Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Renom. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Renom. Mostrar todas las entradas

autor RAMON MADAULA
dirección JORDI CASANOVAS
intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GUILLEM BALART
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Afirma Ramon Madaula que tenía ganas de escribir una obra sobre una familia normal, en la que no hubiera personajes extraños y que no estuviera desestructurada. La respuesta más obvia es que en todas partes cuecen habas. La familia de Adossats normal, normal no sería, eso sí encontramos pequeñas pinceladas de lo que cada uno tenemos en casa.

 Los problemas a los que se enfronta esta familia son claramente reconocibles: la incomunicación entre hermanos y también con el padre, la falta de comprensión entre todos, la soledad, la insatisfacción vital y profesional, etc. La obra pasa en 24h, más concretamente durante el día de Sant Jordi (23 de abril) y casualidad tres de los protagonistas se llaman así (Jordi Bosch es Jordi, Carles Canut es Jordi avi y Guillem Balart es Jordi petit).


La Carme (Rosa Renom) y el Jordi viven en una casa adosada a las afueras de una ciudad del cinturón de Barcelona y reciben a comer a Joan (Ramon Madaula), hermano de Jordi y renombrado escultor; Jordi avi y Deisy (Marieta Sánchez), la cuidadora de Jordi avi. Y como si fuera la comida de Navidad todo estalla. Eso tan catalán de amagar la merda sota la catifa (esconder la mierda debajo de la alfombra) deja de funcionar desde el minuto uno y los platos se pondrán encima la mesa.

 Ramon Madaula y la dirección de Jordi Casanovas han optado por forzar los mecanismos de la comedia, y a veces se le va el tiro. Adossats es una de esas comedias de tinte comercial que juega con alargar las anécdotas, por sacar punta al lápiz y aunque en determinados momentos no acaban de cuajar, el conjunto resulta divertido.


El gran acierto de la función está en la elección de sus intérpretes. La aclamada vis cómica de Jordi Bosch, el que dicen que es el mejor actor de comedia de Catalunya. En Adossats vuelve a demostrar el porqué del título. Pero para los que ya llevamos muchas de sus comedias a las espaldas no resulta más que un refuerzo de los ya aprendido. La zona de confort le funciona y su personaje en Adossats parece escrito para él. El traje le sienta de maravilla.

 Del resto de intérpretes destaca una sensacional Rosa Renom que funciona estupendamente como el contrapunto ideal a las embestidas léxicas del personaje del Jordi Bosch. Por su parte, Marieta Sánchez, pese a tener un personaje bastante estereotipado consigue sacarle algo de jugo.


La escenografía de Joan Sabaté es funcional y consigue reproducir fielmente el jardín y el living de la casa adosada. También cabe destacar un más que significativo espacio sonoro de Jordi Agut, elemento muy destacado y con cierta importancia durante toda la obra. Se deja notar.

 Adossats es una comedia fácil, que entra, que hace reír y de las que tiene un público muy específico, esa burguesía catalana de urbana que busca pasar un buen rato sin darle demasiadas vueltas a la cabeza. En plena Navidad es una buena opción para deleitar después de un abundante ágape navideño ya que dejará la sensación que tu familia tampoco está tan mal. Hay que mirar la vida con optimismo dicen. ¡Sed felices!

