Mostrando entradas con la etiqueta Anna Güell. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Anna Güell. Mostrar todas las entradas

de DANIELA FEIXAS
dirección RAMON SIMÓ
intérpretes TILDA ESPLUGA, ANNA GÜELL y DANIELA FEIXAS
duración 80min
fotografías Q-ARTS TEATRE
producción Q-ARS TEATRE y TEMPORADA ALTA
SALA MUNTANER

Daniela Feixas ha creado el Gregor Samsa de la identidad de género. En una especie de justicia poética, su personaje se convierte en todo aquello que odia, aquello que lucha por prohibir. Para los fervorosos creyentes, un día se acostó como un dios y se levantó con forma de demonio.

Simone obviamente bebe de Beauvoir, pero también de Kafka o incluso a veces hay ligeras pinceladas de Saint-Exupéry, además de ser un soplo y bofetada de realidad que podemos encontrar en cualquier noticiero. 



Simone es una comedia, con un humor negro, oscuro bien oscuro. La dramaturgia ha puesto su mirada en personajes rozan los estereotipos, por una parte: la clase alta más pudiente, conservadora, católica y con un tufo retrógrado y por otra la clase trabajadora, focalizada en el personaje que interpreta la propia Feixas, una prostituta de cuarenta años.

Además de la esperpéntica situación, Simone juega con el lenguaje a través del personaje de la Rosa, una hilarante Anna Güell, que a pesar de lidiar con un espejo excesivamente presente, consigue dibujar la mejor interpretación de la función. De su boca sale veneno. Sus réplicas son las que te ponen sobreaviso y al mismo tiempo de ser las que provocan mayores carcajadas por parte del público

Tilda Espluga da vida a este hombre convertido en mujer de la noche a la mañana, el ministro de justicia de un país al borde de la revolución por la aprobación de unas nuevas reglas morales. Su personaje, central en la trama, es el más disperso, toca demasiados asuntos y al final queda una extraña sensación de estar desdibujado en exceso, a pesar del excelente trabajo actoral por enderezarlo. Hay algo que no acaba de cuajar.



Además de la dirección, Ramon Simó vuelve a encargarse de la escenografía, en la cual todo el poder recae en un sofá. Pieza clave por su versatilidad y porque realmente aquí los que necesitan acaparar la atención (y lo consiguen) son el texto, la dramaturgia y el trabajo actoral.

El cóctel final es una mezcla de querer y quedarse a medias. Quizás se haya perdido en medio de la búsqueda excesiva de la sonrisa fácil, pero esta Simone debería haber forzado un poco más la máquina, la crítica con una buena dosis de mala leche y menos autocomplacencia.

SIMONE

by on 20:27
de DANIELA FEIXAS dirección RAMON SIMÓ intérpretes TILDA ESPLUGA, ANNA GÜELL y DANIELA FEIXAS duración 80min fotografías Q-ARTS ...


AUTORA: MARIE CLEMENTS
TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS
DRAMATURGIA: TOM BENTLEY-FISHER y ELISABET RÀFOLS
DIRECCIÓN: TOM BENTLEY-FISHER
INTÉRPRETES: CLÀUDIA BENITO, ANDY FUKUTOME, ANNA GÜELL, JORDI LLOVET y DAVID SANTALICES (CATALUNYA); MIRANDA BENTLEY, MARGO KANE, JULIE TAMIKO MANNING y DENEH'CHO THOMPSON (CANADÁ)
COMPOSICIÓN e INTERPRETACIÓN MUSICAL: EDUARD INIESTA
DURACIÓN: 2h 15min + 15min (entreacto)
FOTOGRAFIA: XAVI VALLS
PRODUCCIÓN: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA, TANT PER TANT y Q-ARS TEATRE
MERCAT (GREC 2016)

De destrucciones planetarias se ha hablado mucho en la literatura, Visió Ardent pone el centro de atención en el uranio, desde la mina hasta la bomba. Según el programa de mano todas las historias que lo conforman giran a su alrededor. Si bien es cierto que sólo asistí a la primera parte de la historia. Por primera vez fui incapaz de ver la segunda parte. Después de 1h y 15 min de obra donde no veía más que historias inconexas, sin ningún fin conductor, decidí abandonar la sala sin la más absoluta idea de lo que mis ojos habían presenciado. 

