Mostrando entradas con la etiqueta Xiscu Masó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Xiscu Masó. Mostrar todas las entradas

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La dramatúrgia irlandesa té algun paral·lelisme amb el tremendisme culer: ni a punt de guanyar la lliga els personatges patidors estan prou segurs de les seves possibilitats. Des d'avui, i només fins diumenge, l'actor Josep Julien és “el bon lladre”, un gàngster que explica al públic un cas que l'ha traumatitzat: quan era un professional del crim de tercera fila li van encarregar un assumpte que el superava de totes totes. El teatre irlandès, tan amarat d'explicar històries, aconsegueix superar la depressió amb el sarcasme “amb aroma de whisky”, comenta Xicu Masó.
El bon lladre és una peça que, fins ara, mai s'havia estrenat en una llengua que no fos l'anglès. Masó i Julien han dut el personatge i la situació al món més essencial. De fet, per Masó, aquest és el gran mèrit del teatre irlandès: saber explicar històries a persones que escolten. Ells són grans oradors perquè, abans, han sabut aprendre'n escoltant. Des de fa anys la dramatúrgia irlandesa sovinteja en la programació catalana. Sense anar més lluny, enguany s'ha estrenat amb gran èxit Traduccions/Translations, a la Biblioteca de Catalunya, de Brian Friel.
També amb un aire evident de violència irromp la programació de l'Antic Teatre. Agnés Mateus debuta com a creadora amb Hostiando a M. (fins diumenge), una peça que li permet escopir en primera persona totes les violències. Les físiques però també les ambientals (com, per exemple, el turisme que acapara la capital catalana).

Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui)
Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un altre que treballa lluny. Són uns protagonistes que remeten a un món prou actual, tot i que hagin passat quasi cinquanta anys des que es va escriure la història. La fórmula amb què Harold Pinter va saber sacsejar la condició humana ja es pot intuir aL'encarregat, un text estrenat el 1960. Des d'avui i fins al 16 de març Xicu Masó (en clau de director) el puja a escena amb la complicitat de Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez a l'Espai Lliure. El director insisteix que l'humor del dramaturg britànic (que rebria el premi Nobel de literatura el 2005) sempre ha estat present però que en aquesta peça primerenca respira amb més claredat. Per fer-lo pròxim, s'han vist forçats a traslladar-ho a Barcelona i variar la teranyina geogràfica que Pinter teixia amb barris característics de l'entorn de Londres. Tot i que es demani un públic actiu per discernir “què és veritat i què és mentida” del que diuen els personatges, la posada en escena és prou clara i no deixa ningú despenjat (en clara al·lusió al Terra de ningú, presentat amb molt d'èxit de públic al TNC fa uns mesos).
Per Masó, Pinter escriu mirant un microscopi. En un espai estable, hi incorpora una nova cèl·lula i contempla com tot esclata. És la seva particular manera d'escoltar una conversa i imaginar els buits d'informació. Però Pinter no admet una interpretació naturalista, “t'estimbes”, diu rotund Masó. Albert Pérez afirma que el seu personatge (un sense sostre que rep la invitació de passar una nit en una casa d'un desconegut) cal afinar-lo perquè si es fa massa realista, cau “en un Tennessee Williams que no té interès”, i si se'l fa massa exagerat, cau en la pallassada buida. Per Masó, un dels mèrits d'aquest text és que presenta una mirada políticament incorrecta dels sense sostre, una gent que “pot crear una certa empatia” perquè avui ningú s'atreveix a assegurar que no podria caure en la misèria. A L'encarregat, el sense sostre “pot ser el més mesquí de tots tres”.
L'obra, d'una aparent facilitat, (tot i que s'ha de respectar una partitura complexa”, segons el director) juga amb continus girs que sorprenen l'espectador. És probable que fos el mateix Pinter (“es nota que s'ho va passar bé mentre ho escrivia”, diu Masó) el sorprès. Perquè, com comenta Carles Martínez, Pinter sempre deia que deixava un text a mitges per anar a comprar tabac i quan tornava els personatges havien fet vida pròpia. Aquests girs li donen un cert aire de thriller però que no pot exprimir-se a fons: “si fem un thrillernegre no funciona. Cal donar-li un aire de Simenon, una línia fina”, conclou Martínez.
L'encarregat es representa a l'Espai Lliure. “Era el lloc idoni”, afirma Lluís Pasqual. L'anterior director del Lliure, Àlex Rigola, va haver de renunciar a programar en aquesta sala per aconseguir que es financés la reforma de Gràcia. Pasqual sempre ha dit que aquell acord ell no el va signar, tot i que habitualment cedeix la sala a companyies per presentar les seves peces dins del programa Aixopluc.

