Mostrando entradas con la etiqueta Josep Maria Mestres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Josep Maria Mestres. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdut, Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerrados, Alatriste, Soldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de Kennedy, Viejos tiempos, Un tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

AUTORA: LENA KITSOPOULOU
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓN: JOAN SELLENT, JOSEP MARIA MESTRES y MÒNICA GLAENZEL
INTERPRETACIÓN: MÒNICA GLAENZEL
DURACIÓN: 75min
SALA JOAN BROSSA (LA SECA)

No esperar nada, para encontrarlo todo. No mostraré ninguna imagen de la obra encabezando la crítica, porque cuanto menos cosas sepáis antes de verla, mejor. La sorpresa está garantizada y seguro que vendrá acompañada de maravillosas opiniones sobre el desarrollo de la trama. Lejos de ser una trama interactiva, como todo monólogo que se precie, los guiños al público son indispensables. Unos espectadores que son partícipes de todo y que respiran el ritmo que la obra les marca.

Según mi opinión, Mònica Graenzel se quedó en nuestras memorias en personajes cómicos y tópicos, pero M.A.R.I.L.U.L.A. consigue despertar todo su potencial y que dejes de ver sus habituales y cómicas gestualidades para presenciar un monólogo a medio camino entre el drama y la comedia (la de sonrisa, no la de carcajada), un monólogo lleno de vida que invita a vivir disfrutando de los pequeños placeres y momentos de la vida.

Subiendo el volumen, la intensidad, el ritmo y con tan sólo breves momentos para respirar, ordenar ideas y tomar aire, la música hace su presencia y nos lleva a recordar historias con Queen o Nino Bravo para devolvernos lentamente a nuestro viaje por Ítaca y Lluís Llach. La vitalidad está presente durante la hora y poco de montaje, pero es en los momentos musicales donde observamos toda su verdad.

Ya les gustaría a muchos ser tan libre en el escenario y en la vida como lo son Mònica Graenzel y su M.A.R.I.L.U.L.A. en escena. Vivir sin preocuparnos de nada más allá de la vida, intentando disfrutar de las pequeñas bellezas, instantes y momentos como el que nos brinda este pequeño gran montaje.

M.A.R.I.L.U.L.A.

