hi ha elements de terror psicològic. La Victoria té un món que lliga molt amb el teatre argentí de Daulte i Spregelburd, amb una teatralitat molt potent, que li serveix per parlar de coses molt serioses, però amb una comicitat molt bèstia.
Tu ets actor i director de la peça. ¿Com es porta la duplicitat de tasques?
Sempre és complicat. Té alguna cosa de repte. I també té a veure amb la vocació d’experimentar. Som a l’Espai Lliure, i en un teatre públic t’has de poder arriscar. M’ha ajudat el fet que el meu paper és petit, només surto en tres de les onze escenes.
Quina vocació teniu amb la productora La Brutal?
Som una productora privada, però tenim una certa vocació pública. En el fons som generadors de continguts. Esclar que ens agradaria guanyar diners amb el que fem, però la nostra vocació no és fer pasta, el que ens mou és pensar què ens agradaria veure als escenaris i no veiem, a quin públic ens agradaria mobilitzar, amb qui voldríem treballar.
La productora us aixopluga de la crisi?
No, perquè fa molts anys que piquem pedra, i sense la productora també tenim accés a espais com el Lliure o el Nacional. El que ens permet La Brutal és muntar les nostres pròpies propostes.
Com concilies el teatre i la televisió?
Tinc molt clar que la possibilitat de perdre diners amb la productora, que és una possibilitat molt real, me la puc permetre perquè des de fa cinc anys tinc la seguretat de la tele. Els que no hem de patir per la feina som uns afortunats, i això ens dóna la responsabilitat de generar coses. |
'L’onzena plaga', de Victoria Szpunberg. Direcció: David Selvas. Amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López. Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona). Del 4 al 21 de juny
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA ILLAMOLA, POL LÓPEZ, ARNAU PUIG, BERNAT QUINTANA, MIMA RIERA y DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 1h 35min
PRODUCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Soñar es gratis y Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle.

Somni Americà es un puzzle emocional de personajes que vagan, de historias no tan lejanas, reconocibles en mayor o menor medida. Un patchwork de autores John Steinbeck, Tennessee Williams, Arthur Miller, O'Neill... que Oriol Tarrason teje con sumo cuidado para que el resultado no se le noten las costuras. Lejos de si las palabras las escribió uno u otro, lo importante es el significado, no vale la pena ofuscarse en buscar el autor.

Y soñando seguimos porque la unión de la Kompanyia con Les Antonietes deja interpretaciones brillantes y alguna que otra sombra. Una vez más, y nos tiene mal acostumbrados, Pep Ambrós, la mejor valía encima de escenario, nos regala una interpretación memorable. Bajo su misma luz se escuentran Pol López, Paula Blanco, Annabel Castán o Mireia Illamola. Las cuerdas del violín de Laura Aubert siguen afinadísimas y al reciente Premi Gaudí, David Verdaguer el champán no se le ha subido a la cabeza.

Dejen paso porque aquí hay riesgo, hay creatividad y lejos de ser un experimento, Somni Americà, convierte a Oriol Tarrason en uno de los "nuevos" directores/dramaturgos de los que queremos empezar a visualizar el nuevo reto, porque tengo ganas de soñar. ¡Felices Sueños!

SOMNI AMERICÀ

by on 17:34
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA IL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)

Per la incertesa hi deu navegar la veritat. El segle XXI ha rebutjat les raons absolutes i, bona mostra d'això, són dos títols que coincideixen aquest vespre al Festival Grec. Per una banda, el coreògraf israelià, resident al Regne Unit, relativitza l'escalf del sol a Sun (9 i 10 de juliol al Teatre Grec). També Pau Carrió presenta una dramatúrgia titulada Victòria d'Enric V, en la qual també integra la mirada que Shakespeare va projectar sobre el personatge a Enric IV. L'obra es podrà veure només del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Gràcia i obrirà la temporada amb una explotació de l'1 al 26 d'octubre.
Carrió compta amb els actors de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) completat amb Pep Ambrós, Albert Prat, Maria Rodríguez, el propi director que fa de narrador i el bateria dels Manel, Arnau Vallvé. El director pretén qüestionar el pes de la victòria: la necessitat de ser competitius implica un guanyador i molts perdedors. Fins i tot la mateixa victòria no és tan satisfactòria com sembla. I ho exemplifica amb el to pensatiu d'un personatge que canta “Mai hem tornat més feliços a Anglaterra”.
Efectivament, el triomf d'Enric V era impensable. Perquè, fins que el van coronar no es va interessar gens pels afers d'estat. I perquè heretava un país ben pobre i que va abocar a un litigi amb França. Pol López és aquest rei que, per una banda pot imprimir l'ambient distès de festa (durant el regnat d'Enric IV) i “que pot fer por” quan agafa el poder. Carrió i López ja van protagonitzar un monòleg preciós, Ivan i els gossos (Lliure, 2011). La posada en escena se centra en la paraula, la música i moviment (puntual). Situar l'acció al Lliure de Gràcia remet als condicionants de The globe en què tot l'escenari s'havia d'imaginar i que la proximitat dels actors és a tocar. Per Carrió, en Shakespeare “trobo les preguntes que busco, a diferència de la Bíblia”.
Hofesh Shechter presenta Sun, una peça estrenada fa sis mesos. S'ha estalviat el fons d'escenari perquè ja troba la bellesa en la pedrera que tanca l'amfiteatre. A Sun evoca una visió molt bonica però que l'espectador trobarà la cara incòmoda, que anirà sortint a la superfície. El propi Schechter pronuncia les veus en off en català. De fet, Sun evoca un colonialisme (històric o actual) triomfant, amb una música “celebratòria” i escrita pel mateix coreògraf i músic, i també amb una invitació a Wagner.
També crític amb el poder és l'incorruptible Iago Pericot. Ell ha ideat una guillotina, que es troba al vestíbul del Mercat de les Flors fins al 12 de juliol. En aquest aparell es podrà tallar el cap de tot allò que es voldria eliminar. Siguin personals o impersonals. En realitat, no hi ha cap mena de violència i sí, en canvi, un notable valor catàrtic. L'experiència també permet descarregar-se l'aplicació de l'espectacle, pels propietaris d'un Smartphone. L'aforament és limitat i lexperiència dura només 15 minuts.Ja Xicu Masó i Carles Martínezx van fer servir un joc similar a Els folls de Shakespeare (Temporada Alta, 2013) incitant el públic a què digués espontàniament tot allò qiue caldria extirpar.
Olivan i Maqoma
Per últim, cal sumar a les estrenes d'avui la coreografia de retrobament de Roberto Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) i Gregory Maqoma: Lonely together. tots dos es van conèixer a Brussel·les estudiant amb Anna Teresa de Keersmaeker. Quinze anys després es retroben i, sense les respectives companyies, decideixen investigar els punts en comú d'uns ballarins del sud que han sabut implicar-se amb les seves comunitats (Olivan signant el Deltebre dansa) i Maqoma implicant-se en la comunitat de dansa de Johannesburg. A la coreografia se subratllen també les diferències amb un llenguatge molt físic i música en directe.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , ,

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,