Me gustaba la idea de un espectáculo mitad inglés-mitad catalán y que el lenguaje no fuera un problema para nadie, porque todos en menor o mayor medida entendíamos de que iba la pesca. Pero el problema de la pieza no está en el lenguaje utilizado sino más bien en la dramatúrgia, en la absoluta falta de esta, aunque en la ficha artística haya dos personas que se hayan encargado de elaborarla. No es normal que durante más de una hora nada me pareciera coherente, no encontrara el porqué de todo junto. ¿Qué pretendía el autor/dramaturgo con lo que estaba presenciando? Lo siento, pero aún hoy no he encontrado la respuesta. Y no dudo que quizás la cosa mejorara en la segunda parte y que la respuesta hubiera estado en ella. 

Pero, Visió Ardent me pareció otro espectáculo más que en el espectador se piensa en la "obra de arte" que se está construyendo. Cosa que como espectadora detesto. La falta de empatía del creador con el público. Nada que objetar de las interpretaciones, poco podían hacer con un texto tan inconexo y tan falta de agarre. Anna Güell transvestida como hombre con un personaje excesivamente parecido a Donald Trump, una caricatura del tópico discurso americano lleno de banderas, racismo... Claudia Benito, que aún conserva la luz que aporta a los personajes, esta vez le sirve de poco, porque y aunque tiene un personaje al que le falta recorrido es el mejor escrito de todos. Pobre niña pobre.

No sé si este Grec 2016 estoy jugando en una liga donde las dramaturgias están por encima del riesgo que asumen, pero empiezo a pensar que los experimentos mejor en la cocina y con la puerta cerrada. Ya nos caerá la bomba si hace falta.

VISIÓ ARDENT

by on 18:27
AUTORA: MARIE CLEMENTS TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS DRAMATURGIA: TOM BENTLEY-FISHER y ELISABET RÀFOLS DIRECCIÓN: TOM BENTL...

DRAMATURGIA: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓN: LURDES BARBA
INTÉRPRETES: ANNA GÜELL, DANIELA FEIXAS, JOSEP JULIEN y CLARA DE RAMON
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Nos sumergimos en una celebración familiar. El cumpleaños de Emma (Clara de Ramon) es la excusa para que una familia de los años 80 se vuelva a reunir después de unos cuantos años sin verse. De entrada la tensión entre madre e hijo se palpa, hay muchos secretos que luchan entre sí por salir o no a la luz. Reproches, discusiones, cosas de familia y entre medias una historia dormida, la que lleva a la locura a Àngela (Daniela Feixas) sumida en un pozo y que nos despierta del letargo gracias a una puesta en escena que rompe el ritmo de la dramaturgia y nos invita a soñar, un sueño o una pesadilla.

La escenografía acompaña a la oscuridad que despierta el texto, aterrizamos en un salón-comedor con muebles de madera cobriza y paredes en las que se aprecia el paso del tiempo. La tradición, las formas, el qué dirán, en un barrio de "buena gente" en el que poco a poco se van asentando personas extranjeras que despiertan el odio y las desconfianza justificada o no de los habitantes autóctonos, que se sienten cada vez más arrinconados de su lugar natural. Metáfora perfectamente hilada con el que sufren las tortugas autóctonas en riesgo de extinción tras la aparición de las tortugas de California, trabajo que desarrolla Emma.

Si bien es cierto que la metáfora de las tortugas encaja como anillo al dedo con el resto de la dramaturgia, la razón de la locura de Àngela queda como un pegote. Su justificación dentro de la historia general no está bien explicada, se queda demasiado en el titular, hubiera necesitado de una explicación más amplia, bien a través de texto, bien desde otro ángulo, porque al final resulta más bien una anécdota que en lugar de dar dinamismo al texto, estuviera al servicio de alargarlo para llegar a los 60 minutos de duración.