by on 18:36
AUTORA: LENA KITSOPOULOU TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT ADAPTACIÓN: JOAN SELLENT, JOSEP MARIA MESTRES y MÒNICA GLAENZEL INTERPRETACIÓN: ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
L’enèsima reposició estiuenca a TV3 de la sèrie Plats bruts (la tretzena, aquest cop amb l’audiència exhausta) ha enxampat l’actriu Mònica Glaenzel, l’entranyable Emma, en plens assajos teatrals. La setmana vinent estrena a La Seca el seu projecte més personal, el monòleg M.A.R.I.L.U.L.A., de la dramaturga grega Lena Kitsopoulou, dirigit per Josep Maria Mestres. L’espectacle, que arriba als escenaris catalans gràcies a la “passió” que ha despertat en Glaenzel, és la història d’una dona en crisi en un país en crisi. I ofereix el que per a la protagonista és la combinació ideal: “una barreja de comèdia i substància”. Una peça carregada d’humor, sí, però amb un rerefons que promet “congelar el somriure” de l’espectador.
“Sempre m’ha agradat estar al dia del que es fa en teatre contemporani arreu”, explica Glaenzel en una pausa dels assajos. Buscant i remenant per internet, va anar a parar a una autora inèdita aquí i molt poc traduïda en general. La va conèixer per un text seu que s’havia fet a Anglaterra i, estirant el fil, va anar a parar a l’obra que ara presenta: “Només estava en grec, però en vaig trobar moltes referències i em va fascinar”. Del text i l’autora (que serà present a l’estrena) la van captivar dues coses: un llenguatge “brutal”, sense embuts i esquitxat d’acidesa, i la seva contemporaneïtat, la implicació amb el que passa en la societat en què viu la dramaturga. “A més, ella i jo tenim la mateixa edat”, explica Glaenzel.
L’actriu no havia fet mai un monòleg, així que el procés creatiu es va iniciar amb un debat intern: es va plantejar si estava en un moment de prou maduresa per afrontar-lo. Malgrat els dubtes, va aprendre a confiar en les seves capacitats. “O més aviat el que vaig decidir és que sóc una inconscient, i les ganes d’explicar la història passen per davant d’altres consideracions. Però bé, la veritat és que ja porto més de vint anys en aquest ofici i alguna cosa hi dec haver après”, confessa. Tot i això, sap que notarà el canvi de registre: “Estic molt acostumada a treballar mirant uns altres ulls, i ara aquests ulls seran el públic”.
Per tirar endavant un projecte tan personal, Glaenzel ha teixit unes complicitats molt íntimes i s’ha envoltat de gent que la coneix i l’estima. Des del director, el seu amic Josep Maria Mestres, als responsables de l’escenografia i vestuari, que firmen respectivament els seus germans Max i Bàrbara Glaenzel, passant per la productora i ajudant de direcció, Stéphanie Derid. Fins i tot la directora de l’escola on estudia la seva filla hi ha participat d’alguna manera: l’equip tenia dificultats per trobar un local d’assaig en condicions i finalment els van permetre assajar a les instal·lacions de l’escola, aprofitant la pausa estival.
Glaenzel està convençuda que aquest equip tan pròxim ha sigut fonamental per aconseguir la materialització del projecte. “Amb el Josep Maria havíem treballat junts fa molts anys i teníem ganes de repetir. Ens ho estem passant molt bé, tot i que m’està fent treballar com una bèstia”, confessa Glaenzel. “Amb els meus germans ens entenem molt bé i a més són boníssims. Però feia deu anys que no coincidíem tots tres en un espectacle”, continua.
