Mostrando entradas con la etiqueta CAET. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta CAET. Mostrar todas las entradas
Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Terrassa no es Tàrrega, no se repira el mismo ambiente de ciudad que espera todo un año para acoger el festival. Pese a ello, los asistentes tienen un espíritu parecido, buscando los espacios del festival y parándose en sus puertos al aguardo de lo que les espera.

Realmente sólo pretendía ver Tabac Rouge James Thiérrée, pero la casualidad y la aventura me llevó a la calle Doctor Cabanes, 8 donde en un pequeño garaje disfrute de una maravilla llamada La máquina de la soledad de Microscopia y Oligor. 

Unas sesenta personas alrededor de todo un paraíso de pequeños objetos que salían de maletas, de pequeños escondrijos, que en la oscuridad o iluminados por unas pequeñas luces, hacían volar nuestra imaginación y crearon un ambiente único, que incluso algunos nos hicieron poner nuestros pelos de punta y solar alguna lagrimita.

Con la excusa de la lectura de unas cartas de un tal Manuel y una tal Elisa, reales o ficticios que cada uno piense lo que quiera, consiguieron el ambiente de intimidad propicio para seguir desarrollando el montaje. La sensibilidad y una manera única de narrar atraparon al público desde el primer momento hasta el final, consiguiendo lo que pocos hacen, que todos los presentes respiran lo mismo al mismo tiempo. Evidentemente, después las sensaciones de cada uno les llevaría a diferentes lugares. Pero lo cierto es, que pocas veces he salido tan tocada de ver una obra, y me hubiera quedado horas escuchando sus historias.

Pero media hora más tarde tenía una cita con James Thiérrée, del que me quedé con las ganas en su visita de hace unos años en el Teatro Nacional, y al que iba con los ojos vendados, sin apenas saber de qué iba el espectáculo. Sorprendentemente, desde primera fila de platea, se contempla todo. Con un montaje basado en fuegos artificiales, lleno de idas venidas, juegos de luces, una imponente escenografía metálica que no paraba de moverse, eso sí, lejos de la magia que desprendía (según cuentan) su anterior montaje. La danza ocupa el lugar de la magia, y los cuerpos de bailarines se convierten en chicle que se mueven sin límite. Acrobacias, un ritmo que no te permite ni pestañear, la potente escenografía y unos intérpretes excepcionales son la combinación perfecta para que el estallido de aplausos, bravos y el público mayoritariamente de pie haga que mi corto y escaso paso por el Festival TNT haya sido un éxito. El año que viene más. Yo seguro que me apunto. Gracias.

UNA TARDE TNT

by on 16:20
Elisa Díez (Butaques i Somnis) Terrassa no es Tàrrega, no se repira el mismo ambiente de ciudad que espera todo un año para acoger el f...
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) mostra, concentrat en quatre dies (del 3 al 6 d'octubre), bona part del treball que impulsa d'artistes de nous llenguatges al festival Terrassa Noves Tendències (TNT). En aquesta edició, hi ha des d'una actuació, a partir dels terratrèmols que es produeixin en temps real a tot el món a un conte d'un ventríloc que acabarà ofegat a la piscina de l'hotel. Per fer el festival, disposen de 150.000 euros de la Generalitat, l¡Ajuntament, patrocinadors i taquillatge, i uns altres 120.000 que aporta el CAET per a 14 coproduccions. En un diàmetre d'uns 200 metres es presenten 30 espectacles (72 representacions), 18 dels quals són estrenes. El director del CAET, Pep Pla, defineix el cartell d'enguany com un Sonimag al teatre, perquè és constant la relació de les màquines amb els artistes en escena. Per primer cop, el TNT inclourà unbackstage on es puguin trobar artistes i programadors. Amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull i el Departament de Cultura, aspiren a consolidar un circuït dins i també fora de Catalunya per a aquests creadors. Molts d'ells ja tenen més feina Pirineus enllà. Un exemple ben gràfic és Roger Bernat, que de les properes 100 funcions programades, només n'hi ha una a Catalunya: és la de Terrassa. Bernat presenta el seu Domini públicpensat per a joves, ja el va impulsar en el mercat de projectes d'Igualada.
La Veronal estrena amb Lali Ayguadé Portland. Carles Santos i Rossy de Palma estrenen un treball del qual no ha transcendit res. El Conde de Torrefiel fa un viatge literari i escènic a La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Loscorderos reflexionen entre la necessitat de creure i de crear (ULTRAinnocència). A Los micrófonos dos actors dialoguen a partir de lletres de cançons pop. Clàudia Vilà farà la seva parella perfecta per fer equilibri en un trapezi (Fes-te'l a mida.app). Òscar Muñoz fa un viatge a una nau abandonada per recordar La nit just abans dels boscos de Koltès. La llista de propostes és inacabable.
Jordi Sellas, director general de Promoció i Cooperació Cultural, aposta perquè sigui a Terrassa on la Generalitat focalitzi els nous formats. En temps de prioritzar polítiques, Cultura aposta per formalitzar la professionalització dels artistes i per treballar el públic. El CAET també treballa per donar eines als creadors, a part dels mínims recursos econòmics: així ha lligat residències tècniques i artístiques a Ca l'Estruch de Sabadell i a la fàbrica de creació El Graner. Ara, després de l'estrena, es vol garantir que hi hagi un mínim de funcions en cartell. Molts dels muntatges es fan al carrer per demostrar que aquests treballs són prou atractius per a tot tipus de públic. De fet, s'implica a actors amateurs en la producció de Josep Rodri (Homes i màquines), pensada específicament per a la realitat industrial de cada lloc on es contracti. També d'edicions anteriors de Tàrrega ve Bunny me! amb La Reial (“què passaria si el govern decidís posar a la venda parelles d'aturats per fer de mascotes a casa?”, es pregunten). De la fira d'enguany, hi ha els Insectrotròpics (Bouazizi) i Joan Català (Pelat). Pel que fa a dansa (el TNT és una evolució de TensTandsa d'Àngels Margarit), destaca Móns (quan tanco els ulls) de Nats Nus; (remor) de Res de res; ¿Hasta dónde? de Cia Sharon Fridman i Sonia Gómez i Lucy Suggate (The Inqusitive middle). O la retrobada amb Brodas Bros (Concierto concepto). (Tota la programació complerta a www.caet.cat).

‘Sonimag' escènic

by on 16:53
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) mostra, concentrat en quatre dies (del 3 al 6 ...

