Mostrando entradas con la etiqueta Francesc Orella. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Francesc Orella. Mostrar todas las entradas
Font: Belen Ginart (ara.cat)
Havies fet un Bernhard alguna vegada?
No, és el meu primer Bernhard. És un plaer i un privilegi entrar en el món d’aquest home. És un d’aquells autors clarividents, lúcids, crítics, com Dürrenmatt o Brecht. Els seus personatges són complexos, calidoscòpics, tenen molta força escènica, interpretar-los és tot un repte. Diuen coses que et fan reflexionar i això sempre és un plaer. 
L’obra té un inici anecdòtic: el funeral solemne d’un coronel mort en un atemptat frustrat contra la parella presidencial.
Dins del que és l’obra, l’excusa argumental és una anècdota. Però és una anècdota central perquè fa que surtin a la llum les pors del president i la seva dona, i propicia la descripció que aquests dos personatges fan sobre la situació social i política del seu país. 
I no en surten gaire ben parats. 
L’obra descriu com és la condició humana quan es té el poder, com s’hi aferren els personatges i també com es comporta el poder en la intimitat. El president i la presidenta són verborreics, parlen per vèncer les seves pors, les seves angoixes, les seves neures.
I quin paper hi juguen els altres personatges? 
La major part del text el tenen el president i la presidenta, però hi ha una galeria de personatges que bàsicament escolten i són fonamentals.
És una obra de denúncia?
Ho és en molts aspectes. Els polítics no hi queden gaire ben retratats. Fa una comparació perversa i molt interessant entre política i art. Hi ha frases meravelloses, lúcides, encertades, que fan diana i faran reflexionar l’espectador. El polític que vingui se sentirà al·ludit, o com a mínim li ressonaran algunes de les coses que es diuen. L’obra no és només política, però sí que és una sàtira política, descarnada i necessària en aquests moments. 
L’obra està escrita als anys 70. ¿Té moltes ressonàncies actuals?
Sí. Crec que la majoria dels polítics acaben caient en les mateixes trampes. L’honestedat i l’ètica haurien de prevaldre, però malauradament sembla que el poder sigui un sinònim de corrupció i d’embogiment, sembla que perdin el nord i s’oblidin de per què hi són i a qui serveixen. I al final s’acaben servint a ells mateixos i als seus propis interessos. 
¿Et fa vibrar especialment la idea de tenir polítics al pati de butaques?
No sempre poden o volen venir, però s’hi haurien d’atrevir.
Per què els hi recomanaries?
Una mica d’autocrítica sempre va bé. La premsa ja els critica més o menys, però necessiten unes bones dosis de teràpia, no n’hi ha prou amb el Polònia. Els cal qüestionar-se la seva feina, per què la fan, quin sentit té fer-la i què els pot passar quan estan en el poder. El president és una d’aquelles obres necessàries.
¿T’és possible entendre el personatge i empatitzar-hi?
L’obligació de qualsevol actor és entendre el seu personatge, per estrany i negatiu que sigui. El president, com passa amb tots els grans personatges, té contradiccions; si fos lineal i d’una sola peça seria molt avorrit. És un personatge que em fa riure.
Per què?
Un home així és un perill, però em fa riure el sarcasme, la sàtira tremenda, amb què Bernhard descriu aquests personatges. Fa riure pel que té de patètic, per com està de trastocat. Però també provoca por, és evident que és un home absolutament embogit. 
Ets un actor de sòlid prestigi i llarga trajectòria, però sembla que ni tan sols això és un blindatge efectiu contra la crisi. Com vius el context?
El context general és dramàtic. La professió està fotuda. Hi ha menys feina, menys diners i pressupostos, hi ha molt poca producció cinematogràfica… Tinc molts companys, bons actors i amb família, que estan parats. És molt dur i provoca molta ràbia. Personalment no em puc queixar, però no acabes d’estar content quan veus que hi ha gent que hauria d’estar treballant i no treballa.
Com veus el futur?
De moment sóc un pessimista amb sentit de l’humor. Però no veig clar que a curt termini se solucionin les coses, mentre governin els polítics, els bancs i els grans empresaris. Això no vol dir que ens quedem a casa fotuts. Al contrari. S’ha de produir un canvi, però aquest canvi l’hem de provocar. 
'El president', de Thomas Bernhard. Dir.: Carme Portaceli. Amb Francesc Orella i Rosa Renom. Temporada Alta-El Canal (Salt), 25 i 26 d’octubre. TNC (BCN), del 5 de novembre al 28 de desembre
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat) 

