Mostrando entradas con la etiqueta Anna Ycobalzeta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Anna Ycobalzeta. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
Font: Laura Fabregat (ara.cat)

 La Ismènia és una víctima, víctima d'un pare gelós que no la deixa sortir del niu perquè, segons defensa l'home, "només té 28 primaveres". La meva Ismènia és l'adaptació teatral de la comèdia del dramaturg francès Eugène Labiche (1815-1888) que relata un conflicte domèstic i quotidià: un pare vidu i protector que no permet que la seva filla es casi. La casa s'omple de pretendents però ell no n'accepta cap. Sempre troba als nois algun però al qual aferrar-se. La germana del pare, una tieta rica que viu amb ells, representa l'altra cara de la moneda. Ella farà costat a la Ismènia i l'ajudarà a trobar el seu pretendent. I, enmig del conflicte, apareix un galant de París que també voldrà pretendre-la.
La meva Ismènia és, segons el seu director, Hermann Bonnín, un mirall de "les petites misèries de l'ésser humà". I també és un vodevil. De fet, Eugène Labiche va ser el creador d'aquest gènere, un dels més populars del segle XIX, que consisteix en un retrat dels homes d'aquella època i també dels de sempre, perquè "la condició humana no ha canviat gens, ni tampoc canviarà", diu Bonnín. El director, d'altra banda, ha volgut ressaltar el valor d'aquest gènere i la seva "arrel popular per excel·lència", ja que va néixer de la veu del poble i de la cançó obscena de França. Es caracteritzava per "recollir l'actualitat del dia a dia" a través de personatges satírics que no deixaven d'interpretar la realitat.
Aquest sainet costumista, a la moda del segle XIX -i que conté un homenatge als espectacles del Paral·lel-, en el qual els actors canten cançons franceses a cappella , com ara La vie en rose i Milord, "reclamava uns comediants en el millor sentit de la paraula", diu el director. Lina Lambert (la tieta), Jaume Pla (el pare), Mingo Ràfols (el pretendent parisenc), Anna Ycobalzeta (Ismènia) i Teresa Urroz (la minyona) són els intèrprets d'aquesta gran comèdia humana. El director ha volgut recordar que a França els comediants no són actors, sinó que són senzillament "comediants" i "són honorats i valorats perquè no són els que fan comèdia, sinó que són aquelles persones capaces de jugar amb el text i sentir-lo des del plaer". Expliquen coses "des de la rialla" i "integren l'espectador", conclou.
La meva Ismènia és el primer text que Hermann Bonnín dirigeix a La Seca. És, també, de les poques vegades que s'atreveix amb la comèdia per "l'accent de vodevil" de l'espectacle, que compta amb vestuari i decoració d'època i il·lustra de ple els costums del segle XIX. L'obra es podrà veure a partir d'aquest dijous i estarà tot un mes en cartellera, fins al 23 de juny. El públic que hi vagi descobrirà que, a la terrassa del teatre, Hoffman hi ha instal·lat un bar-restaurant a l'aire lliure.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: BIEL MESQUIDA
DIRECCIÓ I DRAMATÚRGIA: ROSA NOVELL
INTÈRPRETS: PEPA LÓPEZ, ROSA NOVELL i ANNA YCOBALZETA
DURADA: 1h 30 min
PRODUCCIÓ: BOHEMIA'S
LA SECA-ESPAI BROSSA

Prometia molt al llegir el programa de mà. Tres personatges clàssics, eterns secundaris, d'aquells que serveixen per fer avançar la història: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, dona del rei Agamèmnon i Ismene, germana d'Antígona. Però el muntatge no m'ha acabat de convéncer. 

El muntatge parteix d'una bona idea, dones secundàries que normalment acostumen tenir poques línies de text, ara tindran el protagonisme perdut. Rosa Novell, a més, ha concebut el muntatge com un assaig, on un grup d'actrius s'asseuen en una taula a comentar com fer el seu personatge. Parlen de personatges i de vida, del món actoral, d'experiències. És la millor part de tota l'obra, malgrat que pel meu gust es fa una mica llarga.

Vint minuts després comencen els monòlegs. Obre foc, Enona, Pepa López i sembla mastegar a tota presa les paraules. No recita, ni parla, agafa una metralleta i les dispara. Tota una llàstima perquè el seu monòleg és el més sentimental, el que amaga més ràbia i el que té un text lo suficientment punyent per fer-te sortir del teu insomni en el que et fica lentament la primera part.