DRAMATÚRGIA: ESTEVE SOLER
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: DANI ARRÉBOLA, EVA CARTAÑÀ, LAIA MARTÍ i GUILLEM MOTOS
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: CAET, LA SECA ESPAI BROSSA i LA CONQUESTA DEL POL SUD SCP
LA SECA ESPAI BROSSA

Per fi, després de veure i envejar com s'estrenava a mitja Europa, algú s'adonat que també s'havia d'estrenar a casa nostra, la darrera Contra de l'Esteve Soler. La Seca ha vençut la por i ha programat Contra l'Amor i una marató de Contres els diumenges 28 d'abril i 5 i 12 de maig.

Contra l'amor és una crítica mordaz, poètica i metafòrica del fet d'enamorar-se en una societat purament consumista. Al igual que en les altres dos Contres l'humor deixa pas al thriller, el drama i moltes sorpreses. Set escenes, set històries independents però totes les marca el mateix segell, el trencament realista d'esquemes que predomina a la dramatúrgia de l'Esteve Soler.

Als ja habituals Dani Arrébola i Laia Martí s'uneixen Eva Cartañà i Guillem Motos, dos ànimes joves que venen a menjar-se l'escenari. Molt de ritme, acompanyat per una banda sonora abans, durant i després de cada escena. Cançons conegudes i fins i tot tòpiques però que el Carles Fernández Guia ha donat una volta jugant amb el públic i amb els sobretítols.

Sortir de la sala plens de reflexions, de preguntes. Hem rigut, ens hem emocionat, ens ha fet pensar, l'univers d'Esteve Soler cada dia té més adeptes, entre els que m'incloc. Només falta que els programadors d'aquest país nostre s'adhereixen i el converteixen en tot un fenomen. De moment, en petit comitè es pot dir que és un dels millor dramaturgs catalans contemporanis. Fins al 12 de maig s'ha de lluitar en Contra a La Seca.

CONTRA L'AMOR

by on 18:55
DRAMATÚRGIA: ESTEVE SOLER DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: DANI ARRÉBOLA, EVA CARTAÑÀ, LAIA MARTÍ i GUILLEM MOTOS DURAD...


Font: Laura Serra (ara.cat)
La carrera del dramaturg Esteve Soler va fer un salt mortal el 2007. Va ser seleccionat entre 646 autors per participar en el festival de teatre més important d'Alemanya, el Theatertreffen, amb una obra escrita en català anomenada Contra el progrés. De resultes d'aquella lectura, l'obra es va convertir en un èxit fulgurant a Europa, tot i que a Catalunya només va aconseguir dos petits forats a la cartellera. Les estrenes es van anar succeint amb noves traduccions fins a arribar a les nou actuals: castellà, anglès, francès, italià, alemany, danès, txec, romanès i grec.
Soler va escriure després dos textos més que completen la trilogia ContraContra la democràcia (2011) i Contra l'amor (escrita el 2009 i estrenada el 2012 a Atenes), dues obres que es van contagiar de l'èxit de la primera i que ja s'han estrenat en diversos teatres de tot el món. La temporada 2012-2013 Soler té 18 produccions en cartell per mig món. Per primera vegada a l'Estat, dissabte es podran veure els tres espectacles seguits al Teatre Alegria de Terrassa. Serà una marató de teatre (de les 5 de la tarda a quarts d'11 de la nit) en què s'oferirà dorsal i avituallament als participants (el teatre té 250 localitats). L'experiment ja s'ha provat a Ginebra amb èxit. Després de Terrassa es farà durant tres diumenges a La Seca de Barcelona (aprofitant que Contra l'amors'hi estrena l'11 d'abril i hi fa temporada) i es repetirà al Kursaal de Manresa el 18 de maig.
Les tres obres, més enllà del títol, tenen diversos punts de contacte tant en la forma -l'estructura en set peces que utilitzen gèneres diferents, i alguns tan oblidats com el gran guinyol o el burlesc- com en el contingut. Progrés , amor , democràcia "són paraules que eren positives, i que la contemporaneïtat ha anat transformant en negatives", explica. "Hi ha gent que parla del progrés econòmic però s'oblida del progrés humà; es parla de democràcia i s'oblida la democràcia real que es va reivindicar el 15-M; i el consumisme ha afectat també les relacions més íntimes".
Excitar el sentit crític
Malgrat el títol de la trilogia, Contra, i malgrat el to lacònic, fosc i apocalíptic que poden tenir alguns dels fragments, Soler assegura que no ha creat un artefacte ni cínic ni pervers. Però sí incòmode. "Les obres parteixen de la comèdia, però s'hi introdueix un element de terror. Aquest xoc de gèneres produeix un distanciament brechtià a l'espectador i li excita el sentit crític. L'objectiu no és fotre un cop de martell al cap del públic sinó provocar-li una sèrie de reflexions", afirma l'autor.
Darrere de cadascun dels capítols hi ha anys de recerca sobre cada tema. Soler, que també és professor de dramatúrgia a l'Obrador de la Beckett, elabora complexos esquemes teòrics i després els concentra en tesis que serveix amb imatges i recursos escènics originals. "Es tracta de donar una visió calidoscòpica de cada tema, oferir set punts de vista que fins i tot poden ser contradictoris -explica-. Per això és molt sorprenent el ressò que han tingut les obres, perquè és un teatre més aviat underground i està tenint la repercussió de teatre comercial".
La trilogia recupera les dues produccions ja estrenades a Catalunya i n'hi afegeix una de nova. Tot i que tenen dos directors diferents (la primera, Joan Maria Segura, i les següents, Carles Fernández Giua), guarden certa coherència estilística. Però sobretot conceptual.
Contra el progrés Esteve Soler es planteja a qui beneficien els avenços i si són realment bons per a la humanitat o caldria aturar-los. Contra la democràcia és un text escrit un any abans del moviment dels indignatsperò que combrega amb les seves tesis: posa en qüestió qui ostenta veritablement el poder en les nostres democràcies. I Contra l'amor planteja com el materialisme ha objectualitzat les persones: "Apreciem els altres com si fossin objectes, i juguem amb les emocions de manera més egoista i menys humana".
Les paraules claus de les obres són consumismevelocitat i, sobretot, deshumanització. "Aquest camí és ferm i devastador, però cal tenir esperança. Es pot canviar. Mai hem sigut tan conscients que no estem en el bon camí. Hem trobat una manera d'entendre el món que ens destrueix i alhora ens satisfà. Estem molt ben acostumats. I el dia que vulguem canviar el món haurem de renunciar a coses que desitgem".

