Mostrando entradas con la etiqueta Àurea Márquez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Àurea Márquez. Mostrar todas las entradas


de LLUÏSA CUNILLÉ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES BARBA, ALBERT PRAT, JOAN CARRERAS, ALBERT PÉREZ y ÀUREA MÁRQUEZ
duración 2h
fotos MAY CIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Durante unos años, desayunábamos, comíamos y cenábamos con la crisis. Esa que ahora se nos presenta como terminada (sic) y que Lluïsa Cunillé ha tomado como telón de fondo o punto de partida de esta historia. En ella un chico emprende la búsqueda de su madre, cuál Marco, de su Islandia natal a Nueva York.

Fue en Islandia donde hace más de diez años que estalló la economía y para muchos se hizo añicos sus sueños de grandeza. Pero la historia de este chico parece alejado de los problemas que ocurren a su alrededor, él sólo busca a su madre, y quizás las respuestas que en su corta edad, quince años, nadie le ha dado.

Una estética totalmente neoyorquina, ya que está ambientada en una reproducción de los bajos fondos de la Gran Manzana que lo mismo sirve para representar un metro, que una perrera o incluso la catedral de Saint Patrick. Eso sí, la dureza la crisis se pone de manifiesto en una escena excesivamente fría, donde transitan personajes tan o más gélidos que ella.



La dramaturgia de Lluïsa Cunillé, claramente identificada en las dos primeras escenas y que en las posteriores se queda más difuminada, nos regala en cada personaje un conjunto de perlas, que a modo de titular servirían para describir la obra. Son pequeñas frases que caen en medio del hastío existencial como pequeñas pullas. 

Islàndia es una obra muy coral donde el máximo protagonismo lo tiene Abel Rodríguez que interpreta al chico que busca a su madre. Un actor desconocido proveniente del teatro amateur y al que de momento le cuesta encontrar su ritmo y entonación. Debe ser su corta edad, pero todas sus réplicas suenan igual, sin importar si está contento, triste, preocupado. No hay una profundidad, su personaje es monótono y que esté todo el rato en escena contribuye a que el ritmo general de la obra no sea el adecuado.



Por suerte para el espectador el resto del reparto es de gran altura. Entre ellos destaca con una magistral voz e interpretación de Joan Anguera, que sería capaz de vender humo a cualquiera. De la misma manera que una más que soberbia Lurdes Barba, sin duda su escena es una de las más aplaudidas del montaje. Y una Àurea Márquez que le está cogiendo el gusto a los personajes extravagantes.

Las dos horas de duración son excesivas para el óptimo desarrollo de la acción. Algunos silencios comunican más que algunas réplicas y entre tanto personaje, alguno de ellos del todo prescindible, se pierde la esencia, el porqué de todo junto. Lo que comienza como un viaje de búsqueda, se convierte en un viaje de pérdida de la inocencia ya que como bien afirma el personaje de la mujer mayor (Lurdes Barba), "los justos acaban pagando por los pecadores".

ISLÀNDIA

by on 18:46
de LLUÏSA CUNILLÉ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí. 

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


TEXTO y DIRECCIÓN: MARC ROSICH
INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, LURDES BARBA, MONTSE ESTEVE, ÀUREA MÀRQUEZ, MIREIA PÀMIES y CARLES GILABERT
DURACIÓN: 2h 30min (entreacto incluido)
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Se'n fa una mica estrany escribir esta crítica en castellano. Creo que hoy le daré más patadas al diccionario de las habituales. Viví la época dorada del Pujolisme fuera de Catalunya, y aunque reconozco todos los sentimientos que ella despertó en la inmensa mayoría de los catalanes, he visto la obra desde dos lugares diferentes: una cercanía massa present y desde fuera, como si por un momento no me tocara. 

Reconozco en esta Magda Casals, una mezcla estraña entre Núria Feliu y Teresa Gimpera, a muchas tietes y abuelas que aún hoy desde sus pisos de Eixample pontifican que lo de Pujol i Convergència no es más que una trama urdida por Madrid para desastibilizar el procés. Ojos cerrados y el corazón que no sienta.

