PASSAR DE LA REGIONAL A LA CHAMPIONS
David Marcé Truca un inspector (2011)
David Marcé tot just estava a l'Institut del Teatre quan va assabentar-se dels càstings per a Truca un inspector . Va passar "a la següent fase" tres vegades. "I quan et diuen que treballaràs amb aquest fenomen, flipes. Els càstings són molt agradables: es pren temps i valora la gent, no és mecànic". "És que m'agrada fer càstings -diu Pou-. A vegades em diuen que no els entretingui tant..." És l'estona que necessita per aguditzar el seu olfacte.
"Estava amb un ulls com taronges, perquè dels actors de la vella escola n'aprens a sobre l'escenari i a baix, i sobretot amb en Pou que fa d'actor i director alhora, i veus quines eines s'aplica a ell mateix. N'aprens treballant. És un pou de ciència".
Tot i que Marcé ja havia treballat i treballa en altres produccions, especialment amb la companyia Dei Furbi i al Club Super3 , entrar al Goya va ser "passar de Regional a la Champions". "No hi ha gaire més gent que pugui estar quatre o cinc mesos en cartell a Barcelona. De les obres que aguanten això en sabem els títols: Agost , El mètode Grönholm ... I ell té la virtut d'aconseguir-ho amb cada muntatge que fa. Saps que apostes per un cavall guanyador, que et ve molt de temps amb feina, i això amb teatre no passa gaire! La rutina dels que estem començant és actuar 6 setmanes si estàs de sort, no fer 220 funcions!", somriu. I ni molt menys havia somiat en teatres de 900 localitats com La Latina de Madrid.
"ES DONEN MOLT POQUES BONÍSSIMES OPORTUNITATS"
Rubén De Eguia La vida por delante (2009)
"Vaig fer 445 funcions de La vida por delante ", deixa anar Rubén de Eguia. Són com a mínim 400 bolos més del que és habitual en teatre. "A la 45 ja ho comences a tenir per la mà!", defensa. El noiet que feia de veritable robaplans a la gran Concha Velasco i que es va endur un grapat de lloances dels crítics, ja llavors es treia mèrits: "Reivindicava que no és que fos ni tan jove, ni tan bo, ni tan sorpresa, és que es donen molt poques boníssimes oportunitats. No és corrent, no s'arrisquen, no es dóna la coresponsabilitat d'un coprotagonista a xavals", exposa. Ell tenia 24 anys quan va estrenar l'obra, però podia aparentar-ne 18 o 20, tot i que a la novel·la de Romain Gary se suposava que el noi, immigrant d'origen àrab, en tenia 16. "Els tres primers nois que vam tenir feina professional de la meva promoció, tots tres aparentàvem ser adolescents. Si tens aspecte de 30 anys quan acabes l'Institut és més difícil, perquè ja hi ha gent coneguda a qui li donen feina. D'adolescents sempre en falten de nous", diu de nou espolsant-se mèrits.
El càsting a De Eguia va durar dues hores i mitja. "A les proves de teatre és un gust estar tu i prou amb el director a l'escenari, és una adrenalina esportiva, molt sana". El gran moment va ser compartir escenari "amb gent que porta tants anys a l'ofici" i poder aportar "il·lusió, energia, ganes". "No hi ha temps per als nervis, veus que t'hi has d'entregar: eren dues bèsties i el principiant. Jo tenia clar que havia de callar, escoltar i aprendre".
UN COMBAT PER QÜESTIÓ DE VANITAT
Pau Roca La cabra o qui és Sylvia? (2005)
Josep Maria Pou recorda el càsting de La cabra o qui és Sílvia? . "Vaig veure més de 60 actors joves de Barcelona, va ser exhaustiu. Jo sabia que aquell nano era important i de risc. I recordo que a la final hi van arribar quatre nois que acabaven de sortir de l'Institut i que ara ja han treballat molt: Jordi Llordella, Ramon Pujol, Jaume Ulled i Pau Roca, que va guanyar". Pou va aprofitar la selecció i va acabar treballant amb tots.
Pau Roca va seguir en aquell espectacle un any i mig, i el va deixar a la recta final per una oferta de televisió. "Va ser el primer muntatge potent en què vaig treballar, una experiència collonuda -recorda l'actor-. Vaig aprendre cada dia d'ell i de tots". "És una escola que la gent jove no té i per a mi és fonamental per la vanitat, en el sentit de pensar que no et poden menjar el terreny. No em considero un actor antiquat, però t'obliga a posar-te les piles. Es produeix un combat entre un nano de 20 anys i un senyor de 60!", assenyala Pou.
