Mostrando entradas con la etiqueta Daniela Feixas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Daniela Feixas. Mostrar todas las entradas

de DANIELA FEIXAS
dirección RAMON SIMÓ
intérpretes TILDA ESPLUGA, ANNA GÜELL y DANIELA FEIXAS
duración 80min
fotografías Q-ARTS TEATRE
producción Q-ARS TEATRE y TEMPORADA ALTA
SALA MUNTANER

Daniela Feixas ha creado el Gregor Samsa de la identidad de género. En una especie de justicia poética, su personaje se convierte en todo aquello que odia, aquello que lucha por prohibir. Para los fervorosos creyentes, un día se acostó como un dios y se levantó con forma de demonio.

Simone obviamente bebe de Beauvoir, pero también de Kafka o incluso a veces hay ligeras pinceladas de Saint-Exupéry, además de ser un soplo y bofetada de realidad que podemos encontrar en cualquier noticiero. 



Simone es una comedia, con un humor negro, oscuro bien oscuro. La dramaturgia ha puesto su mirada en personajes rozan los estereotipos, por una parte: la clase alta más pudiente, conservadora, católica y con un tufo retrógrado y por otra la clase trabajadora, focalizada en el personaje que interpreta la propia Feixas, una prostituta de cuarenta años.

Además de la esperpéntica situación, Simone juega con el lenguaje a través del personaje de la Rosa, una hilarante Anna Güell, que a pesar de lidiar con un espejo excesivamente presente, consigue dibujar la mejor interpretación de la función. De su boca sale veneno. Sus réplicas son las que te ponen sobreaviso y al mismo tiempo de ser las que provocan mayores carcajadas por parte del público

Tilda Espluga da vida a este hombre convertido en mujer de la noche a la mañana, el ministro de justicia de un país al borde de la revolución por la aprobación de unas nuevas reglas morales. Su personaje, central en la trama, es el más disperso, toca demasiados asuntos y al final queda una extraña sensación de estar desdibujado en exceso, a pesar del excelente trabajo actoral por enderezarlo. Hay algo que no acaba de cuajar.



Además de la dirección, Ramon Simó vuelve a encargarse de la escenografía, en la cual todo el poder recae en un sofá. Pieza clave por su versatilidad y porque realmente aquí los que necesitan acaparar la atención (y lo consiguen) son el texto, la dramaturgia y el trabajo actoral.

El cóctel final es una mezcla de querer y quedarse a medias. Quizás se haya perdido en medio de la búsqueda excesiva de la sonrisa fácil, pero esta Simone debería haber forzado un poco más la máquina, la crítica con una buena dosis de mala leche y menos autocomplacencia.

SIMONE

by on 20:27
de DANIELA FEIXAS dirección RAMON SIMÓ intérpretes TILDA ESPLUGA, ANNA GÜELL y DANIELA FEIXAS duración 80min fotografías Q-ARTS ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

A PARTIR DE "EL CONEJITO DEL TAMBOR DE DURACELL" DE MARTA GALAN
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: MARC MARTÍNEZ
INTÉRPRETE: CLARA SEGURA
DURACIÓN: 1h 20min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: BITÓ PRODUCCIONS y TEATRE LLIURE
ESPAI LLIURE (LLIURE MONTJUÏC)

No soy madre, pero soy mujer y lo del multitasking debe ir en los genes, aunque la vida de esta madre y mujer parezca que tenga más horas que la de ninguna otra. Nada más entrar en la sala nos recibe una eléctrica Clara Segura, cuya electricidad le durará hasta el final, a tenor por el non-stop de un monólogo que no da tregua y el cual no sólo pide espectadores despiertos y atentos a cuanto allá suceda, sino ávidos a seguir el ritmo con la protagonista.

Una enorme boca de vertedero se ha instalado en un habitual íntimo Espai Lliure. Escena a tres bandas, pero desde el inicio todo desaparece y como si estuvieras hipnotizada no puedes dejar de mirarla, de mirarle. Con un lenguaje directo, de aquel que se habla a la calle, empiezan a brotar pensamientos, miedos, sensibilidad, lloros, deseos, una felicidad que nos deja exhaustos.

Una mujer de una fortaleza inenarrable que lo que sería una simple anécdota provoca que su perfecto castillo de naipes se derrumbe y le comiencen a brotar todos los miedos que tiene escondido tras esa armadura social de aparente placidez. 1440 minutos de un día que dan para mucho, vida profesional, privada e íntima pasan delante de los ojos y los oídos de un espectador atónito ante las explicaciones sin pausa de la carga que supone ser mujer y madre en la actualidad, por las esperanzas que nos y otros tienen depositadas en ti.