 Un dels processos creatius més complexos i enriquidors a què s'han enfrontat al llarg de les respectives carreres. Els actors Francesc Orella i Ferran Carvajal i el director escènic Carles Alfaro coincideixen a l'hora de definir el procés que els ha portat fins a la versió escènica de la novel·la d'Albert Camus L'estranger.
'WORK IN PROGRESS'
El pare de l'existencialisme els ha fet ballar el cap abans de donar per acabada la proposta, que parteix d'una adaptació feta per Rodolf Sirera i el mateix Alfaro. Però, més que mai, els actors han hagut d'arremangar-se i dir-hi la seva per acabar de polir i matisar el text incorporat finalment al muntatge, el relat d'un viatge interior en què el protagonista es desdobla. Des de la cel·la de la presó on espera ser executat, convoca la memòria i en veiem dues versions, com en un joc de miralls: el reu del present és un home madur i reflexiu; el del passat, un jove inconscient que es veu abocat al patíbul per culpa de la seva indolència. Per arribar a port, tot l'equip de l'espectacle ha viscut unwork in progress que, com acostuma a passar amb les coses complicades, els ha reportat també moltes satisfaccions. "Però ens hauria anat bé tenir molt més temps per arrodonir-la", diu Alfaro.
CASTIGAR LA INDIFERÈNCIA
L'estranger , escrita el 1942, és la història de Meursault, un home amb una vida discreta, gairebé vulgar, fins que les circumstàncies en canvien el rumb. Una estona després d'haver evitat que un amic matés un home, és ell qui comet el crim. Però la condemna a mort li arriba per la seva actitud davant la vida. És tota la societat qui el jutja. I li retreu la seva indolència, el fet que tot li sigui indiferent.
"Meursault no vol ser protagonista de res, no es posiciona. I arriba un moment que el seu comportament no és acceptat pel seu entorn. Es converteix en estranger del seu voltant i també de si mateix", diu Alfaro. Francesc Orella afegeix que l'obra "és una anàlisi de l'absurd de la conducta humana".
INTROSPECCIÓ A DUES VEUS
En l'Europa d'entreguerres en què Camus escriu l'obra, és fàcil que l'apatia de Meursault fos un mal comú. El cas és que a ell l'ha portat a la presó, i és justament la seva cel·la l'escenari de l'adaptació dirigida per Alfaro. Aquí és on es produeix el diàleg entre les dues versions del personatge, que poc abans de ser executat fa una reconstrucció del que ha estat la seva vida. És un acte de presa de consciència sobre la importància dels propis actes i posicionaments. "Fa un autojudici -explica Alfaro-. Redefineix la seva pròpia existència a partir del record".
L'ESTRANGER
TEATRE EL CANAL (SALT) / TEATRE LLIURE DE GRÀCIA (BARCELONA)
12 i 13 d'abril / Del 18 d'abril al 12 de maig

UNA DÈCADA DESPRÉS DE LA CAIGUDA
L'estranger és la segona col·laboració entre Francesc Orella i Carles Alfaro al voltant d'un text d'Albert Camus. Es van estrenar amb La caiguda, un muntatge memorable acollit amb tots els honors (entre altres premis, va rebre un Max al millor actor) i que va veure la llum per primer cop el 2002 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Per a Orella, el magnífic precedent ja hauria estat suficient per tornar-se a engrescar amb una obra de Camus. A més, confessa la seva admiració per l'escriptor i pel director Carles Alfaro, que el convida a assumir nous riscos escènics. Alfaro, per la seva banda, té ganes de continuar explorant les possibilitats escèniques de l'obra de l'existencialista. L'entusiasma la seva manera d'abordar temes claus sense fer-ne judicis. Confessa que el pròxim projecte que li agradaria portar al teatre és Calígula.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El viaje interior que recorre el protagonista de El extranjero desde la indiferencia hacia el compromiso es el tema central de la adaptación teatral de la obra de de Camus, que el director y dramaturgo Carles Alfaro estrenará en El Canal de Salt (Girona) y el Lliure de Gràcia (Barcelona).