És una proposta que la fa vibrar d’una manera especial i que, d’una manera o altra, la retorna als orígens, quan compartia companyia i productora amb els actors Joel Joan i Jordi Sánchez. “Quan accepto un projecte ho faig perquè em ve de gust i m’hi implico a fons. Però trobava molt a faltar participar en la tria de la peça, intervenir-hi des del principi. Aquesta obra l’he triat per la necessitat brutal d’explicar la història, i quan passa això hi ha un punt d’apassionament molt més elevat. Et poses més nerviós, però és molt gratificant”. Tant és així que fins i tot ha intervingut en l’adaptació del text. “L’autora ens va donar plena llibertat per utilitzar referències nostres i ho hem treballat molt. Però és cert que en l’original hi ha un component molt mediterrani, molt europeu, perfectament reconeixible”, conclou la intèrpret, que confia que aquesta M.A.R.I.L.U.L.A. que se sent tan seva empatitzi a fons amb el públic, i l’espectacle tingui vida molt més enllà de les cinc setmanes a La Seca. 
’M.A.R.I.L.U.L.A.’, de Lena Kitsopoulou. La Seca - Espai Brossa (Barcelona). Fins al 21/10
Dir.: Josep Maria Mestres. Amb Mònica Glaenzel. Trad.: Joan Sellent. Adapt.: J.M. Mestres, Joan Sellent i Mònica Glaenzel
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Un indià que ha fet les Amèriques arriba a un poble de la costa catalana amb una sorpresa: un nen de color. El petit -que al principi no té ni nom, és "el negre", i l'acaben batejant com a Jaumet- és rebut amb alegria i curiositat pels vilatans. Però l'atracció de fira entranyable passa a ser una amenaça quan es fa gran. Òscar Kapoya interpreta aquest noi que, d'adult, topa amb "el poble gris" que Santiago Rusiñol, des de la seva atalaia de burgès benestant amb la vida resolta, va poder deixar ben retratat en els seus contes i obres de teatre.
A Llibertat! -que es podrà veure a la Sala Petita de demà al 9 de juny- hi conflueixen tres qualitats rusiñolianes que van empènyer Josep Maria Mestres a posar en escena una obra estrenada el 1901 al Teatre Romea i que no s'ha vist mai. D'una banda, el pare de L'auca del senyor Esteve domina "l'ADN català, conté moltes de les coses que configuren la nostra manera de fer, inclosa la llengua", que és prefabriana. D'altra banda, hi ha la seva traça per la comèdia, la " indiosincràcia ", en diu Mestres, i també les seves maneres de "gamberro trencador" que enfurisma dretes i esquerres. I, finalment, hi ha el seu compromís social malgrat els seus privilegis. A l'obra denuncia "el racisme", però sobretot "la hipocresia d'un poble que no es considera racista", diu Sergi Belbel. Mestres hi afegeix: "I també denuncia la inconseqüència entre el que es pensa, es diu i es fa".
El director ha esporgat de valent el text original per deixar una versió "polida i punyent", afirma Belbel. Sense afegir-hi ni una paraula, acosta el clàssic a l'actualitat. "L'obra és un toc d'alerta. En els moments difícils, quan els llocs de treball i els privilegis perillen, és quan ens tornem més reaccionaris, i un lema com «primer els de casa» se'l fa seu gent que no ho hauria dit mai -opina Josep Maria Mestres-. Ara que el país va cap a un lloc que il·lusiona, és important de quina manera hi anem. Cal ser conscients que el primer és la justícia social", adverteix.
Un extens repartiment capitanejat per Roger Casamajor, Maife Gil, Tilda Espluga i Jacob Torres interpreta una comèdia coral que transmuta a drama íntim. "No sé si es tornaran a veure una vintena d'actors a escena. Hem retallat en escenografia però no en actors ni talent", va dir mestres. Llibertat! va ser víctima de la retallada de pressupost, que ha afectat tant la producció (l'escenografia costa la meitat i els exuberants vestuaris són reciclats) com el sou de tots els artistes.
"Estem ferits", diu Belbel
Sergi Belbel va resumir la situació crítica de la institució amb la frase: "Estem ferits". Després de retallar funcions, programa i la Sala Petita, la setmana passada es van acomiadar 11 persones. La gerent, Mònica Campos, va anunciar que era una "mesura de mínims" i que hi haurà "més mesures per fer sostenible el projecte".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Jordi Nopca (ara.cat)