Després li toca el torno a Clitemnestra, un bombó de personatge, que la Rosa Novell fa insofrible. Totalment sobreactuada, li dóna un modo altiu que no cal, es desganyita per dir-nos el text, en un fals sentimentalisme que no es necessari i que converteix en massa llargs els seus vint minuts de protagonisme.

Per últim, Ismene per l'Anna Ycobalzeta. La millor part de tot està al final. Es podria dir que salva els mobles. El seu paper és el més tendre, innocent i dolç de tots. El públic ho sent perquè ella ho transmet. Sap com dir el text, com moure'ns per l'escenografia, amb només una olivera al mig, sap actuar i fa que et creguis que Ismene viu dins seu.

Els missatgers no arriben mai és un text interessant que amb altres protagonistes hagués brillat. Aquí només falta una mica de seny interpretatiu. Tota una llàstima que un bon text no acabi de quallar per la part interpretativa. Una altra vegada serà.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,
Font: L.S. (ara.cat)

 Agamèmnon, Antígona i Fedra. Tres grans noms de la mitologia grega, tres figures que els clàssics van fixar en tragèdies que parlaven de la dimensió de l'ésser humà i que encara avui ressonen, ben vives, als teatres. El mallorquí Biel Mesquida va voler reivindicar la Grècia "que els poderosos, els banquers i els alemanys s'estan carregant" quan va seleccionar els personatges protagonistes d' Els missatgers no arriben mai . "Com Costa i Llobera, crec que Grècia som nosaltres. M'agrada la Grècia sense repressions, d'Homer, Èsquil, Sòfocles, Aristòtil, Plató, dels grans mestres que ens han fet", assegura.
Per això quan Rosa Novell i Pepa López li van proposar que els escrivís una obra de teatre -cosa que no feia des dels anys 70 perquè ningú l'hi havia demanat- ell va optar per recórrer a tres grans dames de la tragèdia. Tot i que no són les més tòpiques: "Són personatges secundaris, el mirador més privilegiat sobre el mite i la història, perquè permeten veure un nou angle i noves perspectives de lluita, de vida, de sentiments", diu l'autor. Així doncs, les insòlites protagonistes aquí són Clitemnestra (Rosa Novell), la dona que va assassinar Agamèmnon; Ismene (Anna Ycobalzeta), la germana d'Antígona, i Enona (Pepa López), la dida i cuidadora de Fedra.
Aquest vespre a La Seca s'estrena una obra que "defensa el lliure pensament", assegura, encès, Mesquida. "En un país on ens amenacen amb F-18, on el conseller de les Illes Balears diu que els professors han de ser objectes de l'ordenament jurídic, on ens volen dirigir la vida com si fóssim xifres, pitjor que un ramat, pitjor que el nazisme, aquestes dones conviden l'espectador a pensar lliurement. Si no ho fem, serem esclaus", lamenta.
Entre els déus i els humans
"Biel Mesquida ha fet una catedral, una prosa poètica que ens situa a les actrius entre els déus i els humans", diu Novell, actriu i directora. Ella ha decidit convertir Els missatgers no arriben mai en una obra de teatre dins el teatre. L'espectador es cola en un assaig d'una companyia en què tres actrius preparen tres monòlegs clàssics. Això els permet introduir els personatges a l'espectador no avesat als clàssics i alhora dóna un to essencialista a l'espectacle. "La paraula i l'actor són suficients si hi ha aquest text", diu Novell. L'escenografia és molt conceptual i el vestuari es construeix a base de peces que són com atributs.
Les tres dones reviuen i recorden les històries que les acompanyaran tota la vida. "Tenen un sentiment tràgic, de culpa, perquè potser podrien haver evitat la tragèdia, però hi ha el fat, el destí, que les obliga a tirar endavant amb el dolor de l'absència", apunta Novell. L'espectador segueix el seus pensaments, que són construccions no lineals i contradictòries: "Veiem com funciona el seu cervell", il·lustra la directora.
Anna Ycobalzeta reivindica la poesia de Mesquida, al costat de Shakespeare: "Espero que l'obra desperti el gust per la cultura i permeti retrobar els clàssics. Només la cultura ens pot salvar en temps tan hostils".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MARTA DOMINGO, PEP SAIS, ANNA YCOLBAZETA, MARGALIDA GRIMALT-REYNÉS, ALBERT AUSELLÉ, JOAN VALENTÍ, PERE EUGENI FONT, ÀLVAR TRIAY, SANTI PONS, MARTA BETRIU, PEP AMBRÒS, JOAN DÍEZ, JORDI LLOVET, DAVID ORTEGA,ORIOL RUIZ, JOSEP SOBREVALS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Aquest Mercader no ven i com a espectadora no compro. Hi ha decisions errònies que fan insalvable el conjunt final. La primera i més òbvia que no sé per quina raó s'ha decidit fer una adaptació a l'època actual sense tocar el text. Per tant ens estan parlant de vaixells del 1600 vestits d'Armani del 2012. Incongruències a part, no és normal que s'hagi optat per aquesta decisió, deixant tot el muntatge sense cap tipus de credibilitat.