TEXT: BRIAN FRIEL
TRADUCCIÓ: JORDI FITÉ
DIRECCIÓ: IMMA COLOMER
INTÈRPRETS: FINA RIUS i PEP FERRER
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: MOLA PRODUCCIONS S.L. i CAET
SALA ATRIUM

Sortir amb un somriure d'orella a orella, enlluernada i totalment endinsada en una obra no és gens fàcil, per moltes que vegis al llarg de la temporada, acostuma a passar en comptades ocasions. Amb Afterplay ha passat. L'obra de Brian Friel junta dos personatges de Txèkhov d'obres diferents. La Sònia, la neboda d'Oncle Vània i l'Andrei, el germà de Les tres germanes. Dues desconeguts comparteixen taula, vodka i confidències en un cafè de Moscou. Això sí, tots dos tenen una cosa en comú: són perdedors. La vida no els ha tractat bé i els autors tampoc.

AfterPlay té dos lecturas principals. Una serà la visió dels amants de Txèkhov que podran veure en ella algunes de les característiques de les obres de l'autor rus: personatges perdedors, que no han fet gaire per canviar la seva història i es veuen abocats a esperar com passa el temps. I l'altra els espectadors curiosos que tan si han vist alguna obra de Txèkhov o no descobriran dos personatges molt bé dibuixats, que amb passat o sense tenen moltes coses a explicar encara.

Escenografia molt neta, ambientada en un cafè de Moscú, només calen tres taules amb dos cadires cadascuna per situar-nos-hi. La il·luminació, també signada per l'Enric Planas com l'escenografia, ens convida a endinsar-nos en un ambient públicament íntim. Som espectadors però a la vegada petits voyagers d'una trobada història, de petits secrets, d'un univers quasi màgic.

Excel·lents interpretacions són el 'broche' final a una gran tarda de 'disfrute' teatral. La Fina Rius, una captivadora Sònia amb el punt just de melancor, tristesa, preocupació i incertesa. Només mirant-la directament als ulls es compren bona part de la seva vida. El Pep Ferrer porta en les seves espatlles totes les seves decepcions, desitjos frustrats i mentides. Una bona parella, dos eterns secundaris que ara reclamen un merescut espai de temps en la història del Teatre. Un deliciós viatge d'anada i tornada a un Moscou que sempre sembla igual de lluny.

AFTERPLAY

by on 19:09
TEXT: BRIAN FRIEL TRADUCCIÓ: JORDI FITÉ DIRECCIÓ: IMMA COLOMER INTÈRPRETS: FINA RIUS i PEP FERRER DURADA: 70 min PRODUCCIÓ: MO...


Font: ara.cat
Els actors Fina Rius i Pep Ferrer protagonitzen 'Afterplay', una obra de l'irlandès Brian Friel dirigida per Imma Colomer, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 20 de març al 28 d'abril. L'obra, estrenada a Terrassa el 2 de març, és un projecte de la directora i l'actriu, produït per Mola Produccions en coproducció amb el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET).
'Afterplay' uneix dos personatges que ja havien existit per separat en dues obres de l'autor rus Anton Txékhov: Andrei Pozorov, el germà indecís de 'Les tres germanes', i Sonia Serebriakova, neboda de 'L'Oncle Vània', vint anys després que acabessin les seves primeres vides de ficció. La trobada fortuïta entre Andrei i Sonia vol ser una reflexió sobre com la casualitat pot capgirar inesperadament les nostres vides, en la qual la influència de Txékhov no passa desapercebuda. Una conversa existencial entre els dos personatges, que gràcies a la familiaritat i al vodka, va guanyant en franquesa.
Una part d'Andrei és encara aquell noi solitari, confús, sense mare, criat per un pare dominant i amb tres germanes inquietes. Sonia encara lluita per una finca amb problemes i continua profundament enamorada del metge del poble, com ho estava fa tants anys. L'autor Brian Friel s'interessa per les noves experiències que els personatges han viscut al llarg d'aquests 20 anys i les exposa en aquesta trobada fortuïta. 
Fuente: EP vía lavanguardia.com

El Teatre Principal de Terrassa acoge este domingo dentro de la programación del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) Call me Maria, un montaje que rinde homenaje a la Barcelona de los años 50 a los que transporta a los espectadores con una mezcla de circo, teatro y rock&roll.

Call me Maria toma como centro un local de la capital catalana, el Bar Manolo, escenario del choque de culturas que supuso la llegada de los primeros marineros norteamericanos, que convierten el establecimiento en una fiesta en la cual los espectadores son tan protagonistas como los actores.

Para ello, el espectáculo, dirigido por Adrian Schvarztein y Sergi Estebanell, cuenta con una banda de rock en directo liderada por Oriol Riat que da ritmo a los números de circo pensados para todos los públicos, que se convierten en parte del montaje.

Tras girar por Europa, Call me Maria consiguió agotar las entradas del Festival Grec y de la Fira de Tàrrega. El montaje es una coproducción de Obsidiana, Festival LaStrada y el Grec Festival de Barcelona, con el apoyo de L'Estruch, la Sala Miguel Hernández, el ICIC, el Institut Ramon Llull (IRL) y el INAEM.
Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Esteve Soler ha fet fortuna a Catalunya i més enllà dels Pirineus amb la seva trilogia contestatària. Va estrenar Contra el progrés el 2010 a la Sala Beckett, acompanyat per Teatre al Detall. El 2011, va mostrar dins del Grec Contra la democràcia (Premi Serra d'Or de teatre). Pròximament, tancarà la trilogia amb Contra l'amor (2013), una peça que s'estrenarà al Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET). De fet, el director Pep Pla ha previst que es puguin veure, en format maratonià, les tres obres seguides al Teatre Alegria el 6 d'abril. Només un actor, Dani Arrébola, serà present en els tres títols.
El CAET també preveu noves estrenes absolutes aquest semestre vinent. Per exemple, Imma Colomer dirigeix Afterplay, una peça de Brien Friel que rescata dos personatges turmentats de Txèkhov. L'actriu Rosa Boladeras també convida a la recerca d'un Elixir, en un activitat gratuïta al vestíbul de l'Alegria.
Com a sala d'exhibició, representen en breu Dubte,Red Pontiac, de Pere Riera (quan encara no té dates a Barcelona), Aventura!, de T de Teatre, 30-40 Livingstone, de Sergi López i Jorge Picó, i la comèdia de bulevard El nom (la primera direcció escènica de Joel Joan).