 Mark Ravenhill ha escrit una vintena d'obres de teatre d'ençà que l'any 1996 va debutar amb Shopping and fucking, retrat sobre l'hiperconsumisme que va proliferar a mitjans de la dècada dels 90. Nascut a West Sussex l'any 1966, Ravenhill és, ara com ara, un dels dramaturgs amb més projecció internacional del panorama britànic. Una dècada després de dirigir Unes polaroids explícites, Josep Maria Mestres presenta Dispara/agafa tresor/repeteix, una selecció de set de les disset peces estrenades l'any 2007 al Festival d'Edimburg. "El teatre de Ravenhill és un teatre a vida o mort, no s'hi valen les mitges tintes, exigeix una visceralitat a prova de bomba", assegura el director. Els espectadors poden comprovar-ho fins al 3 de març.
Dispara / agafa tresor / repeteix és una experiència contundent. Cadascuna de les disset obres va ser representada, a primera hora del matí, al Festival d'Edimburg.
Era una manera de despertar l'audiència. Veient les obres, a la majoria ja no els calia cafè.
Una de les frases recurrents dels textos és l'apel·lació a "la bona gent", la classe mitjana que no pot entendre el terrorisme ni l'atrocitat però que, en canvi, "sent un parpelleig de violació" quan té relacions sexuals amb la parella.
Tots nosaltres som bona gent, d'una manera o d'una altra. Vaig començar a pensar en la bona gent quan, poc després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, vaig sentir en una ràdio nord-americana un comentarista indignat que es preguntava per què els terroristes havien atacat Nova York. "No em puc creure que ens facin això, si som la bona gent", va arribar a dir. En un primer moment em va semblar que era un punt de vista molt americà, però de seguida em va semblar extensiu a bona part dels països occidentals.
D'aquí ve la ironia de "llibertat i democràcia", lema que fan servir molts dels personatges.
Un dels problemes de la classe política és la repetició constant i insaciable de conceptes com llibertat i democràcia. D'aquesta manera el valor de la paraula es devalua, es banalitza.
Aquesta banalització és un dels perills importants de l'actualitat?
Sí. La banalització del discurs fa que s'entri en un loop del qual costarà de sortir. Quan en una de les peces un soldat explica que la guerra continua i continua i continua és també una banalització.
El soldat parla, però no té cap. En altres moments apareixen àngels amb les ales trencades.
Un dels problemes del nostre món és l'excés d'imatges. A l'hora d'escriure les obres tothom tenia molt presents els moments més icònics de la caiguda de les Torres Bessones, la guerra a l'Afganistan i el derrocament de Saddam Hussein a l'Iraq. Les notícies sobre els conflictes bèl·lics i les massacres havien passat a formar part de les nostres vides. Jo em vaig plantejar donar una nova dimensió a les imatges, més lírica, teatral i metafòrica. M'encanta explicar situacions impossibles, com per exemple fer parlar un soldat sense cap.
En una de les obres, una parella de mitjana edat està obsessionada per les tanques de seguretat.
Aquest és un aspecte que vaig començar a investigar fa un parell de dècades. La gent se sent insegura, creu que s'ha d'aïllar de l'exterior. És un procés que ha anat augmentant amb els anys. Al món occidental hem perdut la capacitat de compartir. Paral·lelament, els estats cada vegada interfereixen més en la vida privada, gràcies a l'obsessió per la seguretat, i aquest procés serà molt difícil de frenar, em temo.
El terrorisme és encara un dels punts que més preocupen els ciutadans del Regne Unit?
Encara és significatiu, però ha anat perdent pes en relació amb l'economia, tot i que la situació no és tan preocupant com en altres països d'Europa. Poc després d'acabar d'escriure les obres de Dispara / agafa tresor / repeteix va haver-hi l'escàndol de Lehmann Brothers i tot va començar a canviar.
A Shopping and fucking, la seva primera obra, explicava l'interès creixent per dedicar el lleure a consumir. La crisi ens ha canviat?
A la primera meitat de la dècada dels 90, la situació econòmica era delicada, però l'expansió posterior va crear la falsa expectativa que el creixement no s'aturaria mai.
Qualsevol problema es podia resoldre consumint. Les relacions estables es van arribar a substituir per devorar un cos rere l'altre.
Aquells personatges que tenien bones feines ara estarien a l'atur o tindrien una situació laboral molt precària. La taxa d'atur dels joves frega el 50%. És una situació força complicada.
Les diferències entre rics i pobres són cada vegada més grans. La classe mitjana perilla.
Així i tot, crec que no podem perdre el sentit de l'humor. Evelyn Waugh continua sent un dels meus escriptors preferits. A la vida, per moltes coses terribles que et puguin passar, de cop i volta et trobes amb una situació divertida, sents un comentari que tret fora de context és graciós o et passa una idea curiosa pel cap i no pots evitar la rialla.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