ADOSSATS

by on 11:39
autor RAMON MADAULA dirección JORDI CASANOVAS intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GU...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdut, Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerrados, Alatriste, Soldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de Kennedy, Viejos tiempos, Un tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat) | Foto: Jordi Folk
«Si un amic et traeix i tu intentes venjar-te és que la vostra amistat no és verdadera». La màxima, explica Abel Folk, sintetitza L'última trobada, la novel·la de Sándor Márai (1900-1989) que, a partir de l'adaptació teatral de Christopher Hampton, ha portat a escena Folk, també protagonista. «Si féssim cas dels postulats de Márai tots seríem més feliços», postil·la. El muntatge suposa l'emotiu retorn als escenaris de l'actriu Rosa Novell, després d'una «malaltia molt greu», segons les seves pròpies paraules, que l'ha deixat cega. L'actor de doblatge Jordi Brau completa l'elenc d'una obra que relata el retrobament de dos vells amics de joventut, Henrik (Folk) i Konrad (Brau), 41 després de l'esdeveniment que va canviar la seva vida. Konrad va fugir sense donar més explicacions. S'estrena avui al Teatre Romea.
L'escriptor i periodista hongarès dibuixa, segons Abel Folk, un triangle amorós entre tres amics, marcat pel desconcert i el dolor per la traïció, que dóna pas a una reflexió sobre les debilitats de l'ésser humà. L'amistat, la passió, la reconciliació, el perdó, l'honor... apareixen en un text que inclou també un secret, una pregunta vital que Henrik vol resoldre abans de morir i que introdueix un ingredient de thriller molt seductor per al públic.
Márai em recorda Txékhov. Escriu sobre passions sense components melodramàtics però amb una gran precisió i esquivant la part fàcil de les relacions humanes», sosté l'actor i director. Segons la seva opinió, l'obra aborda un conflicte que si s'hagués resolt en el moment hauria acabat en tragèdia. Però el temps, les quatre dècades transcorregudes, permet al protagonista afrontar la cita amb el dolor diluït i les ferides cicatritzades. Des de la calma, encara que amb un pòsit de dolor -«les brases continuen allà després del foc»-, i des de la ironia i el sarcasme. «La distància temporal capacita el protagonista a riure's del seu patiment», afegeix el director, que ha volgut transmetre en la seva adaptació l'«emoció molt serena» que va sentir quan va llegir la novel·la per primera vegada. En el seu muntatge, Abel Folk
trenca la quarta paret i potencia la idea que som «davant d'una representació, no d'una imitació de la realitat».
AMISTAT ENTRE HOMES /«Molt il·lusionada» amb el seu retorn als escenaris, Rosa Novell assumeix el paper de Nini, la majordoma i antiga mainadera de Henrik. A l'actriu, que va protagonitzar La dona justa del mateix autor, la sedueix el retrat que fa Sándor Márai de l'amistat entre homes: «Em sembla fascinant l'amor entre ells i envers la mateixa dona. Dues maneres d'estimar que funcionen i alhora fan mal». També subratlla Novell el context de canvi de «final d'una època i d'una ètica» viscut per l'autor (nascut en una família burgesa, va viure molts anys d'exili i va acabar suïcidant-se a la ciutat de San Diego, als Estats Units) i traslladat a l'obra.
L'acció, que transcorre a Hongria, entre els segles XIX i XX, i amb les dues guerres mundials com a fons, se situa en un decadent castell de caça, que abans va ser escenari d'elegants vetllades. Allà es presenta Konrad i té lloc el duel final a la recerca d'una veritat alliberadora. Un duel carregat, segons Abel Folk, de grans reflexions amb les quals s'identifica totalment. Com la que diu que «val la pena viure intensament una gran passió encara que ens faci patir».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÈRPRETS: ROSA RENOM i LLUÍS MARCO
INTERPRETACIÓ MUSICAL: ORIOL ALGUERÓ i SERGI ALPISTE 
AUDIOVISUAL: BLAI TOMÀS
DURADA: 85min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i ESZENA PROJECTES CULTURALS
ESPAI LLIURE

Anar a veure un muntatge i trobar-se un concert de violins més lectura dramatitzada sorprèn. No era l'esperat. Fins i tot a la persona que ha comprat l'entrada pot sentir-se malament (no és que tinguin uns preus gaire assequibles). S'ha d'explicar o s'hauria d'explicar que no van a veure un espectacle muntat. 

Els actors i els músics estan el 98% del seu temps a escena asseguts, llegint la carta. A través d'ella descobrint tota la vida de Béla Bartók i a la vegada serveix com un repàs a la història de la primera meitat del segle XX. 

Per la posada en escena s'ha optat per una gran pantalla de fons on van passant una sèrie d'imatges que ens traslladen a l'època narrada. El so dels violins interpretant 44 duos per dos violins de Béla Bartók completen el quadre.

L'interpretació de la Rosa Renom i del Lluís Marco queda deslluïda per l'estatisme de la posada en escena. Molt bé, ens hem adonat que és una lectura dramatitzada però no cal mantenir els actors durant l'hora i mitja asseguts amb el faristol davant i només llegint. És un text el suficientment interessant i ple de matisos com per poder-se interpretar més enllà d'una cadira.