Font: ara.cat
El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha presentat la resta de la seva temporada, amb la dramatúrgia més reivindicativa gràcies a l'estrena de l'anomenada "trilogia de la indignació", d'Esteve Soler. Les tres 'contres' del dramaturg manresà es veuran juntes per primera vegada el 6 d'abril al Teatre Alegria. Contra l'amor, dirigida per Carles Fernandez Giua, és la tercera entrega de la trilogia −i l'única estrena− i es representarà junt amb Contra el progrés i Contra la democràcia.
Aquesta i dues coproduccions –l'Afterplay de Brian Friel, dirigida per Imma Colomer, i l'Elixir, un esdeveniment de poesia emergent amb el qual Rosa Boladeras es proposa traçar la primera ruta del mapa poètic d'Ègara– complementaran els espectacles familiars i els èxits de la cartellera terrassenca.
La programació inclourà algunes de les propostes teatrals que han fet temporada, com Aventura!, d'Alfredo Sanzol i T de Teatre; el drama Dubte; Red Pontiac, de Pere Riera; El nom; 30-40 Livingstone, o el circ, teatre i rock&roll de Call me Maria.
En paral·lel, i de la mà de la Xarxa de Terrassa, el Teatre Principal oferirà als més petits Enchanté, de Petit Mag, i Ot, el Quixot, de Clownx Teatre.
Per acabar, el CAET obrirà les portes del teatre a una companyia de Terrassa per presentar el seu treball no professional. Així, el mes de juny la companyia Therkas Teatre estrenarà A porta tancada al Teatre Alegria.
Enguany el CAET ha volgut fer visible el treball fet per les creadores, directores, productores i actrius del país i s'ha adherit a la plataforma estatal 'Ellas crean', que contribuirà a la difusió i comunicació de les propostes fetes per dones professionals de les arts escèniques: T de Teatre ('Aventura!'), Imma Colomer i Fina Rius ('Afterplay'), i el diàleg de Míriam Iscla i Cristina Cervià ('Red Pontiac') en seran les protagonistes.

TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS TEATRE
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, MIQUEL BARCELONA i PAU SOLER
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: CAET, CAER i FESTIVAL GREC DE BARCELONA
LA SECA-ESPAI BROSSA

Si per una cosa destaquen els espectacles de Q-ars Teatre és perquè no són convencionals. Et poden agradar o no, però sempre tenen un punt, una característica que els farà diferent de la resta de propostes que es representen a la cartellera barcelonina.

En aquesta ocasió tornen a comptar amb una de les dramaturgues de moda, la Marilia Samper, que ja va escriure F3dra la temporada passada amb gran èxit de crítica i públic. Ara l'univers és completament diferent, un núvol de fum ens rep només entrar en la sala. Durant una mica més d'un hora veurem passar per davant dels nostres ulls la gran majoria de disciplines artístiques: teatre, música, dansa, pintura, escultura, poesía, literatura... Tot englobat en una companyia que va buscant l'escenari perfecte per mostrar al món les seves habilitats.

Diferents personatges, diferents micro històries però totes amb un comú denominador: l'art. A l'Anna Güell, fantàstica amb un punt de vis còmica (que feia temps que no mostrava i hauria d'ensenyar més) i la Mercè Anglès, se li suma en aquest espectacle el Miquel Barcelona, que brilla en el seu solo de dansa i Pau Soler que posa la música real i fictícia al muntatge.

En un moment on les arts i la cultura estan veient minvats els seus recursos per aquells que les menyspreen amb les seves polítiques, Udol vol començar a posar les pedres i proclamar ben alt que la lluita està en marxa, que som i serem. Cal seguir reflexionant, però no hi ha dubte que ja és hora de passar a la lluita, pel que som, pel que volem ser i pel que serem.

UDOL

by on 15:42
TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS...
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) reivindica el seu petit espai en l'ecosistema dels festivals del país. Des de dijous i fins avui, els escenaris i també les terrasses dels bars i les places bullen d'activitat. Divendres a la tarda van ser una bona colla d'alumnes acabats de sortir de l'escola els que miraven l'evolució de les ballarines del Narinant. Una dramatúrgia molt prima, amb bones demostracions d'elasticitat però que sobretot contagiava la seva festa. Fins al punt que, cap al final de la peça, hi havia un racó que ballava tant o més que les tres intèrprets sortides d'un 600 que fa pana en plena plaça Vella.
Poc abans, a la cúpula del Teatre Principal, Xavier Bobés mostrava les primeres fornades del que serà el seu nou espectacle. Si en el brillant Insomni juga amb elements trobats de masies abandonades, sembla que la cocapital del Vallès (on hi ha la seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, insígnia de l'arqueologia industrial a Catalunya) li hagi inspirat el so dels telers del tèxtil. Bobés manipula elements de patronatge, amb el soroll de fons de les màquines. Els seus dits angulosos i àgils, que recorden els dels personatges pintats per Egon Schiele, es desplacen per la penombra, fins a caure en prims punts de llum. Aquest univers es titula Monstres. Efectivament, estremeix el reflex d'una fulla de tisora de grans dimensions i el seu xiscle quan es tanca.
A la Sala Maria Plans, Marta Carrasco col·labora amb un nou treball, dirigit per Pep Pla, que aproxima la gastronomia a escena. Efectivament, el cuiner Artur Martínez, de l'únic restaurant local amb una estrella Michelin, Capritx, s'endinsa a l'escena. Convida a repartir flaire de taronja, llimona i vainilla, i alhora prepara una exquisidesa mentre Carrasco i Ireneu Tranis fan paròdia de l'alimentació col·lesteròlica. Atenció, que Martínez (un defensor dels productes de qualitat que es cultiven als pobles veïns) aclareix que no es pot limitar tot al menjar ecològic i que no tota la cuina industrial és nefasta. D'epíleg, la veu en off de Teresa Forcades denuncia la perversitat de les multinacionals, que només volen enriquir-se tot i que sigui a costa de deixar sense aliments una part de la població. Bon treball d'il·lustració projectada i molt de joc entre Carrasco i el dissortat personatge símbol de la marca McDonald's.
A la rambla del Raval, a tocar de la façana de l'ajuntament,la gent pregunta si hi haurà teatre a dos quarts de nou. Sí, se'n prepara la darrera sessió. Les àvies lamenten que si s'aturen agafaran fred. El treball de Jorge Picó amb actors amateurs planteja una situació paròdica d'un veí asocial que viu en un pis que està per llogar. A la mateixa hora, però a la plaça del Progrés, els holandesos de Tuig presenten la seva maquinària de cordes i politges Schraapzucht, un preciós artefacte que esdevé un cúmul d'elements que es desintegren si es deixa de rodar la sínia o que s'estellen, si la velocitat que agafa la roda és massa ràpida. Missatge apocalíptic que no supera, però, la presència de l'invent.
Darrera parada de divendres, al Teatre Alegria. L'Agrupación Sr. Serrano presenta un exhaustiu Brickman Brando Bubble Boom. La peça narra una faula que dóna a conèixer el creador de les hipoteques modernes, a Londres, i el relaciona amb Marlon Brando. L'actor Diego Anido dobla Brando en alguns dels seus passatges de la filmografia, que cusen com si es tractés d'una peça dedicada al mític Brickman. Treball incessant de projecció a pantalla d'elements captats al moment. Minimalista, juganer, que contrasta amb la rellotgeria suïssa de Kiss & cry que va meravellar a la Fira de Tàrrega fa un mes i mig. Els Serrano no persegueixen el preciosisme, sinó que juguen a fer versemblant un conte. El TNT és valent presentant treballs encara calents del forn, que quan s'assentin sabran defensar més bé les seves cartes.

