Butaques i somnis: Vicenta Ndongo

Mostrando entradas con la etiqueta Vicenta Ndongo. Mostrar todas las entradas

TEXT: JOAN MARAGALL

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN

MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA

DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VIDAL

INTÈRPRETS: ERNEST VILLEGAS, JOAN CROSAS, ANNA YCOBALZETA, ÀNGELS BASSAS, VICENTA NDONGO, ENRIC ARQUIMBAU, MIRANDA GAS i EL COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

SALA GRAN (TNC)

És hora de clàssics i ningú millor que la posada en escena de la Sala Gran del TNC. Aquesta temporada l'ha començada amb un homenatge a Joan Maragall amb El comte Arnau. Hermann Bonnín ens presenta una versió molt carregada de misticisme on el mateix comte Arnau queda en algunes escenes exculpat i es converteix en la víctima del actes de tot heroi romàntic.

Jean-Pierre Vergier signa una escenografia simplista, una gran roca trencada com la mateixa terra/pàtria del Maragall i unes projeccions fantasmagòriques de genet en flames. La mateixa escenografia demanda un important component físic als actors que han de trepitjar-la amb força per fer notar la seva presència escènica. Tots ells perfectes, al seu lloc, tret d'algunes intervencions de l'Anna Ycobalzeta que converteix l'Adalaisa en una dona més dèbil i deixada a la seva sort del que hauria d'haver estat.

El cor de Cambra del Palau de la Música Catalana converteix el muntatge en un mig musical i ofereix un halo mitològic a tota la funció. El Comte Arnau és sobretot un exercici en vers pels actors, i malgrat la dificultat tots superen la prova amb nota.

Ja que al Joan Maragall li agradaba obrir interrogants, cal preguntar-se, fora d'aquest muntatge si és necessària l'excessiva revisió de clàssics que estem patint darrerament. Com sempre, el debat queda obert.

EL COMTE ARNAU

by Elisa Díez on 19:20

TEXT: JOAN MARAGALL DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HERMANN BONNÍN MÚSICA ORIGINAL: LLUÍS VIDAL i MARIONA VILA DIRECCIÓ MUSICAL: LLUÍS VID...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HAROLD PINTER
ADAPTACIÓ: ESTEVE MIRALLES
DIRECCIÓ: CARLES ALFARO
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, VICENTA NDONGO i FRANCESC ORELLA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL- Centre d’Arts Escèniques de SALT/Girona
TEATRE LLIURE

Dos homes i una dona, un triangle. Dos amics, marit i amant de la dona i un tipus d’amistat de saber sense voler saber. ‘Betrayal’ o Traïció és tota una radiografia de la decadència de les relacions matrimonials.

Carles Alfaro agafa la direcció d’aquesta peça i la transforma en tot un laberint, fet que queda reflectit a l’escenari. Gris, com la vida mateixa on es mouen Robert (un meravellós Francesc Orella, el marit traït), Emma (una correcta Vicenta Ndongo, la dona que enganya a tots dos, inclòs a ella mateixa). Entre ells dos, Jerry (Francesc Garrida, el menys brillant dels tres).

La batalla de mitges veritats es resolt amb l’inquietant soroll de les pilotes d’esquaix quan xoquen amb el terra de la pista de joc.

La versió d’Alfaro es mostra sòlida en la seva major part, però sempre poden existir esquerdes que facin trontollar a tot l’edifici com les expressions angleses sense sentit que tenyeixen el text de tontos ‘lovely’ o ‘cheers’ que no aporten res. Encara que ho podríem considerar un toc d’esnobisme per part del traductor, no és més que un intent de disfressar amb paraules buides allò que amb un altre tipus de mots no s’aconsegueix.

Un altre canvi que no calia és traslladar l’acció a Barcelona, ja que en aquesta poc importa si els personatges són catalans, britànics o suecs perquè el llenguatge dels traïdors i de la traïció acostuma a ser en tots llocs semblant.

El gran triomf d’aquesta obra s’aconsegueix portant a límits insospitats el significat o significats de les paraules. I al explicar la història a l’inrevés provoca que el públic es desconcerti i busqui any rere any, sense perdre en cap moment el fill, les respostes als perquès, precisament en una trama que no és capaç de resoldre tots els perquès, perquè precisament a la vida real tampoc en som capaços.