El teatre i el futbol pugen junts a escena en la conversa amb Patrick Marber (Londres, 1964). L'autor de la celebrada Closer va assistir al Romea a l'estrena de Senyoreta Júlia, adaptació de la seva versió sobre el clàssic d'August Strindberg. La tragèdia d'una dona de classe alta que sedueix un criat.


Per què va traslladar el clàssic de Strindberg a l'Anglaterra del 1945?

Strindberg situa l'acció la vigília de Sant Joan, quan els suecs celebren una gran festa. Jo vaig pensar en una nit festiva d'Anglaterra: la de la victòria electoral laborista després de la segona guerra mundial. Es va obrir un nou món.
El director del muntatge, Josep Maria Mestres, compara aquell món de transformació amb l'actual.
Sí, anem cap a una altra gran convulsió. El col·lapse dels bancs i de l'euro ens poden portar a una societat molt diferent. L'obra de Strindberg és rellevant per abordar el profund desig entre persones que no poden estar juntes. Enamorar-se d'algú que no et correspon ens passa a tots. Ens enamorem de les persones equivocades
Strindberg odiava la seva Júlia?
No sé si l'odiava, però no va ser gaire amable amb ella. La meva Júlia és més amable, més dolça. La meva actitud amb ella és diferent, em preocupa, em commou, mentre que Strindberg l'envia a la mort amb una crueltat que la meva obra no té.
Diuen que va crear Júlia per enfonsar la seva dona, que la va representar.
Strindberg tenia una vida amorosa complicada, es va casar diverses vegades i tenia dificultats de relació. Escrivia sobre un nou tipus de dona que estava apareixent en la seva època i pensava que anava a dominar el segle XX. Una dona educada, enfadada, ferma. Tenia por d'aquella nova dona, però també el fascinava.
S'ha complert la seva predicció?
Vostè què creu? La Barcelona del segle XXI és molt diferent de la Suècia de finals del XIX, però crec que els homes encara tenen por de les dones. Tots dos treballen per poder estar junts. Les relacions homes-dones són complicades.
Va portar aquesta complexitat a Closer, que va adaptar al cine. Li va agradar el film?
Sí, però és bastant diferent de la meva obra, té un altre final. M'agraden les dones de Closer, Natalie Portman i Julia Roberts són molt maques.
-Dibuixa uns personatges egoistes i manipuladors. ¿Som així?
-No tots, però quan vaig al teatre vull veure gent als extrems, comportant-se malament. ¡Per veure bones persones ja tinc la meva família!
Quina sort! Com és que el joc està tan present en les seves obres?
Trobem moltes veritats a través dels jocs. Quan els nens juguen a ser soldats o mags descobrim moltes veritats sobre ells. Per això el futbol és el gran joc global. És tan pur, tan gran, quan es juga bé. Hi veiem veritats sobre l'experiència de guanyar i perdre; com guanyar i perdre amb dignitat i saber estar.
Va perdre amb dignitat Anglaterra a l'Eurocopa?
Va ser molt trist. Van jugar amb molt coratge però els falta tècnica i habilitat. Espanya i Alemanya sí que en tenen.
Va veure la final, que va guanyar Espanya?
Vaig apostar per ella!
I quant va guanyar?
Poc, 50 euros. M'encanta Espanya i el Barcelona. Però sóc aficionat de l'Arsenal i no em va agradar que compressin un dels nostres millors jugadors [Cesc Fàbregas], encara que me n'alegro que li vagi tan bé.
Ha comprat un petit club anglès semiprofessional, el Lewes.
El vam comprar entre cinc per donar-lo als aficionats, com passa al Barça. Som el Barcelona d'East Sussex.
Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