En rueda de prensa, Alfaro ha reconocido hoy que "no ha sido fácil" llevar al escenario una novela como "El extranjero", en la que Albert Camus consigue sumergirse en el pensamiento de Meursault, un hombre acusado de asesinato.
La solución dramática que ha encontrado Alfaro ha sido desdoblar a Meursault en dos personajes: uno joven e indiferente a su entorno, y otro mayor, que ha adquirido un más alto nivel de conciencia.

Francesc Orella interpreta al protagonista maduro y Ferran Carvajal al joven, en un montaje basado principalmente en "la fuerte dialéctica" que se establece entre los dos, según Alfaro.

La obra, que se verá los días 12 y 13 de abril en El Canal de Salt y se representará en el Teatre Lliure de Gràcia entre el 18 de abril y el 12 de mayo, transcurre dentro de la celda donde el protagonista está encerrado mientras espera ser ejecutado.

"Los dos Meursault hablan y debaten en un tiempo onírico sin determinar, pero que podrían ser los últimos minutos de vida del protagonista", según el director.

Orella y Carvajal son los únicos actores sobre el escenario, pero "las paredes de la celda toman vida", según ha dicho Alfaro, que no ha desvelado detalles pero ha mencionado la presencia de las voces en off de Andreu Benito, Carles Martínez, Xicu Masó y Vicenta Ndongo.

Los temas centrales de la adaptación de El extranjero, que se representará en Salt y Barcelona en catalán bajo el título L'estranger, son la conciencia, el compromiso, la sinceridad, la libertad individual, la inocencia y la dificultad de juzgar al prójimo.

Grandes temas que la obra teatral concentra en la personalidad y evolución del protagonista, pero que "son eternos" y pueden trasladarse a la sociedad de nuestros días, según Orella.

"Yo veo muchos Meursault en nuestros días", ha asegurado Alfaro, en relación a "lo tentador que resulta vivir al día, disfrutar de los pequeños placeres, optar por una moral sin culpa y desentenderse del mundo que nos rodea, un mundo difícil de entender como el actual, donde el mal tiene muchas caras y, a veces, resulta difícil de identificar".

"Es evidente -según Orella- que vivimos en un mundo absurdo. Tan absurdo como el que rodea al protagonista de 'El extranjero', pero eso lo verá el público sin necesidad de que nosotros lo subrayemos. La obra es eterna y sigue vigente porque es una gran obra".

El extranjero está considerada pieza fundacional del existencialismo, y Camus la escribió en 1942, por lo que muchos estudiosos consideran que Meursault encarna el sentimiento de apatía del ciudadano europeo de entreguerras.

Pero es también una obra "muy autobiográfica", según Alfaro, que ha preferido centrarse en la lucha interna y el viaje íntimo y personal del protagonista.