En la parte interpretativa me quedo con la luminosidad que otorga Clara de Ramon al personaje de Emma. No es un descubrimiento que papel detrás de papel toma las riendas del escenario para hacérselo suyo y se ha convertido en una figura indispensable de la hornada de jóvenes actores. No hay papel pequeño y la presencia de la Daniela Freixas lo corrobora. A pesar que en ciertos momentos su propia dramaturgia no acabe de cuajar, su presencia en el montaje aporta un aire fresco en medio de tanta xafogor. Anna Güell por el contrario añade leña al fuego de la oscuridad y su personaje se vuelve gris, con ciertos toques de histrionismo que sobran, en un papel que necesita más vida y naturalidad.

La tortuga de Califòrnia mantiene un discurso un tanto obsoleto y aunque hayan pasado unos años, desde los 80, aún se mantiene eso de primeros los de casa, que se repite en el texto. Reflexión al servicio de la actualidad y una cierta falta de valentía de escribir 2015 en vez de 1980. La realidad no ha cambiado tanto, sigue habiendo muchos fantasmas en las casas propias y ajenas. Reflexionemos.

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
La Madeleine i la Frances són dues dones madures que durant un dia i una nit parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys, una com a amant i l’altra com a esposa, i que les ha deixat per anar-se’n amb una de més jove. Aquesta és l’estructura argumental de L’alè de la vida, l’obra del dramaturg britànic David Hare que han adaptat Magda Puyo i Mònica Bofill i que es pot veure a la Sala Muntaner de Barcelona fins al 7 de març. “És alta comèdia britànica”, diu Puyo sobre una obra estrenada l’any 2002 a Londres amb Judi Dench i Maggie Smith com a protagonistes i basada en un diàleg en què la ironia més esmolada i els retrets conviuen amb la tendresa.
En l’adaptació catalana de L’alè de la vidales protagonistessón les actrius Mercè Arànega i Anna Güell, que, segons Puyo, interpreten “dues maneres de viure molt representatives de finals del segle XX”. La Madeleine, l’amant, és una dona alliberada, independent i compromesa políticament que viu sola. La Frances és una dona que ha dedicat la vida a ser esposa i mare i que fins a la maduresa no ha descobert que tenia la possibilitat de triar un altre camí. “L’obra mostra dues maneres d’entendre el món, dues cares d’una mateixa moneda que en trobar-se esclaten. Totes dues han lluitat per aconseguir la felicitat perseguint l’amor, i ara s’adonen que potser aquest no era el camí”, diu Puyo. Tot i el decencís de totes dues, Hare organitza el diàleg des d’una perspectiva “irònica, divertida”, amb moments de molta tensió però també amb tendresa. 
Arànega descriu la Madeleine com una dona que “amaga les veritats” sota una capa de cinisme, que defensa amb rotunditat els ideals polítics però que no sap expressar les emocions més íntimes. Davant hi té la Frances, que, segons Güell, es deixa emportar per “la curiositat” de conèixer la dona que ha sigut l’amant del seu marit.
L’acció L’alè de la vida transcorre en un embarcador a l’illa de White, un territori que va acollir un festival de música en els temps més lliures de la revolta hippy però que avui s’ha convertit en parada i fonda per a jubilats. Segons l’escenògrafa Montse Amenós, l’embarcador és “un espai de trànsit que uneix l’illa i un altre lloc, dos espais metafòrics”. 
Homenatge a Mercè Anglès
L’alè de la vida, que es va estrenar al Teatre Alegria de Terrassa el 25 de gener, és un projecte de la companyia Q-Ars Teatre, fundada per Anna Güell i Mercè Anglès, que va morir l’agost passat a causa d’un càncer als 53 anys. En la seva memòria, Güell va decidir tirar endavant el muntatge en què Anglès havia de fer d’ajudant de direcció. També tindrà continuïtat la companyia Q-Ars Teatre.

TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS TEATRE
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, MIQUEL BARCELONA i PAU SOLER
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: CAET, CAER i FESTIVAL GREC DE BARCELONA
LA SECA-ESPAI BROSSA

Si per una cosa destaquen els espectacles de Q-ars Teatre és perquè no són convencionals. Et poden agradar o no, però sempre tenen un punt, una característica que els farà diferent de la resta de propostes que es representen a la cartellera barcelonina.