Pels amants de la música de clàssica gaudiran amb els dos intèrprets musicals. També s'ha de destacar la figura d'un compositor no gaire conegut. Béla Bartók: exili a Nova York s'ha quedat a mig camí entre el que podia haver estat un muntatge audiovisualment brillant i intel·lentualment culte. La posada en escena li fa un flaco favor que no permet a l'espectacle passar del simple aprovat pels pèls.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Aquest dimecres 13 de juny, quan acabi la funció d'Agost a la Sala Gran del Teatre Nacional, l'espectacle es convertirà en el títol més vist en tota la història del TNC, ja que haurà aplegat més de 70.000 espectadors i superarà els 69.682 espectadors de l'espectacle que fins ara tenia aquest rècord: Dissabte, diumenge i dilluns, d'Eduardo de Filippo i direcció de Sergi Belbel.
Agost arriba a aquest rècord històric amb altres xifres que reafirmen la seva condició de fenomen teatral: ara mateix l'espectacle té pràcticament exhaurides totes les entrades fins a l'última funció, el 8 de juliol, i té previst arribar a les 100 funcions el pròxim 4 de juliol.
Agost és la gran tragèdia americana del segle XXI, obra de Tracy Letts, i ha comptat amb la direcció de Sergi Belbel. La protagonitzen Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. Es va estrenar la temporada 2010/2011 i, després de dos mesos d'èxit, es va decidir reprogramar-la la temporada següent. Estarà en cartell fins al 8 de juliol.
Font: www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Agost segueix escalfant la cartellera barcelonina a un ritme imparable i prorrogarà tres setmanes més. El fenomen de la temporada passada del TNC, va tornar a la Sala Gran el passat 25 d'abril i ha tornat a superar totes les expectatives: ja s'han exhaurit totes les entrades previstes fins al 17 de juny i aquest divendres es posaran a la venda les entrades per a noves funcions del 20 de juny al 8 de juliol. 
A Agost, el dramaturg nord-americà Tracy Letts traça el relat descarnat i tragicòmic d'una família del Midwest americà que es veu obligada a retrobar-se en el dia en què el cap de família desapareix. La versió catalana, dirigida per Sergi Belbel, té com a protagonistes quatre pesos pesats de l'escena catalana: Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German.
Font: ACN via www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Torna Agost a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). L'adaptació de Sergi Belbel del text de Tracy Letts va ser la sensació teatral de la temporada passada, amb un gran èxit de públic –va aplegar gairebé 40.000 espectadors en 50 funcions– es reestrena aquest dimecres amb l'objectiu de convertir-se en l'espectacle més vist de la història del TNC. Fins ara el rècord el té l'obra Dissabte, diumenge i dilluns, d'Eduardo De Filippo i direcció del mateix Sergi Belbel, amb gairebé 70.000 espectadors.
El muntatge va ser premiat als Premis Butaca de l'any passat pel millor muntatge, la millor direcció i la millor actriu (Anna Lizaran), i en el seu retorn  tornarà a comptar amb el mateix repartiment de la temporada passada, encapçalat per la mateixa Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. L'únic canvi serà la incorporació de l'actor Francesc Lucchetti en substitució de Carles Velat.
Agost narra la història d’una família del 'midwest' americà que es veu obligada a retrobar-se el dia en què el cap de la família desapareix. Amb una barreja d'amagor i humor, el text explora els costums de l'Amèrica profunda actual i, per extensió, de la societat occidental.
Font: www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: EDWARD ALBEE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARIO GAS
INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT VIDAL i MERCÈ MONTALÀ
PRODUCCIÓ: EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA i TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC

Fora de casualitats de perquè dos textos de l'Albee al mateix temps a la cartellera de Barcelona, l'autor nord-americà dissecciona la clase burgesa mitja-alta parlant de l'ensorrament d'una família d'aquest estament que veu trontollar els seus valors, els seus eixos que feien surar el seu equilibri. Albee fa servir les mentides (/mitges veritats) dels mateixos protagonistes per esclatar totes les bombes que porten dins de les seves relacions familiars i personals.