Fuente: Sergi Quitán (lavanguardia.es)

Terrassa se viste de gala para acoger una de las citas más destacadas dentro del programa cultural egarense y catalán, el Terrassa Noves Tendències. Un festival que en la edición de 2012 cumple diez años y lo hace en pleno crecimiento para acercarse cada vez a más gente. Desde el jueves 4 de octubre y hasta el lunes 8, las calles, salas y teatros de Terrassa vivirán un total de 28 espectáculos bajo la tutela del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Lo explica el director artístico del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) y del Terrassa Noves Tendències (TNT), el actor terrasense Pep Pla.

Para aquellos que no lo conozcan, ¿cómo explicaría qué es el Terrassa Noves Tendències (TNT)?

Es una concentración espacio-tiempo de espectáculos que tienen como misión investigar en las nuevas tendencias artísticas. Por lo tanto, lo que también se busca es promocionar todo tipo de nuevas disciplinas.

En este sentido, ¿qué objetivos tiene el TNT este año?

En primer lugar, ofrecer espectáculos que conecten con la realidad que estamos viviendo, que es una realidad un poco compleja, todos lo sabemos. Es decir que no sea un festival de espectáculos raros y extraños, sino espectáculos que sean sensibles a la gente. Por ejemplo, este año se habla de la identidad individual y social, del derecho a la vivienda, de la perversión alimentaria industrial, etc. Mayoritariamente siempre se hace con sentido del humor y es que queremos buscar soluciones y dar respuestas. Y después, en segundo lugar y siguiendo el hilo del primer objetivo, queremos que esté abierto a todo el mundo, abrir la nuevas tendencias a todo el público, que no provoquen recelo ni que la gente tenga miedo de pensar ‘qué cosa más rara’. Puedo asegurar que casi todos los espectáculos, a partir de 11-12 años, se pueden ver y disfrutar con normalidad.

La prioridad pasa, entonces, por el espectador. Conectar con él, mostrar los cambios sociales y las problemáticas habituales que vive.

Exactamente, es un festival muy pensado para el público. La prueba es el espectáculo inaugural, de Phillipe Genty, Voyagers Immobiles, en el Teatre Principal– que muestra un espectáculo de una potencia visual impresionante, muy imaginativo y que demostrará a la gente que solo ha ido a ver teatro de texto que hay más opciones, dado que de repente verán un espectáculo con música e imágenes, que no tiene texto, pero que te está diciendo muchas cosas. Siendo además, como es, un espectáculo que ha dado la vuelta por todo el mundo.

¿Cómo se llega a este ‘nuevo’ público?

Queremos hacer mucha calle, darle mucha visibilidad al festival para este público que a lo mejor no entraría nunca en una sala pero en cambio puede ir por la calle, ver un espectáculo y pensar ‘¡Qué bonito, me gusta!’ y a partir de aquí ir introduciéndose en los espectáculos de sala. Solo que una persona venga una tarde de las del festival por Terrassa, podrá ver fácilmente siete u ocho espectáculos.

¿Este compromiso con la gente llega también a nivel de precios?

Claro, los precios son muy accesibles. Los más elevados son de 15 euros en el Teatre Alegria y un par de espectáculos, el resto son de 10 euros y 3 euros. Siempre digo lo mismo, con 9 euros puedes llegar a ver tres espectáculos más todo lo que se hace en la calle.

Supongo que la intención es alejar la idea del arte asociado al elitismo.

Absolutamente, queremos conectar y que la gente venga, participe, disfrute al máximo del festival. La prueba la encontramos, por ejemplo, en el aperitivo pre-festival llamado Immòbils, una historieta que ha hecho Jordi Palet, el director de Farrés Brothers, que también es de Terrassa. Se trata de una historieta que hemos repartido en cápsulas de 20-25 segundos entre todos los alumnos de los institutos de la ciudad. Finalmente hemos editado toda la película a partir de las porciones de la historia que nos han llegado y la proyectaremos en el Cinema de Catalunya. La gente verá entonces las historietas que han grabado formando una película entera. Esto quiere decir que hay mucha gente que ha hecho de actor o que ha grabado, que ha participado directamente en el festival. De hecho, es el punto de partida de la filosofía del festival, celebrémoslo juntos que es una cosa de todos.

¿En el TNT se ve reflejada la voluntad de promocionar nuevas artes escénicas, de innovar, del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa?

Sí, es la línea que nosotros hemos adoptado desde hace unos años. Lo hemos ido haciendo muy progresivo porque en su momento pensamos que no podíamos imponernos de repente en la ciudad, no queríamos que hubiera la concepción de ‘ahora vienen estos a hacer el modernillo’. La idea ha sido ir creciendo y aportando nuevas cosas, siempre con mucha complicidad de la ciudad. Tenemos la gran suerte, además, que Terrassa es una ciudad muy participativa. Cuando pides colaboración todo el mundo se vuelca. Por ejemplo, otro de los espectáculos es de Jorge Picó, que ha hecho un taller en el que alumnos del Institut del Teatre y actores amateurs de la ciudad de Terrassa harán una serie de espectáculos en la calle. Entre unos y otros harán un ciclo de espectáculos que tendrán lugar sin un lugar previsto, en los que aparecerán en cualquier sitio y empezarán a actuar de repente. Es otra manera de hacer participar a más actores, tanto amateurs como chavales que estén estudiando en el Institut del Teatre.

¿Cómo funciona Terrassa como envoltorio del TNT? ¿Cómo se implica la ciudad?

Llegamos al décimo aniversario y la gente ya está habituada, ya sabe que en octubre hay el festival, que hay un buen puñado de espectáculos. Cada vez se ve más gente que va con el programa de mano siguiendo sobre todo los espectáculos de calle de un lado para otro y la verdad es que la ciudad se llena mucho, mucha gente pasa estos días por las calles de Terrassa. Hay quien va ya expresamente a ver el espectáculo y hay quien se lo encuentra, pero sinceramente la respuesta de Terrassa es masiva, es muy grande. En las salas interiores, ya encontramos a un público más especializado, que viene incluso de otros lugares para asistir a espectáculos concretos.