En aquesta ocasió tornen a comptar amb una de les dramaturgues de moda, la Marilia Samper, que ja va escriure F3dra la temporada passada amb gran èxit de crítica i públic. Ara l'univers és completament diferent, un núvol de fum ens rep només entrar en la sala. Durant una mica més d'un hora veurem passar per davant dels nostres ulls la gran majoria de disciplines artístiques: teatre, música, dansa, pintura, escultura, poesía, literatura... Tot englobat en una companyia que va buscant l'escenari perfecte per mostrar al món les seves habilitats.

Diferents personatges, diferents micro històries però totes amb un comú denominador: l'art. A l'Anna Güell, fantàstica amb un punt de vis còmica (que feia temps que no mostrava i hauria d'ensenyar més) i la Mercè Anglès, se li suma en aquest espectacle el Miquel Barcelona, que brilla en el seu solo de dansa i Pau Soler que posa la música real i fictícia al muntatge.

En un moment on les arts i la cultura estan veient minvats els seus recursos per aquells que les menyspreen amb les seves polítiques, Udol vol començar a posar les pedres i proclamar ben alt que la lluita està en marxa, que som i serem. Cal seguir reflexionant, però no hi ha dubte que ja és hora de passar a la lluita, pel que som, pel que volem ser i pel que serem.

UDOL

by on 15:42
TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS...
Font: ara.cat

El teatre La Seca estrenarà aquest dijous Udol, un crit d'alerta del sector artístic per intentar que hi hagi una convergència entre els actors i el públic, i que junts siguin capaços de donar suport a l'art i el pensament dels que han lluitat per un ideal. D'aquesta manera, el projecte de nova creació de Q-Ars Teatre (Mercè Anglès, Anna Güell) tindrà un convidat diferent cada dia per llegir el poema Udol, del poeta beat Allen Ginsberg. "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria", arrenca el poema que ha servit de inspiració per fer un cant en defensa de qualsevol expressió artística.
Els participants seran, en aquest ordre, l'escriptor i director de l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro; el director d'escena Rafael Duran; l'escenògrafa Montse Amenós; la periodista Elisenda Roca; l'escriptor Jordi Coca; la pintora Mariona Millà; l'editor Quim Curbet; la ballarina Sol Picó; la historiadora Magda Gassó; l'actor Pere Arquillué; la pintora Carme Solé; la cantant Lídia Pujol; l'actor i director Hermann Bonnín, i l'actriu Mariona Castillo.
L'espectacle és una consecució d'escenes suggeridores no lineals escrites per Marilia Samper. Parlen de la necessitat de tenir l'art, de les pors dels creadors, del resultat d'una obra, de l'espectador, etc. "És un món que tenim ganes de reivindicar. Ve de l'emprenyamenta de veure que a la balança humana només s'hi posen les coses materials i no les espirituals o artístiques. S'aparta la cultura de la societat i es tanca als museus. I l'art és de tothom, tothom és artista, no s'ha de classificar", defensa Anna Güell.