August Strindberg va escriure Senyoreta Júlia per ensorrar l'actriu protagonista, la seva muller. Detestava totes les dones, però sobretot la seva. I malgrat la misogínia de l'autor, Senyoreta Júlia ha passat al repertori canònic del teatre universal perquè és brillant, complexa i transgressora, en la temàtica i en l'estructura. "Si deixem les tonteries de Strindberg, els seus problemes mentals amb les dones, hi veiem rols que estan condemnats a representar uns personatges. Penses: «Tant de bo algú els tregui d'aquí»", afirmava ahir Julio Manrique, actor i director del Teatre Romea. Aquest divendres s'estrenarà al seu teatre una reescriptura del clàssic, dirigida per Josep Maria Mestres, que farà temporada dins el festival Grec.
El dramaturg Patrick Marber és qui va fer una pentinada al text de Strindberg que s'havia estrenat el 1889. Li va polir l'odi a les dones que l'autor confessava ja a les primeres pàgines, li va donar un to sec però empàtic amb els personatges i va posar l'accent en la lluita de classes situant l'obra a l'Anglaterra del 1945, després de la Segona Guerra Mundial, just en la nit de la primera victòria laborista que faria caure Winston Churchill. "Ressona molt actual la situació de la Senyoreta Júlia de Marber. En una Anglaterra trista i deprimida, hi ha la sensació que tot pot canviar. Tot està enlaire", deia Mestres. I Manrique hi afegia: "I la pasta! Quan apareix la pasta a escena passa a ser la protagonista".
L'obra descriu un triangle amorós tràgic entre una aristòcrata, un criat i la seva nòvia de tota la vida, una dona senzilla i pràctica que pertany a la mateixa classe. Però més que centrar-se en la guerra de sexes, "que hi és i és terrible", diu Mestres, la versió posa en relleu "la dificultat de ser algú a la vida, d'assolir un nou estadi", que és el que busca el pretendent pobre tirant l'ham a la senyoreta, una dona ferida per una relació anterior i víctima del seu rang i la seva família. L'obra agafa un to de cinema negre.
Canviar perquè res no canviï
Cristina Genebat interpreta aquesta senyoreta Júlia que també planteja un debat polític sobre l'arrel del conservadorisme. "Fa pensar en qui vol que les coses no canviïn i quina relació té això amb tenir diners o no. No està gens clar qui és més o menys progressista", diu l'actriu i traductora del text. Fins i tot sembla que els rols es capgirin i siguin els criats els que estiguin més còmodes sota unes categories inamovibles. "Hi ha aquella reflexió d' El Gatopardo : cal que tot canviï perquè no canviï res", afegeix Mestres.
Julio Manrique interpreta el criat coprotagonista i Mireia Aixalà és la serventa de la senyoreta Júlia. En l'equip actoral hi ha la complicitat forjada en les obres dirigides per Manrique, a la qual s'ha afegit Mestres. Va ser el director que li va donar les primeres oportunitats a Manrique, i ell ha volgut tornar-li el gest en la seva primera temporada al capdavant del Romea. "És el plus humà de les nostres propostes, del qual estic convençudíssim", defensa l'actor. A canvi, Josep Maria Mestres li torna elogis sincers: "Amb tan bons actors, que fan alta cuina servida al moment, que fugen dels llocs trillats, un director el que ha de fer és no fer nosa".
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Xavier Albertí, Oriol Broggi, Josep Maria Mestres i Carme Portaceli. Aquests són els candidats, per ordre alfabètic, a la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). La persona seleccionada pel consell d'administració la setmana vinent conviurà un any amb el director artístic actual, Sergi Belbel. Mentre aquest resoldrà els possibles conflictes de la temporada en curs, el nou director artístic s'encarregarà de dissenyar la primera de les seves quatre temporades, que aniran del 2013/2014 fins al 2016/2017.