A tots els que heu vingut pone el dedo en la llaga, que todavía para algunos sangra, de lo que supuso la caída del Padre de todos, lo hace mediante una comedia surrealista y por momentos pasada de vueltas, que despega en el segundo acto, porque el primero es tedioso hasta la saciedad. No sé si sólo soy yo la que tiene tendencia a pensar que para hacer una gran obra no hace falta que llegue y supere las dos horas, que hay obras descomunales que en una hora nos lo han explicado todo y no le falta ninguna coma. 

Marc Rosich peca de esa tendencia, la primera parte le hace falta una retallada de esas que se les daba (sic) tan bien a Convergència. En diez minutos tienes un resumen perfecto, de la presentación de Magda Casals y el hombre de la barba sucia, que enlazaría a la perfección con la segunda parte donde el sufflé alcanza su máximo esplendor. Mercè Arànega brilla haga el papel que haga, estamos presenciando uno de los mejores papeles de su trayectoria, que queda a ratos un tanto ensombrecido por una dirección a la que le haría falta llevar el sarcasmo hasta el límite y hacer que se vea la broma, destapando el truco.

Fuera de la "diva", cabe destacar un soberbia, quizás la mejor del reparto, Àurea Màrquez a quien los papeles pasados de vueltas le van como anillo al dedo. Y aunque a ratos rallaría la hiperactuación, Lurdes Barba nos regala como Àgata Casals, la hermanísima, las mejores rialles de la noche. 

No se puede hablar de oportunidad perdida porque al texto le falte afinar bien sus teclas para que el resultado hubiera sido una clatejada de esas que dejan marca. Se tiene que aplaudir la valentía, de que ya nos podamos reír de uno de los episodios recientes que más daño han hceho al sentimiento catalán. Pero si una flor no fa estiu, no será Pujol quien nos amarge la primavera. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
CIA LA KOMPANYIA LLIURE
INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, ÀUREA MÀRQUEZ, XICU MASÓ, ANDREA ROS, JÚLIA TRUYOL
DURACIÓN: 1h 15min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (ESPAI LLIURE)

Esta temporada será del 'Papitu' Benet i Jornet o no será. Si el Almeria Teatre abrió fuego con L'habitació del nen, ahora es el Teatre Lliure quien recupera Revolta de Bruixes con una disfuncional puesta es escena. La historia de estas seis mujeres de la limpieza y su vigilante en una noche donde decidien rebelarse contra sus condiciones laborales, la media hora de más que trabajan para dejar la oficina que limpian lista y que no les es remunerada.

Una puesta en escena que ha querido imitar a los años 70, no sólo el mobiliario de oficina, las pelucas que gastan sus protagonistas son fiel reflejo de la época. La imperiosa necesidad de explicar la historia saliendo de los límites establecidos y convirtiendo la pieza en una especie de experimento que no sabemos muy bien a dónde nos lleva.

Juan Carlos Martel ha opta do por enfatizar, quizás en exceso, el punto cómico. La mezcla de acentos y lenguas, castellano-catalán, dan un aire de definir el status social al que cada una de las protagonistas pertenecen. Este gusto por la comicidad alcanza su culmen con las escenas del ascensor y el momento micrófono, ambas excesivamente largas y que pecan de una excesiva sobreactuación.

Los mejores momentos dramáticos los protagoniza, Sofia, una deliciosa Àurea Márquez, que tira de tablas para combatir un personaje que, de primeras, puede parecer un cuchillo mal afilado. En la parte cómica destaca la interpretación de Andrea Ros, que parece haber nacido para interpretar a Filomena, esta "inocente" immigrante al que su marido le está enseñando a hablar catalán. 

Revolta de bruixes es una de las obras menores de Benet i Jornet, se nota en la dramaturgia, muy alejada de otras obras donde el costumbrismo todo lo atrapa y donde los personajes están mucho mejor dibujados que aquí. Próxima estación: la Sala Beckett.