"Meursault crea empatía porque, de alguna manera, es un mártir de la verdad y la libertad, pero ¿sería posible vivir en un mundo poblado por Meursaults?, es decir, un mundo sin mentiras, plagado de individuos totalmente francos que se rigen por sus propias normas y prescinden de su entorno?", se ha preguntado Alfaro.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
A l'ensopegada general de l'increment de l'IVA cal afegir la sotragada de mitja dotzena d'actors que han hagut d'abandonar un muntatge per una lesió temporal. És evident que l'actuació en directe porta intrínsec aquest risc, però també és cert que mai com en aquests mesos s'han multiplicat unes baixes laborals que, d'altra banda, s'han produït majoritàriament fora d'escena. Aquesta és una llista prou representativa d'aquests mesos horribilis de l'escenari català.
La primera baixa sonada va ser la d'Anna Lizaran. Unes molèsties li feien impossible assumir un paper monstruosament gegantí com el de Valère a La Bête. Va agafar la baixa, pocs dies abans de l'estrena, que es va haver d'ajornar tres setmanes perquè Jordi Bosch la substituís. Es va estudiar fer un canvi de papers dins de la companyia per provar de reduir l'endarreriment de les funcions. Es va descartar. Bosch es va presentar aclarint que quan Lizaran es recuperés, recuperaria el seu lloc protagonista. En realitat, el canvi de repartiment va implicar també una reducció de la gira, ja que Bosch no va voler faltar al compromís de l'espectacle, en el qual ja estava contractat. Lizaran té emparaulat, com a mínim, un altre gran projecte, amb dramatúrgia de Pau Miró al Teatre Lliure. Ja quan es va presentar, no tenia data reservada.
Maife Gil lluïa un paper protagonista a la comèdia sentimental Noies de calendari. Quan feia poques setmanes que estava en cartell, es va fer mal al peu i va ser impossible seguir amb la representació. Va cobrir la baixa Carme Balagué. L'obra aspirava a fer estada fins a passar el Nadal al Poliorama. Finalment, tampoc acompanyaven les dades a taquilla i es va haver de retirar a finals de novembre.
Sol Picó tenia una temporada prometedora a Barcelona. Perquè presentava al TNC l'espectacle Memòries d'una peça (estrenat a Temporada Alta aquesta tardor) i repescava El llac de les mosques al Romea. Una lesió al menisc de la mateixa ballarina el mateix dia de l'estrena a Salt ha implicat l'anul·lació de funcions del Romea. Probablement, sí que es pugui mantenir la funció al TNC (del 4 al 14 de juliol).
Pere Arquillué es va trencar el menisc coincidint amb l'estrena de Cyrano al Centro Dramático Nacional. Simplement, es va endarrerir l'estrena un dia. Ara, l'actor haurà de trobar alguna temporada per fer-se una operació abans que la lesió esdevingui crònica. Sí que ha estat definitiva la lesió de Rosa Raluy. En el pont de desembre va caure en plena actuació i es va trencar tíbia i peroné. Debutava en el seu exercici aeri en tela de seda.
També en el camp del circ s'ha produït l'última baixa laboral coneguda. Es tracta de Jeremias Faganel, que es va lesionar a l'esquena mentre practicava a la perxa xinesa, pocs dies abans de l'estrena. La troupe d'El dorado va decidir mantenir totes les funcions, tot i que rebaixant l'exigència física a aquest acròbata, endarrerint l'estrena oficial una setmana. A partir del 21 de desembre ja es representa l'espectacle amb tots els exercicis acrobàtics previstos. La temporada s'acabarà el 13 de gener. També ha causat baixa al Romea Forests, a causa d'una baixa imprevista d'una actriu anglesa. Estrenada a Birmingham, ha fet una única funció a Catalunya. L'entrada al Romea ja va ser in extremis. Ara, s'ha descartat pel cost que significaria repetir assajos amb una nova actriu que la substituís.
L'única alta
L'any passat, l'única baixa va ser la de Francesc Orella. Pocs dies abans de l'estrena d'Hedda Gabler va relliscar a l'estació de Valldoreix i es va trencar el peu. El va substituir el director, David Selvas. Ara Orella està en forma. De fet, aquesta és la seva temporada al Lliure: va encadenant una producció darrere l'altra. De fet, tindrà el privilegi de poder representar el paper d'Hedda Gabler, ja que gràcies a l'èxit de l'any passat, es va decidir reprogramar.

Si un actor es cura, no recupera el seu lloc titular

La tradició marca que si algun actor o actriu en substitueix un altre per qualsevol raó, aquest manté el seu nou paper fins que la producció continuï viva. Per això s'entenen les dèries dels artistes a cuidar-se molt, sobretot quan tenen un repte a escena. Si els intèrprets que tenen papers protagonistes no solen trigar a tenir una nova oportunitat, molt més difícil és recuperar el lideratge en les proves de càsting per als personatges secundaris. Per això, és doblement dolorós haver de deixar una producció per una lesió fortuïta.
En el cas de les actrius, sempre han considerat una raó d'arraconament la seva maternitat. L'excepció són actrius com ara les de T de Teatre, que, empresàries i actrius alhora, van saber donar-se temps i substitucions per poder afrontar els naixements dels seus fills, durant uns quants anys. Les gires no afluixaven; les substitucions no eren gens traumàtiques.
De substituts que han quedat per sempre, n'hi ha un bon grapat. Un dels més sonats és Paco Mir. En els inicis de Tricicle, Joan Gràcia i Carles Sans van necessitar un substitut, perquè el tercer membre del grup els va deixar a l'estacada pocs dies abans d'un festival de mim. Necessitaven un recanvi. Sans coneixia un company. Gràcia proposava Mir. Primer Sans va trucar al seu amic. Comunicava. Van anar a l'altra opció. Mir era a casa. I ara és Tricicle indiscutible.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i ROSA VILA
DURADA: 1h 25min (primera part)/ 15min (entreacte)/ 45min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

És hora de parlar de teatre. Més enllà de que hi hagi o no un discurs independentista, Pàtria és una obra de teatre més a analitzar. I tal com diu i demostra el candidat en bona part de l'obra, la sinceritat és prioritària.