Sólo le faltaba el monólogo, Clara Segura nos había dejado boquiabiertos con sus anteriores papeles, en lo dramático sufriendo con cada palabra y entre risas con sus papeles cómicos, ahora su energía nos enloquece, nos maravilla, nos hipnotiza, porque en el fondo ya hace tiempo que sus interpretaciones nos tiene ganados. No busquen más, la ACTRIZ de CATALUÑA tiene nombre, CLARA SEGURA. A sus pies. Inmensa. Bravo! 

CONILLET

by on 18:05
A PARTIR DE "EL CONEJITO DEL TAMBOR DE DURACELL" DE MARTA GALAN ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: MARC MARTÍNEZ INTÉRPRETE: CLARA SE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

DRAMATURGIA: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓN: LURDES BARBA
INTÉRPRETES: ANNA GÜELL, DANIELA FEIXAS, JOSEP JULIEN y CLARA DE RAMON
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Nos sumergimos en una celebración familiar. El cumpleaños de Emma (Clara de Ramon) es la excusa para que una familia de los años 80 se vuelva a reunir después de unos cuantos años sin verse. De entrada la tensión entre madre e hijo se palpa, hay muchos secretos que luchan entre sí por salir o no a la luz. Reproches, discusiones, cosas de familia y entre medias una historia dormida, la que lleva a la locura a Àngela (Daniela Feixas) sumida en un pozo y que nos despierta del letargo gracias a una puesta en escena que rompe el ritmo de la dramaturgia y nos invita a soñar, un sueño o una pesadilla.

La escenografía acompaña a la oscuridad que despierta el texto, aterrizamos en un salón-comedor con muebles de madera cobriza y paredes en las que se aprecia el paso del tiempo. La tradición, las formas, el qué dirán, en un barrio de "buena gente" en el que poco a poco se van asentando personas extranjeras que despiertan el odio y las desconfianza justificada o no de los habitantes autóctonos, que se sienten cada vez más arrinconados de su lugar natural. Metáfora perfectamente hilada con el que sufren las tortugas autóctonas en riesgo de extinción tras la aparición de las tortugas de California, trabajo que desarrolla Emma.

Si bien es cierto que la metáfora de las tortugas encaja como anillo al dedo con el resto de la dramaturgia, la razón de la locura de Àngela queda como un pegote. Su justificación dentro de la historia general no está bien explicada, se queda demasiado en el titular, hubiera necesitado de una explicación más amplia, bien a través de texto, bien desde otro ángulo, porque al final resulta más bien una anécdota que en lugar de dar dinamismo al texto, estuviera al servicio de alargarlo para llegar a los 60 minutos de duración.

En la parte interpretativa me quedo con la luminosidad que otorga Clara de Ramon al personaje de Emma. No es un descubrimiento que papel detrás de papel toma las riendas del escenario para hacérselo suyo y se ha convertido en una figura indispensable de la hornada de jóvenes actores. No hay papel pequeño y la presencia de la Daniela Freixas lo corrobora. A pesar que en ciertos momentos su propia dramaturgia no acabe de cuajar, su presencia en el montaje aporta un aire fresco en medio de tanta xafogor. Anna Güell por el contrario añade leña al fuego de la oscuridad y su personaje se vuelve gris, con ciertos toques de histrionismo que sobran, en un papel que necesita más vida y naturalidad.