REVOLTA DE BRUIXES

by on 21:41
TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD CIA LA KOMPANYIA LLIURE INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

IDEA ORIGINAL: COL·LECTIU LA SANTA
DRAMATURGIA: LAURA MIHON
DIRECCIÓN: ÀUREA MÁRQUEZ
INTÉRPRETES: ADRIÀ OLAY, ARÁNTZAZU RUIZ y JORDI SANOSA
DURACIÓN: 90min
FOTOGRAFIA: CRISTOBAL ARJONA, DANIEL RUIZ
PRODUCCIÓN: TOT PRODUCCIONS, COL·LECTIU LA SANTA y TEATRE TANTARANTANA
TEATRE TANTARANTANA

Primera crítica de la temporada 16-17, aunque no primera obra vista, la semana pasada vi Cada recuerdo tiene su canción en la misma sala, pero el resultado fue completamente diferente.

A lo que vamos, primera dirección de una actriz consagrada, Àurea Márquez, con una compañía a la que llevo tiempo queriéndome acercar pero que no se había presentado la oportunidad. Vuelta de vacaciones y zasca una obra sobre ¿a dónde vamos? ¿de dónde venimos? ¿somos felices haciendo lo que hacemos? ¿dónde queríamos estar? ¿Casualidad? Quizás pero si no es obra del azar deben ser los años que tenemos y que agosto da para pensar mucho.

Tres historias separadas pero cuyo nexo en común es el mismo. Una chica espera en el aeropuerto a coger el vuelo que le cambiará la vida, un hombre recorre la Antártida en soledad, tres jóvenes comparten ideas y sueños en un after y son incapaces de dar por acabada la noche. Con una dramatúrgia que juega muy bien entre la comedia y una tragedia que aunque se la ve venir parece que alguien haya puesto en standby, Quan acabi la nit combina unos elementos que hacen que tenga algo diferente.

La dirección de Àurea Márquez ha optado por no fundir a negro los cambios de escenas, por mantener al espectador siempre dentro de la acción, lo que es un gran acierto. Las interpretaciones, aunque a primera vista puedan parecer fácil, son un compendio de cambios rápidos a lo que los tres intérpretes se ven sometidos en un abrir y cerrar de ojos. Es de agradecer ver que la falta de recursos es corregida por una profesionalidad asombrosa que permite al espectador ver en cada personaje las diferencias con el anterior. El mismo cuerpo pero diferente contenido.

La puesta en escena de Nuria Molinos es minimalista pero efectiva, la unión con una acertadísima iluminación de Natalia Ramos y Lluís Serra y un magnífico diseño sonoro de Joan Solé, que realmente te trasladan a la Antártida e inmediatamente después estás dándolo todo en el after es uno de los puntos fuertes del montaje.

Si este agosto has estado reflexionando qué hacer con tu vida o todavía no lo tienes claro, haz una apuesta por ver Quan acabi la nit. A la salida, las preguntas te esperarán o quizás encuentres la respuesta. Buena idea para la reentrée.