Rosa Novell fa de capitana d'aquest vaixell a la deriva i reparteix joc a la resta de personatges. Novell, en un dels millors papers dels darrers temps, aprofita les parts més sarcàstiques de l'obra per regalar-nos una Agnes plena de matisos però sempre mantenint les formes. La seva germana, la Claire (brillant Rosa Renom) conviu amb la parella i malgasta les seves hores bevent i protagonitza les seves millors escenes borratxa que no alcohòlica. La Julia (Mia Esteve) arriba en mig de tot aquest circ, després del fracàs del seu quart matrimoni però no hi haurà pau, sinó que el seu comportament de filla malcriada de quaranta anys no farà sinó empitjorar les coses. Entremig, el matrimoni d'amics del Tobias (Albert Vidal) i l'Agnes, el Harry (Pep Ferrer) i l'Edna (Mercè Montalà) que arriba per instal·lar-se a casa perquè tenen por de quedar-se a casa seva.

Amb una escenografia a quatre bandes, trencat la quarta paret i fent endinsar a l'espectador totalment en l'acció, Mario Gas dirigeix amb enorme precisió aquest circ de veus i converteix el saló del Tobias i l'Agnes en el ring perfecte de totes les disputes. La mesura de Gas fa que cada rèplica i cada silenci et faci desitjar encara més la següent. Carles Lucena signa una il·luminació perfecta que accentua més la sensació de tensió que recorre a l'espectador cada segon de muntatge.

Un fràgil equilibri és un text brillant, meravellosament traduït pel Joan Sellent, que es serveix amb una cuidada elegància formal i que deixa el millor gust de boca possible com només les obres mestres ho saben fer. Fins al 27 de novembre teniu temps d'anar al Lliure i degustar-la.

UN FRÀGIL EQUILIBRI

by on 19:15
TEXT: EDWARD ALBEE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARIO GAS INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: MICHAEL FRAYN
TRADUCCIÓ: LLORENÇ RAFECAS
DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: LLUÍS MARCO, ROSA RENOM i PERE ARQUILLUÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA, BITÓ PRODUCCIONS i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE REUS
SALA PETITA (TNC)


Una cosa ha de quedar clara des del principi Copenhague no és un text fàcil d'empassar. Cal anar al teatre molt concentrat i amb ganes de processar ràpidament tot allò que t'expliquen. Passat l'ensurt inicial del contingut del text, dos científics, Niels Bohr (amb la seva dona Margarithe) i Werner Heisenberg es retroben un cop morts per endevinar què va passar a la famosa reunió que van tenir a Copenhague al 1941 quan Dinamarca era una ciutat que vivia sota l'ocupació nazi.

El text aconsegueix atrapar al públic amb una barreja justa de intriga, comèdia i drama. La resta forma part de l'excel·lent muntatge dirigit pel Ramon Simó. Una escenografia simplista, de petits amagatalls, amb una buidor de mobles que pocs muntatges al TNC mostren i amb un repartiment de grans noms aconsegueixen que els problemes científics ens arriben al cor.

Lluís Marco es converteix en un torrent d'energia i passió darrera de cada paraula, frase o acció que la seva part del text li atorga. Rosa Renom, enmig dels dos, estableix un joc còmic i arbitra l'obra sense deixar-la caure en un avorrit partit de tennis. Pere Arquillué completa el joc de tensions i rivalitats.

Amb un escenari gairebé nu, la paraula és la protagonista principal i les interpretacions han d'estar a l'alçada de la excel·lència, com és el cas. Ramon Simó ha optat per una direcció pausada, sense gaires jocs i permetent que el text flueix per sí mateix. La il·luminació signada per Quico Gutiérrez abrigalla la sala i l'aporta una mena de màgia per acabar d'arrodonir la funció. Mai la ciència havia tingut un embolcall tan luxós que donessin ganes immediates d'obrir per començar a gaudir d'ell.

COPENHAGUEN

by on 18:05
TEXT: MICHAEL FRAYN TRADUCCIÓ: LLORENÇ RAFECAS DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: LLUÍS MARCO, ROSA RENOM i PERE ARQUILLUÉ PRODUCCIÓ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


TEXT: TRACY LETTS
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: ANNA LIZARAN, EMMA VILARASAU, ROSA RENOM, MONTSE GERMAN, ABEL FOLK, CARLES VELAT, MAIFE GIL, JORDI BANACOLOCHA, ALBERT TRIOLA, ALMUDENA LOMBA, CLARA DE RAMON i MANUEL VEIGA
ESCENOGRAFIA: MAX GLAENZEL i ESTEL CRISTIÀ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Agost és l'obra de la temporada per totes aquelles persones que ja l'han pogut gaudir des de la seva estrena. Mai he vist la platea de la Sala Gran al complert posada dempeus. Impressiona des de dalt i emociona des de baix. Un èxit merescut i esperat si tenim en compte que allà on s'ha representat ho ha estat.