La tortuga de Califòrnia mantiene un discurso un tanto obsoleto y aunque hayan pasado unos años, desde los 80, aún se mantiene eso de primeros los de casa, que se repite en el texto. Reflexión al servicio de la actualidad y una cierta falta de valentía de escribir 2015 en vez de 1980. La realidad no ha cambiado tanto, sigue habiendo muchos fantasmas en las casas propias y ajenas. Reflexionemos.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
“És una obra per a tots els públics, perquè rep tothom”, diu l’actor Francesc Orella sobre El president de Thomas Bernhard. Carme Portaceli dirigeix Orella i Rosa Renom en un muntatge de l’obra de l’autor austríac que estrenarà al teatre El Canal de Salt els dies 25 i 26 d’octubre, dins de la programació del Festival Temporada Alta, i que després es podrà veure al TNC del 5 de novembre al 28 de novembre. 
Sí, hi rep tothom, però sobretot la socialdemocràcia centreeuropea hegemònica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, recorda Bernat Puigtobella, traductor al català d’El president, una de les obres més explícitament polítiques de l’escriptor austríac mort fa 25 anys. Segons el director del TNC, Xavier Albertí, El president funciona com “una al·legoria sobre el comportament d’alguns governs europeus”. 
“És una obra d’utilitat pública”, diu Orella sobre una peça teatral que considera una “vomitada dialèctica”. El president, escrita a la dècada dels 70, en els anys de plom, comença després d’un atemptat contra el president d’una democràcia centreeuropea. Ni ell ni la seva dona pateixen cap ferida. Moren un coronel i el gos de la presidenta. Quan s’alça el teló la parella presidencial, interpretada per Orella i Renom, es preparen per anar al funeral. “Es vesteixen impecablement, com si fossin actors que han d’anar a representar un paper”, explica Portaceli. De fet, “són personatges que sobreactuen”, afegeix Puigtobella. “L’obra també tracta sobre la relació entre el teatre i la política. Els polítics són mals actors, i al teatre podem explicar com de falsos són els polítics”, assegura el traductor. 
Dictadors i “targetes opaques”
Després de l’enterrament, i atemorits davant la possibilitat d’una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Ella, afectada per la mort del gos, es refugia a la muntanya. Ell viatja fins a Estoril, al Portugal anterior a la Revolució dels Clavells. “Hi ha un interès antropològic per les dictadures europees”, recorda Albertí, i Bernhard situa l’obra quan Portugal, Espanya i Grècia estaven governades per dictadors. “Aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura”, diu Portaceli. Viure-hi, sí, però sobretot seguir manant. Segons Orella, Bernhard fa “una radiografia descarnada i vitriòlica” del poder, però, com sempre en els textos de l’autor de L’imitador de veus, burxa en les contradiccions de les ideologies. “El discurs dels personatges és aberrant, però de tant en tant diuen coses políticament incorrectes que potser són certes. No són personatges nefastos i prou, sinó que a vegades et fan combregar amb rodes de molí”, assegura Puigtobella, que també hi veu connexions amb el present. “Tot això de les targetes opaques és una mica el que fa el president anant a Estoril amb l’amant”, diu el traductor. 
Tot i que l’obra és bàsicament un diàleg de monòlegs, els del president i els de la dona, també hi ha espai per a personatges secundaris interpretats per Josep Costa, Daniela Feixas, Montse Pérez, Sergi Misas i Josep Julien. “Faig una intervenció al final com a fatxa, que és una constant a la meva carrera”, fa broma Julien.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: ara.cat
'Nerium Park' de Josep Maria Miró i Coromina, 'Només un anunci' d'Alberto Ramos i la Companyia Guanyadora i 'Space Oddity' de Daniela Feixas i la companyia La Banda han estat les obres finalistes d'aquesta edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral.
Un total de 37 noves produccions teatrals optaven al premi d'enguany que disposava de més dotació econòmica i possibilitat d'exhibició que els anys anteriors. Així doncs el guardó d'aquesta edició finança el projecte guanyador amb prop de 50.000 euros i l'espectacle es programarà en el marc del Festival Temporada Alta 2013 i el Grec 2014.
El jurat que ha avaluat els projectes presentats està format per Sergi Belbel (director i autor teatral), Ramon Simó (director teatral i director del Festival Grec), Andreu Gomila (crític i periodista teatral), Pere Puig (director teatral i de la Sala La Planeta), Josep Domènech (Bitò Produccions) i Guillem Terribas (Llibreria 22), actuant com a secretari.
Enguany, el procés d'elecció ha canviat respecte les passades edicions: els membres del jurat han seleccionat 3 finalistes i el veredicte final del guanyador no es donarà a conèixer fins el proper 6 de maig en el decurs de la presentació dels premis, que es farà a la Sala la Planeta de Girona. L'acte estarà conduit per l'escriptor Josep Maria Fonalleras i comptarà amb l'actuació de Montserrat Carulla amb el seu 'Itinerari de paraules'.
Els projectes finalistes
'Nerium Park', un thriller social de Josep Maria Miró ('El principi d'Arquimedes', 'Gang Bang'), relata en dotze escenes –cada una d'elles corresponent a un mes de l'any i en sentit cronològic – la història d'una parella –Gerard i Marta– des que s'instal·len al seu nou pis, a la urbanització Nerium Park, fins a la desintegració de la parella i d'un model de vida que sempre els havia semblat idíl·lica.
'Space Oddity' de Daniela Feixas ('La dolça Sally', 'Només sexe', 'El bosc') i la companyia La Banda és un thriller apocalíptic amb sentit de l'humor. La proposta narra com l'Eva haurà de vèncer els obstacles per arribar a trobar-se amb la seva mare. La peça posa sobre la taula la relació de la mare i la filla i la d'aquestes dues amb el món exterior. Retrata una societat desintegrada, on s'han perdut tots els drets socials i on la crisi econòmica ha deixat de ser-ho per convertir-se en una normalitat. El projecte presentat estarà dirigit per Mercè Vila Godoy.
'Només un anunci' és un projecte de la Companyia Guanyadora amb un text d'Alberto Ramos ('Els últims dies de Clark K.') que explica com tres personatges (l'Herni, L'Elen i en Diego) han de veure dos esbossos d'anuncis publicitaris, jutjar-los i triar-ne un. Una comèdia que per un costat descriu i aplica una mirada crítica al món de la publicitat i per l'altre se'n riu del que els éssers humans són capaços de fer per amor. El director del projecte seria dirigit per Carles Mallol.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