El Terrassa Noves Tendències de este año cuenta con 28 espectáculos, 14 de ellos coproducciones del CAET, 16 estrenos absolutos y 2 estrenos más en Catalunya. Este año, además, se triplica el número de estrenos respecto a anteriores ediciones y también casi se triplica en número de producciones del CAET. ¿Qué valoración se hace del cartel de esta edición?

Como celebración de los 10 años, en esta edición hay un poco más de todo. Un poco más de espacios que otros años, más estrenos y más novedades. También hay muchas coproducciones del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, lo que quiere decir que el presupuesto general del CAET se ha sumado al presupuesto del TNT y de esta manera también demostramos que, al final, el mejor aparador de producciones CAET puede ser el TNT.

El TNT cumple diez años y se apuesta fuerte por esta edición. ¿No afecta la crisis económica?

Hemos tenido la suerte que el Ministerio este año ha colaborado mientras que en anteriores ediciones no lo hacía. Esto quiere decir que se ha incrementado un poco el presupuesto del TNT, a lo que tenemos que añadir el presupuesto propio del CAET. Además, cabe destacar la buena respuesta de los artistas, que rápidamente se han puesto las pilas y están dispuestos a actuar por menos retribución. Lo que los artistas quieren es seguir trabajando aunque antes ganaran tanto y ahora un poco menos. Esto es muy importante dado que desde el Terrassa Noves Tendències podemos hacer un festival así porqué todo el mundo se ha apretado el cinturón, en caso contrario evidentemente no sería posible.

Y a nivel más general, que festivales como el Terrassa Noves Tendències crezcan supongo que es un valor añadido en un momento en que los recortes en cultura están al orden del día.

Sin duda, creo que es muy remarcable porque quiere decir que tanto el Ajuntament de Terrassa como la Generalitat de Catalunya apoyan al Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. De hecho, firmaremos un acuerdo para cuatro años más con el fin de asegurar la continuidad del CAET. A pesar de los momentos de crisis económica, esto explica que las administraciones son conscientes de que hay cosas que se tienen que preservar y aunque seguramente habrá una criba en materia de subvenciones para cultura, parece ser que desde las administraciones se está apostando fuerte por Terrassa. Esto nos hace muy felices, pero también nos da un plus de responsabilidad para estar a la altura de la subvención pública que recibimos y para que no se despilfarre ni un céntimo, por lo que lo miramos todo con lupa.

Ya para terminar y aprovechando que el TNT cumple 10 años, ¿qué valoración se hace cuando se echa la mirada atrás?

Una valoración de consolidación. Que después de 10 años ves a los niños de Terrassa, los institutos, la gente mayor, todo el mundo, que va con el programa del TNT en la mano siguiendo los espectáculos y sus circuitos. Una consolidación que también llega a nivel de técnicos, de gente de fuera, de artistas, y es que todos van conociendo cada vez más el Terrassa Noves Tendències.

En aquest món governat pel PIB i les primes de risc, qui no produeix sobra. O sigui, els vells. Pep Pla i Albert Boronat s'han disposat a combatre "el valor suprem de la productivitat" amb Zero, una obra escrita a quatre mans que arriba avui al Teatre Lliure (Espai Lliure). Teatre, dansa i vídeo es conjuguen per reflexionar "sobre la gestió de la vellesa que nos-altres mateixos, futurs vells, estem exercint", plantegen els creadors.


El muntatge, amb dramatúrgia de Boronat i direcció de Pla -director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET)-, presenta un repartiment intergeneracional. Dos octogenaris -Maria Dolors Duocastella i Josep Vallhonrat- a qui se suma una envellida Martha Carbonell (en té 69) i tres de 20 anys: Isis Martín, Xavi Sáez i Jaume Sangrà.
La història de l'obra s'inspira en la pel·lícula La balada de Narayama, del japonès Shohei Imamura. A la muntanya de Narayama s'hi abandonaven els avis quan ja deixaven de ser aptes per al treball. Els seus fills se'ls carregaven a l'esquena i els dipositaven allà, talment com si fossin escombraries, fins que arribés la seva hora. "Ara l'ombra d'aquesta muntanya sembla projectar-se a tot arreu, des dels discursos mediàtics que identifiquen el que és jove amb el que és bo, fins als del Fons Monetari Internacional, que parlen del risc financer que suposa l'augment de l'esperança de vida", argumenta Pla.
Tenint en compte la ficció, els vells actors de Zero "estan molt contents de tenir feina a la seva edat", explica el director. De fet, la més jove Carbonell no para de produir. Fundadora del Guasch Teatre, on acaba de representar Bodas de sangre, va ser una de les zombis de REC i ara està encantada amb l'estrena al Grec. "És una obra molt dura i impactant. Ens toca molt a tots", declara. Encara que de feina no n'hi falta, ella, com els personatges, també ha sentit l'exclusió. "Als 60 anys vaig voler fer un curset d'informàtica i em van dir que no perquè no sortia a compte per a gent gran", comenta. "Com en la vida, en escena els joves agafen la batuta perquè són els que tenen la força. Però s'ha de donar valor a la gent gran. El muntatge remourà el cor de tothom".
Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

Tres actores de más de ochenta años y otros tres veinteañeros reflexionan sobre la muerte y la vida en Zero, un espectáculo que presentan en el Grec Albert Boronat y Pep Pla.
Entre el 12 y el 15 de julio se representará en el Teatro Lliure un montaje de vídeo, teatro y danza en el que "se pone en duda que nuestro valor supremo sea la productividad", ha explicado Pep Pla.
En el escenario, y de la mano de esos seis actores, se desarrolla una historia inspirada en la película La balada de Narayama, del japonés Shohei Imamura.
El filme se refiere a una antigua costumbre del Japón medieval en la que cuando un abuelo dejaba de ser un brazo para trabajar la tierra y pasaba a ser una boca más que alimentar su hijo tenía que cargarlo sobre la espalda y abandonarlo en la montaña de Narayama hasta que le llegara la muerte.
Zero pone en el escenario a María Dolores Duocastella, Martha Carbonell y Josep Vallhonrat, actores de 83, 86 y 82 años, y a Isis Martín, Xavi Sáez y Jaume Sangrá, actores veinteañeros.
El montaje deja en el aire la pregunta de si es lícito que cuando alguien deja de ser productivo se le abandone en un rincón y se cuestiona hasta cuándo podemos explotar nuestra propia vida, ha dicho Pep Pla.
Zero pretende plantear preguntas y reflexiones sobre la gestión de la vejez que hace la juventud, compuesta por futuros viejos.
La sombra de la montaña de Narayama, a juicio de Pla, parece proyectarse en todos sitios, desde los discursos mediáticos de lo que es ser joven, hasta los últimos discursos del Fondo Monetario Internacional sobre el aumento del promedio de vida de la población como estadística que podría comportar circunstancias peligrosas.
Pla ha concretado que la obra reflexiona sobre "si somos capaces de gestionar la vejez y la belleza y ponernos límites".
Fuente: EFE vía www.lavanguardia