És una comèdia de 2 hores i mitja a un total de dos rialles petites. No és la millor obra del mestre Shakespeare, però el muntatge tampoc ajuda a fer-la digerible. Segon error: la escenografia. Una espècie de mur de les lamentacions que dóna un estatisme contraproduent a l'obra. Joc de llums i foscors, personatges que entren i surten amb Segway (monopatins elèctrics) i algun element amagat, però tot el conjunt massa inútil per fer entendre la història.

Gran interpretació de Shylock a càrrec de Ramon Madaula, sobretot a la primera part, i d'un inspirat Pep Ambròs com Lancelot Lobbo. La resta d'interpretacions queden diluïdes pel ritme del muntatge i algunes com la de l'Anna Ycolbalzeta arriba a tal grau d'histrionisme que la fa insuportable. Tant o més com el moment drag queen (som moderns, hem de tenir una quota gai) ballant a ritme de l'Amy Winehouse, del tot prescindible i absurd.

Volem ser moderns, creatius, saber que qualsevol text sigui de l'època que sigui és adaptable als temps actuals, però després ens oblidem que un muntatge no només són els focs artificials que puguin sortir d'escena, sinó que la base que tot ho suporta és el text i la seva conjugació amb la posada en escena. I aquí fallen tots dos elements, i el teló cau per alliberar-nos del suplici. Molts més ganivets necessitem per fer complir el tracte de: 'Així mai més'.

EL MERCADER DE VENÈCIA

by on 19:35
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MAR...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , ,


Venècia, al segle XV, era la capital del món: ciutat majestuosa, centre econòmic i port de mercaderies que arribaven i sortien cap a l'Àsia. Al segle XXI, la ciutat on es mastega el capitalisme és Nova York, amb l'epicentre a Wall Street, on el lobi dels jueus és l'amo i senyor de les botigues de tecnologia. No li va costar gaire al director Rafel Duran de fer l'analogia i decidir que l'encàrrec de Sergi Belbel per posar en escena El mercader de Venècia havia de transcórrer a la ciutat on es remenen les cireres avui.
La història del mercader que, per fer un favor a un amic especial, demana un préstec a un jueu usurer ric amb una lliura de la seva carn per penyora recorda molt al funcionament de la nostra economia: manca de liquiditat, hipoteques subprime , prima de risc i desnonaments. Per això Duran fa que el jueu més memorable de la literatura, Shylock (un barbut i melenut Ramon Madaula), aquí es vesteixi amb jaqueta i corbata, igual que el seu antagonista, Antonio (Àlex Casanovas), el mercader transformat en un banquer que s'ha picat els dits. "El món s'ha globalitzat, i el que passa a Nova York passa a Barcelona pocs mesos després. El tsunami del Japó, el 15-M i el pessimisme de la premsa i del carrer han afectat la meva visió del mercader", assegura Duran. Els iPhones, els vestits elegants, la música selecta, el glamur de classe i la borsa són només el marc d'aquesta comèdia amarga de Shakespeare: "Però el marc és el marc, i un Picasso sempre és un Picasso", assegura Duran. I el traductor de referència de Shakespeare -té set títols seus al currículum-, Joan Sellent, ho confirma: "El text no l'han canviat".
El mercat i la societat funcionen igual des de sempre: garrepes, classes altes, anuncis de colònia, contes de fades, corruptes, ambició, amor, judicis injustos i venjança. Tot passa a primer terme a la Sala Gran del TNC, davant d'un mur eclesiàstic i amb una companyia digna de teatre públic: 19 persones a escena, tot i la retallada del 10% del pressupost del teatre el 2012. "Fem els espectacles que no poden fer els privats, que són importants i donen feina. Amb la crisi farem menys espectacles, però no tocarem la qualitat", va defensar Belbel.
L'amor i l'economia
Al llenç que va pintar Shakespeare a finals del segle XVI hi havia un paisatge en què l'ideal amorós venç la usura, però si es grata la capa superficial "és una obra econòmica, perquè tots busquen la riquesa", opina Duran. Tot i que darrere de cada personatge hi ha molt més que el símbol del dòlar, Shylock vol venjança: "És un home humiliat per ser jueu, que quan té la possibilitat de treure tot l'odi acumulat es transforma en perillós, i acaba perdent la raó", diu Madaula -i algú anomena Mourinho!-. El cristià Antonio és amb qui tiba la corda del conflicte religiós i econòmic. "Sent un amor per Bassanio [a qui entrega els diners prestats] que està per sobre de l'amor de pare a fill. Però, tot i això, no és una bona persona per estimar, és un aprofitat", afirma Casanovas.
Una obra gai i antisemita
Així destapa una de les claus de l'obra: Duran juga amb l'amor homosexual d'Antonio cap al jove Bassanio (Roger Coma). "Està considerada l'obra gai de Shakespeare, però si se n'han anat al llit m'importa un rave. Per mi l'amor no és un sentiment romàntic, es demostra amb els actes. I el gest d'Antonio és un acte d'amor", defensa el director. El pobre i noble Bassanio es debat "per l'amor gayer d'Antonio" -diu Coma- i l'amor pel bon partit que suposa Pòrcia, rica, bella i intel·ligent (Anna Ycobalzeta), la dona més potent de les obres de Shakespeare.
L'altra clau de l'obra és l'antisemitisme, molt sovint manipulat. "És una comèdia antisemita però light . Després de l'Holocaust la lectura del mercader canvia i van ser incapaços de riure's de Shylock, però Shakespeare, que era anglicà, ho fa dels tòpics del jueu. L'obra és una guerra d'intolerància religiosa. Aquí no hi ha bons i dolents", resumeix Duran.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: JOAN MARAGALL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN
MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA
DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VIDAL
INTÈRPRETS: ERNEST VILLEGAS, JOAN CROSAS, ANNA YCOBALZETA, ÀNGELS BASSAS, VICENTA NDONGO, ENRIC ARQUIMBAU, MIRANDA GAS i EL COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