El seu jove autor, Tracy Letts (1965), va rebre el Tony i el Pulitzer per aquest 'culebrot' del segle XXI. Pels amants de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX, Agost els recordarà a elles, amb una família que s'ensorra quan es retroba degut a la desaparició del pare. Potser és un escenari més lluny, menys reconeixible, l'Amèrica profunda, Oklahoma, però els conflictes familiars no entenen de fronteres. La relació mare-filles, que és l'estendard de tota la peça, recordarà a moltes de casa nostra.

Sergi Belbel després d'unes temporades no gaire fi a l'hora d'escollir un muntatge que dirigir, aquest cop fa diana, amb una excel·lent traducció del sempre perfecte Joan Sellent. Però Agost té un nom que ressona més alt que cap altre, i és Anna Lizaran. Una colossal Violet, magnífica en cadascuna de les tres parts, mesurada durant els moments de tensió i excel·lent les seves baralles dialèctiques i físiques amb la seva filla Bàrbara, Emma Vilarasau. Feia molt de temps que 'la Vilarasau' no deixava els papers de llàgrima fàcil per posar-se en la pell d'un personatge amb moltes cares: tendra, dolça, turmentada, ferma, cruel, insegura i responsable de que el vaixell familiar no s'enfonsi definitivament.

Agost és un gran text, escrit amb paraules senzilles, sense gaires floritures literàries; però sobretot és un gran repartiment, perquè malgrat que dos noms sobresurten de la resta, no hi ha cap que desmereixi estar damunt de l'escenari: Abel Folk, Rosa Renom, Montse German, Maife Gil, Jordi Banacolocha, Manuel Veiga, Carles Velat, Almudena Lomba o Albert Triola.

Impressionant escenografia firmada per Max Graenzel i Estel Cristià que aprofita tota la llargada de la Sala Gran i ens convida a ficar-nos en cadascuna de les habitacions de la casa familiar dels Weston.

Quatre hores i quart d'espectacle, on la durada no és important, perquè haurà molts que es vulguin quedar asseguts en la seva butaca altres quatre hores més, gaudint dels esdevenirs d'aquesta peculiar família que des de lluny sembla massa propera.

AGOST

by on 20:20
TEXT: TRACY LETTS TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: ANNA LIZARAN, EMMA VILARASAU, ROSA RENOM, MONTSE GERM...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: ANTON TXÈKHOV
ADAPTACIÓ: MARTIN CRIMP
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: ROSA RENOM, BIEL DURAN, MANEL SANS, ALBA SANMARTÍ, NORBERTO IBERO, TILDA ESPLUGA, MARIA RODRÍGUEZ, JOSEP JULIEN, ANDREU BENITO i JACOB TORRES
PRODUCCIÓ: BITÒ PRODUCCIONS i CAER
LA VILLARROEL


Tancant una temporada excessivament carregada d'adapcions, poques se salven de la crema, ens arriba La Gavina de Txèkhov sota la lupa de l'anglès Martin Crimp. David Selvas es planta davant del seu primer gran muntatge com a director amb els ulls posats entre les noves generacions de directors, com Nao Albet i Marcel Borràs i d'altres més adobats com Daniel Veronese. Més a prop dels primers que d'aquest últim, La Gavina de Crimp/Selvas inicia el seu rumb sense ruta prefixada.

La Gavina, escrita al 1896, és una obra perfectament contemporània. La seva descripció d'emocions, de paisatges, d'il·lusions, d'esperances i d'una lenta i desesperada autodestrucció fan que la seva adaptació als temps actuals sigui del tot innecessària. Crimp ha decidit matar a 'la gavina', mostrant-nos el seu cadàver i després el seu cos dissecat. Aquest símbol malvat restarà present durant bona part de l'obra, per a que els seus personatges se sentin responsables de la seva insensibilitat en tot moment.