Jordi Casanovas és un gran autor de thriller, i aquesta trama podia haver sigut explicada en aquest gènere, li hauria donat si més no un ritme i una angoixa que no té. Tret de la història que bona o dolenta és la que és, la dramatúrgia per la que ha optat el Casanovas no és la més adequada. Li falta ritme, ha desfragmentat tant la història que la fa monòtona i pesada. Una trama amb més aspecte de continuïtat, sense tanta negror, hagués ajudat a l'espectador a fixar la seva atenció en la trama.

El millor del muntatge és la posada en escena, escenari allargat on desfilen els personatges entre diàlegs i monòlegs i amb una il·luminació excel·lent del David Bofarull, que ajuda a ressaltar la magnífica caracterització dels personatges que ha fet el Lucho Soriano i la Mariona Trias.

En les interpretacions hi ha per tots els gustos. Magnífic, com ja és habitual, el Francesc Orella, que hi viu i respira tota l'estona com el candidat de la "Pàtria". Però la interpretació que més sorprèn és la del Marcel Borràs, que interpreta al seu fill que pateix la síndrome d'Asperger, una mena d'autisme lleu. L'únic 'però' interpretatiu ve de la mà de la Lluïsa Castell, que darrerament passa pels seus papers sense quedar-s'hi. 

Independència a part, Pàtria és una obra de sentiments, de mentides, d'allò que voldrien ser i no som, en definitiva de vida. Pàtria forma part d'una trilogia sobre la terra, Catalunya, que el Jordi Casanovas va iniciar amb Una història catalana (que aquesta temporada es podrà tornar a veure a la Sala Gran del TNC). Lluny de la primera, dramatúrgicament, Pàtria es queda a mig camí i no acaba de quallar com l'anterior. No sempre és pot ser heroi, i aquesta vegada el Jordi Casanovas ha fallat el tret.