És hora de clàssics i ningú millor que la posada en escena de la Sala Gran del TNC. Aquesta temporada l'ha començada amb un homenatge a Joan Maragall amb El comte Arnau. Hermann Bonnín ens presenta una versió molt carregada de misticisme on el mateix comte Arnau queda en algunes escenes exculpat i es converteix en la víctima del actes de tot heroi romàntic.

Jean-Pierre Vergier signa una escenografia simplista, una gran roca trencada com la mateixa terra/pàtria del Maragall i unes projeccions fantasmagòriques de genet en flames. La mateixa escenografia demanda un important component físic als actors que han de trepitjar-la amb força per fer notar la seva presència escènica. Tots ells perfectes, al seu lloc, tret d'algunes intervencions de l'Anna Ycobalzeta que converteix l'Adalaisa en una dona més dèbil i deixada a la seva sort del que hauria d'haver estat.

El cor de Cambra del Palau de la Música Catalana converteix el muntatge en un mig musical i ofereix un halo mitològic a tota la funció. El Comte Arnau és sobretot un exercici en vers pels actors, i malgrat la dificultat tots superen la prova amb nota.

Ja que al Joan Maragall li agradaba obrir interrogants, cal preguntar-se, fora d'aquest muntatge si és necessària l'excessiva revisió de clàssics que estem patint darrerament. Com sempre, el debat queda obert.

EL COMTE ARNAU

by on 19:20
TEXT: JOAN MARAGALL DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VID...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARLES MARTÍNEZ, LLUÍS SOLER, PEP ANTON MUÑOZ, XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, ALBERT AUSELLÉ, ISAAC ALCAYDE, MANEL SANS, SERGI MISAS, CONXITA SESÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es converteix durant mes i mig en una platja. Un dels grans coneixedors d'aquesta sala, Josep Maria Mestres, es torna a aliar amb Alfons Flores, dissenyador escenogràfic, per transformar un espai inhumà com aquest en un teatre més proper i íntim.

Un altre cop Joan Sellent torna a traduir al català les paraules shakesperianes amb total mestratge i sense sortir-se del vers. Tot un expert en matèria, que signa amb brillantor una excel·lent adaptació.

Els perills d'aquesta sala són ben coneguts per tots els mortals que algun cop a la seva vida l'han trepitjada, però aquesta vegada el so és clar, i els miralls que conformen part de l'escenografia no deixen gaires espais on l'ull de l'espectador no arribi. Un impressionat espai escenogràfic, clar, sense gaires mobles, unes quantes cadires de xiringuito de platja per jugar i algun altre cop amagat, dintre de la mateixa escenografia, permeten que ho important sigui que els actors juguen amb la força paraula.