QUAN ACABI LA NIT

by on 20:49
IDEA ORIGINAL: COL·LECTIU LA SANTA DRAMATURGIA: LAURA MIHON DIRECCIÓN: ÀUREA MÁRQUEZ INTÉRPRETES: ADRIÀ OLAY, ARÁNTZAZU RUIZ y JOR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: J. Camps i Linnell (elpuntavui.cat)
Les cèlebres cascades Victòria són uns immensos salts d'aigua del riu Zambezi, a la frontera entre Zàmbia i Zimbabwe, la càrrega simbòlica de les quals dóna títol a l'obra guanyadora de la darrera edició del Premi Quim Masó, que s'estrenarà demà passat a la sala La Planeta (18 h). Per a Sandra Simó, la directora de l'obra, Victoria Falls és un cant a la vida, al risc de viure, amb personatges que estan contra les cordes però que acaben dient prou i afronten la vida amb una altra actitud.
Així ho va avançar el maig passat, quan va saber-se mereixedora del premi dotat amb 30.000 euros, però ahir, amb l'obra ja concebuda del tot i a dos dies de l'estrena, va aprofundir més en la matèria. Vertebrada a través de quatre personatges, teixeix una història sobre l'èxit i el fracàs, el desig i la realitat, les idees preconcebudes i les mentides. Però també la necessitat de ser estimats i reconeguts.
Narra la història de Bruno, un dramaturg insatisfet, i Bob, un periodista que ha perdut la fe en l'ésser humà. Entenen la vida de maneres oposades, però comparteixen una crisi vital. La seva trobada engegarà un procés d'emmirallament que els durà a qüestionar i replantejar els propis horitzons. Sandra Simó els situa tots dos damunt l'escenari, i els acompanya amb la família d'en Bruno: Garance, la seva dona (que es queda a l'atur i veu com el matrimoni se li ensorra) i Marçal (un dels dos fills de la parella, de 10 anys, que tot i ser un virtuós del piano, es resisteix a tocar-lo per les pressions que rep del conservatori).
I al costat dels diàlegs entre els protagonistes, que lluiten per estendre la mirada més enllà de les seves pròpies pors i frustracions, hi intercala la dansa. “M'ho demanava el cos”, confessa Simó a l'hora de justificar la introducció d'aquesta “segona veu” (la dansa) a l'obra, que es “juxtaposa i sobreposa als diàlegs”.
Després del seu pas per La Planeta, aquesta obra interpretada pels actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i pels ballarins Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, es podrà veure al festival Grec de Barcelona.
Més dotació per al premi
Durant la presentació, el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, va sorprendre tothom avançant que la propera convocatòria del Premi Quim Masó incrementarà la dotació (l'actual és de 30.000 euros). El fet que entre els organitzadors s'hi hagi afegit el festival Grec és un dels motius, va explicar. Es preveu que les bases es donin a conèixer el proper mes de gener. També va aprofitar l'ocasió per elogiar la tasca que realitza La Planeta per a la ciutat de Girona i el teatre en general. L'existència de la sala converteix Girona en una “excepció teatral”, va voler remarcar.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: DAVID HARE
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT i DAVID SELVAS
DIRECCIÓ: NORBERT MARTÍNEZ i DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: NAO ALBET, MARÍA RODRÍGUEZ, ÀUREA MÀRQUEZ i DAVID SELVAS
PRODUCCIÓ: LA BRUTAL
TEATRE ROMEA

Deu escenes, deu trobades sexual, tot tipus de desitjos, de frustracions, es donen cita al damunt l'escenari. Insatisfets o no aquests personatges intenten trobar alguna cosa. Res dels foscos que havia a la versió anglesa, aquí tot està present, els actes sexuals es mostren explícitament, sense pudor, un darrera l'altre. No hi cap amagar res, però el bon gust també està sobre la taula. Has de saber què estàs veient, i encara que no ho sàpigues no serà res groller ni que no hi hagis vist alguna vegada en algú altre mitja com el cinema o la televisió.

Hi ha poc text, massa poc, pel meu gust i molta acció. No només sexual també audiovisual, necessària pel muntatge. La seva responsable, la Mar Orfilla recrea un ventall de sensacions, fora dels moments del cos, que posen a l'espectador en un altre ambient, allunyant-lo per una estona de les escenes i apropant-lo a un món més metafísic i general. Perquè després de tot és això el que vol, que en algun moment et puguis sentir identificat amb alguna de les deu escenes del muntatge.

Quatre actors nus, no només de cos sinó també d'ànima. Ensenyar més o menys les parts íntimes és el de menys, ho important és entregar-se 100% a l'obra. I en aquest cas resulten més convincents els homes que les dones. Amb un dels millors David Selvas dels últims muntatges i un Nao Albet que segueix perfeccionant allò de tocar tots els pals. Ah, i hem descobert una nova faceta, cantant. 

Primera producció de La Brutal, arriscada i controvertida. El teatre ha de tenir risc, ha de mostrar coses noves i esperem que aquest sigui el camí que s'inicia amb L'habitació blava. És hora d'arriscar, perquè de vegades, com en aquest cas, val la pena.