"ET DÓNA INDICACIONS MOLT CONCRETES. ES NOTA L'OFICI"
Jaume Madaula Truca un inspector (2012)
La veu i la planta de Jaume Madaula (23 anys i quasi dos metres) poden fer creure que sigui fill del corpulent Josep Maria Pou a Cel- obert . Quan la van estrenar el 2003, el jove que hi actuava també tenia presència: era David Janer -"Va ser recomanació meva!", es reivindica Pou-, el que avui és "un dels homes més desitjats d'Espanya" per l'èxit de la sèrie Águila Roja de TVE, comenta el director.
En el cas de la nova aposta, Jaume Madaula, el director el va veure a l'obraPlastilina i a La Riera de TV3, i li va trucar per oferir-li directament el paper, això sí, prèvia lectura. "Com que la Roser Camí i ell ja havien fet l'obra, vam començar fent feina de taula ell i jo sols. El segon dia ja ho vam aixecar. Et deixa fer, però et dóna indicacions molt concretes, clares i útils. Es nota l'ofici. Coneix molt les eines de l'actor", diu Madaula. La concreció és la clau: ritme, acció, impuls, moviment...
"Primer els deixo fer, i llavors els vaig corregint. És com ensenyar a caminar a un nano. A les tres primeres passes veus que no saben què fer amb els braços", il·lustra. Es tracta de donar empentetes. "És exigent però d'una manera constructiva, posa tensió però sense pressió excessiva. Ja m'agrada que als assajos es vagi per feina", defensa Madaula. Només han assajat un mes, la meitat del que és habitual, però ha sigut tan intens que Pou patia aquests dies per mantenir la veu a punt per a l'estrena i la temporada. "Tinc ganes de poder fer l'obra tant de temps perquè cada dia ho disfrutes més", diu el jove. De moment, tenen corda fins a l'estiu i podrien plantejar-se tornar la temporada que ve.
El primer espectacle comercial
En cada una de les últimes estrenes que ha dirigit, Pou presenta un talent nou. "Sobretot per donar oportunitats, com me la va donar a mi José Luis Alonso Mañés. Jo sóc actor perquè el dia que vaig fer l'examen final de carrera a l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid, en una hora i mitja, em va veure el director més important del país en aquell moment. I em va contractar -recorda-. Em fa il·lusió fer això amb altra gent, donar-los produccions importants". El gran espectacle comercial que Pou practica al Teatre Goya (grans textos, grans actors, grans públics és el seu leitmotiv) no el podran fer en gaires llocs més.
"NO TENS ESCAPATÒRIA: NO DEIXA CAP DETALL A L'ATZAR"
Jaume Ulled Els nois d'història (2008)
Jaume Ulled va debutar amb Josep Maria Pou i ho va fer per partida doble. Va passar els càstings per protagonitzar Els nois d'història i un altre segon càsting més restringit per interpretar just un mes abans el secundari de Su seguro servidor, Orson Welles . L'obra dels nois d'Alan Bennett potser és el més similar que ha fet mai Pou a unes classes de teatre: tenia vuit joves actors, la majoria dels quals novells, per educar . "Jo no tinc cap vocació didàctica. No he donat mai cap lliçó, cap curs, i me n'han ofert moltíssims des de fa 30 anys: que si un stage , un màster... M'hi he negat sempre. Fins i tot he tingut la possibilitat de tenir una càtedra fixa d'interpretació". I la resposta sempre ha sigut no .
"No tinc la sensació que ens fes classes, sinó que era un assaig professional. No tenia una actitud paternalista, ni ens volia donar lliçons de teatre, però és evident que cadascú va aprendre, amb aquell muntatgte", assegura Ulled. L'espectacle va estar dos anys viu: un al Teatre Goya, després a Madrid i va sortir de gira. Amb tant de temps i un repartiment tan extens -eren 12 actors a escena!- és evident que hi va haver canvis, i Ulled va ser un dels que al final se'ls va solapar un altre encàrrec.
"Ho recordo com un treball molt artesanal, cuidava molt els detalls, vigilava cada moment, no feia res pel broc gros, no passava res per alt. Mai pinta amb el pinzell gruixut", recorda Ulled. I el fet que Pou sigui actor i director dels seus últims muntatges encara accentua més aquest control: "Normalment, quan el director ha fet la seva feina i ja no ve a les funcions, els actors fem una mica la nostra, no tenim el pare vigilant-nos... Amb ell no teníem escapatòria, i quan ja dúiem setmanes de funció, ens seguia donant notes constantment, està sempre centrat en la funció".
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