PÀTRIA

by on 17:21
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i RO...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions complexes. Això és Pàtria, un text que, només fa un any, semblava poc creïble. L'obra, coproduïda per El Canal i el Teatre Lliure, imagina com un periodista es revolta en una retransmissió d'un debat, a sis mesos de les eleccions i, sense voler-ho, es converteix en el candidat predilecte de tota l'audiència. Més enllà encara, d'un grapat d'electors majoritaris. Dos dies abans de les eleccions, o sigui el pròxim 23 de novembre, no se sap per quin motiu desapareix, quan ja les enquestes el pronosticaven com el president que duria Catalunya a la independència. L'obra s'estrenarà divendres, Dia de la Hispanitat, al Teatre de Salt i farà estada del 18 d'octubre a l'11 de novembre al Lliure de Gràcia.
Francesc Orella és aquest presentador que s'atrevirà a parlar i a opinar com ho fa la gent del carrer, amb un discurs net sense l'artifici de l'ofici del polític. Casanovas s'imagina professionals de la comunicació com ara Miquel Calçada, Mònica Terribas i Jaume Barberà, o l'exentrenador del Barça Pep Guardiola. No ho fa amb cap Belén Rueda de torn, cosa que reflecteix la seva voluntat de fer una obra d'intriga de personatges, allunyant-se d'una comèdia de despropòsits. Sí que hi ha “respirs d'humor”, matisa l'autor i director Jordi Casanovas, tot i que les vivències dels personatges voregen la tragèdia.
Pàtria, més enllà de la trama –gran part de la qual no s'ha volgut revelar–, és una història de personatges, de com un periodista assumeix convertir-se en candidat, de com un candidat professional comprova la popularitat del nouvingut, de com una família s'ha de transformar per culpa de la tirania de l'agenda política. Orella s'erigeix com el candidat perfecte que tant podria atraure els que es van manifestar l'11 de setembre com els que van promoure una democràcia directa i de nova fornada al 15-M. “Ara –admet ell mateix–, jo no sé si em votaria.”
Al costat d'Orella, també hi ha Marcel Borràs (el fill del periodista), Àlex Casanovas (el polític professional), Lluïsa Castell (la dona), Fermí Reixach (un personatge del qual no s'ha volgut revelar res més que apareix en una escena sorprenent amb Borràs) i Rosa Vila (l'assessora del nou polític).
L'espectacle s'ha assajat “a la manera Vilafranca” de Casanovas. Els actors han anat coneixent el futur dels personatges amb comptagotes, assaig a assaig. La trama no ha variat gaire, però Casanovas sí que ha integrat tots els matisos que aportaven els actors en els assajos. Aquesta suma de factors ha aconseguit que tots els personatges siguin molt humans, complexos. Lluïsa Castell sentencia: “La mare, no sé si és gaire creïble, però jo l'entenc molt.”
El 2008, Casanovas (acompanyat de Santi Ibáñez) va fer un espectacle que beu d'aquesta voluntat popular, que un ciutadà corrent pugui aspirar a la presidència del govern, Míting. S'hi presentaven com si fossin un nou partit polític: “Ens van arribar 2.500 sol·licituds d'afiliació que ens deien on podien ingressar aportacions per fer realitat aquell partit!” La realitat, però, ha superat la ficció. Tant és així, que el que avui sembla una obra oportunista és en realitat una trama que ha quedat engolida per la realitat social.
Jordi Casanovas ja va fer una obra sobre la identitat catalana al T6 del TNC, Una història catalana, el 2011, de la qual ara es prepara una nova versió a la Sala Gran, del 21 de febrer al 7 d'abril. En aquella ocasió, va voler buscar les arrels rurals en contraposició a l'ascensió social de les ciutats (no sempre per conductes exemplars). Ara, Pàtria furga en la política i la memòria. La seva trilogia sobre identitat catalana acabarà amb una peça (encara sense data ni lloc d'estrena pública) titulada Vilafranca, que posarà la lupa en la família. Casanovas somia en el candidat perfecte. Ja va fer un cant a la Revolució el 2009, tot i que amb un rerefons en el món digital, que ja havia indagat en la seva trilogia de videojocs.

El Teatre Lliure s'integra a Mitos 21

El director del Teatre Lliure és el vicepresident de la xarxa de setze teatres europeus, Mitos 21. Acabats de signar els estatuts fa un mes, Mitos 21 posa l'èmfasi en l'intercanvi entre els professionals de les sales disposats a qüestionar i reconsiderar el paper, la funció i la utilitat de les grans institucions públiques de teatre en la societat contemporània.
Pasqual advertia ahir que, tot i els cataclismes apocalíptics a la cultura, cal continuar treballant per un futur millor. Aquest és l'objectiu de Mitos 21, que va començar els primers contactes el 2008. El Lliure és “l'únic teatre del sud d'Europa”, remarca Pasqual, i ha de donar eines per fer més eficient el treball dels professionals. Per exemple, en la darrera cita, es van trobar tots els caps de comunicació dels teatres per buscar noves fórmules per captar l'interès del públic avui.
Ahir el Teatre Lliure va començar la temporada amb un concert dramatitzat, amb música de Heiner Goebbels i textos de Gertrude Stein, Songs of wars I have seen, que es repeteix avui.