La comissió d'experts va aprovar quatre candidatures (podia triar de tres a cinc aspirants) fa unes setmanes. Als quatre escollits se'ls va demanar que presentessin un projecte per dirigir el TNC durant quatre temporades. El termini de presentació es va acabar la setmana passada i ara els membres del consell d'administració (que seran els encarregats de triar el guanyador del concurs) s'estan estudiant els informes, que rebatran amb una exposició oral dels candidats. El veredicte final s'estima que serà en el consell previst per dijous.
Xavier Albertí és un director consumat en les produccions més variades possibles. Darrerament, ha destacat per la voluntat de rescatar un patrimoni, tingut per menor, que va ser bandera dels anys trenta al Paral·lel. Bernhard i Verdaguer també figuren dins del seu univers dramatúrgic amplíssim que presenta, tant en sales alternatives com en públiques. Oriol Broggi és el director de moda: Incendis ha estat l'èxit de la temporada. Ara, amb Cyrano, es postula com un director que sap tractar textos clàssics, amb un gust per allò artesanal envejable. Al TNC, ha interessat la seva Primera història d'Esther, però no va reeixir El cercle de guix caucasià, la seva única Sala Gran, per ara. 
Josep Maria Mestres és el director, de tots quatre, que més presència ha tingut a la Sala Gran, la pedra a la sabata d'aquest teatre públic. Presenta al TNC produccions espectaculars com ara El ventall de Lady Windermere, però també textos valents, tot i que pocs hagin vist, com ara El maletí o la importància de ser algú. Es considera el candidat a la continuïtat, tot i que també s'ha prodigat en direccions en teatres privats. 
Carme Portaceli, que també ha triomfat amb L'auca del senyor Esteve a la Gran podria ajudar a marcar perfil al TNC: una dona compromesa al capdavant del teatre públic de referència. Però més enllà de la quota, imposa la seva trajectòria incessant. Té una àmplia carrera dirigint obres tant a Catalunya com a l'Estat, tant en teatres públics com en produccions humils. Va quedar a les portes de la direcció del Centro Dramático Nacional.La carrera contrastada de tots quatre candidats destaca per motivacions diferents. La tria del consell ajudarà a consolidar un projecte o bé a donar un hipotètic canvi de rumb, si hem de jutjar per les trajectòries dels quatre candidats. El nou aspirant podria mantenir (sempre amb matisos personals) la línia del teatre públic o bé buscar nous impulsos. S'haurà de dirigir en una conjuntura en què, a més, s'ha de saber treure rendiment de l'últim euro. Juntament amb el Liceu, el TNC té les ocupacions, de mitjana, més elevades de la cartellera barcelonina (se supera el 70%). L'aspirant guanyador serà la quarta persona al capdavant de la direcció artística del teatre. Després de Josep Maria Flotats i de Domènec Reixach, Sergi Belbel l'ha dirigit els últims set anys mantenint la presència d'autoria contemporània de casa i dels d'abans (recuperant patrimoni teatral o rescatat de la novel·la). Ara és el torn de la nova direcció. Hi podria haver una voluntat de rejovenir el teatre. També hi podria haver el salt a la primera direcció artística femenina del teatre públic. O, per contra, podria permetre la consolidació de directors amb una carrera contrastada.