Aquest 2012, el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) aconseguirà signar 20 coproduccions, la majoria de les quals dins del festival Terrassa Noves Tendències (TNT) que significa l'obertura artística de Catalunya, pràcticament, just després de les festes de la Mercè de Barcelona. L'any passat el festival va viure un daltabaix econòmic. Ara, una reformulació burocràtica permetrà que aquest any tingui 11 coproduccions, entre les quals la del presentador Marc Boada del programa de divulgació científicaQuè qui com o del cuiner del Capritx, amb estrella Michelin a la carta. El TNT s'obrirà amb el treball preciosista de Voyageurs immobiles de la companyia Philippe Genty. El CAET s'ha especialitzat en contractar companyies de nous llenguatges, i ara pel festival Grec, signa les coproduccions d'Udol i de Zero. En anys de retallades, el Departament de Cultura manté l'aportació al CAET, que renova contracte i programa per a 4 anys més. El CAET ha donat suport al No sé si..., de Marta Carrasco, que ara, després d'una temporada al Versus, està lligant una gira estatal. Tot i la proximitat de Terrassa amb Barcelona, sembla demostrat que les obres tenen més vida quan pugen a la capital. En aquest sentit, la possible porta d'entrada a l'Espai Lliure (Lluís Pasqual ofereix la cessió de la sala a joves creadors sortits de la facultat) podria ser una oportunitat, “ara cal trobar recursos imaginatius”, comenta Pla.
La reobertura del Teatre Principal de Terrassa ha ajudat a clarificar públics. L'ocupació dels espectacles més populars voreja el 90%. Per a aquesta tardor, es preveu èxits com ara IncendisBurundangaCyrano,Celobert, entre d'altres. El Teatre Alegria, en canvi, té un 74 per cent d'ocupació. Els seus espectacles “demanen una major identificació per part del públic amb els artistes”.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Terrassa despunta

by on 14:16
Aquest 2012, el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) aconseguirà signar 20 coproduccions, la majoria de les quals dins del f...
El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) fa una aposta decidida per la producció del país en la propera temporada, amb propostes de producció pròpia o coproduccions, just quan fa deu anys. En el Festival TNT- Terrassa Noves Tendències n'estrenarà un total de 14. A banda, el Teatre Principal acollirà alguns dels èxits de la temporada barcelonina com Incendis, dirigida per Oriol Broggi, Celobert, de Josep Maria Pou, Burundanga, de Jordi Galceran, o el Cyrano dirigit per Oriol Broggi. El CAET acaba el curs amb un 2012 de rècords, en què s'ha aconseguit el 90% d'ocupació mitjana aquest primer semestre; i participarà en un total de 20 produccions i coproduccions al llarg d'aquest any.


Al Teatre Alegria i la Sala Maria Plans es veuran les apostes per la nova creació, amb una programació que estarà acompanyada per trobades de l'espectador amb els artistes, creadors i experts després de cada funció. Inclou Udol de Marilia Samper i les Q-Ars Teatre, coproduïda pel CAET, el CAER i el Festival Grec de Barcelona; Zero, d'Albert Boronat i Pep Pla, una coprodució del CAET i el Festival Grec; La Festa d'Spiro Scimone i direcció d' Orlando Arocha, coproducció del CAET amb Itàlia i Veneçuela; així mateix una nova companyia terrassenca, Malatesta, estrenarà El secret de la partició de Teresa Sánchez-Roca i direcció de Jordi Palet.
A més, en la seva vessant de centre territorial de producció escènica del país, el CAET estrenarà un total de 14 produccions pròpies i coproduccions durant el Festival TNT- Terrassa Noves Tendències, entre el 3 al 8 d'octubre. Així haurà participat en un total de 20 produccions i coproduccions aquest 2012.
Font: ACN via www.ara.cat