Rialla fosca de Pinter

by on 14:51
Font: Jordi Bordes ( El Punt/Avui ) Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un a...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...


El Grec comença aquest any una relació amb el Premi Quim Masó programant l'obra guanyadora d'aquest any, Molly Sweeney, de l'irlandès Brian Friel i dirigida per Miquel Gorriz. Són tres monòlegs que teixeixen una història dramàtica sobre una dona cega des de la infància, interpretada per Miriam Alamany, que s'ha acostumat a viure una vida rica i satisfactòria en la foscor.
Moments d'"emoció, conflicte i drama" convergeixen en aquest cas real que el neuròleg Oliver Sacks va descriure a Un antropòleg a Mar i que Friel va convertir en un "poema dramàtic", segons el presentava el director, que també l'ha definit com la història de la destrucció d'una identitat, en què hi prenen part el marit de Molly (Carles Martínez), entossudit que la seva dona recuperi la visió, i un oftalmòleg (Xicu Masó) que veu en aquesta pacient l'oportunitat de recuperar el prestigi perdut.
Molly Sweeney és "la destrucció d'una identitat personal", que per al director és extrapolable a la destrucció d'un territori. Fent aquesta comparativa, Gorriz s'imagina la Molly com un espai natural verge, que és víctima d'uns depredadors que l'urbanitzen, i "una vegada urbanitzada la Molly es perd en aquesta urbanització", reflexiona.
Font: ACN/L.S. (www.ara.cat)

TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT
TRADUCCIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓN: XISCU MASÓ
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA i LAURA CONEJERO
PRODUCCIÓ: BITÒ PRODUCCIONS, RAMON MADAULA S.L. i 3XTR3S
TEATRE POLIORAMA


La crisi de parella puja a l'escenari de la mà d'Eric-Emmanuel Schmitt que fa dues temporades va enlluernar al públic barceloní amb El Llibertí (també protagonitzat per la mateixa parella d'actors). Però no ens confonem, les dues obres no tenen res a veure fora de ser del mateix autor i estar interpretades pels mateixos actors. Allà es filosofava, aquí s'interroga sobre la vida, sobre la realitat.

Una parella, Gilles i Lisa, intenta tornar a la seva vida quotidiana després d'un accident domèstic que ha deixat sense memòria a Gilles. És un tornar a començar de nou des de zero i un intent per posar les punts sobre les íes d'aquelles coses que estaven poc clares. El joc amb l'espectador es constant i fins al final, amb una història força ben tramada que no deixa res sense resoldre.

Com ja van demostrar a El Llibertí Ramon Madaula i Laura Conejero tenen una química especial a dalt de l'escenari i a Petits Crims Conjugals això juga molt al seu favor. Tots dos controlen el tó i resulten força convincents. Amb una escenografia realista i molt simple, que amaga poques coses, els actors es deixen portar per un text que es el veritable protagonista de tot. Però com a obra no es troba a l'alçada de El Llibertí, i es queda en un simple entreteniment amb una pàtina de intel·lectualitat en cadascuna de les seves teories.

Xiscu Masó signa una direcció conservadora de l'obra, sense arriscar-se, deixant que els actors portin el seu ritme, de vegades massa pausat. Però malgrat això l'obra es qui porta l'espectador al desenllaç i no a l'inrevés, i després de escassa hora i mitja aquest abandona el teatre amb una sensació de que el que li han explicat ja li sonava.

PETITS CRIMS CONJUGALS

by on 17:19
TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT TRADUCCIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓN: XISCU MASÓ INTÈRPRETS: RAMON MADAULA i LAURA CONEJERO PRODUCCIÓ: BIT...