"No és un espectacle de poemes ni és un espectacle de ballet", avisa d'entrada Magda Puyo. És un malentès que intenta evitar la directora pel fet que l'obra la signa conjuntament amb la poeta Dolors Miquel i la coreògrafa Mar Gómez. La realitat és que Pallarina, poeta i putaés el debut en teatre de text de Miquel (autora de La dona que mirava la teleo Missa pagesa ) i que Mar Gómez ha ajudat a moure sobre l'escena. Però és Puyo qui ha adaptat un text original que es titulava Carn avall (una doble referència carnavalesca i a l'efecte de la gravetat sobre un cos madur) i qui l'ha vestit amb les seves ganes d'investigar. "Al teatre que jo faig hi intento buscar coses que desconec i em faig preguntes estètiques i ideològiques. Em sembla que els teatrers necessitem contaminar-nos amb artistes d'altres àmbits", defensa Magda Puyo.
La Seca acull un espectacle -s'estrena diumenge i farà temporada dins el festival Grec- que té "un tractament textual i visual que va més enllà de la paraula i el gest quotidià, amb una poètica pròpia", diu la directora. Els personatges protagonistes tampoc són gens convencionals: una arqueòloga amb aspiracions de ballarina que es fa dona de fer feines perquè ho considera més digne (Daniela Feixas), la poeta nacional que simbolitza la cultura oficial (Tilda Espluga) i una puta que es fa diputada (i que a més té les formes masculines de Pep Jové).
Les tres dones deambulen per una escenografia plena de mobiliari domèstic gris atestat d'objectes. "Mai havia fet servir tant atrezzo -deia Feixas-. És un espectacle intens però gens difícil de veure". La coreògrafa insistia que és "divertit" i "dramàtic", i que "no deixa canya dreta". Segons Puyo, "és una crítica directa al capitalisme, la sexualitat, l'art, la pressió del mascle davant les dones, la cultura, la política i com nosaltres construïm el país, tot des d'un punt de vista poètic". Dolors Miquel posa en qüestió tots els rols socials, fins i tot el d'actor. "Hi ha una sèrie d'oficis que estan més ancorats en el món real, i hi ha oficis que ens inventem. El text no ho critica, ho exposa", diu Puyo. Fins i tot Josep Pla i Pablo Picasso apareixeran en aquesta gran catarsi teatral.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: MAXIM GORKI
DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, JORDI COLLET, DANIELA FREIXAS, GABRIELA FLORES, LINA LAMBERT, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Portaceli ens convida a baixar a l'andana del metro en aquesta adaptació del clàssic de Gorki. En plena crisi, Els baixos fons ens parlem personatges que van veure com d'un dia perdien el seu estatus, la seva vida acomodada i es convertien en captaires i es dediquen a veure la vida passar des del seu lloc fixe de l'andana.