Selvas ha construït l'obra fent cas a les paraules de Konstantin al primer acte: "La vida no s'ha de representar tal com és sinó com se'ns apareix en els somnis". Aquest toc d'aire modern, 'made in' segle XXI, fet de somnis obliga a pintar escenes tals com una musical al so de Tintarella di Luna de Mina o tots reunits al voltant de la taula jugant al bingo i cantant Living on a prayer de Bon Jovi. Simples pinzellades que acosten l'obra als nostres dies i l'allunyen del meravellós clàssic que és.

Després de la no adequació de text i adaptació, els intèrprets no arriben a la força que els personatges de Txèkhov necessiten. La millor, Rosa Renom com l'Irina, una mare que ofega les il·lusions i esperances del seu fil, per seguir creient que ella encara és la diva que mai va ser. La resta de repartiment naufraga en la recerca d'uns personatges, menys definits en la versió de Crimp del que la ploma de Txèkhov havia traçat fa més d'un segle.

Després de cent anys, la versió original de La Gavina té més força i més plenitud que cap adaptació que es vulgui fer d'ella. L'etiqueta de clàssic no està feta per a amagar les obres en un calaix que no s'obrirà mai més, sinó per de tant en tant recuperar el seu esperit, sense que li manqui canviar cap coma. Selvas ha volgut fer un homenatge a Woody Allen, Bergman o Cassavetes sense adornar-se que a Txèkhov no li calen més cognoms.

LA GAVINA

by on 21:05
TEXT: ANTON TXÈKHOV ADAPTACIÓ: MARTIN CRIMP TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: DAVID SELVAS INTÈRPRETS: ROSA RENOM, BIEL DURAN,...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: ARTHUR MILLER
ADAPTACIÓ: EDUARDO MENDOZA
DIRECCIÓ: MARIO GAS
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, FRANK CAPDET, MARIA CIRINI, CARLES CRUCES, PABLO DERQUI, CAMILO GARCÍA, ANABEL MORENO, GUILLEM MOTOS, ROSA RENOM, RAQUEL SALVADOR, VÍCTOR VALVERDE i ORIOL VILA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE SALT/GIRONA i TEATRE ESPAÑOL
TEATRE LLIURE

La història de Willy Loman és una de les més dramàtiques tragèdies contemporànies. La seva mort és l'única sortida per un viatjant que ha perdut la darrera batalla abans del seu declivi professional.
Aquesta peça escrita al 1949, arriba per primer cop traduïda al català de la mà de Mario Gas. Tot un regal pels actors, interpretar personatges que pateixen fortes tensions psicològiques, que somien desperts i a més arriben a creure's els seus propis somnis, fins que inexorablement una vegada rere una altra la vida els hi dóna una bufetada i els hi posa al seu lloc.
El Teatre Lliure s'obre per acollir aquest clàssic contemporani. Per primer cop assistim a la representació d'aquest text en un escenari tant obert, tots els elements escèniques passen i desapareixen i deixen darrera seva una gran buidor. Un espai gran que contraresten el petit món on viu Willy Loman. Tres pantalles situen a l'espectador en el temps. I els accents sonors d'Àlex Polls separen escenes i allarguen la tensió escènica.
Per molts i durant massa temps, Willy Loman tenia cara de José Sacristán , que tan brillantment el va interpretar uns anys enrere. Malgrat que aquesta interpretació passarà a la història del teatre espanyol, Jordi Boixaderas i el seu Loman, per difícil que sembli, ha superat amb escreix a Sacristán. Des del primer minut, fins al final de l'obra, més de tres hores de representació, endinsa a tota la platea en l'univers Loman. Li acompanyen un repartiment de luxe de principi a fi. Destaquen la Rosa Renom, la seva abnegada esposa i en Pablo Derqui i l'Oriol Vila com els seus fills.
L'únic 'però' del muntatge és degut a causes externes, només hi serà al Lliure fins el 22 de febrer, 22 funcions úniques i irrepetibles, però ja sé sap que les obres d'art no sempre són eternes.

MORT D'UN VIATJANT

by on 15:59
FITXA ARTÍSTICA TEXT: ARTHUR MILLER ADAPTACIÓ: EDUARDO MENDOZA DIRECCIÓ: MARIO GAS INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, FRANK CAPDET, MARIA CIRI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,