El candidat de tots

by on 17:47
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions co...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Aquest migdia Lluís Pasqual ja ha desgranat tota la temporada 2012/13 del Teatre Lliure. Els dos conceptes que l'engloben, segons el director, és el "xoc de generacions" –es confessa preocupat pels joves a la vintena– i "fer teatre contra la por". Per això assegura que ha volgut fer una temporada "il·luminista" amb gent que sigui capaç de mirar la realitat "amb certa tendresa i humor". Ha programat 31 espectacles –entre grans coproduccions i petits espectacles de lectures dramatitzades– i  també ha encetat un apartat de concerts. A més, promet reobrir l'Espai Lliure per a què hi actuïn joves que comencen a fer teatre, sense que això signifiqui un sobrecost pel teatre, que té un pressupost per al 2012 de 7,6 milions d'euros. D'entre els noms que destaquen per la temporada que ve en seleccionem 10. 
- Francesc Orella: L'actor protagonitzarà tres espectacles al Lliure. Farà de candidat de president de la Generalitat a Pàtria de Jordi Casanovas. També protagonitzarà L'estranger de Camus dirigit per Carles Alfaro i podrà ser a la reposició de Hedda Gabler on aquesta temporada no va poder actuar perquè es va trencar un peu.
- Pau Miró. Lluís Pasqual ha recuperat la figura de l'autor resident. Serà Pau Miró, autor de l'èxit d'aquesta temporada Els jugadors. S'ocuparà de fer dramatúrgies per encàrrec i, a més, està preparant un text d'Alan Bennett on previsiblement Anna Lizaran farà de sense sostre. 
- Lluís Pasqual. Hi serà per partida doble. Dirigirà una obra que fa temps que acarícia Blackbird de David Harrower (sobre una història d'amor i pederàstia) i dirigirà Els feréstecs, un Goldoni que assegura que li ha demanat el públic. Els feréstecs seran Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz, Xicu Masó i torna al teatre Laura Conejero.
- Miguel del Arco. És l'últim director-dramaturg de moda a Madrid. Autor de les dues obres que han triomfat als Max, Veraneantes i La función por hacer. Com que 'Veraneantes' no ha pogut arribar a fer estada al Lliure perquè han hagut de tancar la companyia per culpa de la crisi, Pasqual l'ha fitxat amb un altre espectacle: Juicio a la Zorra, on Carmen Machi interpreta l'Helena que dóna una nova visió de la Guerra de Troia. 
- Pau Carrió: El jove director torna a ocupar-se del cicle de lectures dramatitzades. Aquest any giraran al voltant de la memòria europea. Hi haurà nou espectacles dirigits per David Selvas, Juan Carlos Martel, Lluís Pasqual, el mateix Carrió, Carme Portaceli, Pau Miró i els germans Queco i Rosa Novell.  Un d'aquests espectacles, el que dirigeix Pasqual, sorgirà d'un taller per a actors.
- Daniel Veronese. El director argentí que vam descobrir amb Àlex Rigola –absent a la programació– torna al Lliure amb Los hijos se han dormido, una versió de 'La gavina' de Txèkhov.
- Josep Maria Mestres. El director dirigeix un Mark Ravenhill anomenat Dispara. Agafa tresor. Repeteix. amb actors de la seva 'troupe' com Sílvia Bel o Àlex Casanovas o Carmen Machi que no eren habituals del Teatre Lliure.
- David Albet. El nou conseller del CoNCA dirigeix la BCN216, el grup instrumental que serà resident al Teatre Lliure. A més d'inaugurar la temporada el 10 d'octubre amb Songs of wars I have seen, faran un cicle de concerts al foyer i participaran en una ràdionovel·la de L'estranger.
- Tortell Poltrona. La Hedda Gabler de David Selvas i Laia Marull torna per tancar la temporada que ve, després d'assolir ple absolut aquesta temporada. També torna la cuidada programació familiar, amb tres espectacles, dos dels quals ja s'han fet aquesta temporada, Un bosc de cames i Lava. I també tornarà Tortell Poltrona per Nadal però no amb el circ sinó amb Grimègies un solo on reflexiona sobre la mort. 
- Blanca Portillo. És l'altra actriu de l'escena espanyola que farà temporada al Lliure ni més ni menys que amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Interpretarà La vida es sueño de Calderón de la Barca. Ella serà Segismundo. 
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


TEXT: INGMAR BERGMAN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA i FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: FRANCESC ORELLA, MÒNICA LÓPEZ, MIQUEL CORS, MARTA ANGELAT i AINA CLOTET
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i TEATRO ESPAÑOL DE MADRID
SALA PETITA (TNC)


El TNC ha gosat a programar Ingmar Bergman, tot un mestre de la intimitat que amb racionalitat i intel·ligència treu a la llum les diverses emocions humanes. Ens presenta les passions fora de tota lògica, només basant-se en els mateixos actes. La vida de parella exposada a la mirada pública sense cap tipus de tabús.