Aquesta adaptació toca la part psicològica de l'espectador, que en un moment o d'altre pot sentir-se identificat amb qualsevol dels 12 personatges. La posada en escena impressiona. La Sala Petita s'ha convertit en una andana de metro, amb escales als dos costats i d'estètica totalment realista. L'ambient queda sobrecarregat des del primer minut, no només per la tensió entre els protagonistes, que a vegades es passen amb els crits, sinó el joc de llums i moments de foscor, impedeix que l'espectador pugui apartar la mirada un sol minut del que passa a escena.

En el pla interpretatiu ens trobem a la companyia d'actors habituals en els muntatges de la Carme Portaceli on destaca el Manel Barceló i la Gabriela Flores, i entre els no habituals meravellosa interpretació de Lina Lambert i encertada de Nao Albet.

A l'adaptació del text li sobren els deu minuts finals, quan tot sembla tancat en la ment dels espectador, alguna cosa quedava per dir, que no aporta res sinó fa avorrir a l'espectador. Sense dubte que és el moment més idoni per retrobar-se amb aquest text i l'adaptació de la Carme Portaceli i l'Albert Tola no brilla, però convé recordar que ningú estem fora de perill. 

ELS BAIXOS FONS

by on 14:24
TEXT: MAXIM GORKI DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


La mirada de Carme Portaceli i el dramaturg Albert Tola és devastadorament esperançadora. No pot ser d'una altra manera. La directora és una convençuda que, malgrat totes les traves socials, econòmiques i de valors, l'ésser humà sempre busca la felicitat. En l'obra, es comprova que allò que Gorki va escriure a principi del segle XX, individus arraconats de la societat, es reprodueix avui, a les acaballes d'aquell mateix segle XX. Els baixos fons (1902) va ser el presagi d'una revolució, la del 1917, que va intentar retornar el poder al poble. Avui, ni tan sols s'albira un moviment contundent, decidit i radical, constata Portaceli. Tant per la directora com pel director artístic del TNC, Sergi Belbel, és “necessari” recuperar aquest muntatge des del teatre públic: donar veu i posar nom als desheretats. La posada en escena, situada en un passadís d'un metro (del 19 de gener al 26 de febrer a la Sala Petita), intenta evidenciar que tothom es pot trobar en aquest abisme, que la crisi de valors no ha fet més que incrementar-se en aquest segle de progrés i tecnologia.
La mateixa cruel jerarquia de la societat benestant es reprodueix en els baixos fons. Si n'hi ha que tenen la necessitat de refugiar-se en la dignitat de ser un home treballador que, simplement, els deutes l'han dut a dormir entre els indigents, n'hi ha d'altres que disposen d'aquells desgraciats per beneficiar-se. Fins i tot hi ha algun banquer (David Bages) que ha caigut en les trampes dels que han estat més voraços que ell. Es tracta d'“un director d'una sucursal, vaja”, il·lustra l'actor Manel Barceló. Ell, en canvi, interpreta el paper més pervers: el que s'aprofita dels desheretats amb una certa connivència amb el poder establert. Hi ha una corrupció que el protegeix per actuar impunement.
Si d'entrada l'adaptació s'allunyava molt del text de Gorki, cada cop s'hi ha anat acostant més. No calia distanciar-se'n perquè les rèpliques eren vàlides en la Barcelona postolímpica d'avui. Sí que posa un matís Albert Tola: avui els raonaments que han dut molts extreballadors membres de la classe mitjana, a la situació inestable actual són molt més ambigus.
En el text de Gorki, l'únic que tenia esperança era un avi. Portaceli ha volgut que sigui una dona, Sveta (Gabriela Flores), la que provoqui el canvi de paradigma entre aquell grup amorf, reivindicant que no es pot renunciar a l'esperança. La joventut d'Alioixka (Nao Albet) no evoca l'habitual esperança. Aquella és una societat trencada, amb trampes, i els seus membres no la poden fer funcionar. Tola ha incorporat algun text del lúcid Pier Paolo Pasolini, que aporta més buidor i desesperança a l'actitud dels joves.
Dani Nel·lo torna, com en la majoria de les produccions de Carme Portaceli. Companys de la FEI, Factoria Escènica Internacional. De fet, el gros del repartiment inclou els habituals d'aquestes produccions. La música il·lustra el somni, un altre antídot per superar la buidor d'aquells personatges. Aquell món desitjat ha de ser un motiu per viure. Nel·lo explicava ahir en la roda de premsa que tancava un cercle, recordant que el seu pare, Francesc Nel·lo, va dirigir el 1968 al Teatre de l'Aliança del Poble Nou la primera producció d'Els baixos fons a Catalunya, comptant amb la implicació d'un jove Fabià Puigserver.
Gorki era un dramaturg amb un discurs transgressor. Com Bertolt Brecht. no és agradable per a la societat benestant rebre crítiques des de l'escena. El treball de Portaceli amb els actors sempre busca la veritat, però superant els quadres realistes. Un dels al·licients d'Albert Tola per a l'adaptació de l'obra és imaginar-se que ell, en només sis mesos, podria ser un dels personatges que dibuixen l'escena. Efectivament, l'escenògraf Paco Azorín remarca que avui hi ha antiga classe mitjana, ben vestida, que dorm a les terminals dels aeroports, i que ha quedat sense casa.
A Els baixos fons no apareixen els culpables de la crisi, que ha causat el daltabaix pel qual ara molts malviuen. Només s'hi expliquen les relacions entre ells, que arriben, viuen i, fins i tot, moren. Portaceli augura que mai no s'anomenen els culpables. Insinua això sí, que ara algun d'aquests és ministre d'Economia de l'estat. Belbel rebla el clau: els culpables seran, en dues setmanes, al pis de dalt: s'interpretaEl mercader de Venècia a la Sala Gran. Una casualitat buscada.
Font: www.elpuntavui.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: DANIELA FEIXAS i MONTSE ESTEVE
PRODUCCIÓ: LA TROCA i ESCENA NACIONAL D'ANDORRA
SALA BECKETT