L'HABITACIÓ BLAVA

by on 16:47
TEXT: DAVID HARE TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT i DAVID SELVAS DIRECCIÓ: NORBERT MARTÍNEZ i DAVID SELVAS INTÈRPRETS: NAO ALBET, MARÍA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
Un polític d'èxit però que fa infeliç la seva dona queda trasbalsat per una model amb qui se'n va al llit. No és només el seu físic el que el captiva, sinó que la noia li recorda una història de joventut que no ha aconseguit oblidar. La dona, al seu torn, aconsegueix sortir una estona de l'avorriment llançant-se als braços d'un estudiant de vint anys, fill d'una amiga. Són personatges que pertanyen a una obra de teatre, però ressonen a història viscuda o sentida de prop.


N'hi ha més... L'estudiant que abusa del seu poder per embolicar-se amb l' au pair que han contractat els pares. Un dramaturg, que es pensa que s'ha de menjar el món i no passa de xitxarel·lo, que té una relació més aviat fosca amb una actriu més gran i tan reconeguda com emocionalment trencada. L'altra relació que l'artista mantindrà, més endavant, amb un aristòcrata tampoc funcionarà. I, per últim, un taxista i un xapero es coneixen i satisfan, sense gaires romanços, els seus instints.
Aquests són els deu protagonistes de L'habitació blava , l'obra que el dramaturg anglès David Hare va escriure a partir de La rond a, de l'escriptor austríac Arthur Schnitzler (1862-1931). Abans les trobades encadenades dels personatges que caracteritzen aquest clàssic del segle XX ja van inspirar, entre d'altres, cineastes com Robert Altman, a Vides creuades , i dramaturgs com Sergi Belbel, a Carícies . "És un mirall per a l'espectador, que hi reconeixerà diferents moments de la seva vida o de gent que coneix", afirma David Selvas, que l'estrena com a director, intèrpret i productor al Teatre Romea. Com que aquesta vegada fa tots els papers de l'auca, s'ha buscat un còmplice per compartir la direcció: Norbert Martínez. "És una obra sobre el desig, l'amor i el sexe. Són tres coses diferents, però a la vegada són una de sola. L'obra tracta qüestions humanes i universals en les quals el públic es reconeixerà", afirma. "L'original no passa en un sol lloc -puntualitza Selvas-, però nosaltres hem tancat els personatges dins d'una habitació per observar tots els móns que poden sorgir en un únic espai".
Escenes explícites
Norbert Martínez i David Selvas s'han pres dues llicències respecte a l'original. El dramaturg britànic va escriure L'habitació blava per a un actor i una actriu que fan els deu personatges (la van estrenar Iain Glen i Nicole Kidman el 1998), però ells han decidit repartir el pes carregant-lo a l'esquena de quatre intèrprets: a més de Selvas, el muntatge està protagonitzat per Àurea Márquez, Maria Rodríguez i Nao Albet. L'altra llicència apunta directe al cor -i al sexe- del text. Hare va decidir no mostrar la trobada sexual amb què acaba cadascuna de les escenes. Selvas i Martínez, però, han decidit ensenyar-les. "Durant els assajos m'anava excitant amb les escenes, i, quan de cop i volta s'acabaven, pensava: «¿I ara què faig?» -recorda Martínez-. Gràcies a la il·luminació, el vídeo i la música, hem portat aquestes escenes a un lloc on no destrempen. La representació del sexe va evolucionant. El primer clau és molt realista i l'últim molt teatral". En una societat saturada d'imatges de violència i sexe, no és tan transgressor mostrar una escena de llit com els moments d'abans i després, on afloren les debilitats, les febleses i les vulnerabilitats dels personatges. "L'obra ve a dir-nos -afegeix Selvas- que no sempre som els mateixos, que som diferents davant unes circumstàncies determinades i que podem ser algú que no ens pensàvem que seríem".
L'estructura fragmentària de l'obra suposa un repte tant per als directors, que han intentat defugir-la suavitzant els talls que hi ha entre les escenes, com per als actors, que han de fer "un salt mortal en cadascuna", com diu l'actriu Maria Rodríguez, que fa de model i d'estudiant. "Són càpsules molt petites, les hem treballat perquè cadascuna tingui l'entitat d'una obra completa i també com a peces d'un tot", diu Martínez.
"Hem fet molts esforços per comprendre els personatges i per trobar una línia còmoda que ens permeti passar d'un personatge al següent amb coherència", diu Nao Albet, que interpreta l'estudiant, l'escriptor i el xapero. Àurea Márquez subratlla que, malgrat que l'obra pot semblar senzilla, no ho és: "El més difícil és trobar el tot, tots hem anat a l'una perquè els diferents elements de l'obra vagin sumant. És un muntatge que escalfarà els espectadors, els farà pensar, riure... Trobaran moltes situacions en comú amb les seves vides, i espero que vingui molta gent a mirar-me el cul", va provocar l'actriu.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: MARIA BARBAL
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: LURDES BARBA
INTÈRPRETS: ÀUREA MÁRQUEZ, ROSA CADAFALCH, EDUARD MUNTADA, ROGER CASAMAJOR, ANNABEL CASTAN, MARINA BARBERÀ, JÚLIA PEDRA/MARTA VIDAL/CARLA VIVES i MAX FIGUERES/MAX MEGIAS/MAX ROCA.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CELLER D'ESPECTACLES DE LLEIDA
SALA PETITA (TNC)