La concentració del Grec en un mes fa que la densitat d'estrenes sigui més alta que mai. Els espectacles internacionals de She She Pop i Marie Chouinard i els espectacles que fan temporada han sigut els primers a arrencar. Tortell Poltrona inaugura la carpa de circ instal·lada a la Font Màgica. Ara s'obren la resta de gèneres i espais.
Teatre: 'Udol'
Les Q-Ars Teatre reivindiquen el paper essencial de l'art a la vida
"He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria", arrenca l'Udol del poeta beat Allen Ginsberg. Aquest poema ha sigut la inspiració de la companyia Q-Ars Teatre (Mercè Anglès, Anna Güell) per fer un cant en defensa de qualsevol expressió artística. L'espectacle, que es presenta al Lliure el 3 i 4 de juliol, és una consecució d'escenes suggerents no lineals escrites per Marilia Samper. Parlen de la necessitat de tenir l'art, de les pors dels creadors, del resultat d'una obra, de l'espectador, etc. "És un món que tenim ganes de reivindicar. Ve de l'emprenyamenta de veure que a la balança humana només s'hi posen les coses materials i no les espirituals o artístiques. S'aparta la cultura de la societat i es tanca als museus. I l'art és de tothom, tothom és artista, no s'ha de classificar", defensa Anna Güell.
Dansa: 'Ballant a la sorra'
Trànsit Dansa i Chicuelo reten homenatge a Carmen Amaya
Després de passejar-se pel Somorrostro (el seu darrer espectacle), Maria Rovira s'ha vist capaç d'enfrontar-se a Carmen Amaya. El seu univers, el seubaile i la música de flamenc pur que sonarà en directe de la mà de primeres espases com Chicuelo, el Duende, el Salao i Rosalia Vila, conformen un homenatge a una catalana universal poc coneguda i que es va passejar per Hollywood com si fos Marilyn o Ava Gardner. L'espectacle, amb dramatúrgia de Victoria Szpunberg, passa per la mort de la bailaora a Begur, la joventut al barri de barraques Somorrostro a Barcelona, el seu exili i èxit internacional i l'últim rodatge, Los Tarantos . "Sabia que no veuria la pel·lícula. Estava malalta del ronyó. Explica a les memòries que li van dir de jove que havia de suar molt per la malaltia. Deia que no ballava com ho feia per res intel·lectual. Era ballar o morir", explica Rovira. Una companyia d'onze ballarins barrejaran flamenc i contemporània al Teatre Grec els dies 4 i 5 de juliol.
Música: Santi Balmes
Les cançons que li agraden al líder de Love of Lesbian
Les úniques produccions musicals del Grec són quatre espectacles de petit format, Off the record , on es convida els músics a interpretar el que vulguin. Santi Balmes, el cantant de Love of Lesbian, tornarà a la infantesa i a les cançons que van formar la banda sonora de la seva generació. L'acompanyarà, aquest dimecres a la carpa Hub de la plaça Xirgu el teclista Dani Ferrer.
Infantil: 'Raspall'
Teatre Nu acosta l'univers de Pere Calders als nens i nenes
Raspall és un conte que Pere Calders ja diu que és per a infants. Teatre Nu defensa que el teatre per a nens i nenes ha de ser tan bo com el d'adults. Per això han col·lidit els dos universos en un muntatge de teatre i objectes que converteix el món real en una fantasia caldersiana. Un raspall pren vida per substituir la mascota d'un nen a qui se li ha mort el gos. Els espectacles familiars entren al Grec com una categoria no menor. Teatre Nu serà al Mercat de les Flors del 5 al 7 de juliol.
Itinerant: 'L'ànima del bus'
Un espectacle dins un autocar antic que recorre els barris
Martí Torras dirigeix un dels espectacles itinerants del Grec. L'actor Jordi Martínez, el músic Pep Pascual i la ballarina Lola López actuaran dins d'un autobús dels anys 60 i submergiran els espectadors en les vides inventades dels passatgers. Un joc que té parada durant un mes, de dimecres a dissabte, a Horta, Sant Andreu, Sants i el Poblenou.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Un viatge de suggeriments que s'inspiren en lectures de Rilke, coreografies de Pina Bausch o la musica de Patty Smith. Marília Samper repeteix col·laboració amb la companyia Q-Ars (de Mercè Anglès i Anna Güell) presentant un treball que té principi i final però que supera la necessitat d'una història tancada. Udol és un viatge iniciàtic en què els espectadors tindran via lliure per establir relació entre la música, el moviment, la interpretació i la llum, comenta el director, Joan Maria Segura. Es tracta d'un passeig, també amb joc i humor, “perquè en el món de l'art també hi ha ganes de passar-s'ho bé”, relativitza Güell. L'obra es podrà veure dos únics dies al cartell del Grec (avui i demà) a l'Espai Lliure. La temporada vinent farà estada a La Seca.
Udol remet a la lluna, la nit, el moment que tot és possible. En la recerca, les dues actrius constaten que hi ha moltes coincidències en el procés de creació, amb la disciplina que sigui. L'obra es tanca amb el motiu pel qual va començar el treball dramatúrgic, un poema d'Allen Ginsberg. Tot i que no es reciti, el text de Samper coincideix amb el cant d'alerta del poeta: l'art és necessari i9 ens fa més lliures, més oberts, ens fa créixer, diu Anglés.
En aquest sentit, la peça és un homenatge als espectadors: “els ho agraïm perquè gràcies a ells existim”. És una evident reacció al pragmatisme de les retallades que avantposa sempre el què és tangible davant de l'esperit.
La temporada de Marilia Samper va començar amb una adaptació contemporània d'una història grega,F3dra. Ara, després de la bona rebuda que ha tingut l'emocionant i continguda L'ombra al meu costat (TNC), torna amb Q Ars. L'espectacle s'ha acabat de cuinar en els assaigs.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