Amb una excel·lent primera part, on els tempos, les interpretacions, la cuidada direcció i l'escenografia de Graenzel/Cervià funcionen a la perfecció. Francesc Orella i Mònica Lòpez aconsegueixen guiar-nos de manera força convincent pel viatge des de una parella aparentment perfecta fins a l'esquerda que suposarà el començament del final. Francesc Orella, Johan, mostra un cop més tot el seu potencial de la seva maduresa artística. li acompanya una Mònica Lòpez, Marianne, que comença de manera desigual, però que quan va avançant l'obra guanya fortalesa, per acabar a l'alçada de la seva parella.

De Escenes d'un matrimoni passem a Sarabanda a la segona part i tota la brillantor que havíem gaudit en la primera part s'esfuma. Miquel Cors pren el lloc de Francesc Orella i dóna vida a un vell Johan que a perdut no només la força del seu predecessor sinó que a pesar de l'amargor i la malícia, no aconsegueix que el seu to pesi per sobre de tot la resta. La nuesa que haurien de mostrar els personatges no va més enllà del físic i ens deixa personatges sense persona.

Marta Angelat es reserva el paper de la vella Marianne, que després de la primera part, torna reconvertida en un monòleg amb si mateixa i amb la resta de personatges, però que pel camí ha perdut tot com a persona i com a personatge. Francesc Orella és Henrik, fill del Johan que si Escenes d'un matrimoni va ser un pes pesat ara no va més enllà de la ploma. I per acabar de arrodonir-lo, Aina Clotet apareix convertida en Karin, la filla de Henrik, una noia sense personalitat que viu a l'ombra del seu pare. Karin hauria d'estar a punt de volar del niu i sortir a la realitat, però sembla ser que no tingui més de sis anys i continuï jugant amb nines.

Tots els riscos necessiten terra ferma per poder arribar a l'èxit. Escenes d'un matrimoni la té, no obstant això Sarabanda no trepitja més que sorres movedisses de principi a fi. Només caldria una miqueta de maquillatge als personatges de la primera part per convertir-los en vells per millorar tota la peça.

Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HAROLD PINTER
ADAPTACIÓ: ESTEVE MIRALLES
DIRECCIÓ: CARLES ALFARO
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, VICENTA NDONGO i FRANCESC ORELLA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL- Centre d’Arts Escèniques de SALT/Girona
TEATRE LLIURE


Dos homes i una dona, un triangle. Dos amics, marit i amant de la dona i un tipus d’amistat de saber sense voler saber. ‘Betrayal’ o Traïció és tota una radiografia de la decadència de les relacions matrimonials.

Carles Alfaro agafa la direcció d’aquesta peça i la transforma en tot un laberint, fet que queda reflectit a l’escenari. Gris, com la vida mateixa on es mouen Robert (un meravellós Francesc Orella, el marit traït), Emma (una correcta Vicenta Ndongo, la dona que enganya a tots dos, inclòs a ella mateixa). Entre ells dos, Jerry (Francesc Garrida, el menys brillant dels tres).

La batalla de mitges veritats es resolt amb l’inquietant soroll de les pilotes d’esquaix quan xoquen amb el terra de la pista de joc.

La versió d’Alfaro es mostra sòlida en la seva major part, però sempre poden existir esquerdes que facin trontollar a tot l’edifici com les expressions angleses sense sentit que tenyeixen el text de tontos ‘lovely’ o ‘cheers’ que no aporten res. Encara que ho podríem considerar un toc d’esnobisme per part del traductor, no és més que un intent de disfressar amb paraules buides allò que amb un altre tipus de mots no s’aconsegueix.

Un altre canvi que no calia és traslladar l’acció a Barcelona, ja que en aquesta poc importa si els personatges són catalans, britànics o suecs perquè el llenguatge dels traïdors i de la traïció acostuma a ser en tots llocs semblant.

El gran triomf d’aquesta obra s’aconsegueix portant a límits insospitats el significat o significats de les paraules. I al explicar la història a l’inrevés provoca que el públic es desconcerti i busqui any rere any, sense perdre en cap moment el fill, les respostes als perquès, precisament en una trama que no és capaç de resoldre tots els perquès, perquè precisament a la vida real tampoc en som capaços.

TRAÏCIÓ

by on 0:48
FITXA ARTÍSTICA TEXT: HAROLD PINTER ADAPTACIÓ: ESTEVE MIRALLES DIRECCIÓ: CARLES ALFARO INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, VICENTA NDONGO i FRA...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,