Meravellosa adaptació de Marc Rosich de la novel·la Pedra de Tartera de Maria Barbal. Tenint en compte que la protagonista de la novel·la només té pensaments amb ella mateixa i no expressa cap d'ells en veu alta, la feina de Marc Rosich ha estat brillant. Conxa comparteix amb el públic un viatge per tota la seva vida.

A la mateixa alçada està la feina interpretativa de Àurea Márquez acostumada a lidiar amb papers complicats, aquí arriba al límit de la dificultat i ens regala una Conxa meravellosa durant tot el viatge per la seva vida i les dues hores de duració de l'obra. La història de Conxa és la de moltes dones d'aquella època i de la majoria de les actuals. Comença quan es veu obligada a anar-se'n a viure amb els seus oncles per la falta de recursos dels seus pares. A partir d'aquí comença un viatge per una vida plena d'alegries i de penes i marcada per la república, la guerra civil i la posterior repressió franquista. Un viatge humà i històric a la vegada, sense importar gaire qui són els vencedors o els vençuts perquè tots som d'alguna manera vençuts i vencedors al mateix temps.

Max Graenzel i Estel Cristià signen una escenografia realista, la cuina de la casa dels oncles de la Conxa que serà una protagonista més de la funció. A Àurea Márquez li acompanyen un excel·lent Roger Casamajor, una brillant Rosa Cadafalch i magnífic Eduard Muntada. L'altra dificultat de la peça és que està escrita en pallarès, però els seus protagonistes han sabut superar-la amb gran èxit.

Intel·ligent i sàvia direcció de Lurdes Barba que aconsegueix unir totes les peces i crear una història única i meravellosament narrada. Una obra imprescindible i que suposa d'una vegada per totes la consagració d'Àurea Márquez com una de les millors actrius de Catalunya.

PEDRA DE TARTERA

by on 21:47
TEXT: MARIA BARBAL ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: LURDES BARBA INTÈRPRETS: ÀUREA MÁRQUEZ, ROSA CADAFALCH, EDUARD MUNTADA, ROGER CA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: JOSEP MARIA DE SEGARRA
ADAPTACIÓ I DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, IMMA COLOMER, XAVIER FRAU, ORIOL GENÍS, MIQUEL MALIRACH, ÀUREA MÀRQUEZ, ALÍCIA PÉREZ, MONT PLANS, ALBA PUJOL, XAVIER PUJOLRÀS, AINA SÁNCHEZ, TONI VALLÉS i EFREM GARCÍA (piano)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Si barregem les quantitats necessàries de hidrogen i oxigen podrem obtenir aigua. Si barregem Xavier Albertí i Josep Maria de Segarra, com és el cas, obtenim un muntatge entre el teatre clàssic i els espectacles que poblaven el Paral·lel fa dècades. Tres hores de durada entre escenes musicals diverses i versos i estrofes de Segarra.