Després de gairebé vint anys sense saber res l'una de l'altre, Judit troba a Adela en una cabanya al bosc. L'Adela és la seva darrera oportunitat per aferrar-se a la vida i no caure en el pou. Sabrem perquè durant la hora i mitja llarga de representació.

El debut de Daniela Feixas com dramaturga a la Sala Beckett barreja la solitud, la feblesa, el desemparament, la por, les necessitats afectives, el rebuig de la societat amb diferents tipus de violència, abusos sexuals, indiferència o la por per de no ser políticament correcte.

En un escenari fosc, sense parets, només portes, l'espectador es transforma en un autèntic voyager al que només li es permés veure i escoltar. L'escenografia dissenyada pel mateix Simó convoca a una mirada total i permanent de tot el que passa a escena i converteix el text en el màxim protagonista de la peça.

Feixas canvia d'estil, les seves anteriors obres (Només Sexe o L'últim cigarrro) tenien diàlegs molt picats, a El Bosc els monòlegs ocupen bona part de la seva durada i de vegades tallen en sec el bon ritme que aporten les converses entre les dues protagonistes fent que la durada global sigui excessiva.

Daniela Feixas, que viu el seu propi personatge de forma força viva i convincent, i Montse Esteve, genial sobre tot durant la primera mitja hora en el seu monòleg per convèncer a la seva germana de les desgràcies que li han passat durant el temps que han estat separades. Quico Gutiérrez signa una il·luminació que acentua amb força l'element escenogràfic i aporta un element de thriller i suspens al desenvolupament de la peça.

Original i agosarada proposta de Daniela Feixas a la Beckett que aporta una mica d'aire fresc entre la nova dramatúrgia catalana i que esperem que tingui una llarga vida dintre i fora de El Bosc.

EL BOSC

by on 20:27
TEXT: DANIELA FEIXAS DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: DANIELA FEIXAS i MONTSE ESTEVE PRODUCCIÓ: LA TROCA i ESCENA NACIONAL D'AND...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: ,

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MERCÈ RODOREDA
ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT
DIRECCIÓ: RICARD SALVAT
INTÈRPRETS: Rosa Novell, Enric Majó, Rosa Vila, Anna Sahun, Daniela Freixas, Ivan Benet, Albert Alemany, Araceli Bruch, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Segú, Carlos Aguilar, Martí Malla, Martí Atance, Georgina Avellaneda, Sofía Jiménez, Guillermo Creuheras i Christian Par Wolder.
PRODUCCIÓ: GRUP BALAÑÀ
TEATRE BORRÀS