L'últim gran recanvi artístic dels teatres

És la darrera peça a canviar en la família del teatre públic a Barcelona. Després que es decidís, fa unes setmanes, que Francesc Casadesús repeteixi al Mercat de les Flors per consolidar-lo com a centre de les arts del moviment, ja amb referència internacional. Les operacions de recanvi van començar al Teatre Lliure, fa cosa de dos anys. Àlex Rigola va anunciar que plegava de la direcció del Lliure i, de seguida, es va obrir la cursa per substituir-lo. Hi havia tres candidats: Carme Portaceli, Julio Manrique i Lluís Pasqual. Els dos primers, van renunciar, oficialment, a presentar-se davant de la candidatura guanyadora d'una de les ànimes del Lliure el 1976.

El Romea, que havia anunciat també nova direcció per alliberar Calixto Bieito cap a un nou projecte d'internacionalització, va proposar Julio Manrique. Va ser tot molt ràpid. La primera temporada ha estat celebrada amb èxit. L'últim recanvi ha estat a L'Auditori (propiciat per la marxa de Joan Ollé al Palau de la Música). Després de l'ensopegada d'Oriol Pérez Treviño (va durar pocs mesos i se'l va convidar a dimitir), ara hi ha accedit Joaquim Garrigosa. També han canviat direccions festivals com ara Tàrrega (Jordi Duran), Grec (Ramon Simó), el Mercat Música Viva de Vic (Marc Lloret), la Mediterrània (David Ibáñez) i El Trapezi (Jordi Gaspar). Ferran Madico ha tornat al Centre d'Arts Escèniques de Reus recentment. Salvador Sunyer es manté al capdavant d'El Canal i de Temporada Alta, així com Pep Pla, al de Terrassa.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Aquest migdia Lluís Pasqual ja ha desgranat tota la temporada 2012/13 del Teatre Lliure. Els dos conceptes que l'engloben, segons el director, és el "xoc de generacions" –es confessa preocupat pels joves a la vintena– i "fer teatre contra la por". Per això assegura que ha volgut fer una temporada "il·luminista" amb gent que sigui capaç de mirar la realitat "amb certa tendresa i humor". Ha programat 31 espectacles –entre grans coproduccions i petits espectacles de lectures dramatitzades– i  també ha encetat un apartat de concerts. A més, promet reobrir l'Espai Lliure per a què hi actuïn joves que comencen a fer teatre, sense que això signifiqui un sobrecost pel teatre, que té un pressupost per al 2012 de 7,6 milions d'euros. D'entre els noms que destaquen per la temporada que ve en seleccionem 10. 
- Francesc Orella: L'actor protagonitzarà tres espectacles al Lliure. Farà de candidat de president de la Generalitat a Pàtria de Jordi Casanovas. També protagonitzarà L'estranger de Camus dirigit per Carles Alfaro i podrà ser a la reposició de Hedda Gabler on aquesta temporada no va poder actuar perquè es va trencar un peu.
- Pau Miró. Lluís Pasqual ha recuperat la figura de l'autor resident. Serà Pau Miró, autor de l'èxit d'aquesta temporada Els jugadors. S'ocuparà de fer dramatúrgies per encàrrec i, a més, està preparant un text d'Alan Bennett on previsiblement Anna Lizaran farà de sense sostre. 
- Lluís Pasqual. Hi serà per partida doble. Dirigirà una obra que fa temps que acarícia Blackbird de David Harrower (sobre una història d'amor i pederàstia) i dirigirà Els feréstecs, un Goldoni que assegura que li ha demanat el públic. Els feréstecs seran Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz, Xicu Masó i torna al teatre Laura Conejero.
- Miguel del Arco. És l'últim director-dramaturg de moda a Madrid. Autor de les dues obres que han triomfat als Max, Veraneantes i La función por hacer. Com que 'Veraneantes' no ha pogut arribar a fer estada al Lliure perquè han hagut de tancar la companyia per culpa de la crisi, Pasqual l'ha fitxat amb un altre espectacle: Juicio a la Zorra, on Carmen Machi interpreta l'Helena que dóna una nova visió de la Guerra de Troia. 
- Pau Carrió: El jove director torna a ocupar-se del cicle de lectures dramatitzades. Aquest any giraran al voltant de la memòria europea. Hi haurà nou espectacles dirigits per David Selvas, Juan Carlos Martel, Lluís Pasqual, el mateix Carrió, Carme Portaceli, Pau Miró i els germans Queco i Rosa Novell.  Un d'aquests espectacles, el que dirigeix Pasqual, sorgirà d'un taller per a actors.
- Daniel Veronese. El director argentí que vam descobrir amb Àlex Rigola –absent a la programació– torna al Lliure amb Los hijos se han dormido, una versió de 'La gavina' de Txèkhov.
- Josep Maria Mestres. El director dirigeix un Mark Ravenhill anomenat Dispara. Agafa tresor. Repeteix. amb actors de la seva 'troupe' com Sílvia Bel o Àlex Casanovas o Carmen Machi que no eren habituals del Teatre Lliure.
- David Albet. El nou conseller del CoNCA dirigeix la BCN216, el grup instrumental que serà resident al Teatre Lliure. A més d'inaugurar la temporada el 10 d'octubre amb Songs of wars I have seen, faran un cicle de concerts al foyer i participaran en una ràdionovel·la de L'estranger.
- Tortell Poltrona. La Hedda Gabler de David Selvas i Laia Marull torna per tancar la temporada que ve, després d'assolir ple absolut aquesta temporada. També torna la cuidada programació familiar, amb tres espectacles, dos dels quals ja s'han fet aquesta temporada, Un bosc de cames i Lava. I també tornarà Tortell Poltrona per Nadal però no amb el circ sinó amb Grimègies un solo on reflexiona sobre la mort. 
- Blanca Portillo. És l'altra actriu de l'escena espanyola que farà temporada al Lliure ni més ni menys que amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Interpretarà La vida es sueño de Calderón de la Barca. Ella serà Segismundo. 
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,