TEXT: MARILIA SAMPER
DIRECCIÓ: PEP PLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, JAUME MADAULA i MONTSE MORILLO
PRODUCCIÓ: Q-ARS TEATRE i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT

Q-Ars Teatre volia revisar el mite de Fedra i se'n va anar a buscar a Marilia Samper que només amb tres requisits ha construït un text molt punyent que et deixa sense respiració des del primer minut. Hi ha dos Fedras actualitzades: Freddy (Mercè Anglès), una dona casada i maltractada pel seu marit al que ama però no de la mateixa manera que al seu cunyat amb el que treballa en una taverna. Vera (Anna Güell), una actriu que ha viscut l'èxit però que ara viu d'aquells moments i de l'amor per una professió que no la retorna tot el que ella dóna. 

El triangle femení el completa Sarah Kane (Montse Morillo), l'autora anglesa que després de tota la polèmica que van suscitar les seves obres, es va suicidar quan tenia només 28 anys. Per últim, Jaume Madaula representa els tres papers masculins: Billy, el cunyat de Freddy; l'infermer que tracta a Sarah quan es internada per intent de suïcidi; i un jove actor que increpa el mal comportament de Vera.

Anna Güell i Mercè Anglès és una parella que funciona damunt de l'escenari, malgrat que en aquesta ocasió no comparteixen escenes. Montse Morillo, a la que fins ara només coneixíem per la tele, demostra que pot ficar-se en papers extrems, això sí ha de vigilar alguns tics per diferenciar personatges. Jaume Madaula resulta tot un showman, que al mateix temps canta, balla i/o interpreta. Tot un diamant encara per tallar.

Montse Amenós signa una escenografia d'autodestrucció física. Tres espais, tots tres construïts sobre llits de manicomi: la taverna, el psiquiàtric i el camerino on es passa el temps Vera, lamentant-se de la seva vida. La il·luminació de Sylvia Kuchinow i l'espai sonor i la composició musical de Bárbara Granados encara dóna a l'espai un toc més aterridor tota l'estona.

Marilia Samper dibuixa unes Fedras colpidores, punyents, esfereïdores, sorprenents, però sobretot molt realistes. Un muntatge que arriba, et toca i no et deixa indiferent. Marilia Samper farà doblet aquesta temporada al maig a la Tallers del TNC dintre del T6. Sense dubte una autora per seguir la pista a partir d'ara.

F3DRA (PLEASURE & PAIN)

by on 14:30
TEXT: MARILIA SAMPER DIRECCIÓ: PEP PLA INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, JAUME MADAULA i MONTSE MORILLO PRODUCCIÓ: Q-ARS TEATR...

TEXT: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÉS, ANNA GÜELL i MARIA MOLINS
PRODUCCIÓ: Q-ARTS TEATRE
SALA MUNTANER


Surto completament entusiasmada de veure Rive Gauche amb una Sala Muntaner on no cap ni una agulla. Poques vegades crítica i públic coincideixen de una manera tan clara. Rive Gauche es la història de dues llibreteres que coincideixen al carrer Odeon de Paris, una amb una llibreria de literatura francesa (La maison des amis des livres) i l'altre amb una de literatura anglosaxona en anglés (Shakespeare and Company). Aviat s'estableix una relació professional i personal que va més enllà d'una simple amistat. Entremig un grup de personatges que interpreta Maria Molins, des de una desconeguda i misteriosa senyora fins al mismíssim James Joyce. A part, Giselle (Maria Molins) també s'encarregarà de posar el punt de cabaret que no pot faltar en un espectacle francés de l'època.