No hi ha res millor que l'escenari per provar les diverses versions d'un mateix. Identificar-se amb els protagonistes o criticar-los per falsedat o incoherència. L'essència escènica, de manera natural, és la de l'adolescència, perquè se situa voluntàriament en l'abisme i confronta realitats. Tot i això, la relació que hi ha entre la joventut i el teatre és marginal. L'absència dels alumnes d'institut en la majoria de les programacions convencionals es reforça amb el fet que res els crida a trencar la imatge que el teatre és silenci, foscor, històries falses i un grapat de pedanteria. Això està canviant. A Barcelona, la màxima que valia era no consumir-se buscant públic nou com el jove, sinó fidelitzar l'existent (el familiar i l'adult). Fora de la capital, fa uns anys que es dóna impuls a la captació de públic jove a través del Platea Jove, i se'l convoca a espectacles pròxims als seus gustos i en un ambient propici. També s'ha coincidit a refermar un equip de dramaturgs i directors que treballin amb ells i per a ells. Ni el Tantarantana ni la Beckett (que tot just ara arrenquen un cartell específic) accepten que aquestes funcions siguin només per a joves. El repte i la inquietud és presentar treballs professionals també per a públic adult, tot i que es posi un altaveu de reclam en els cercles juvenils.
Efectivament, els grups joves responen a propostes concretes, quan reben l'avís. És el cas de La monja enterrada en vida, de Marcel Borràs i Nao Albet. Els dos dramaturgs i actors s'exclamen, fins ara, que els seus col·legues vegin el teatre com un costum esnob. La versió de F3dra de Marília Samper també va captar l'interès d'aquest sector. També té tots els atractius especialment per als joves el monòleg 20 de novembre, que tot just ara ha començat sessions a la Sala Àtrium. L'actriu Mar Ulldemolins interpreta el cas real de Sebastian Bosse, un jove de 18 anys alemany que decideix equipar-se amb bombes i armes i assassinar els alumnes del seu institut, allà on ell va sentir que l'adoctrinaven.
Toni Casares, director de la Beckett, té clar que cal treballar el públic juvenil dels 16-17 anys als 21-22 anys. Aquest serà un dels objectius de la futura seu a Poblenou i, per ara, van fent labors puntuals com ara programar Límits (del 13 al 15 d'abril) i Dinou (del 19 al 29 d'abril). Uns 70 nois, alumnes del batxillerat artístic del XXV Olimpíada, a Montjuïc, i de l'associació cultural El Bigoti de Nietzsche intervindran en unes sessions amb dramaturgs, just després d'acabar les sessions.
Casares admet que el teatre els fa mandra, perquè “té un punt de grandiloqüent”. El director defensa, en canvi, les sessions per a instituts de Rei i senyor. És una recuperació d'un text del 1918 i es fa una mirada clàssica, amb un amor d'una casa pairal que vol imposar la seva raó sobre els altres. Per Casares, la peça connecta amb els joves perquè els dos fills s'enfronten al pare. “Hi ha un enfrontament generacional”, que és traslladable als menjadors de cada pis. Casares desaprova que es faci una adaptació actual d'una recuperació catalana i, en canvi, sí que ho entén en textos més coneguts, com un Shakespeare. L'actor Pep Ambrós ha estat aquests dies actuant a la Sala Gran amb El mercader de Venècia. Els dies que hi havia més bona relació amb el públic eren les sessions de tarda de les escoles: “Els millors tuïts s'escrivien a la mitja part d'aquells dies”, comenta. El TNC, en canvi, no ha investigat la proximitat dels autors del T6 d'aquesta fornada i l'anterior amb el món i les formes de la joventut actual.
De conte a tragèdia
Julio Álvarez, director del Tantarantana, fa una reflexió: com poden estar preparats els nens que han vist titelles amb la família per empassar-se La plaça del diamant al TNC? “No sé si s'està fent bé, aquesta transició.” Les propostes al Tantajove les fan joves que tenen la mateixa energia que els espectadors. El Tantarantana té en cartell Més enllà dels estels, una peça que investiga a partir del personatge de Michael Jackson sobre la identitat i el pes de la fama. La peça va tenir una preqüela al Temporada Alta del 2010. Ni Marta Gil Polo ni Albert Tola van quedar satisfets del resultat: no havien tingut temps d'investigar. Una residència a França els va permetre fer un pas més. Ara n'estan convençuts. Hurlyburly, protagonitzat per Pep Ambrós entre sis actors més, posa a escena el caos mental d'uns directors de càsting que tenen un excés d'èxit. El cicle es tanca amb el taller amb nois del Raval, de 14 a 16 anys, Si existeix l'altre, potser existeixi jo.
També a Terrassa, la programació de nova dramatúrgia es produeix amb la “programació Tenetera, (Terrassa Noves Tendències)”, afirma el director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, Pep Pla. A més del festival anual, que fan a la tardor, també hi ha altres intervencions puntuals que ara se situen a l'Alegria. Fan coproduccions amb les quals el públic jove se sent molt pròxim, sobretot per la manera de presentar-ho, gens pretensiós. És el cas, per exemple, de Macarena Recuerda, que acostuma a dirigir-se en primera persona al públic i alternar la paraula amb accions performatives, vídeo, música i moviment, amb un talent innat per persuadir.
Per acabar, un assaig dels alumnes de batxillerat artístic de l'institut XXV Olimpíada. Són privilegiats perquè tenen molt bona relació amb els seus veïns de Caixafòrum (és on faran la funció el 27 d'abril) i amb l'Institut del Teatre (molts dels alumnes que acaben l'ESO a l'IT fan el batxillerat en aquest centre). Josep Sala s'estrena aquest any com a professor de teatre. Ha preparat el Mamma mia, comptant amb tothom, cosa que implica personatges doblats i, atenció, una seixantena d'alumnes als assajos, entre actors i músics. L'objectiu és que els alumnes coneguin tots els papers de l'auca i per això també tenen responsabilitats en direcció. Sovint els uns demanen atenció als altres. Poc abans de Setmana Santa, queden moltes escenes per lligar. Fan el primer assaig conjunt. Hi ha tensió, ganes i emoció. Quan arrenca la música i s'empelta la veu, es para el món. Sona bé, creixerà millor.

“L'emoció i el contingut”

L'associació El Bigoti de Nietzsche fa poc més d'un mes que assaja a la Sala Beckett. Neix de la voluntat de fer un projecte de cooperació social. La Beckett muntarà unes sessions amb aquests nois i amb els alumnes de batxillerat artístic del XXV Olimpíada. Jan Matheu, Pau Matheu, Arnau Salas i Carles Burguera estan vinculats a l'agrupament escola Can Daró i el 2010 van emprendre un taller d'escriptura creativa, un d'improvisació musical i un de dibuix i pintura, i ara han engegat el de teatre. Són activitats gratuïtes que ajunten persones amb les mateixes afinitats i on es treballa el sentit crític. Els divendres a la tarda a la Beckett cadascú proposa un tema i l'expressa al seu estil. Els altres miren, aprenen i critiquen. Jan Matheu, un dels impulsors, ha vist recentment Després de la publicitat i Quitt. No es considera un gran seguidor del món teatral: “Ara m'interessa l'emoció i el contingut.”

Karen: “Aquesta és la nostra família del teatre”

Són joves vinguts del barri del Raval. D'escoles i d'associacions culturals. El programa Tantajove es tanca amb la representació (del 31 de maig al 3 de juny) d'aquests joves, que han estat treballant un dia a la setmana, durant uns mesos. Ara són a l'equador del treball. Ja han fet pinya i tenen ganes d'actuar en públic, de repetir funcions “per anar millorant”, comenta la Karen. Ella, com tots els altres, tindria ganes de continuar treballant en el mateix grup, ara que ja es tenen confiança: “Aquesta és la nostra família del teatre”, diu, contenta.
A l'Andrea li agraden molt els musicals. Estudia cant perquè voldria dedicar-s'hi, tot i que la seva àvia encara vinculi el món de l'espectacle amb el de “drogues, sexe i alcohol”, es resigna. “Aquest taller és un pas més”, diu. De què va l'obra? “Sobre la conducta dels adolescents: tenim més problemes que quan érem petits”, defineix l'Andrea. La Maria afegeix: “Som bipolars: podem estar molt contents i, tot d'una, tristos.” La peça inclou molt moviment, i algun text que ha anat elaborant Albert Tola a partir de les seves opinions, diu el Joan. Què els interessa del teatre? “Que sigui real.” I enmig d'una selecció de Shakespeare i musicals, la Karen celebra el Luces de bohemia que va veure a la Biblioteca de Catalunya.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

El teatre és jove

by on 16:40
No hi ha res millor que l'escenari per provar les diverses versions d'un mateix. Identificar-se amb els protagonistes o critic...