Xavier Albertí arrisca, com sempre, no deixa lloc per allò que es podia suposar que seria. Però no sempre assumir aquest risc és sinònim d'èxit. Vida Privada està molt lluny de l'encert. Frederic de Lloberola, amb un Pere Arquillué imperturbable, obre la funció amb un monòleg en el qual la paraula de Segarra és la protagonista fins que Rosa Trenor (Alícia Pérez) entra en l'habitació i a partir d'aquí comença el cabaret.

Sense dubte, la millor part del muntatge és la dedicada al cabaret, amb l'Imma Colomer excepcional i excel·lent tant en les coreografies col·lectives com a les seves parts singulars. Descobrim també una part amagada de l'Àurea Màrquez, i no em refereixo a la seva nuesa física sinó als moments compartits com a cantant i ballarina, impagables algunes passes.

L¡escenografia buida de Lluc Castells, el vestuari de Maria Araujo i la correcta i encertadíssima il·luminació d'Albert Faura completen aquest decebedora (en conjunt) Vida Privada. Un llarg i repetit muntatge que desil·lusionaria fins i tot al propi Segarra. De totes maneres, sempre ens quedarà el refugi de rellegir la novel·la.

VIDA PRIVADA

by on 18:22
TEXT: JOSEP MARIA DE SEGARRA ADAPTACIÓ I DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, IMMA COLOMER, XAVIER FRAU, ORIOL GENÍS, ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,


TEXT: MERCÈ SARRIÀS
DIRECCIÓ: MIGUEL CASAMAYOR
INTÈRPRET: ÀUREA MÁRQUEZ
PRODUCCIÓ: SALA MUNTANER i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (T-6)
SALA MUNTANER



No tot és el que sembla ni a la vida ni a la ficció. Informe per a un policia volador ho deixa ben clar. Una eminent metgessa forense ha mort. La policia sosté que és un accident, però la seva filla, també metgessa forensa inicia una investigació per aclarir-ne els fets. A partir d'aquí comença un viatge de anades i tornades a la seva infantesa, a la seva adolescència. Un munt de flashbacks que ens ajudaran, com espectadors del mateix, a descobrir què ha passat i perquè ha passat.

Mercè Sarriàs, guionista habitual de tv3, en sèries com Plats Bruts o Porca Misèria i que pertany al grup d'autors del projecte T-6 del Teatre Nacional de Catalunya ha concebut un text ple de perquès de principi a fi. El seu mestratge aconsegueix implicar al públic a cada instant, en cada pas l'espectador està present, fins que a l'últim sospir la veritat posa fi aquest gran amagatall de mentides.

Tan veritat és que el text de Mercè Sarriàs és excel·lent com que una esplèndida Àurea Márquez aconsegueix fer-nos creïble en tot moment tots i cadascú dels personatges que interpreta, és com si les veus la sortissin de dintre. No veiem cap canvi de vestuari, de vegades és només una posició diferent a l'anterior acompanyada d'un canvi de veu, però de vegades és Anneta, d'altres Amèlia (la seva mare morta), el seu pare, el policia volador o la veïna de la seva mare. Tots neixen d'ella i tots són clarament diferents.

Sensacional, impressionat, genial, fresca, divertida, magnífica, única, i podria seguir possant adjectius seguits per comas per qualificar la feina d'Àurea Márquez, que un cop més demostra que és especialista en papers complicats però, que les seves tables resolen sense gaires problemes.

I com sempre ha d'haver un però, les grans obres que viatgen en naus alternatives acostumen de tenir un viatge de curta distància. Això és el que li ha passat a aquest Informe per a un policia volador, que aquest diumenge ha arribat a destí. Tota una llàstima perquè es mereix un viatge molt més llarg.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,