Sylvia Beach (Mercè Anglès) dedica bona part de la seva vida a lluitar per la publicació de l'Ulisses de James Joyce, malgrat que el seu segell no tingui els recursos necessaris per a satisfer totes les necessitats del geni. Mentres tant Adrienne Monnier (Anna Güell) es dedica a donar-la suport i a crear petits clubs de lectura per a dones. Totes dues respiren literatura i mostren una passió sense límits perquè aquesta acabi amb les fronteres territorials o de llengua.

Marc Rosich ha escrit aquest text especialment per la companyia Q-Ars Teatre, que es carecteritza per un gust exquisit pel que fa a la posada en escena dels seus muntatges i aquí la Rive Gauche segueix aquesta estela i ens presenta una escenografia entre llums, llibres i sofàs blancs que aporten una atmosfera intimista una vegada que les llums de la sala cedeixen el protagonisme a les actrius.

Anna Güell i Mercè Anglès transmeten una força especial a l'espectacle i al públic, força convincents en les seves interpretacions, es fiquen de seguida als espectadors a la butxaca. Marina Molins, ens mostra la seva versatilitat al damunt de l'escenari, cantant i ballant al mateix temps que actua. Una altre petita joia que es mereix una vida més llarga després de la seva estada a la Sala Muntaner.

RIVE GAUCHE

by on 14:00
TEXT: MARC ROSICH DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÉS, ANNA GÜELL i MARIA MOLINS PRODUCCIÓ: Q-ARTS TEATRE SALA MUNTANER...


TEXT: Alessandro Baricco
TRADUCCIÓ: Anna Casassas
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: Tom Bentley-Fisher
INTÈRPRETS: Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Àngels Sánchez i Mar Ulldemolins
PRODUCCIÓ: Q-ARS Teatre, Centre D'Arts Escèniques de Terrassa, Centre D'Arts Escèniques de Reus i GREC'09 Festival de Barcelona
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


A La Ilíada d'Homer el paper de les dones queden relegades a un segon pla i els homes acaparen tot el protagonisme. Totes són filles, mares, esposes o minyones. Són els homes qui lluiten durant deu anys per conquerir Troia. Per això, al 2005 Alessandro Baricco va fer la seva pròpia versió d'aquest clàssic, Homer, Ilíada on són els humans els responsables dels seus propis actes i no els déus.

Ara el director canadenc Tom Bentley-Fisher ens presenta aquest muntatge on els protagonistes no són violentes guerrers, ni reis, ni déus, són cinc dones que pertanyen a les dues bàndols de la guerra: esposes, mares i filles dels guerrers, velles i joves, totes volen resposta a aquest conflicte interminable i a totes les guerres del món.

Si pensem en els conflictes que assolen mig món, les dones són la part més perjudicada, des de que veuen als seus marits marxar a morir al front, i es queden soles amb les seves criatures, moltes vegades passen anys sense resposta i algunes no la trobem mai.

Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Àngels Sànchez i Mar Ulldemolins són les tres heroïnes d'aquesta guerra, d'aquesta Illíada. Un muntatge ple de silencis, de mirades, de gestos, on la música emmudeix les parts fosques dels personatges. El dolor, la ràbia, la impaciència, els desitjos no complerts, la solitud, la desesperança, el temps tots i cadascú d'ells es donen cita en aquestes cinc dones.

Sense cap interpretació a destacar, totes cinc aporten o al menys o intenten la seva experiència damunt l'escenari, però el resultat no és l'esperat. El ritme de l'obra es fa lent, pesat, masses escenes curtes, els espectadors es queden a mitges a l'espera del punt i final. Un altre versió d'una adaptació d'un clàssic que serà millor oblidar.

LA ILLÍADA

by on 17:00
TEXT: Alessandro Baricco TRADUCCIÓ: Anna Casassas ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: Tom Bentley-Fisher INTÈRPRETS: Mercè Anglès, Mercè Arànega...



FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA: HELENA TORNERO a partir de l’obra d’Èsquil
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: ANNA GÜELL, MAR ULLDEMOLINS i MERCÈ ANGLÈS
PRODUCCIÓ: SALA MUNTANER, Q-ARS TEATRE i TEMPORADA ALTA
SALA MUNTANER
Les Suplicants, basades en l’obra que va deixar a mig escriure Èsquil, o al menys de la que nosaltres només conserven una part, és la història de dones i de dolor. De dones d’ahir, d’avui i, per desgràcia, de demà. De dones soles que esperen justícia. De dones que fugen de la violència cap a un lloc que hauria de ser millor.
A l’escenari ens trobem a Hipermestra, Dànae i Procne, tres dones mitològiques pel seu nom, però les seves històries poden ser les de qualsevol dona d’avui en dia. Però totes elles tenen un gran capacitat de supervivència admirable.
Aquestes Suplicants són Anna Güell, Mar Ulldemolins i Mercè Anglès. Tres dones diferents, d’edats diferents, però que tenen la violència com a punt d’enllaç, el patiment que des de diferents llocs els ha arribat a marcar la seva vida.
Amb una posada en escena minimalista, i el blanc com a color únic tant a l’escenografia com al vestuari que ens recorda que malgrat tot hi som al Mediterrani, dóna igual si és Grècia o Catalunya.
Les Suplicants estilísticament són impecables. No només hi veurem monòlegs, no només ens ofereixen paraules. Són gestos, són metàfores, des del vestuari, fent de trossos diferents de roba, com elles que ens expliquen que la seva vida s’ha quedat feta pedaços, que ja mai serà una única en singular. La veu i el cos es fonen en un indivisible. Aquestes Suplicants són simplement un regal dels deus.

LES SUPLICANTS

by on 14:32
FITXA ARTÍSTICA DRAMATÚRGIA: HELENA TORNERO a partir de l’obra d’ Èsquil DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: ANNA GÜELL, MAR ULLDE...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: NIKOLAI GÓGOL
VERSIÓ LLIURE: JORDI GALCERAN
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, QUIMET PLA, JORDI BANACOLOCHA, MÍRIAM ALAMANY, MIQUEL BONET, MANUEL VEIGA, CARLES MARTÍNEZ, XAVIER SERRANO, GEMMA BRIÓ, ANNA GÜELL, ISAAC ALCAYDE, BERNAT COT, ERNEST VILLEGAS, MÒNICA AYBAR, DANIEL VENTOSA, MERCÈ ANGLÈS i SÍLVIA RICART
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA


Comencem pel principi, ja ho dic des d'ara, això és una contracrítica. Aquest 'Inspector' no és l'obra original de Gógol, ja ho diu el programa de mà. Això, senyors meus és una versió lliure que ens arriba de les mans del duet Galceran/Belbel. I això que vol dir, doncs que normalment no acostumen a agradar als crítics oficials, aquells que escriuen als diaris d'aquest país.

Un text versionat, una mica histriònic en certs punts, però que desperta la riallada general de la platea. Potser la versió no sigui de les millors, una adaptació per convertir un clàssic rus en una obra una miqueta més comercial que l'original. La gent riu, la gent va al teatre, la gent recomana l'obra i així s'omplen els teatres, que tal i com està la cosa, és l'important.

Ho millor, sense dubte el repartiment. Genials de principi a fi, Anna Güell, Lluís Soler, que potser hauria de cridar menys (encara que si no ho fa l'última fila de la Sala Gran encara sentiria menys del poc que ja sent) i Ernest Villegas. I com ja acostuma a ser habitual uns grans secundaris com Jordi Banacolocha i Xavier Serrano, per exemple.

Un punt de sentit de l'humor en un món on no ens podem permetre darrerament riure molt, al menys aquí tenim gairebé tres hores de riures assegurats. La resta no importa.

L'INSPECTOR

by on 17:27
FITXA ARTÍSTICA TEXT: NIKOLAI GÓGOL VERSIÓ LLIURE: JORDI GALCERAN DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, QUIMET PLA, JO...