Quan estem acabant el centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, ens arriba uns dels últims exemples de la celebració. Mirall Trencat és la seva gran obra on la seva autora arriba a la plenitud de la seva escriptura. Un llibre carregat de passió i entrega, cosa que per altra part es troba molt a faltar durant tota la representació.
Rodoreda és la gran escriptora de Catalunya, s’ha convertit en tot un emblema. Les seves obres són prou conegudes pel públic, per això tal vegada o també per la gran profunditat del llibre, aquesta adaptació és només un recull d’escenes. S’ha de conèixer i haver llegit la novel·la abans d’assistir-hi, perquè els salts en el temps requereixen de l’habilitat de l’espectador per retrobar-se escena rere escena.
La història de Teresa Valldaura i dels Valldaura, de tota una vida, mirada des dels ulls de vàries generacions. Una vida plena d’amors, de la recerca de la felicitat, d’amor propi, de voler ser allò que mai es serà. Però com eix central, Teresa Valldaura, interpretat per Rosa Novell en l’edat gran i Anna Sahun als seus primers anys, una dóna vitalista, que marca totes les seves accions amb una passió desmesurada, cosa que no es troba en cap de les actrius que l’interpreten, que de vegades més que vitalistes mostren la seva mandra que els produeix viure.
Un altra dels eixos de la família, les minyones, estan una mica aigualides, els seus personatges les manca la fortalesa de la que em compten al llibre. Amanda, és vitalista, però de sobte a la representació té tocs d’histrionisme que més que ajudar al seu personatge li allunyen de la realitat.
Un altre punt d’incredulitat es troba en qui interpreta a Amadeu Riera, Enric Majó, veure com una Teresa Valldaura jove, Anna Sahun s’embolica amb un senyor de la seva edat, no resulta gaire creïble als ulls del públic.
La resta del repartiment salva el paper sense posar-li gaires floritures, uns amb més sort que d’altres com pot ser Daniela Freixes, Sofia o Albert Alemany, l’Eladi.
Ho millor de l’obra és la part escènica, l’escenografia, que entra i surt de tots els raconets possibles, fins i tot de la part de dalt i la seva combinació amb els llums, els moments de claror, els moments de foscors, la il·luminació de les diferents cambres i raconets de la majestuosa casa dels Valldaura, són els únics moments en que els espectadors reconeixen, de debó, la magnitud d’obra que es troben al davant.
Mirall trencat és una obra massa densa, massa profunda, massa peculiar, que requereix davant de tot paciència, i potser les gairebé tres hores que dura l’adaptació no són suficients per voler abraçar-la tot sencera i més si els personatges principals no posen la suficient cura de les seves interpretacions per intentar arrodonir una obra que tot i això es troba una mica coixa.

UN DIA. MIRALL TRENCAT

by on 22:51
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MERCÈ RODOREDA ADAPTACIÓ: MANEL MOLINS-RICARD SALVAT DIRECCIÓ: RICARD SALVAT INTÈRPRETS: Rosa Novell, En...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL
INTÈRPRETS: Albert Ribalta, Ester Bové, Mireia Aixalà, Quim Dalmau, Jacob Torres y Daniela Feixas.
PRODUCCIÓ: NATALIA MORALES
TEATRE GAUDÍ DE BARCELONA

“Vale, Max, fes-te el graciós si vols però jo diria que tots els que estem asseguts en aquesta taula tenim una història, i no és precisament la que ens venen als anuncis de colònia...”

Una comèdia que ens acosta al drama de les relacions personals; on el sexe esdevé un vehicle que ens permet circular i observar les misèries i alegries de sis personatges que, com tothom, l’únic que volen es trobar el seu lloc, i trobar-se a si mateixos, a través de les relacions entre ells.
Amb un espai escènic minimalista, un saló de qualsevol casa, amb quatre sofàs i una taula central amb calaixos a les bandes. Quatre llums que il·luminen les diferents escenes. Genial el joc de llums d’escena amb els foscos i sobre tot en els canvis d’escena, combinant focus i les llums que formen part de la representació.
Una interpretació general correcta sense gaires estridències, per a una comèdia actual d’uns joves que ens presenten els seus dubtes, preguntes que ens fem nosaltres mateixos. Tot i això destaca la interpretació de Jacob Torres, un actor camaleònic i Ester Bové, que se’ns mostra molt propera, i en certes escenes la mataries.
Nomes sexe és una obra per als que vulguin anar a passar una bona estona al teatre, sense demanar-li gaire excepcionalitat. Només cal portar un somriure.

“-Segur que algun cop te l’han xuclat malament!
-Sóc agraït jo...”

NOMÉS SEXE

by on 21:02
FITXA ARTÍSTICA TEXT: DANIELA FEIXAS DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL INTÈRPRETS: Albert Ribalta, Ester Bové, Mireia Aixalà, Quim...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,