El millor d'aquest joc, Quimet Pla, que dintre de la seva obligada borratxera permanent, cuida al detall cadascuna de les seves intervencions. Li acompanyen en les seves marxes, un magnífic Carles Martínez i una notable Mercè Comes. Anna Ycobaltzeta mostra una cara diferent a la típica rossa maca i presumida dels seus últims treballs. Sílvia Bel dibuixa una transformació de dona que es converteix en home, sense histrionismes ni altres patologies estranyes i pròpies d'aquestes transformacions. Pep Anton Muñoz, Lluís Soler, Pep Planas i Isaac Alcayde fan allò que millor saben fer i ho fan molt bé, tots sota un meravellós guió.

Desprès de El ventall de Lady Windermere i La casa dels cors trencats, Josep Maria Mestres demostra amb Nit de Reis que avui en dia és el millor director per omplir de rialles de qualitat tota la immensa platea de la Sala Gran del TNC.

NIT DE REIS

by on 22:00
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: OSCAR WILDE
TRADUCCIÓ: JORDI SALA
ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, CARME BALAGUÉ, ABEL FOLK, CAMILO GARCÍA, JOEL JOAN, MERCÈ PONS, ANNA YCOBALZETA.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Robert Chiltern és un marit ideal per a la seva dona Victoria Chiltern, un polític brillant i un perfecte cavaller. Davant de tota la resta de la societat ambdós es mostren com un matrimoni feliç. Aquesta harmonia es veurà amenaçada quan irromp la malèvola i seductora Mrs. Cheveley que vol fer xantatge a Robert Chiltern amenaçant-lo amb revelar un obscur secret del seu passat que li va permetre forjar la seva admirable carrera política i el seu matrimoni. Assetjat, demana consell al seu gran amic, Arthur Goring, conegut en l’alta societat per la seva intel·ligència i els seus abillaments: tot un dandi.

Un marit ideal és una comèdia de saló amb un estil irònic ens presenta les dobles morals, les mitges veritats, els prejudicis de l’alta societat de qualsevol país. Fins aquí, res el podem retreure. El problema arriba quan volem anar un pas més lluny. Oscar Wilde era un autor romàntic, que va viure a finals de segle XIX, on no existien ni els sms, ni els mails, ni una idea d’Europa amb Parlament inclòs. I qui li anava a dir al senyor Wilde que escriuria la vida d’una tal Paris Hilton, Gina Chiltern, abans que aquesta naixés.

Josep Maria Mestres la va encertar fa un parell de temporades quan va recuperar El ventall de Lady Windermere, també de Wilde. La temporada passada ens va regalar un gran Bernard Shaw amb ‘La casa dels cors trencats’, però no esperen veure una representació com aquestes dues citades en ‘Un marit ideal’, perquè diuen que les comparacions poden ser odioses.

Les idees d’Oscar Wilde, molt vigents encara, com les que expressa en el text original de Un marit ideal no calen ser actualitzades per un espectacle que busca més l’espectacle per l’espectacle que fer un bon muntatge d'un bon text. L’adaptació de Jordi Sala i Josep Maria Mestres li passa el mateix que a la majoria de clàssics actualitzats perden bona part d'allò que els va convertir en clàssics. Si se'm permet un bon espectador de teatre sap que al segle XIX, quan va ser escrita aquesta obra, no hi havia ni mòbils, ni per tant sms, ni gairebé telèfon.

Els actors intenten conduir el vaixell a bon port i alguns fins i tot ho aconsegueixen. Un clar exemple, és un brillant Camilo García, totalment desconegut per a molts espectadors i que hauria de deixar-se veure més sovint damunt d'un escenari, per a delectar-nos no només amb la seva perfecta dicció de bon doblador sinó amb el seu mestratge d'actor consagrat. Li acompanyen Abel Folk i Joel Joan sempre correctes. Una gran Mercè Pons, que juntament amb Camilo són el millor de l'obra. Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta i Carme Balaguer mostren intermitents signes de correció.

Una de les grans apostes teatrals de la temporada es queda en aposta a l'espera que el públic decideixi o no pujar-la als altars.

UN MARIT IDEAL

by on 21:19
FITXA ARTÍSTICA TEXT: OSCAR WILDE TRADUCCIÓ: JORDI SALA ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTR...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,